Fes un clic a la lupa per veure el text de
l’entrada. Fes un clic al títol de
l’entrada per veure-la sencera. Fes un clic al nom del blog
per anar al blog.
NOU BLOC: www.ferranfalco.cat- Amb l'objectiu d'incrementar la possibilitat d'interconnexió a les xarxes socials i d'incloure noves aplicacions que facilitin el debat, des d'avui he canviat l'emplaçament del bloc.A partir d'ara em podreu trobar a www.ferranfalco.cat.La nova adreça d'RSS és: http://www.ferranfalco.cat/feed
- ARA, BADALONA PRIMER
- Per què no?
CiU vàrem guanyar les eleccions al Parlament a Badalona i ens agradaria ser també la força majoritària a l’Ajuntament de Badalona, al maig.
Creiem que cal un canvi a Badalona, però en positiu. La nostra actitud: responsabilitat, il•lusió, fermesa, confiança... Reconeixent que hi ha problemes (el primer l’atur) però no fent-los servir per destruir l’adversari sinó per oferir el nostre esforç i compromís per trobar-hi solucions.
El nostre projecte és el de la Badalona que suma. Un projecte on hi cap una àmplia majoria. És aquell projecte que, per sobre d’ideologies, gustos, simpaties o antipaties, té clar que el primer no són ni tan sols les nostres sigles, sinó Badalona.
El canvi positiu: Badalona primer.
- Posar l'accent
- A COTNINUACIÓ US REPRODUEIXO UNA NOTA DE PREMSA QUE HEM FET PÚBLICA EN RELACIÓ A LA NOTÍCIA PUBLICADA AVUI SOBRE L'ALIANÇA ELECTORAL ENTRE ERC I UN GRUP QUE S'ANOMENA "ACCENT". A MÉS, HI AFEGEIXO UN DOCUMENT QUE COMPARA EL QUE DIU EL MANIFEST FET PÚBLIC AVUI AMB EL QUE DÈIEM A PRINCIPIS D'ANY AL DOCUMENT "LA BADALONA QUE SUMA", QUE ES TROBA EN AQUEST WEB I EN AQUESTA PLANA DEL FACEBOOKTOT PLEGAT HO DEIXO TAMBÉ PENJAT EN FORMAT PDF EN AQUEST BLOC.
CiU respecta l’aliança electoral d’ERC amb Accent però recorda que el febrer ja va proposar “superar l’estricte àmbit dels partits i possibilitar la participació de persones que no en formen part”
En el document “La Badalona que suma”, editat el passat mes de febrer, Ferran Falcó apostava per un projecte “fruit de la suma de sensibilitats, transversal, que realment reflecteixi la riquesa i la diversitat de la gent de Badalona”
Una anàlisi superficial del manifest d’Accent i del document “La Badalona que suma” constata, segons Falcó, que “hi ha una coincidència en el 99% dels assumptes plantejats”
El president del grup municipal de CiU i probable candidat de la formació a les properes eleccions municipals, Ferran Falcó, ha valorat com a “legítima i respectable l’aliança electoral feta pública avui per ERC i un grup de ciutadans de Badalona agrupats sota el corrent Accent”. En aquest sentit, Falcó ha matisat que “no obstant això, és sorprenent que aquestes persones hagin decidit fer una aposta implicant-se explícitament en la llista electoral d’ERC i no hagin contemplat la possibilitat de col·laborar, amb aquesta o qualsevol altra forma, en l’oferta pública que vaig fer el febrer d’aquest any amb el document La Badalona que suma, en la qual, evidentment, no parlava de llocs a la llista electoral com ara sí es parla des d’ERC i Accent”.
Falcó ha volgut recordar “unes paraules molt clares i directes que vaig escriure en aquest document de principis d’any: ‘crec que és l’hora de superar l’estricte àmbit dels partits i possibilitar la participació de les persones que no en formen part. Una participació pública, oberta , lliure, en l’articulació d’una proposta per a la Badalona que s’ha de construir a partir de l’any 2011’”.
Per al regidor, “aquest sector de la societat civil organitzada, amb el qual hem tingut el plaer de treballar des de les regidories liderades per CiU amb molt bons resultats, ha ignorat aquell missatge i ha preferit apostar per una oferta electoral d’una formació que difícilment aconseguirà bastir un projecte de ciutat prou recolzat com per a esdevenir una alternativa real als dos partits que actualment tenen més representació”.
“CiU oferíem –i continuem oferint- a aquesta i molta altra gent implicar-se, en diferents graus, en un projecte transversal i integrador que sí tindria possibilitats reals de capgirar el mapa polític local, però aquest pas fet per un col·lectiu de persones no ens resta ni ens restarà possibilitats per a assolir aquest ambiciós objectiu”, ha afegit.
D’altra banda, Falcó entén que “aquesta aposta pot perjudicar el gran valor afegit que implica per a la ciutat tenir col·lectius que, des de la independència, treballen en projectes que pretenen millorar-la”.
El líder nacionalista ha afegit que “pel fet de fer aquesta valoració se’ns podria acusar de demagogs si no haguéssim plantejat públicament el que varem plantejar amb el document ‘La Badalona que suma’”, i ha insistit que “el que hi escrivia continua vigent, malgrat que hi hagi hagut algunes persones que, potser per certs prejudicis que res tenen a veure amb aquesta nova forma de veure la política que defensen, hagin decidit ignorar aquesta sincera invitació”.
Finalment, el líder nacionalista ha explicat que “una anàlisi superficial del manifest fet públic aquest matí pel col·lectiu Accent sobre la seva aposta electoral per ERC deixa clar que hi ha un 99% de coincidència entre el que diu el text publicat avui per justificar aquesta aposta i el document que CiU va publicar el mes de febrer”. Falcó ha volgut ser molt clar: “cada punt expressat per aquest col·lectiu ja estava recollit al document que vaig enviar a milers de ciutadans el febrer passat, des de tot allò relacionat amb els reptes que Accent considera que la ciutat té fins als 3 punts essencials que la plataforma diu que vol desenvolupar a través d’aquesta aliança amb ERC”. “Aquestes persones –ha conclòs Falcó- s’han de preguntar si la seva aposta serà útil per al seu objectiu vehiculant-la a través d’ERC, o si no hauria estat més productiu impulsar-les amb una força molt més majoritària que fa temps que defensa que vol ser l’opció de la Badalona que suma, que integra i que s’estructura al voltant d’una oferta transversal”.
Ferran Falcó ha manifestat, per acabar, que “mantindrem, com no pot ser d’altra manera, el diàleg que sempre hem mantingut amb aquest sector social que representen les persones de la plataforma Accent, però no ens podem estar de recomanar-los que tornin a llegir el document La Badalona que suma i reflexionin si l’aposta estratègica que han fet –legítima i respectable- serà útil per a assolir uns objectius que en gran part compartim”.SEGUEIX AMB L'ÀNÀLISI COMPARATIU ENTRE EL MANIFEST I EL DOCUMENT "LA BADALONA QUE SUMA"
COINCIDÈNCIES ENTRE EL MANIFEST ACCENT I EL DOCUMENT “LA BADALONA QUE SUMA” EDITAT PER CIU EL FEBRER DE 2010
A continuació s’exposa una anàlisi del manifest fet públic avui pel corrent “Accent” coincidint amb l’expressió pública dels seus membres sobre la seva aposta de concórrer conjuntament amb ERC a les properes eleccions municipals.
En color negre hi trobareu el document original de la carta oberta d’aquest corrent. En color taronja hi ha, al costat de conceptes destacats del text d’Accent, algunes de les parts del document “La Badalona que suma” que, al nostre entendre, reflecteixen fidelment l’esperit del que es planteja al manifest d’aquest corrent aliat amb ERC.
L’any 2007, un grup de persones de la ciutat vam coincidir com a signants d’un manifest en el qual demanàvem l’alternança al govern municipal, la regeneració de la política (pàg. 8: “Crec que cal combatre un sistema de partits que ha construït un imaginari endogàmic de la política i dels polítics. Crec en les idees que tracen horitzons de futur compartits i ambiciosos, que generen il·lusió, que sumen complicitats de gent ben diversa”) i la cerca del consens per abordar els grans reptes que tenim a la ciutat (avui més urgents que mai, en l’actual context de crisi). Eren (i són): a) més impuls al treball per la cohesió social i la qualitat de vida; (pàg. 14 “Una política que busqui assegurar la cohesió interna no és aquella que pretén que tothom sigui igual, sinó que és aquella que pensa en tothom des de les diferències de cadascú. Per això, la cohesió social passa per atendre diferents col·lectius amb problemàtiques específiques). b) la millora de la nostra competitivitat com a ciutat; (pàg. 11 “La personalitat pròpia (de Badalona) també es reforça amb la recuperació d’un paper de capitalitat territorial, sobre el mateix Barcelonès Nord i sobre el Maresme Sud, que li és natural (...) i que ajuntament i ciutadania hem de maldar perquè Badalona sigui atractiva per als municipis de la seva àrea d’influència”) c) l’assoliment d’una cultura més potent (p. 24: “Cal, en aquest sentit, crear les condicions perquè la ciutat generi i demani més oferta cultural per si mateixa, amb un paper dinamitzador per part de l’Ajuntament i altres administracions públiques. Aquesta oferta cultural hauria de ser més transversal, perquè Badalona té un enorme potencial en molts camps (...) camps on la ciutat pot posicionar-se, si aprofita el capital humà amb què compta, i si conserva, modernitza i manté els equipaments existents” / p.25: “El millor que s’ha fet en cultura a Badalona ha estat fet per les entitats (...) La capacitat de comunicació, de coordinació, de col·laboració, de generació de complicitats, serà fonamental perquè Badalona compti amb un model cultural diferent, que aspiri a més i vagi més enllà de la tradicional tutela institucional i pública”) i d) l’existència d’un govern més eficient, més participatiu i més transparent. (pàg. 12, a Eix 3. Transformar la gestió municipal: “Cal fer una reflexió seriosa i prendre mesures concretes per canviar una concepció de la funció pública que contribueix al conformirme, que porta a la manca de projectes transformadors i a la dificultat per a introduir dinàmiques de treballa adaptades a les necessitats dels ciutadans (...) Amb noves estratègies organitzatives, amb la definició d’objectius clars, amb la dotació de mitjans adequats” / pàg. 13, Eix 3: “Hem introduït una nova concepció de la gestió municipal quan hem impulsat un salt tecnològic que permeti millorar els serveis sense recórrer a la contractació de més personal (...) Hem avançat en aquest aspecte desenvolupant mesures que tendeixin a la descentralització administrativa (...) Queda camí per fer, perquè és evident que no tenim la organització administrativa amb un engranatge prou eficaç com per a donar el servei que requereix una ciutat de les nostres catacterístiques. Sense aquesta reflexió autocrítica, difícilment aconseguirem impulsar els processos de millora necessaris”)
Avui, prop de quatre anys després, algunes d’aquelles persones decidim passar de la proposta a l’acció.
Els signants d’aquest article formem part d’un col·lectiu més ampli que s’articula al voltant d’una nova iniciativa política a la ciutat. Amb aquest article anunciem la constitució d’’Accent, Independents per Badalona’, una plataforma que vol:
1. Incorporar al debat polític de les pròximes eleccions la frescor de les cares noves i d’una manera de fer constructiva i exigent. (pàg. 8: “Sóc alhora dels que pensa que aquesta oportunitat d’opinar i representar sensibilitats –col·lectives o individuals- l’ha de poder exercir qualsevol persona en qualsevol moment, més enllà de les cites electorals que tenim cada quatre anys” / p. 29: “M’agradaria tenir la sensació que l’any 2011, quan aspiri a l’alcaldia de Badalona, ho faré defensant un projecte propi però fruit de la suma de sensibilitats, transversal, que realment reflecteixi la riquesa i la diversitat de la gent de Badalona”) Volem ajudar a trobar solucions i a detectar i posar en valor les bones pràctiques, a més d’assenyalar els problemes i les disfuncions que hi pugui haver. Els nostres instruments són l’experiència en el món cívic, el coneixement de la ciutat, la formació i els orígens professionals diversos… i un optimisme que està basat en el realisme i el compromís amb allò que ens envolta.
2. Ajudar a cercar els punts de trobada entre les diferents forces de progrés i catalanistes a la ciutat. Volem posar damunt la taula la conveniència de promoure tres pactes locals que, amb una durada de vuit anys, ajudin a trobar els mínims comuns denominadors en àmbits com a) la cohesió social, b) la competitivitat econòmica i el model de ciutat i c) la cultura i la participació ciutadana. Aquests pactes locals haurien de ser assumits també per part de la societat civil. Creiem que podem ajudar a aconseguir-ho. Avui, a Badalona cal sumar.
3. Proposar un debat de fons sobre la identitat i la cohesió social. Volem que Badalona quedi reflectida en el país des de la certesa que “Catalunya es juga el futur a Badalona”. L’àrea metropolitana ha de contribuir molt més en l’actual procés de construcció nacional. Hi ha aspectes que volem subratllar: a) el català com a llengua de trobada i oportunitats, b) la inclusió social com a motor de qualitat de vida, c) la diversitat cultural com a repte i oportunitat i d) la relectura i actualització dels nostres referents, amb l’objectiu de reconèixer totes les complicitats amb el país. (pàgs. 9-10, a Eix 1: reivindicar la personalitat pròpia: “Badalona forma part de l’àrea metropolitana però no pot estar indiferenciada (...) La construcció d’aquesta personalitat singular i forta s’ha de fonamentar en diverses columnes: L’orgull dels badalonins de sentir-se badalonins (...) L’existència de punts de referència comuns –de coneixement de la història i la tradició- però sobretot de projectes de futur (...) La vitalitat de la societat civil i el dinamisme dels seus emprenedors (...) La possibilitat de lluir realitats i èxits badalonins (...) La personalitat de Badalona s’ha de plantejar com un èxit d’integració, de suma: com una ciutat que suma contrastos (...) Promoure un gran debat sobre la badalonitat, que vagi de les arrels més profundes als brots més joves i que doni pas a un marc de referència que difondrem activament entre la ciutadania”)
4. Contribuir a enfortir l’espai de progrés nacional a la ciutat.
Per assolir aquests objectius, i amb la voluntat de reforçar els consensos entre les forces catalanistes i progressistes de la ciutat, Accent accepta la proposta de crear una llista conjunta amb ERC, una formació que creiem que ha entès la necessitat de canvi polític a la ciutat i que accedeix, de forma sincera i generosa, a una aposta de major transversalitat, que supera la costura de les sigles. (pàg. 28: “Perquè una ciutat se’n surt o no en funció dels valors que es promouen i en els quals es basa. Aquests valors són els que marquen la diferència, i els que determinen l’èxit o el fracàs com a comunitat. El canvi més important que hem intentat és el de fer la política amb valors i actituds: proximitat, capacitat d’escoltar, sentit col·lectiu, predisposició a la suma i no a la divisió, exigència cap a nosaltres mateixos i cap als altres... Amb complicitat, buscant que cadascú doni el millor de si mateix al servei dels altres, buscant sumar i no restar”)
A hores d’ara, Accent i ERC estem debatent la fórmula de col·laboració, que es traduiria en una llista conjunta en les pròximes eleccions del 22 de maig de 2011. En els últims mesos, Miquel Estruch, candidat de la formació, ha fet diferents crides a l’obertura del partit; crides a les quals hem volgut respondre.
L’any 2007 ja dèiem que els partits havien d’entendre que calen noves maneres, que cal obrir finestres i que cal posar en dubte les velles inèrcies. Creiem que ERC a Badalona ha fet un pas important en aquesta línia. I volem aprofitar aquest oferiment. Creiem que és el moment de contribuir des de molts llocs, i també des de diversos espais ideològics, a aquest canvi de fons. Tan de bo altres partits facin apostes similars. (pàg. 2: “Crec que és hora de superar l’estricte àmbit dels partits i possibilitar la participació de les persones que no en formen part. Una participació pública, oberta, i lliure, en l’articulació d’una proposta per a la Badalona que s’ha de construir a partir de l’any 2011”) Ho celebrarem. Catalunya viu avui una nova transició.
Les persones que signem avui aquesta carta oberta ho fem convençuts que tenim coses a dir i a aportar (i també en tenim moltes a aprendre). “Alguna cosa ens diu que sí”, que ara és un moment especial a la ciutat, i al país. Ens agradaria sumar altres veus i mirades en un projecte que neix més com a invitació que com a dogma. Ens calen més mans, més ulls, més mans. (pàg. 29: “M’agradaria tenir la sensació que l’any 2011, quan aspiri a l’alcaldia de Badalona, ho faré defensant un projecte propi però fruit de la suma de sensibilitats, transversal, que realment reflecteixi la riquesa i la diversitat de la gent de Badalona”) Accent neix avui, aquí, a les pàgines d’un diari. Des d’ara mateix ja ens pots trobar a la xarxa a accentbadalona.cat, però ben aviat ens trobarem allà on ens hem trobat sempre. A peu de carrer. Allà on fem feina. T’hi apuntes?
- També amb nosaltres
- Quan s'acaba el mandat municipal, un comença a fer recompte de tot allò que, de l'oposició estant, havia dit que voldria fer "si fos alcalde". No ho he estat, però estic satisfet de l'obra de govern. Hi ha qui em diu que me'n desentengui, que defensar això és com defensar els "socialistes", i que és l'hora del "quita bicho". Que faci una crisi, escenificada, que deixi el govern.No pas. No vull que fem el ridícul. Ara no toca. Ara toca anar a guanyar les properes eleccions municipals, amb l'aval de poder dir que hem contribuït a un mandat a on moltes de les coses que s'han fet porten també o principalment el nostre segell. I parlar de futur, i del què volem fer, ara sí, amb l'alcaldia a les mans.És clar que hi ha coses d'aquest govern que no ens han agradat, que ens han enfadat, i que ens han distanciat dels socis. I coses que nosaltres mateixos no hem fet prou bé. Seria sucós que ara en fes una llista que podria començar per...no....no cauré en això. De trist i partit ja n'hi ha hagut un, de govern. Nosaltres hem buscat sumar, construir, fer. És al nostre ADN. Com ho és guanyar...però no per satisfer egos personals, que d'això ja n'estem vacunats, sinó per continuar complint compromisos i coses que voldríem haver fet ja, però que quedaran penjades, que no oblidades.Demanar-me, demanar-nos, que oblidéssim que hem format part del govern no em permetria poder dir, amb orgull, que la nostra estada al govern ha permès i ha ajudat a reconduir planejaments urbanístics com els del Sant Bru, Dalt la Vila o la Serralada de Marina. Que també amb nosaltres, hem complert l'objectiu de revifar la zona de la façana marítima. Que també amb nosaltres, hem posat el civisme a l'agenda social i política de la ciutat. Que també amb nosaltres, hem procurat les inversions per a la museïtzació romana i l'arranjament de teatres públics. Que també amb nosaltres hem millorat el contracte de la neteja, o augmentat la policia local. O que també amb nosaltres, Ca l'Arnús és una realitat molt més potent que fa un temps, i que la platja és un espai lúdic de primer nivell. Que també amb nosaltres, hem reduït la conflictivitat en moltes comunitats de veïns.Hi ha coses, més petites, que m'alegren enormement. Una, haver posat més jocs infantils a moltes places de la ciutat que no en tenien. L'altra, que demà poguem inaugurar oficialment un equipament que la regidoria d'esports de l'Ajuntament té el repte de mantenir bé, com és el bike i skate park de Guixeras. Serà un èxit rotund i respon al que molts nanos em demanaven quan, en aquest mandat, vaig explicar a més de 1500 alumnes de Badalona per què havíem fet una ordenança de civisme.Per què hauríem de renunciar a la bona feina que s'ha fet? quina mena de complexe tenen els qui estan disposats a regalar la feina feta, en positiu, als altres socis que l'han fet possible? I ara!!...nosaltres, jo, no regalem ni regalarem res. Ni el que s'ha fet, ni l'alcaldia.
- Qui coneixia Sebastian Vettel?
- Vettel va guanyar el mundial de fórmula 1 mentre Alonso i Webber es barallaven per un títol que, a priori, ningú més podia aconseguir. L'equip de Ferrari, a la darrera cursa, va cometre l'error de no tenir en compte l'estratègia de qui va acabar guanyant, en concentrar-se només a seguir de prop el màxim i teòric rival, Mark Webber. Finalment, Vettel, el jove alemany de l'equip Red Bull, es va emportar el campionat. Qui no era favorit va acabar guanyant contra pronòstic gràcies a la seva serenitat, a la confiança en si mateix, a l'errònia obsessió d'Alonso per Webber, i al cansament d'aquest darrer, que arribava al final del campionat força desgastat.
Ho dic perquè aquests dies corren comentaris sobre si l'excel•lent resultat de CiU obtingut a Badalona, on varem guanyar al PSC per més de 6.000 vots, es pot reeditar al maig vinent. Hi ha, és clar, opinions interessades. Evidentment, cap dels altres partits ho veu possible. Tots creuen que això no pot passar.
Jo ho respecto. I sé que és difícil. Però els partits haurien de començar a aprendre que el mapa polític i el comportament dels ciutadans va canviant, i que els perímetres dels partits s'eixamplen. I que si al 2003, quan tots els qui pontificaven i presumien clarividència donant CiU per morta, els haguéssim fet cas, avui les coses serien ben diferents.
Nosaltres tindrem algunes avantatges a la propera batalla electoral. La més important, definitòria, és que no tindrem pressió ni por. Ni de guanyar, ni de perdre. Que ens presentarem davant els ciutadans no clamant resistència, ni clamant foragitar els qui han estat hegemònics durant 30 anys. Nosaltres podrem convidar a somiar una Badalona que eixampli les pròpies costures i cotilles d'un passat que ja no tornarà. Perquè la ciutat ha canviat, i això ens dóna, ens pot donar, la centralitat social i política que perseguim.
Avui ho deia al debat de Televisió de Badalona. Em sembla que la majoria som conservadors en les tradicions, progressistes en la innovació, liberals en els desitjos, i socialdemòcrates en les necessitats. Així som nosaltres, i per això aspirem a la confiança d'electors, tots, menys dels qui se sentin obertament de dreta pura i dura, i íntimament espanyolistes (que no espanyols).
Que diguin el que vulguin, que nosaltres anirem fent camí, com el va fer Vettel, amb independència i confiança en les pròpies possibilitats.
- En record de l'Enric Giralt
- Ahir al vespre em va tocar escriure una nota necrològica per a El Punt, que avui recollim a l'edició digital de Revista de Badalona. Una més d'un amic. Sempre és difícil. L'Estanis Alcover em va donar la mala notícia. Ell l'havia conegut molt millor que jo, pràcticament tenien la mateixa edat, i em va rememorar els dies que l'Enric va fer de redactor en cap de Revista de Badalona, tasca que combinava amb la lluita antifranquista de la clandestinitat. A l'Enric el vaig conèixer a l'entorn de 1993, quan El Punt va adquirir l'RdB i vam iniciar el procés de transformació que el setembre de 1994 feia que la Revista donés pas al primer diari de la història de la ciutat. Des que el 1995 em vaig fer càrrec de la direcció del diari ens trobàvem quinzenalment amb l'Enric i altres persones rellevants de la ciutat en el consell editorial, que vetllava perquè els periodistes complíssim els principis editorials del diari i, sobretot, perquè fèssim les coses ben fetes. Va ser un període molt enriquidor. L'Enric, per deformació professional, era una persona crítica, exigent, però sempre disposada a col·laborar. A més a més, quan les crítiques són per millorar i es fan amb bona fe sempre són ben rebudes.Amb l'Enric, doncs, vam compartir complicitats, xafarderies, històries... Ara l'hem perdut. I la ciutat s'ha quedat una mica més orfe de criteri professional i, sobretot, de compromís social i polític, una cosa que no és massa habitual de trobar. La desaparició abans d'hora de l'Enric em fa palès un cop més que cal posar-se aviat a escriure la història de la transició política de Badalona, en la qual ell va col·laborar, una idea que fa temps que amb els amics Villarroya i Oliveras vam estar acaronant. Enric, com diuen a casa meva, que tinguis un bon cel.
- El sud també existeix
- Pam. Coça i expedient tancat. El govern de Badalona ha comunicat per la via dels fets consumats –bé, quasi, perquè li ho han impedit– que pretén desmantellar el Consorci Badalona Sud. Per més que he cercat a l'hemeroteca no he trobat la justificació política d'aquesta voluntat manifestada ara per l'alcalde.
Hi ha dades objectives que avalen que el Consorci ha fet molta feina pel que fa a la integració dels col·lectius en risc d'exclusió social a la zona sud de Badalona (Sant Roc, el Remei, Artigues...). Una mostra n'és el programa Futbol al carrer, que ha permès recuperar per a la societat 42 joves menors de 16 anys que havien abandonat els estudis i que, gràcies a aquest programa, es formen com a tècnics esportius.
Potser el govern conservador de la ciutat ho troba un xic hippy, o poc útil. Ara bé, si tenim en compte les xifres d'atur juvenil del conjunt de l'Estat, estarem d'acord que d'alguna manera hem d'oferir sortides als joves. El primer camí és treure'ls de la marginalitat –si és que hi són– o evitar que hi caiguin. Un cop fet això, hem de despertar les rutines que fan que la seva vida tingui sentit i després haurem d'encreuar els dits per esperar que la roda del treball es torni a posar en marxa.
Que potser els polítics que governen preferirien que aquests nois estiguessin vegetant pel carrer, cosa que els portaria a convertir-se en un problema social a curt termini?
Aquest és només un exemple que representa el més important que fa el Consorci: tornar una mica de dignitat als ciutadans que poden perdre-la o bé que ja l'han perduda, perquè la societat, amb tota la seva crueltat, els hi ha pres. Fer això no té preu o, dit d'altra manera, en té un que val la pena pagar.
El PP, a més a més, incompleix l'acord amb CiU que va permetre l'aprovació del pressupost municipal. En aquell pacte es va comprometre a augmentar la dotació pressupostària del Consorci. El vici espanyol de trencar la paraula donada ha contagiat el PP de Badalona?
- El dia dels innocents
- Aquests dies, llegint el llibre Fago, de Carles Porta, he reflexionat sobre el paper que els periodistes i els mitjans tenim i tenen sobre la vida de la gent. S'ha convertit en un costum que periodistes i mitjans facin judicis de valor respecte als subjectes informatius, prescindint d'una certa imparcialitat informativa. Si bé és cert que l'objectivitat no existeix, perquè tothom és presoner de com veu el món, no ho és menys que molts cops els professionals de la informació fem i fan de jutges quan no és el nostre paper. Aquesta mala praxi es coneix com la pena del telediario, i a qui li toca li destrossa la vida. De res serveixen resolucions judicials exculpatòries posteriors; un cop ajusticiat pels mitjans, res tornarà a ser igual. La presumpció d'innocència és, per sistema, presumpció de culpabilitat.
Mentre estic llegint el llibre i l'acurada i cruel descripció que fa Porta del tractament informatiu del cas Mainar, es fa públic que el jutge arxiva la imputació a Juan Felipe Ruiz, exconseller delegat de Marina de Badalona –la societat que gestiona el port– per la seva presumpta implicació en el cas Pretòria. El jutge l'ha exonerat de tota possible culpabilitat –recordem que imputar no vol dir condemnar– respecte a la venda irregular d'un solar en terrenys del port. L'arxiu del cas no ha merescut el mateix tractament informatiu que la seva imputació. La decisió judicial favorable a l'exconseller delegat de Marina tot just ha ocupat algunes ratlles en informacions més globals del cas o com a màxim ha merescut un breu. Ningú li ha preguntat res.
Se'm planteja una pregunta: una societat justa no hauria de restituir l'honorabilitat de les persones a qui es declara lliures de culpa tornant-los els càrrecs que van deixar pel procés judicial? Això sembla impensable; i més que semblar-ho, ho és.
Tanmateix, el jou de la condemna periodística deixarà per sempre més una ombra de dubte sobre Juan Felipe Ruiz, malgrat l'arxiu. L'exconseller delegat de Marina era una persona incòmoda pel seu tarannà. Si bé és cert que a voltes el caràcter el feia perdre, no ho és menys que la seva feina va ser decisiva per aconseguir que avui Badalona tingui un port. I la justícia diu, com sempre ell ha dit, que és un home honrat.
- Els bous davant del carro
- Hi ha coses que no acabo d'entendre. Ja sé que em diran que peco d'innocent, de babau o que realment al darrere de la meva estranyesa hi ha, fins i tot, mala fe. El cas és que no entenc per què l'alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, s'entesta a tirar pel dret i fer les coses tot sol quan pot arribar a consensos amb la resta de forces polítiques del consistori. O va accelerat o es creu que té una majoria absoluta que és inexistent.
No li hauria costat res complir la seva paraula i portar la qüestió dels correbous de Llefià al ple municipal. Sabia que el plenari, malgrat l'oposició d'Iniciativa, l'hi aprovaria, perquè és força improbable que els socialistes votessin en contra d'un fet que ha esdevingut tradició –malgrat que relativament recent, és del 1984– en el districte badaloní on el PSC treia les seves majories polítiques, feu que deu aspirar a recuperar si vol tornar a governar. Fins i tot Convergència hi hauria votat a favor o s'hauria abstingut, no en va també cobeja Llefià.
Així doncs, què li costava fer les coses bé? Ha posat el carro davant dels bous. No ha pensat en termes de diplomàcia política sinó en rèdits electorals. El líder del PP volia que sabessin que si Llefià té correbous és gràcies a ell i ara ja ho saben.
Prendre aquesta opció és una manera de fer les coses que respon al reconeixement implícit d'una feblesa. L'alcalde sap que el seu partit només podrà continuar governant Badalona si el PP aconsegueix una majoria prou àmplia per no haver de dependre de ningú, ni tan sols de CiU. Per aquest motiu prioritza i prioritzarà els interessos de partit als del consens polític i, quan calgui, sacrificarà els de la ciutat; i això ho patiran, sobretot, els veïns de barris on el PP no té opció a ser majoritari.
El camí, però, és llarg i la solitud no és mai bona. Garcia Albiol faria bé de recordar que fer empipar el seu homòleg de Sant Adrià enviant-li els pakistanesos que no vol (per exemple) li pot tornar en contra en els consells d'administració de Marina Badalona, on necessita el suport d'un Consell Comarcal que no controla. I a Badalona mai se sap com caurà el dau; avui totes li ponen, però en aquesta vida mai saps de qui t'hauràs d'acabar refiant...
- Els toros i la barrera
- Les coses, en política com en tantes altres coses, no es veuen igual quan s’està còmodament darrere la barrera –a l’oposició– que quan es governa. Quan un s’embruta les mans i està enmig, perdoneu l’expressió, del merder, ja no es poden fer segons quins dis-cursos. Mentre Xavier Garcia Albiol era a l’oposició assegurava que quan governés imposaria la llei a Badalona. O sigui, que hi hauria menys delinqüència que quan manava el triumvirat PSC-CiU-ERC, que segons deia aleshores Garcia Albiol feia polítiques massa toves.Les dades, ai las, són traïdores. El president del grup municipal popular governa des de juny de l’any passat i en sis mesos no va poder fer baixar l’índex de delictes. En el còmput del 2011 hi va haver un augment de delictes de l’1,9%. I ningú, amb un cert grau de seny, pot dir que aquest repunt és culpa únicament dels sis mesos anteriors a l’arribada al poder del PP.Els números certifiquen que és més fàcil receptar la medecina que haver de prendre-la. Badalona és una ciutat molt complexa i el tema de la seguretat no és un brau fàcil de torejar per molt que el PP n’hagi fet una prioritat, cosa que –val a dir– també va fer l’anterior govern i anteriors governs abans que ells.Primer, perquè és una ciutat amb una densitat d’habitants molt important, sobretot en certes zones molt deprimides econòmicament, i això genera situacions que no són fàcils de resoldre perquè els problemes d’arrel, l’atur i la pobresa, difícilment es poden solucionar des de Badalona, perquè la magnitud de la tragèdia sobrepassa les competències locals i, per tant, els recursos de què disposa l’Ajuntament.Segon, perquè aquest escenari és ideal per a l’activitat de xarxes delictives organitzades que, combinades amb els delinqüents habituals, incrementen la sensació d’inseguretat. Afegim-hi els passavolants que fan cap a la ciutat i ja tindrem el brou del conflicte preparat.Tot plegat no és resol només amb més policia –en molts casos fan més feina uns millors serveis socials–. Cal, fonamentalment, la implicació de les administracions catalana i estatal. En cas contrari, l’alcalde estarà sol davant el perill.
- La platja, twitter y Mercè Rius
- Cavalcada Reis Badalona 2012
- Ses Majestats els Reis d’Orient arribaran dijous 5 de gener, a les 16:30 hores. Arribaran en carruatges a la cruïlla de Martí Pujol amb Francesc Lairet i des d’allà aniran caminant fins a la plaça de la Vila.
A partir de les 18:30 hores s’iniciarà la Cavalcada.
Horaris aproximats de la Cavalcada de Reis de Badalona 2012 (Cabalgata de Reyes en castellà):
A les 18:30h, a la rambla de la Solidaritat, inici de la Cavalcada de Reis.
18:45 Av. Marquès de Sant Mori
19:15 Don Pelai
19:30 Av. Alfons XIII
19:45 Francesc Macià
20:00 Martí Pujol
20:15 Francesc Layret (plaça de la Vila)
20:30 Prim
20:45 Final a la cruïlla de Prim amb la Rambla
Mapa del recorregut:
Veure el recorregut de la Cavalcada en un mapa més gran
Més informació:
Web de l’ajuntament: Arribada de ses Majestats els Reis d'Orient i Cavalcada de Reis 2012
- Transport públic: sense comentaris
-
Preus, percentatge d’augment respecte l’any anterior i IPC de l’any anterior.
Any
Preu T10
Variació any anterior
IPC any anterior
Diferència
2002
5,60
2003
5,80
3,57%
4%
-0,43
2004
6
3,45%
2,6%
0,85
2005
6,3
5%
3,2%
1,80
2006
6,65
5,56%
3,7%
1,86
2007
6,9
3,76%
2,7%
1,06
2008
7,2
4,35%
4,2%
0,15
2009
7,7
6,94%
1,4%
5,54
2010
7,95
3,25%
0,8%
2,45
2011
8,25
3,77%
3,3%
1,47
2012
9,25
12%
3% (estimat 2011)
9!
La T10 és la tarja de transport que fan servir habitualment els treballadors per a desplaçar-se a la seva feina. Anada i tornada: 10 viatges per setmana. No surt a compte la T-mes ni la T-trimestre. És una massa de gent molt important, per això és el títol més usat. I cada cop més castigat.
Enllaços:
La Vanguardia: La T-10 del metro subirá en 2012 un euro hasta los 9,25
El Periódico: El preu de la T-10 de Barcelona s’apuja un euro
El Punt – Avui: La T-10 passarà a costar 9,25 euros a partir de 2012
- Els aparcaments reservats per a minusvàlids seran de pagament.
- No és el fet en sí, prou greu com per comentar-lo si no el comentari del senyor Albiol el que m’ha fet sortir del meu ensopiment:
Tenir problemes de mobilitat no significa ser pobre.
Potser algú hauria d’explicar a aquest senyor que les persones amb dificultats de mobilitat tenien aquestes places gratuïtes perquè no tinguin diners, si no perquè per ells és una necessitat que, afortunadament per nosaltres, altres (com el senyor Albiol) no tenim.
Tinc la sensació de que des de que és l’alcalde de la ciutat el senyor Albiol pateix d’una mena d’incontinència verbal (i twittera) que s’hauria de fer mirar. Però potser és que abans no li feia tant cas…
I recordar als senyors de PSC, CiU i ERC que al passat mandat van crear una nova web municipal que es va fer sense tenir en compte les necessitats de les persones amb discapacitat. Si ara els hi preocupen aquestes coses, ja cal que comencin a predicar amb l’exemple!
Més informació:
Badalona comunicació:
Crítiques del PSC i ICV-EUIA dels impostos del govern
El Periódico: García Albiol anuncia una rebaixa d’impostos i taxes a Badalona el 2012
- Policia de barri
- Dilluns l’ajuntament de Badalona va presentar la nova policia de barri. Aquesta nova unitat de policia reparteix a 24 agents en 12 zones, amb una presència de poc més de 10 hores al dia: de 8.15 a 18.30 hores.
Tot i que la idea em sembla bona, trobo que el nombre d’agents destinats i les àmplies zones que han de cobrir faran que aquests agents no s’arribin a veure com veritables policies del barri. En qualsevol cas, dubto que realment serveixin per donar més sensació de presència policial.
Bé, ja veurem, jo només espero veure’ls per la plaça de Les Gavines algun dia.
Més informació:
Ajuntament de Badalona: Els 24 agents que formen la Unitat de la Policia de barri comencen a patrullar avui a peu pels carrers de la ciutat
CiU: CiU de Badalona considera "ridícul" qualificar de "policia de barri" el model presentat pel govern d'Albiol.
El Punt: Badalona recupera la policia de barri deu anys després de renunciar-hi
ABC: CiU califica de ridículo el modelo de policía de barrio presentado por Albiol.
20 minutos: Los vecinos de Badalona pueden llamar al móvil de la Guàrdia Urbana
El Periódico: García Albiol, digui.
- El PSC Badalona vol copiar el PP Badalona
- El PSC Badalona ha decidit fer la competència al PP en matèria d'immigració i endurir el seu discurs per tal d'aconseguir retornar al govern de la ciutatAmb la pluja de plom que ens està caient a sobre, la pitjor des de l'inici de la nostra jove democràcia, on els governs de les dretes nacionalistes obstenten tot el poder i han iniciat l'enderroc de l'estat de benestar hi ha molt treball per fer com p.e. unir la ciutadania per combatre contra el retorn a èpoques predemocràtiques. Si el discurs PPiano contra la immigració serà el focus de les actuacions del nou PSC és el que consideren com a moment de la "POLÍTICA EN MAJUSCULES" pot ser és per què no tenen cap altre argument per convèncer els ciutadans de Badalona. Segur que els ciutadans agrairien un discurs més actual contra el caos econòmic i social generat per aquesta crisi i la resposta neoliberal dels governs central i autonòmic. O no s'ha adonat encara?Els ciutadans necessiten un missatge d'esperança! Escrit per: Joan AndújarLa Res Pública de Badalona
Participa!
- JOSÉ LUÍS MARTINEZ CARDOSO, EXHONERAT DE TOTA ACUSACIÓ
- Comunicat de l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs "La causa que vinculava al regidor de Via Pública de l'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, José Luis Martínez Cardoso, amb una organització delictiva d'origen xinès ha estat sobreseïda i arxivada. Els fets es remonten al passat 31 d'octubre de 2011, quan l'esmentat regidor va ser detingut per la Unitat d'Investigació de Mossos d'Esquadra en el marc d'una investigació judicial referent a una organització delictiva d'origen xinès, que operava a diferents municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Afortunadament, s'han esclarit els fets i ha quedat demostrat que el Sr. Martínez Cardoso no ha tingut mai cap relació amb la causa que se li imputava, una molt bona noticia tant per al nostre Ajuntament com per a la ciutat en general.L'alcalde, Jesús M. Canga, ja ha signat el decret per restituir en el seu càrrec al regidor, el qual havia renunciat a les seves funcions voluntariament fins l'esclariment dels fets.Cal però fer una reflexió sobre el dret que té tothom a la presumpció d'innocència, sobre el dany moral que es pot ocasionar a una persona innocent en el moment de ser detingut, sobre els judicis paral•lels que alguns mitjans de comunicació fan avançant-se a les resolucions judicials, en definitiva sobre lo fàcil que és que una persona honesta perdi injustament la seva honorabilitat i el difícil que és després recuperar-la. Tot i que ciutadans, ciutadanes i entitats de Sant Adrià que coneixien personalment a José Luis Martínez Cardoso, han donat suport des del principi al regidor, és difícil que s'esborri del tot aquest desagradable episodi.Volem doncs demanar-vos que contribuïu al desgreuge del regidor donant difusió a aquesta informació".La Res Pública de Badalona
Participa!
- MENTIRAS
- La Res Pública de Badalona
Participa!
- LA CRISIS EXPLICADA EN 1 MINUTO
- La crisis financiera explicada de manera sencilla Heidi es la propietaria de un bar en Berlín, que ha comprado con un préstamo bancario. Como es natural, quiere aumentar las ventas, y decide permitir que sus clientes, la mayoría de los cuales son alcohólicos en paro, beban hoy y paguen otro día. Va anotando en un cuaderno todo lo que consumen cada uno de sus clientes. Esta es una manera como otra cualquiera de concederles préstamos. Nota: Pero en realidad, no le entra en caja ningún dinero físico.Muy pronto, gracias al boca a boca, el bar de Heidi se empieza a llenar de más clientes.Como sus clientes no tienen que pagar al instante, Heidi decide aumentar los beneficios subiendo el precio de la cerveza y del vino, que son las bebidas que sus clientes consumen en mayor cantidad. El margen de beneficios aumenta vertiginosamente. Nota: Pero en realidad, es un margen de beneficios virtual, ficticio; la caja sigue estando vacía de ingresos contantes. Un empleado del banco más cercano, muy emprendedor, y que trabaja de director en la sección de servicio al cliente, se da cuenta de que las deudas de los clientes del bar son activos de alto valor, y decide aumentar la cantidad del préstamo a Heidi. El empleado del banco no ve ninguna razón para preocuparse, ya que el préstamo bancario tiene como base para su devolución las deudas de los clientes del bar. Nota: ¿Vais pillando la dimensión del castillo de naipes? En las oficinas del banco los directivos convierten estos activos bancarios en "bebida-bonos", "alco-bonos" y "vomita-bonos" bancarios. Estos bonos pasan a comercializarse y a cambiar de manos en el mercado financiero internacional. Nadie comprende en realidad qué significan los nombres tan raros de esos bonos; tampoco entienden qué garantía tienen estos bonos, ni siquiera si tienen alguna garantía o no. Pero como los precios siguen subiendo constantemente, el valor de los bonos sube también constantemente. Nota: El castillo de naipes crece y crece y no para de crecer, pero todo es un camelo; no hay detrás solidez monetaria que lo sustente. Todo son "bonos", es decir, papelitos que "representan" tener valor siempre y cuando el castillo de naipes se sostenga. Sin embargo, aunque los precios siguen subiendo, un día un asesor de riesgos financieros que trabaja en el mismo banco (asesor al que, por cierto, despiden pronto a causa de su pesimismo) decide que ha llegado el momento de demandar a Heidi el pago de su préstamo bancario; y Heidi, a su vez, exige a sus clientes el pago de las deudas contraídas con el bar.Pero, claro está, los clientes no pueden pagar las deudas.Nota: ¡¡¡Porque siguen sin tener ni un céntimo!!! Han podido beber cada día en el bar porque "se comprometían" a pagar sus deudas, pero el dinero físico no existe. Heidi no puede devolver sus préstamos bancarios y entra en bancarrota. Nota: Y Heidi pierde el bar.Los "bebida-bonos" y los "alco-bonos" sufren una caída de un 95% de su valor. Los "vomito-bonos" van ligeramente mejor, ya que sólo caen un 80%.Las compañías que proveen al bar de Heidi, que le dieron largos plazos para los pagos y que también adquirieron bonos cuando su precio empezó a subir, se encuentran en una situación inédita. El proveedor de vinos entra en bancarrota, y el proveedor de cerveza tiene que vender el negocio a otra compañía de la competencia. Nota: Porque los proveedores de vinos y cervezas también le fiaban a Heidi, creyendo que estaban seguros de que cobrarían con creces al cabo del tiempo. Como no han podido cobrar dado que el dinero no existe, la deuda de Heidi se los ha comido a ellos. El gobierno interviene para salvar al banco (y sólo al banco), tras conversaciones entre el presidente del gobierno y los líderes de los otros partidos políticos.Para poder financiar el rescate del banco, el gobierno introduce un nuevo impuesto muy elevado que pagarán los abstemios. Nota: Que es lo que de verdad ha pasado. Con los impuestos de los ciudadanos inocentes, los gobiernos han tapado el agujero financiero creado por la estupidez de los bancos. ¡Por fin! ¡Una explicación que entiendo! La Res Pública de Badalona
Participa!
- PARAISOS FISCALES
- La Res Pública de Badalona
Participa!
- 12 anys i més...
- CIUTADANS PEL CANVI ACORDA LA SEVA DISSOLUCIÓ
- COMUNICAT DE PREMSAL'assemblea extraordinària de Ciutadans pel Canvi (CpC) ha aprovat aquest dimarts 13 de desembre del 2011 la dissolució de l'entitat. L'acord, pres per majoria absoluta, posa punt final a una innovadora experiència de pràctica política ciutadana, que va començar el 1999 amb la constatació que calia un canvi profund en les formes de governar i de fer política a Catalunya.Alvar Roda. President de CpCEl plenari de l'assemblea, òrgan legal per aprovar la dissolució, ha acordat també encomanar a l'actual Junta Rectora de CpC Ciutadans pel Canvi la gestió de la dissolució. El primer pas d'aquest procés va tenir lloc el 26 de novembre d'enguany, quan la Convenció de CpC (assemblea anual ordinària) va aprovar, a proposta de la Junta Rectora, una moció que plantejava el final del cicle polític de CpC.Els socis i sòcies que han participat a la reunió, entre els quals hi havia el President Pasqual Maragall, inspirador de CpC, i els expresidents de l'associació Josep M. Vallès i Carme Valls, han reivindicat l'aportació de Ciutadans pel Canvi com a nova forma de fer política i han agraït l'espai d'intercanvi i de generació de propostes que suposa l'entitat. Igualment, han remarcat la valentia política i el rigor en la gestió del tancament de CpC per donar per acabat un cicle profitós per a la política d'esquerres catalana.Tots els participants han coincidit a manifestar la seva voluntat de continuar, ja sigui de manera individual o col·lectiva, amb el compromís cívico-polític propi dels valors sobre els quals es va crear CpC.Ciutadans pel Canvi
- SERRA fot al camp
- Salvatge assalt a la llibertat d'expressió a Badalona
- Reproduïm la nota de premsa emesa pels companys del Partit Socialista de Badalona (PSBAD) partit que va presentar la seva candidatura a Badalona lliure i democràticament amb la voluntat de recuperar pels ciutadans els valors del socialisme, valors que fa temps que el PSC badaloní va abandonar.Tot el nostre recolzament a Jordi López candidat a l'alcaldia a les passades eleccions municipals.NO ES TOLERABLE AQUEST ASSALT A LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ.NOTA DE PREMSAJORDI LOPEZ ALCALDE, candidat del Partit Socialista de Badalona (PSBAD) a les pasades eleccions del 22 de maigHA ESTAT ACOMIADAT del seu treball on estava empleat des de fa 6 anys, quatre dies despres de les eleccions, per gestions a instàncies de l'actual alcalde de Badalona el senyor SERRA, davant de l'empresa on treballaba, VINCLE, empresa totalment dependent de les adjudicacions i subvencions de l'administració pública.Aquest és el tarannà democràtic d'una persona que no accepta discrepancies ni accepta que uns ciutadans de Badalona haguem decidit presentar una candidatura socialista per sustituir un model caduc i clientelista com el que defensa el PSC de Badalona. De forma lliure i democràtica. Des del primer moment els militants del PSBAD hem estat objecte de persecusió per part d'aquest home que no te més mèrit que ser un ordenança al servei del PSC Barceloni.LA DEMOCRACIA I LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ no són valors que s'estimi el SR. SERRA.Us demanem, si el considereu convenient, difoneu i demaneu explicacions d'aquest acte impropi d'una persona de be.SalutacionsBadalona, 1 de juny de 2011Partit Socialista de Badalona
- Maragall
- PASQUAL MARAGALL
- A ritme del Combat Rock: Joe Strummer maratonià.
- El 14 de maig de 1982 va aparèixer el darrer àlbum de The Clash, Combat Rock, amb la seva formació més estable: Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon, Nicky ‘Topper’ Headon. Al disc prenen força quatre temes: ‘Know your rights’, ‘Should I stay or should I go’, ‘Rock the casbah’, ‘Straight to hell’; la resta té una factura irregular amb l’atractiu de l’eclecticisme i una bona dosi de creativitat poc apte pel negoci del mercat discogràfic. Un parell o bé tres d’anys més tard d’aparèixer el treball vaig escoltar-lo a la vegada que anava descobrint la discografia de The Clash i el seu compromís polític: de la fúria punk dels primers temes, a l’admirat London Calling, una de les meves icones musicals.
A punt de caramel de la gira promocional del Combat Rock, el cantant i guitarra rítmica del grup, Joe Strummer, va allunyar-se de la pressió (diuen que el propi mànager va recomanar-li per fer créixer les espectatives de la gira; també per les desavinences latents dins de la banda), i va marxar a París amb la seva nòvia. Tanmateix, se’n van i no diuen a on, fent la seva durant un mes. S’instal·laren en un apartament a Montmartre i experimentaren la bohemia de la ciutat. Strummer beu molt i… corre la Marató de París! L’any anterior havia corregut la Marató de Londres, prova que tornaria a fer un any més tard. Participa a París amb el handicap, des del punt de vista del rendiment esportiu, d’haver begut la nit abans 10 pintes de cervesa (segons va afirmar en una entrevista), a més de ser fumador.
No tenen pèrdua les seves imatges de maratonià amb una cresta o bé amb una samarreta negra de The Clash amb una calavera. A la xarxa hi ha algun article que assenyala que tenia com a millor marca 3h 20 minuts, força bon temps sobretot pel ritme de vida que portava.
El fill pròdig va tornar i la maquinària promocional de la CBS va engegar-se. Els èxits mercantils aconseguits van acabar de posar fi poc després a l’esperit del grup.
Altres entrades meves sobre The Clash i Joe Strummer (el seu nom real era John Mellor): Joe Strummer, what else? (9/12/2007); ‘Hi ha massa estrelles del rock que van omplint el cel’ (25/08/2009); The Clash a Badalona (27-IV-1981) (26/04/2011).
Tweet
- Sommis d’Arcàdia.
- De nou, la lectura d’una història en còmic de Corto Maltés m’ha motivat a estirar el fil del seu contingut (podeu llegir una anterior entrada sobre en Corto aquí). Es tracta ara de Les Helvètiques que es desenvolupa a partir d’un sommi d’en Corto quan es queda adormit mentre llegeix al llit Parsifal (últim guardià conegut del Greal), poema èpic medieval de Wolfram von Eschembach (segle XIII). L’obra va inspirar la famosa òpera de títol homòmin, símbol del romanticisme musical alemany, de Richard Wagner.
Ara bé, perquè adjunto al text d’aquest post la imatge d’Els pastors d’Arcàdia, quadre del classicista francès Nicolas Poussin, del segle XVII? Què tenen en comú?
Sommis, imaginacions, creences.
La temàtica de Parsifal prové de l’escriptor del segle XII, Chrétien de Troyes, i també dels poemes de Robert de Boron (segle XII-XIII) sobre el rei Artús i el Greal. Eschembach situava l’acció a la muntanya de Montsalvat que alguns han identificat amb el castell càtar de Montsegur o bé amb la muntanya de Montserrat (sobre aquesta darrera hipòtesi havia dedicat l’entrada: La recerca del Greal). L’esoterisme nazi va estar-ne interessat i va motivar la visita de Heinrich Himmler, cap de les SS, a Montserrat. Resulta que l’escena de Poussin, en concret la tomba i el paisatge del quadre, hi ha qui l’identifica amb un indret vora de Renes-le-Chateau. A finals del segle XIX, el rector del poble, François-Bérener Saunière, sembla ser que va descobrir alguna cosa misteriosa sota l’altar de l’església i es va fer de la nit al dia un personatge acabalat i influent entre l’alta societat francesa. Una teoria assenyala que es tractava del tresor dels càtars perseguits com heretges pel Papa Innocenci III. La història del tresor pren rellevància quan quatre càtars van escapar-se del setge al castell de Montsegur i posteriorment van confiar-lo als templers, un tresor que alguns situen com una prova de la veritable història de la ‘Sang Reial’, en la persona de Maria Magdalena que va arribar a aquestes terres en estat de gestació precisament amb la descendència de Crist (història que inspira el best seller El Codi da Vinci de Dan Brown). Retornant al quadre, la frase esculpida a la tomba, ’Et in Arcadia ego’ ( ’i jo a l’Arcàdia’, o bé ’jo, la mort, regno fins i tot a l’Arcàdia’; interpretada també com ‘jo he viscut a l’Arcadia’), es motiu de vàries teories que cerquen el seu origen en el cristianisme primigeni i referides a la ‘Sang Reial’.
Creences, imaginacions, sommis inspirats en el passat.
Tweet
- 30 anys del tren dels esplais a Badalona.
- Click here to view the embedded video. La Revista Alella m’ha encarregat un article sobre la història de l’educació en el lleure d’infants i joves que principalment es desenvolupa en els centres d’esplai, els agrupaments escoltes i els casals de joves. El tinc enllestit i a punt per enviar. Entre la documentació i les fonts documentals que circulen per internet he trobat l’impressionant youtube de més amunt corresponent a una excursió conjunta dels esplais badalonins a Cardedeu l’any 1982: ‘l’esplai turnemi, el xirusplai, el chiribiripum, el club llevant, el diplodocus, l’esquirol, el xerinola, el xivarri, el manresà i molts més…’ explica la presentació de l’enregistrament.
Les imatges del tren dels esplais, els pares i mares acomidant-se des de l’andana i entre els matolls al costat de les vies, l’alcalde Màrius Díaz, el regidor Jaume Oliveras… l’aspecte de l’estació i de les edificacions dels voltants, moltes d’elles velles fàbriques i magatzems, m’ha transportat anys enrera. Un espai que veia cada dia de petit per anar a entrenar a la piscina municipal coberta a l’altra costat de la via i al Club Natació Badalona. Entre els comentaris del video hi ha en ‘trastovell’ i l’incombustible Ramon Massip, ben segur que podrien recordar més de l’episodi i reivindicar que encara i sempre si es fa pinya, ’tot és possible’ o gairebé.
Ara que no visc a Badalona, tot i estar molt bé, sento certa nostàlgia de la ciutat i testimonis com aquests són contundents.
Tweet
- La voracitat de la crisi.
- El quadre The Gulf Stream de Winslow Homer (1899) permet il·lustrar una situació molt d’avui dia en relació a la crisi econòmica que vivim. El dissortat nàufrag contempla un panorama devastador i la sort que l’espera sense màstil amb els ferotges taurons. Al fons, lluny, s’albira un vaixell tot i que el temporal i el corrent dificulten un hipotètic rescat. En la desesperació, el mariner posa noms als taurons: Fainé, Alemany, Brufau, Godó, Rodés, Lara, Carulla, Gabarró i fins i tot un, que ves per on, bateja com a Millet.
S’adona massa tard que la precarietat i els pocs recursos l’han portat a una situació fatal per a goig dels depredadors.
Tweet
- Saps qui era Marianna de Copons?
- Article meu per a Revista d’Alella, núm. 314, gener-març 2012, any 52.
Saps qui era Marianna de Copons?
Protagonista d'una emocionant història d'espionatge a Alella, avui dóna nom a una ginebra.
Marianna és una nova i refinada ginebra que forma part de les Begudes amb història de la Xarxa d'Establiments amb Consciència Nacional. Pren el nom d'un personatge històric, Marianna de Copons. Citada pels autors Santiago Albertí i Jordi Peñarroja respectivament com una 'Mata-Hari' o bé una 'gentil espia', vinculada a Alella i confident de Salvador Lleonart, el gran organitzador de l'espionatge català durant la Guerra de Successió.
El gener de 1714, una informació secreta que va obtenir Marianna d'un coronel francès del bàndol borbònic que li feia la cort, va permetre canviar els plans de desembarcament del Regiment de Fusellers Voluntaris 'Sant Raimon de Penyafort' comandats per Ermengol Amill, i evitar que caiguessin en un parany per part de les tropes valones a Mataró.
Dama aristocràtica
La nostra heroïna va aparèixer citada per Santiago Albertí al treball històric L'Onze de Setembre publicat l'any 1964 i reeditat el 2006. Albertí va fonamentar el seu estudi en les Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725 de Francesc de Castellví, contemporani de l'època. L'aparició de l'obra en el marc del 250è aniversari de l'Onze de Setembre de 1714, data de la caiguda de la ciutat de Barcelona davant de les tropes borbòniques, va poder esquivar la censura franquista amb un significat polític més enllà del relat sobre la lluita successòria per la corona espanyola. Albertí explica que Marianna era una dama aristocràtica, cunyada del comte de Torre de Mata, que vivia a Alella 'passant per una persona que havia fugit de la capital per no haver-se volgut barrejar a la lluita' i que 'havia encaterinat el coronel Le Querchois, cap de les tropes valones'. Ella va assabentar-se de l'ordre de partida de les tropes borbòniques cap a Mataró, població on d'altra banda havia de desembarcar una expedició militar catalana. Ràpidament va passar-li la informació a Salvador Lleonart i ell als comandaments militars a Barcelona. 'La petita Mata-Hari nostrada de la divuitena centúria salvà 300 homes d'una mort certa' va concloure Albertí.
El contraespionatge català
L'escriptor Jordi Peñarroja ha fet també divulgació del personatge els darrers anys. Conjuntament amb un grup de col·laboradors va incloure-la a l'exposició del Memorial 1714, Defensors de les llibertats de Catalunya 1705-1714. Peñarroja va assessorar al dissenyador de l'etiqueta de la ginebra Marianna i durant la presentació del seu darrer llibre a Alella l'any passat, Barcelona: sentir l'Onze de Setembre 1714-2014, convidat per l'Ateneu Alellenc, va fer referència especial de Salvador Lleonart i Marianna de Copons.
A la web www.11setembre1714.org especialitzada en la Guerra de Successió, s'explica que l'expedició del coronel Amill des de Barcelona al Maresme el 28 de gener de 1714 per tal de donar suport a l'aixecament popular contra les quinzenades (contribucions de les tropes borbòniques) era coneguda per les tropes franco-espanyoles que s'apressaven a esperar-la a Mataró. Però Amill va ser alertat per 'Marianna de Copons, que estava en contacte amb la Comtessa Mercè, qui al seu torn alternava amb el Coronel francès Guercy'. Les tropes catalanes desembarcaren finalment a Canet i salvaren el parany. Podríem entendre que el contraespionatge català va salvar una situació que hauria estat tràgica.
D'altra banda des de la web de Nautilus Comunicació i Cultura, empresa que va encarregar-se en l'àmbit comunicatiu de l'aparició de la ginebra Marianna l'any 2011, a la pregunta qui era Marianna de Copons? Es respon que era una aristòcrata 'cunyada d'Antoni de Mata, comte de Torre de Mata i propietari de la Casa Terçó o Quatre Torres d'Alella'. La resta de la historia d'espies amb el militar francès, Le Querchois, coincideix amb la narració primera d'Albertí.
Des dels estudis d'història de les dones, la catedràtica Mary Nash, va citar Marianna de Copons a l'article universitari Género, identidad urbana y participación ciutadana: en torno al once de septiembre (2000).
Com dèiem, uns fets apassionants encara poc coneguts de la nostra història.
La imatge correspon a un detall de l’obra Rendez-vous de chasse del pintor francès Jean-Antoine Watteau, que presenta una dama contemporània de Marianna de Copons.
Tweet
- Ja fa tres anys que molts ens vam manifestar
- Avui fa tres anys que milers de persones vam desfilar pels carrers del centre de Barcelona per dir una cosa ben òbvia:
“SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET A DECIDIR”
Aquella manifestació organtizada i convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir em va trencar molts esquemes, moltes barreres mentals que m’havia anat creant des d’una suposada situació de marginalitat política. Certament, aquella mobilització massiva em va alterar positivament, malgrat els recels que tenia hores abans i que vaig poder compartir amb diferents companys de militància local. Dubtes i pors m’ocupaven els meus pensaments amb una música de fons: no estarem regenerant aquell catalanisme que ens ha portat precisament a manifestar-nos? no estarem fent el joc a aquells partits que es proclamen independentistes, sobiranistes de tots els pelatges i que recolzen totes i cada una de les lleis de l’estat que ens oprimeix com a poble? Finalment vaig dir-me a mi mateix: allà ells i les seves contradiccions.
Arribant a Barcelona des de Badalona vaig anar veient gent per tot arreu. La secretària de l’escola on treballava aleshores, companys de feina amb qui no havia parlat mai de política o, com a molt, d’una forma molt superficial, gent del barri que coneixes de vista, gent anònima de la teva ciutat… tots fent cua a l’estació de tren amb les bateries carregades per anar a passejar-se per Barcelona, des de la Plaça d’Espanya a la Plaça Catalunya. Un recorregut molt simptomàtic i que em va semblar molt clarificador i atractiu.
Més enllà dels rèdits a curt termini que certes formacions polítiques en van voler treure, penso que aquella manifestació va significar un trencament amb un dels pilars fonamentals del sistema polític i la cultura política principatines d’ençà la segona restauració borbònica (1978): l’immobilisme i l’institucionalisme. Miro d’explicar-ho amb unes altres paraules: el catalanisme s’havia basat amb una completa identificació amb les institucions que l’estat ens havia permès. Dic ens havia permès perquè molts fervents independentistes i gent que vol trencar amb Espanya, són uns fidels defensors de les “institucions nacionals”, tal i com les anomenen ells. I jo em pregunto, poden ser institucions nacionals unes insitucions que deriven d’unes lleis orgàniques d’un estat aliè a aquesta nació? em penso que estem davant d’uns contradicció in terminus.
Per mi aquella manifestació va significar la primera mobilització massiva per reclamar l’autodeterminació del meu país. Sona bèstia, però fins aleshores jo no havia pogut anar mai a cap manifestació per reivindicar la plena sobirania dels Països Catalans de bracet amb gent de totes les edats, de tendències polítiques que no eren exactament la meva i, sobretot, no ho m’havia pogut manifestar mai amb tanta gent. Recordo que tres hores després de l’inici oficial de la marxa encara estàvem a la plaça Espanya i tothom deia que el cap de la mobilització ja havia arribat a plç. Catalunya. No sé quanta gent volia dir allò, però eren molts més dels que jo havia vist mai mobilitzats per un tema com aquest.
Fetes aquestes reflexions potser massa personals, què en queda políticament d’allò? Més enllà de balanços massa optimistes, encara no podem dir que l’autonomisme amb totes les seves expressions (des del més recalcitranment espanyolista dels Icetes, Camachos, Albiols o Serres, fins a l’autonomisme de barretina i espardenya dels Ridaos, Puigcercós, Vives o Bertrans) hagi mort. Més de trenta anys de gestió regional no es poden morir d’un dia per l’altra. Els processos històrics requereixen foc lent i moltes remenades perquè no s’enganxin i segurament ara estem en un moment on allò antic no s’acaba de morir i allò nou no acaba de néixer. Tampoc podem dir que l’autonomisme es trobi tocat de mort, desgraciadament. Tanmateix, sí que penso que es troba en un atzucac i que és feina nostra posar-los la sortida el més complicada possible. Després d’una reforma estatutària inacabada (les del País Valenicià i les Illes sí que ho estan, d’acabades) la feina dels sectors rupturistes és la de posar sobre la taula els termes reals del conflicte polític que viu el nostre país des de fa dècades, obrir un altre front de lluita per debilitar l’estat i obrir perspectives de canvis polítics profunds. No és fàcil ni ningú ha dit que ho hagi de ser. Només podem comptar amb les nostres mans i la nostra imaginació, que no és poc.
- Coses que es mouen…
- Sovint ens queixem, i no sense raó, de la nostra ciutat: ens queixem de la classe política local, de la brutícia, dels edificis que cauen, dels que construeixen, dels que no construeixen, del mal estat i la poca programació dels Centres Cívics, de la lenta mort del petit comerç i de l’augment de les grans superfícies, del mal estat de la platja a l’estiu, … paro perquè no vull deprimir-vos.
Però hi ha moments que deixes el pessimisme a banda i et poses a mirar el teu entorn més immediat i respires una mica més tranquil. I quan mires i respires trobes coses, idees, que s’han anat cuinat molt a poc a poc i que van donant fruit. Són idees que s’assemblen a aquella ceba que cuinem a foc molt baix i que serveix per fer estofats o salses boníssims. A vegades aquestes idees es cuinen sense que en sàpigues res i això encara és millor, més gratificant.
Parlo de festivals com el Musica’t, de reportatges com el que es va projectar la setmana passada al Círcol sobre l’experiència d’Unitat Popular xilena, de projectes que reneixen amb més força com la Sargantana i el grup d’activistes culturals del seu entorn, de la nova seu de l’Òmnium i el Centre Excursionista de Badalona (CEB), dels cinc anys de la Festa Major Alternativa i Popular de Badalona, de la dinàmica de llutia arrel de la crisi econòmica que estan adquirint les entitats veïnals i de moltes més coses i petits detalls que podem trobar als nostres carrers i als nostres caps.
- Per què Bolonya?
- He de reconèixer que em costa molt processar tota la informació que m’arriba sobre aquest tema: el procés d’implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) o, altrament dit, privatització de l’ensenyament a la bolonyesa. Em refio i molt de la bona feina que fan la gent del SEPC i els altres sectors mobilitzats a les aules dels Països Catalans i també, perquè no dir-ho, tinc massa feina per arribar a arreu. Llegint un dels escrits que han fet per divulgar els arguments en contra de l’EEES i per explicar el què això representarà per l’ensenyament públic universitari me n’adono d’algunes coses especialment greus. Per alguns no serà res més que la repetició de coses que han sentit moltes vegades:
procés d’elaboració d’esquenes a la comunitat universitària: declaració de Bolonya (1999), LOU Aznar i Real Decret de Zapatero
aprofundiment del sistema de contractes-programa. Actualment els centres públics ja funcionen bastant així. Amb Bolonya axò anirà a més i es tendirà a un sistema “públic” de dos nivells.
l’ensenyament anirà orientat al profit econòmic que es podrà extreure dels coneixements, no al profit social.
A banda d’aquests motius que es podrien ampliar abastament, les protesetes contra el Pla de Bolonya han provocat detencions i sancions administratives. Sense anar a més lluny, hi ha uns quants universitaris badalonins implicats en les protestes. Ells no seran portada de cap revista ni diari local, ni podran parlar a la Tele Badalona sobre el que han viscut aquests darrers mesos. A tots ells les meves mil gràcies, i també molt especialment a aquells dos que han detingut avui a la Via Laietana, quan es manifestaven al Departament que controla l’anomenat “Lenin del Bages”. Aquest personatge, ideòleg en sel seu moment d’ERC i gran defensor del Tripartit, s’ha de reconèixer que ha fet una de les tombarelles ideològiques més impressionants dels darrers anys d’aquest país. Tot un mèrit.
- Efemèrides: 27 de gener de 1939, gener de 1999 i 21 de gener de 2001
-
- Qué bonito es Badalona!
- Diumenge passat vaig tenir una mica de temps i vaig fer una cosa d'aquelles que costen de fer, almenys a mi: passejar i respirar una mica la ciutat. Vaig rebre la visita d'un bon amic de fora de Badalona que a partir de la nostra amistat ha començat a descobrir aquest món de móns que és la ciutat que m'ha vist néixer. L'amic en qüestió, un noi de "comarques" (no m'agrada gens l'expressió perquè jo també sóc d'una comarca), desconeixia fins fa quatre dies Badalona, una ciutat que ara ronda els 215.000 habitants censats i que va perdent població cada setmana perquè els preus estan pels núvols.
Junt amb aquest amic vam anar descobrint racons i raconets de la ciutat, no tots, certament, però sí alguns d'interessants. Primerament vam passejar pels carrers del centre fins a anar a petar a la Rambla, tant plena com bonica un diumenge al migdia. Dóna gust passejar-s'hi sense més, gaudint de les palmenres i veient com les criatures van i vénen amb bici i juguen a pilota. A més a més, i com és tradicional a la Rambla el diumenge al matí, vam escoltar sardanes i vam veure quatre cercles fent aquesta dansa empordanesa. Després de passejar vam anar a fer una cervesa al Bétulo, just allà on trenquen les onades que relaxen. Tornant cap a casa vam entrar a l'AVV del Centre on hi havia els del Club de bitlles catalanes que feien un dinar després del partit setmanal. No recordo si havien guanyat o no, però estaven contents. Vaig aprofitar per mostrar les instal·lacions de l'AVV a aquest amic, que va al·lucinar.
En acabat vam anar a dinar a Llefià on també hi ha un passeig amb palmeres en paral·lel al mar, passant abans pel Progrés per recollir un paquet i el cotxe. Vam donar alguna volta pel barri per trobar aparcament però finalment hi va haver sort, just davant de la Jartá, mític bar-restaurant del barri. Allà hi vam passar moltes hores, discutint també de política i menjant unes tapes excel·lents. Just a l'entrar, un noi jove a la barra amb l'equipament complert de la selecció catalana de futbol mentre la camarera (d'orígen sudamericà) no entenia massa bé el català. Contradiccions de la meva ciutat!
Va ser un diumenge interessant, fent descobrir una realitat massa poc coneguda com és Badalona. Sovint penso que la ciutat que m'ha vist néixer té un potencial increïble, que té moltíssims contrastos que no sabem apreciar ni explotar al nostre favor i que els badalonins i badalonines hauríem d'aprendre a estimar la nostra ciutat. Estimar-se-la és el primer pas per començar a canviar-la, i la casta política local no està per aquestes coses.
D'aquí dos dissabtes farem el Consell Polític de la CUP a Torre Mena, el Centre Cívic de Llefià, entre la Plaça Trafalgar (plena de palmeres) i la Jartá. Penso que és un lloc ideal per discutir com apliquem el que vam aprovar a la darrera Assemblea Nacional de la CUP, fer un salt en la lluita per la independència i el socialisme als Països Catalans, idea que passa per una major implantació de l’independentisme a les àrees metropolitanes dels Països Catalans. Qui s’hi apunta?
(APUNT: gràcies a l’excel·lent feina dels companys de l’Arxiu històric de Llefià he trobat aquesta foto a la xarxa. Com es veu, una pila de furgonetes de la poli controlaven els veïns, emprenyats perquè la plaça s’estava construint d’esquenes a les reivindicacions del teixit social del barri. Us sona la cançó?)
- Punt i final
-
Doncs ara sí, ha arribat l’hora de dir adéu definitivament a bloc.cat, i volia fer-lo amb l’usuari que vaig començar a escriure en aquest, per això veureu que no surt com a autor l’habitual scaravaca, sinó setros.
Ja està operatiu el nou bloc (falten alguns tocs, però ja està). Hi podeu accedir des de l’adreça http://www.sergicaravaca.cat o bé des de http://sergicaravaca.wordpress.com, mentre que aquest bloc es podrà seguir visitant des de http://sergi.caravaca.bloc.cat o bé http://blocat.sergicaravaca.cat
Ens veiem al nou bloc!
Tweet
- Canvi(s) al/de blog!
-
Doncs continuen els canvis, però aquest cop, seran molt més forts.
De fet, més que canvis al blog, és canvi de blog. I és que entre alguns problemes que tornava a donar el bloc.cat i que els canvis que havia intentat insertar no acabaven de rutllar, m’han decidit a optar per començar a treballar en un bloc dins la plataforma de WordPress, amb la que ja havia treballat i m’havia donat bons resultats (tot i que potser no l’he exprimit a nivell gràfic, s’intentarà).
Tot i això, no m’agradava la idea de deixar el .cat que tant ha costat i sabia que el canvi de direcció podia costar, així que m’he fet amb un domini .cat que ja està operatiu: http://www.sergicaravaca.cat
Ara bé, donat que és ja molt de temps amb aquest blog i moltes hores invertides, no el tancaré i es podrà seguir entrant i visualitzant des d’algun subdomini que introduiré un cop el nou blog estigui enllestit (que potser trigarà una miqueta amb els exàmens pel mig, així que haureu de tenir una miqueta de paciència )
I res més, que com a darrera actualització aquí, agraïr-vos a tots i totes les que heu seguit aquest humil bloc i convidar-vos a seguir-lo en la nova etapa "wordpressera"!
Tweet
- Del neo nacional-populisme de la dreta
-
Tot just fa dos dies, el dimarts passat, es
conmemorava una trista data: feia 70 anys que les tropes franquistes
entraven a la nostra ciutat. Just 70 anys després, vaig veure,
entristit, com, en un lloc a tocar de la ruta seguida pel feixisme, un
vell fantasma d’aquella època tornava a deixar-se veure. I no, no estic
parlant del fantasma de la guerra civil, que esperem que estigui ben
lluny, sinó el d’una política que fou una de les causants: el
nacional-populisme.
És un terme que sembla
desdibuixat, inclús, per alguns, podria ser contradictori. Lluny
d’això, és una de les tàctiques d’un ventall polític que va des de
l’ultra conservadurisme a l’extrema dreta que més beneficis electorals
els ha reportat. Però no només ha actuat aquí, d’altres països també
l’han patit, com la França de la IV República, l’Itàlia post-mussoliana
o la RFA post-nazi.
I és que tots sabem que aquest ventall polític té un handicap:
la instauració d’un sistema autoritarista no és ben rebut per una gran
part de la societat. Per tal de salvar aquest obstacle i permetre
apropar a gent al seu discurs antidemocràtic, les organitzacions que
s’inclouen en aquestes tendències només tenen una sortida: la de
relacionar tots els problemes amb el sistema i presentar-se com els
valedors del poble.
Podria ser, que algú
relacionés aquesta tàctica amb la seguida per les organitzacions
revolucionàries, però res més lluny de la realitat. Aquestes, a
diferència dels sectors nacional-populistes, propugnen un canvi de
sistema que va més enllà de l’entrega del poder a un cert sector. La
revolució suposa un canvi en les estructures de funcionament polític,
social, econòmic i fins i tot cultural. I per fer-ho, s’evidencien els
greus problemes del sistema capitalista, com ho és aquesta crisi. Però
darrere d’aquesta crítica hi ha un projecte alternatiu. La lluita
doncs, com ja he dit, no és pel poder, sinó pel canvi.
En canvi, el nacional-populisme advoca per la relació de tots els
problemes amb la debilitat de la democràcia -sigui quin sigui el model-
i la necessitat d’instaurar un règim autoritari o bé de restricció de
les institucions democràtiques, depenent de l’espai que ocupin dins el
ventall esmentat. Així doncs, el sistema continua, però amb un règim
restrictiu Actua com a abanderat del poble, però el seu objectiu no és
altre que l’assoliment d’aquet poder.
A més, el seu discurs està marcat per un total ultra-nacionalisme, tot treient importància al poble i a les persones, doncs considera que la nació és un tot i, perquè tot funcioni, ha de funcionar com un tot homogeni. Les seves consignes per atreure l’electorat en aquest sentit han estat ja molt escoltades, i són constants crides a salvar la pàtria del seu trencament o del seu desprestigi, alhora que acusen a d’altres de poc patriotes. I desgraciadament, aquest discurs ja fa anys que l’anem sentint.
Com ja he
dit, no és el primer cop que aquestes plataformes han utilitzat aquesta
tàctica: a la II República trobem des de la dreta ultra conservadora
-que estaria encarnada en el Partit Radical Republicà d’Alejandro
Lerroux i part de la Confederación Española de Derechas Autónomas
(CEDA) de Jose Maria Gil Robles- fins a moviments d’extrema dreta, com
la Falange de Jose Antonio Primo de Rivera, les Juntas de Ofensiva
Nacional-Sindicalistas de Ramiro Ledesma Ramos i Onésimo Redondo, o el
Bloque Nacional de José Calvo Sotelo. I a aquestes se li ha de sumar,
clar està, la part de l’exèrcit que es sublevà el 17 de juliol de 1936.
Però, com ja he dit, l’Estat Espanyol no és l’únic lloc on es produirà.
Fins i tot després de la Segona Guerra Mundial, n’apareixeran grans
exemples: a França, Action Française de Charles Maurras a la III
República, el Centre National des Indépendants et Paysans (CNIP) o el
Rassemblent du Peuple Française (RPF) del general Charles de Gaulle a
la IV República i la Union pour la Nouvelle République (UNR) del mateix
Charles De Gaulle i els seus posteriors derivats -Union pour la Ve République (UD-Ve),
Union pour la Défense de la République (UDR) i Union des Démocrates
pour la République- i el Front National de Jean-Marie Le Pen a la V
República; a Itàlia el Movimento Social Italiano (MSI) de Giorgio Pini
i Forza Italia de Silvio Berlusconi; a Àustria, el Bündnis Zukunft
Österreich (BZÖ) de Jörg Haider; a la RFA el Nationaldemokratische
Partei Deutschland; i així en trobaríem casos a gairebé tots els països
Fins ara, a l’Estat Espanyol i als Països
Catalans, en teníem alguns exemples de nacional-populisme, com podien
ser el Movimiento Social Revolucionario (MSR), Alianza Nacional (AN), o
fins i tot organitzacions que es declaren independentistes, com és
Unitat Nacional Catalana (UNC). Tot i això, aquests mai han tingut
molta acceptació ni capacitat de difussió i d’expansió.
Però fa poc ja van aparèixer els primers partits nacional-populistes amb
capacitat de mobilització i expansió: Ciudadanos – Partido de la
Ciudadania (C’s)de l’Albert Boadella i l’Albert Rivera -a Badalona, en
Lorenzo Merchán va ser el seu màxim líder- i la Unión Progreso y
Democracia (UPyD) que ha tingut en Rosa Díez la seva màxima dirigent. Fins ara, aquests no han assolit grans quotes de poder i no havien tingut cap representant en l’Ajuntament. Però el passat dimarts, el dia que es complien 70 anys de les tropes
franquistes a la nostra ciutat, vaig poder veure com dins de l’edifici
de l’Ajuntament, hi havia un grup municipal, assegut paradoxalment a la
dreta del públic, que s’aproximava molt, per no dir que practicava, el
nacional-populisme i que disposa de suficients mitjans, tant econòmics
com de difusió, per poder extendre’s a gran abast. I a més, en una situació propícia
per la seva tàctica com és l’arribada d’una crisi de llarg abast i la
inoperància dels partits gobernants i d’una dèbil oposició.
Davant d’això, el poble no podem deixar-nos enganyar. Hem de tenir clar
qui és que utilitza el poble i qui és qui el defensa, qui és hereu de
l’opressor i qui del reprimit, qui és el defensor dels interesos de les
classes benestants i qui de les classes populars, del poble en esència.
Davant d’aquesta tàctica de neo nacional-populisme, cal una aposta
clara per les esquerres de veritat, per aquelles esquerres que
sorgeixen del mateix poble autoorganitzat i, sobretot, cal denunciar i
desenmacarar el que s’amaga darrera del nacional-populisme.
P.S.: he fet una edició al text, per tal d’ampliar la concepció del nacional-populisme en la seva vesant nacionalista, alhora que he inclós dos partits que em vaig deixar d’assenyalar
Tweet
- L’Esquerra Independentista amb Gaza.
-
L’assemblea de Maulets de Badalona, la Candidatura d’Unitat
Popular (CUP) i el conjunt de l’Esquerra Independentista de Badalona
han decidit sumar-se a la convocatòria de la concentració en
contra de la massacre a la Franja de Gaza demà divendres a les 8 del
vespre a la Plaça de la Vila.
D’aquesta manera, l’Esquerra Independentista de Badalona es
solidaritza amb el poble palestí, un poble que lluita, com nosaltres,
pel seu alliberament, i denuncia l’autèntic genocidi que està portant a
terme l’estat d’Israel, tot amagant-se darrere una suposada operació
militar.
Així mateix, aquestes organitzacions animen a
tots els badalonins i totes les badalonines a participar d’ella, així
com de la manifestació convocada el dissabte dia 10 de gener a les 5 de
la tarda a la Plaça Universitat de Barcelona.
Badalona, Països Catalans
8 de gener de 2009
Tweet
- Repressió? Ni ara ni mai!
-
Aquests dies hi haurà dos judicis polítics contra membres de l’Esquerra Independentista.
El primer d’ells, contra dos companys de Maulets acusats de causar danys a la "mítica" figura del toro situada a la localitat de El Bruc.
El segon, també contra dos companys acusats d’ultratge a la bandera per despenjar la bandera espanyola del castell de Montjuïc el 25 d’abril de 2005, en el marc de la campanya "300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència" i penjar una estelada. Per això, els companys s’enfronten a una petició de 2400 euros o vuit mesos de presó.
Un cop més, hem de demostrar la nostra solidaritat amb els encausats i les encausades polítiques, que no són més que repressaliades polítiques en un conflicte independentista.
Perquè la repressió no ens tallarà les ales!
Visca els Països Catalans lliures!
P.D.: Carles, et dec una contestació, ho se, però ha estat actualització ràpida. Quan tingui un moment et contesto
Tweet
- A Tàpies, homenatge de Pau als seus 85 anys!
- Prohibir, multar i perseguir!
- Aquests serien els verbs que defineixen els 100 dies de govern del PP a Badalona. Les polítiques socials han desaparegut sota el pes d'una política de seguretat que amaga els problemes, enlloc d'abordar-los i resoldre'ls.La persecució del "mercat de la misèria", amb un desplegament impressionant d'agents de seguretat i sense la presència de treballadors socials, ha comportat el desplaçament del "mercat" a d'altres poblacions, però no ha solucionat el problema de misèria subjacent.Igualment, la persecució estiuenca a petites botigues d'immigrants, forçant els expedients administratius fins el límit de la legalitat, i a vegades més enllà, no ha fet més que alimentar prejudicis contra la població nouvinguda, confonent casos individuals amb la generalitat de botigues d'immigrants. Aquesta obsessió persecutòria arriba fins al ridícul de fotografiar un xai que suposadament estava al maleter d'un vehicle.Finalment, en aquesta escalada en busca d'una "pax policial" cal esmentar l'intent de regulació de la venda de begudes alcohòliques a la nit --quan no ho permet la llei--, l'intent de sancionar amb la retirada de l'ajut social en cas de delicte --cosa que suposaria situar una doble pena per un mateix fet, trencant el principi de "non bis in idem" --; la introducció del requisit d'un mínim de 5 anys de residència per a poder aconseguir certes ajudes socials (beques de menjador, llibres, etc...), i, per acabar, la retirada de bancs dels carrers i tancament de fonts d'aigua per evitar que es formin grups d'immigrants. Tanmateix hem de reconèixer que l'estratègia de comunicació als mitjans funciona. Tot el que fa l'Albiol és notícia, encara que no sempre bona (com la suspensió del actes de la Diada o la supressió de la paraula "Nacional" del nom de la celebració), i la seva imatge s'ha fet coneguda en el panorama català i estatal. Fins i tot és un personatge assidu al programa "Polònia" de TV3.D'altra banda, la política social d'Albiol és inexistent. Ja hem vist que l'actual govern de la ciutat no compta amb l'experiència i el saber fer dels treballadors socials. També ha estat evident el silenci, durant tot l'agost, respecte de la crisi de la renda mínima d'inserció, mentre la ciutadania afectada estava realment desemparada. Fins i tot la gran promesa electoral de regalar els llibres de text no s'ha complert i resta amb un futur incert, ja que més enllà de declaracions retòriques, no és econòmicanment factible (ni justa, però això és un altre tema) sense recórrer a la socialització de llibres. Tampoc s'ha vist cap acció enèrgica per defensar importants projectes iniciats pel govern municipal anterior i que l'actual Generalitat dificulta, com per exemple, la negativa a construir tres noves escoles (Montigalà, Bufalà 2 i Lola Anglada) que la ciutat tant necessita. Tampoc s'ha fet res per negociar els retalls a les escoles bressol o a l'Escola de Música. En aquests temes el govern del PP senzillament no hi és i, el més greu, ni se l'espera.Pel que fa a la gestió de la cultura municipal, el menysteniment envers aquest àmbit és evident i, fins al moment, només s'ha pres una decisió transcendent: prescindir del director dels teatres municipals i del Cap tècnic, tot això sota el criteri de racionalització de la despesa, és a dir, del retall encobert.En altres branques de l'acció municipal com les que fan referència al territori, s'han limitat a deixar fer el ja endegat, sense que es vegi una direcció política clara. Davant del greu problema de l'atur, no hi ha estratègia, ni rumb, ni pla, quan l'ajuntament sense tenir la solució pot fer coses i que fons ara no fa.Bé, fins aquí el repàs d'aquests 100 dies. En resum: molts titulars i molts tuïts, però poca gestió efectiva i eficient. Ah, i l'obsessió per fer d'oposició a l'oposició.
- Aixequem el teló: Cap on anem?
- A la passada campanya electoral vaig participar en un debat organitzat per l'Associació de Gestors Culturals de Catalunya sobre els diversos programes de cultura d'algunes de les formacions polítiques que es presentaven a les eleccions. Tant ICV-EUiA, ERC-Accent, CiU, com nosaltres, el PSC, teníem clar que en aquest mandat 2011-2015 calia treballar sobre les eines de participació ciutadana en l'àmbit cultural i tirar endavant una visió estratègica de l'acció cultural, per aconseguir, entre d'altres qüestions, cohesió social i projecció de ciutat. Paradoxalment, el partit que es va mostrar més pobre en l'anàlisi i en les propostes, el PP, ha estat qui finalment governa a la ciutat. D'aquest debat només ens va quedar clar que apostaven pel bilingüisme i poca cosa més. Ja nomenat el govern, la regidora de cultura, en una entrevista al diari "El Punt", tampoc concretava gaire les seves prioritats ni propostes, més enllà de dir que sobre la qüestió de la llengua complirien la llei. Per desgràcia fa pocs dies hem sabut què significa per al PP complir la llei.Davant d'aquest panorama, desert de propostes, vull reformular les línies mestres del que crec que hauria de ser la política cultural de la ciutat en aquests propers quatre anys, tot i deixant constància que una de les premisses ja ha estat trencada pel nou govern: la regidoria de cultura ha perdut el seu rang institucional en passar de ser Tinença d'Alcaldia (i, per tant, membre de la Junta de Govern) a ser Regidoria Delegada, la qual cosa dóna una pista sobre on situa el PP les polítiques culturals, alhora que ens avisa de possibles retallades severes al seu pressupost. Tornem, doncs, a les línies d'acció que esmentava. Bàsicament, es tracta d'implementar aquelles eines que donen estabilitat i permanència a les polítiques culturals de ciutat i que van més enllà de la conjuntura, del calendari festiu o de la programació cultural, segons els següents principis: - cohesió social- projecció - participació- proximitat Entre aquestes eines és fonamental la posada en marxa del ja constituït Consell de les Arts i de la Cultura (prèvia revisió i adequació del seus estatuts en la línia dels del CoNCA) amb competències en la implementació del Pla Estratègic de Cultura, en la definició d'uns criteris de subvencions o en la redacció d'un protocol festiu, entre d'altres. Admeto aquí que sóc partidari d'una Comissió de Festes dins del Consell, encara que he negat i nego que fins aquest moment les Festes hagin tingut manca de participació. La segona, és la revisió del Pla Estratègic de Cultura de Badalona, aprovat en comissió ad hoc l'any 2007. És un element fonamental, plenament vigent i que va comptar amb la participació nombrosa de ciutadans i entitats. Cal adaptar-lo a les noves circumstàncies i realitats, com així es preveia ja en el seu redactat final. Per exemple, no hi apareixen ni el Museu del Còmic, ni el Centre Cultural del Carme, ni la Xarxa de Teatres, ni el Pla de Biblioteques, ni el Pla d'Equipaments Culturals de Catalunya, tots ells posteriors al text definitiu. En aquest breu apunt, no vull deixar de referir-me a la definició i posada en marxa del Museu del Còmic i de la Il·lustració i del Centre Cultural del Carme, processos on caldrà la participació dels professionals locals del sector. Finalment, una premissa que cal complir: no tocar allò que ja funciona. El Museu de Badalona, el Conservatori (malgrat les retallades), el TallerBDN, Badalona Cultura, S.L., entre d'altres, no han de patir turbulències innecessàries. Fins aquí, a grans trets i de manera resumida, el que considero les bases indispensables per a plantejar una política cultural seriosa, sòlida i de llarg recorregut. He aixecat el teló, que comenci la funció!! si és tragèdia o comèdia aviat ens adonarem ....
- REPRENENT EL CAMí
- Fa més de dos anys que vaig abandonar aquesta Estació de França. No en sé ben bé el motiu concret. Cansament, potser; sensació de tenir una obligació que en ocasions es feia pesada; els temps, que començaven a ser convulsos; la immediatesa de les xarxes socials, que em permetia emetre una opinió o una recomanació gairebé quan la pensava....Avui arribo una altra vegada a l'Estació. Espero agafar un tren de llarg recorregut i fer del meu vagó el meu espai per reflexionar sobre allò que m'interessa, m'inquieta o em suggereix. Potser serà un espai més de definició política i ideològica que abans (crec que estem en una cruïlla social i política global i local molt important, com mai havíem viscut). Tanmateix, no deixaré de parlar, segur, d'art, de teatre (les noves temporades del Lliure i del Romea prometen), de cinema, de literatura i de tot allò que m'envolta, d'allò que, com deia Xavier Rubert de Ventós, són coses suficientment importants com per no tenir la seva existència assegurada.Així que respiro a fons, miro al meu voltant, agafo un tren que diu "FUTUR" i surto, com sempre, de l'Estació de França.
- La utilització política de Wagner
- Malgrat el que pugui suggerir el títol, no parlaré del III Reich i d'Adolf Hilter, qüestió més que estudiada i publicada. Parlaré de la producció de la Tetralogia de l'Anell de Wagner a València i de com el Govern de Camps està fent un ús polític indigne d'aquest esdeveniment.Atret per la inqüestionable qualitat de la proposta del Palau de les Arts de Valencia vaig desplaçar-me el proppassat dia 21 de juny a veure "L'Or del Rhin", el pròleg de les següents tres jornades de l'Anell dels Nibelungs de Wagner (La Walkiria, Sigfried i El Capvespre dels Déus). Tant la direcció de Zubin Mehta, com la posada en escena de La Fura dels Baus, les veus presents (inclòs Plácido Domingo a La Walkiria) o la flamant Orquestra del Palau de les Arts, així com les critiques dels 3 anys anteriors i l'estrena, feia pocs dies, de El Capvespre... al Maggio Musicale Fiorentino, feien sobre el paper una proposta molt interessant.Els preus de les entrades eren els normals en aquests tipus d'espectacle --no precisament barats per la seva pròpia complexitat-, però hi va haver un parell de qüestions que em van cridar l'atenció. La primera és que regalessin el programa. Al Liceu i a la resta de teatres lírics es ven, a un preu molt assequible, però es ven; aquí es regalava a l'entrar no a l'espectacle, sinó a l'accedir a taquilla. La segona sorpresa va ser el preu del catàleg. Llibre que comprèn els 4 llibrets en castellà, valencià i alemany, amb entrevistes i fotos a tot color i editat amb tapes dures. Segons em sembla, un preu raonable per a una publicació d'aquestes característiques estaria entre els 60 o 80 euros; doncs no, el catàleg únicament valia 20 euros. Una mica despistat vaig entrar al Palau i vaig gaudir d'un bon espectacle. (veure video)Al matí del dia següent vaig comprendre moltes de les coses que m'havien sobtat. Al Canal 9 feien una entrevista a la Consellera de Cultura del País Valencià, Trinidad Miró, amb motiu d'un "esdeveniment únic" a Espanya: la representació de l'Anell sencer en producció pròpia. Doncs bé, tota l'entrevista, inclosa la intervenció dels tertulians, girava a l'entorn el greuge comparatiu que suposa que el Palau de les Arts només rebi 1,4 milions d'euros i el Liceu 14 milions. Exclamaven els tertulians que era un escàndol que tot i la qualitat, contrastada, de la programació d'aquests 3 anys de vida del Palau de les Arts, el Govern de Zapatero menystingués als valencians; que el President Camps --aquell que "se paga sus trajes"- recolzava la cultura i pressionava al Govern central, però aquest volgudament volia maltractar al valencians (dit subliminalment: per votar PP). Com a mostra de tot el que dic, transcric una entrevista de l'esmentada Consellera a l'ABC del dia 1 de juny d'enguany (en blau assenyalo el més destacat a l'efecte):"VALENCIA. Mientras aguarda reunirse con Ángeles González Sinde, Trinidad Miró (Alcoy, 1960) tiene claro lo que pedirá a la nueva ministra de Cultura: que asuma los compromisos adquiridos por su antecesor, César Antonio Molina, y aumente progresivamente la subvención que recibe el Palau de Les Arts Reina Sofía. Lo contrario, sería una nueva demostración de que el Gobierno central «continúa ignorando» las necesidades de la región.-El pasado miércoles se reunió el Patronato del Palau de les Arts ¿Qué significaría la entrada del Ministerio de Cultura en el Patronato?-Supondría la implicación del Gobierno central en una de las mayores apuestas por la cultura que se ha hecho en España en muchos años. La Generalitat, con mínima ayuda del Gobierno central, ha hecho un grandísimo esfuerzo para que el Palau de les Arts se convierta en tan sólo tres años de vida en uno de los grandes palacios de ópera del mundo. Sé que es un argumento mil veces repetido, pero es incomprensible e injusto que el Ministerio de Cultura sólo aporte 1,4 millones de euros al Palau de les Arts, mientras que, por ejemplo, el Liceo de Barcelona recibe más de 14 millones. Es de justicia que el Ministerio de Cultura deje de maltratar en sus presupuestos al Palau de les Arts.-¿Está el programa de la próxima temporada del Palau condicionado por la crisis económica?-No. La programación es de primer nivel. Lo que es innegable es que la Generalitat no tendría que hacer los esfuerzos que está haciendo en el Palau de les Arts y en general con la cultura en la Comunidad Valenciana si Rodríguez Zapatero nos tratara tan bien como a otras comunidades. Zapatero destina 49,2 millones de euros para cultura en Cataluña, 31,5 millones para Andalucía, 14,9 millones para el País Vasco ó 7,5 millones para Galicia. La Comunidad Valenciana sólo recibe 5,3 millones de euros. El Consell es uno de los Ejecutivos autonómicos que mayor porcentaje destina a Cultura y Deporte, con un 1,67%. Paradójicamente, por detrás quedan comunidades generosamente apoyadas por los presupuestos del gobierno de Zapatero como Cataluña (1,16%), País Vasco (0,76%), Andalucía (1,49) o Castilla La Mancha (1,58%).-¿Qué novedades incluye la edición del Festival Mediterrani que acaba de estrenarse?-Este II Festival del Mediterrani va a ser el espectáculo total. La producción de la tetralogía «El anillo del Nibelungo», con dirección de Zubin Mehta y puesta en escena de La Fura dels Baus, va a ser algo nunca visto. Es la primera vez que un teatro de ópera en España ofrece dos ciclos completos de una producción propia de la tetralogía wagneriana y la primera vez que un equipo español se atreve a llevarla a cabo. La intendente del Palau de les Arts, Helga Schmidt, ha dicho que con la producción de la tetralogía de Richard Wagner se escribe una nueva página en la historia cultural de Valencia y de España. Es indudable que Valencia se va a convertir en la capital mundial del wagnerianismo.-¿Cuáles serán sus reivindicaciones principales ante la nueva ministra de Cultura?-La primera y principal será exigir un mejor trato económico para el Palau de les Arts. El anterior ministro de Cultura se comprometió a mejorar poco a poco esta situación, pero antes de que ese compromiso se plasmara en algo oficial, Zapatero lo cesó. Otro asunto que quiero exponerle es que el Ministerio se integre en el patronato del IVAM porque, a pesar de ser uno de los mejores museos de arte contemporáneo de España, no recibe un solo euro, mientras que para el Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (MACBA) hay 2 millones. También le pediré implicación en la restauración del Centro del Carmen. La Conselleria de Cultura acaba de iniciar una ambiciosa obra de ampliación de este magnífico museo en la que vamos a invertir 5 millones de euros y le pediré a la nueva ministra que colabore en la financiación de la siguiente fase de rehabilitación y ampliación. Espero y deseo que la nueva ministra sea más sensible a las necesidades de la Comunidad que sus antecesores en el cargo."En definitiva, estem davant d'una utilització política de les operes de Wagner. El Govern de la Comunitat Valenciana ha volgut situar la ciutat de València en el mapa de la lírica internacional, en una operació semblant a la del Govern Basc amb Bilbao i el Guggenheim; però amb la diferència que els bascos s'ho pagaven ells --sí, ja sabem que tenen concert econòmic i hisenda pròpia- i Camps pretén que li paguem tots. No ens ha preguntat a ningú si volem que faci "algo nunca visto", ni si ho ha de fer en 3 anys, ni si ha de regalar el programes o cobrar el catàlegs a 20 euros. Quan els tertulians del programa de Canal 9 es preguntaven cridant, "quin argument li dóna la Ministra de Cultura per maltractar al Palau de les Arts i als valencians?", per a mi la resposta era i és òbvia: només fa 3 anys que aquest equipament funciona i no es pot estirar més el braç que la màniga. La resta són excuses, cinisme polític i manipulació al més pur estil PP.
- El Port de Badalona acull aquest cap de setmana el Campionat del Món de Motonàutica de la classe Endurance Class B
- El Port de Badalona acull en aquesta temporada dues cites esportives mundials de primer nivell, que comptaran amb la presència de representants de fins a quinze nacionalitats diferents. La primera cita serà aquest cap de setmana. del 19 i 20 de maig, té lloc el Campionat del Món de Motonàutica Endurance Class B, en quatre [...]
- Arriba la 27ª Setmana del Muntanyisme de Badalona
- L'Agrupació Excursionista de Bufalà torna a organitzar, la Setmana del Muntanyisme de Badalona. Les activitats començaran el proper dimarts, 22 de maig, amb la projecció del documental "Encordades", de Gerard Montero. El dia 23 serà el torn de "92 dies al Pirineu", a càrrec de Jordi Vila, Isaac Ferrés i Lluc Valldosera i el dia [...]
- Programació Festes de Maig per demà divendres 18
- 20h, Concert, Janeiro Project, al BCIN 21h, Concert de folk, amb Joana Closellas, Montse Domènech, Eduard Estivill, Toni Hernandez, Jordi Pujol, Oriol Tramvia, Jordi Fàbregas i Jaume Arnel, al Círcol 23h, Primera edició del Badaloní de l'Any, Organitza: El Tot i Sarau08911. Entrada amb invitació
- Dolors Sabater: Joves, no val a badar
- A Badalona és molt típic jugar amb la homofonia del "Bada" el "Va de" per ressaltar, al posar nom a entitats, programes i activitats, (i fins i tot a algun comerç) el fet de ser de la ciutat, i el fet de dinamitzar un tema específic. D'altra banda, "badar" significa, entre altres coses, "Tenir l'atenció [...]
- CiU demana al govern d'Albiol a recuperar el dispositiu de seguretat de la zona d'oci de Can Ribó
- El president del grup municipal de Convergència i Unió a l'Ajuntament de Badalona, Ferran Falcó, ha instat el govern municipal a recuperar "de forma immediata" el dispositiu estable de seguretat que hi havia hagut les nits dels caps de setmana als voltants de la zona d'oci nocturn de Can Ribó. Segons Falcó, aquest dispositiu, integrat [...]
- nova web cansolei.cat
-  L'associació de veïns de Can Solei de Badalona hacanviat de plana, podeu trobar ara la nostra associació ahttp://cansolei.catÂ
- S'acaben les obres al parc
- Ho diu la web de l’ajuntament:Les actuacions realitzades en aquesta fase han permès consolidar el parc i millorar aspectes relacionats amb l’enllumenat i el drenatge. També s’ha rehabilitat la porta d’accés al parc pel carrer de Sant Bru i s’ha fet accessible l’accés per l’entrada de Can Solei. Una altra actuació destacada és la instal·lació d’una gran zona de jocs infantils.Enllaç: Les actuacions realitzades en aquesta fase han permès consolidar el parc i millorar aspectes relacionats amb l’enllumenat i el drenatge. També s’ha rehabilitat la porta d’accés al parc pel carrer de Sant Bru i s’ha fet accessible l’accés per l’entrada de Can Solei. Una altra actuació destacada és la instal·lació d’una gran zona de jocs infantils.Etiquetas: Can, Solei, -, Ca, l, Arnús
- Informacions sobre el parc
- L’ajuntament ens ha fet arribar algunes informacions referents al parc:Els jocs infantils de Ca l’Arnús estaran aviat acabats. No hi ha una data per a la seva inauguració però segur que serà abans d’acabar l’any.També està gairebé acabada l’entrada pel carrer Seu d’Urgell. S’ha canviat la porta de ferro i sembla ser que ha retardat l’acabament de l’obra. Tampoc hi ha data per a la seva posta en funcionament, tot i que sembla ser que en 15 dies podria estar acabat.S’ha eliminat un nivell d’escales a l’era de Can Solei i s’estan fent altres obres a Can Solei que també poden estar acabades en uns 15 dies.S’està habilitant un à rea de gossos a Ca l’Arnús a la zona on són ara. S’ha restaurat la porta antiga de Ca l’Arnús, tot i que encara no està col·locada. Finalment, comentar que l’ajuntament està buscant una persona que vulgui fer-se cà rrec de la guingueta (bar) que s’ha fet a Ca l’Arnús. Els interessats poden dirigir-se a l’à rea de medi ambient de l’ajuntament per tal de demanar informació.Etiquetas: Parc, Can, Solei, Ca, l, Arnús
- Inauguració de l'estació Badalona Pompeu Fabra
- Avui una representació de la junta de l’associació de veïns de Can Solei ha assistit, convidats per l’ajuntament, a la inauguració de la nova estació de metro de la lÃnia 2, la estació Badalona Pompeu Fabra. La nova estació és gran i espaiosa i té una exposició fotogrà fica permanent de tots els dimonis badalonins.Aquesta tarda l’estació romandrà oberta al públic per tal que qui vulgui la pugui visitar.A continuació teniu unes fotografies de l’acte i de l’estació:L’andana del cantó Martà Pujol.L’alcalde de Badalona fent el seu discurs.El President de la Generalitat fent el seu discursL’exposició ... (... continúa)
- Obres als parcs de Can Solei i Ca l'Arnús
- Per tal d’informar de les actuacions que l’ Ajuntament de Badalona i la mancomunitat de Municipis duen a terme a la zona del parc de Can Solei i Ca l’ Arnús i segons informa la regidora   del departament de Medi Ambient de l’ajuntament de Badalona, pel que fa referència a l’ entrada principal del parc de Can Solei; quant a l’entrada per Seu d’Urgell, el que es fa és fer accessible aquesta entrada, pel que es substitueix l’escala existent per una rampa. A més es fa l’obertura directament al jardà romà ntic de Can Solei, pel que aquesta part serà accessible des de fora. Això vol dir les persones amb mobilitat reduïda podran accedir a la feixa més baixa i a la intermitja, però que per anar de una a l’altra no ho podran fer per dins del parc, sinó que hauran de sortir a fora.  Pel que fa a les actuacions a dins el parc de Ca l’ ArnúsÂ
- Retalleu el que vulgueu, però no als jubilats
-
Primer dia de campanya i es comencen a multiplicar els actes i els discursos. Els candidats intenten demostrar el seu programa, les seves idees, i fer-se valedors dels nostres vots. Però he de reconèixer que m’ha cridat molt l’atenció el concepte que ha esgrimit Coscubiela, quan ha afirmat que:
“Els pensionistes no han estirat més el braç que la màniga”
Li dono tota la raó. Aquestes darreres setmanes cada vegada existeix una sensació més amplia de que en el sistema sanitari calien reformes i retallades ja que s’havia arribat a un nivell de despesa en coses no necessitaries considerables. Que fins i tot, totes les administracions posibles han fet una mala gestió dels ingressos i estalvis que tenien al seu càrrec. També es parla i reflexiona sobre com els ciutadans van veure’s empesos a viure per sobre de les seves possibilitats, a demanar préstecs (acceptats feliçment, tot s’ha de dir) a bancs per a segones residències, i així una llarga llista de errors i males gestions que entre tots han portat a que la crisis ara mateix sigui tna destructiva, però i els jubilats?
Realment em plantejo fins a quin punt, podem atacar a un grup de la nostra societat que en el fons si que no ha tingut cap mena de responsabilitat en la crisis, són amb tot, els que abans de la crisis ja tenien unes pensions lamentables que no els hi permetien arribar de forma digne a fi de mes, i ara, són també un dels grups més vulnerables. Curiosament, són ells els que durant dècades ens han portat a les etapes de més expansió de l’estat del benestar de la nostra història contemporània, i nosaltres els que no em entès quina era la nostra realitat i vam voler viure per sobre de les nostres circumstancies.
Per tant, podem retallar en educació (i carregar-nos el futur), podem retallar en infraestructures (i carregar-nos la recuperació econòmica), podem retallar en sanitat (i carregar-nos el present de la societat), però per sobre de tot, no deixem d’apujar, ni que sigui una mica, les pensions cada anys, ni tampoc retallem en prestacions per la gent gran, ni en casals, ni en excursions, perquè són ells els que han passat guerres, penúries i dictadures. Són ells els que ens han donat tot el que teniem partint de cero, i no seria digne ni just, que fossin ells els que paguessin per aquesta crisis.
Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo
Entrades SimilarsCansat de les retalladesEls pobres ja us ho fotreuSentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional10 mesures anti crisis de Zapatero
- Cadascú a la seva bola
-
De fons sona: In your arms
Començo aquesta serie d’entrades sobre la campanya electoral al Congreso d’aquest 2011, una campanya que sorprèn a propis i estranys per la situació, pels protagonistes i per les tendències que en els darrers dies hem pogut comprovar en la premsa i en els diferents sondejos que van apareixent per la xarxa i en els principals diaris.
Si una idea planeja per sobre de tota la campanya és l’escepticisme d’una població que veu uns partits polítics tradicionals i uns actors polítics més preocupats per si mateixos que per la pròpia situació econòmica i política. Amb més de 5 milions d’aturats (segons l’EPA) i a saber quanta població que malviu a la desesperada, els partits i actors polítics són completament incapaços de donar respostes clares i creïbles a la majoria de població, que sembla que al final farà allò tant català d’escollir al menys dolent dels dolents.
Per una banda tenim dos partits nacionals, un el PSOE que sembla no recordar on ha portat la seva gestió econòmica, i que proposa reformes com si no hagués estat en el poder durant 8 anys per dur-les a terme. Quasi millor que això, es troba el Partido Popular, a punt d’aconseguir una de les majories més grans de la història de la democràcia espanyola (aconseguirà superar la de Gonzalez del 82?), però sense esgrimir ben bé cap mena de discurs ni proposta.
A casa, Catalunya, un PSC que sembla empecinat a no entendre la nova realitat nacional, i que tot i que conserva l’avantatge electoral, de nou no afronta un procés de reformulació del seu lideratge i del seu concepte de futur per a Catalunya. Propers a ells, a can CIU comencen als nervis al detectar un cert malestar electoral per les retallades i la gestió al capdavant de la Generalitat, tothom acceptava un sacrifici, però a canvi d’uns resultats que no arriben, ni sembla que arribaran. Al PP veuen com tot i començar a tocar el crostó a CIU, el seu sostre electoral continua ferm i sòlid, i no són capaços de superar-lo, ni tant sols en el pitjor moment del PSOE. Per la cua, ERC es frota les mans, veient com la seva renovació interna i prioritzar el seu eix nacional els poden donar un manteniment de resultats o fins i tot pujada, quelcom impensable fa només 6 mesos. Iniciativa no entén al món, ells que són els que tenen les propostes més properes al que creuen que demanda la societat, milloren resultats, però lluny dels seus germans (ideològics) alemanys. Queda un actor més, els indignats, que semblen més preocupats per entendre com sent la representació veritable del poble (aquell famós 99%), les urnes donen el seu recolçament a una opció ideològicament completament oposada com el Partit Popular.
Amb tot, una campanya força interessant, on sembla que de moment, més aviat com sempre, tothom està més pendent del seu mèlic, i els ciutadans i ciutadanes, sembla que a priori optaran masivament pel Partido Popular. Sense ficció.
Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo
Entrades SimilarsLa participació electoralVota a qui et rotiCanvi de panorama a Sant Adrià de BesòsVictòria del PP a Badalona
- Canvi de panorama a Sant Adrià de Besòs
-
Tot portava a un no canvi de panorama a la ciutat, però les perspectives més animades no es podien imaginar el petit canvi que ha patit l'Ajuntament en les darreres eleccions. Tot i la majoria (justa) del PSC en l'Ajuntament, queda demostrat que el model de ciutat que tant d'èxit ha portat al PSC comença a tenir alguns problemes de viabilitat a les urnes. Penso que els resultats són magnífics pel PSC; ja que venien d'unes dinàmiques electorals autonòmiques molt dolentes, i la baixa era més que esperable. El candidat de totes forces, era un pes pesat massa bo com per no esperar una majoria tranquil·la.
Potser el canvi real es veu en la resta de resultats. La davallada de CiU és considerable. Ni l'anterior candidat (Sabadell) ni l'actual nova cap de llista han pogut aconseguir un projecte que trempés als ciutadans, i enlloc de pujar en vots i regidors, els resultats són un fracàs considerable per una candidata que aspirava a ser la segona força de la ciutat.
Per la seva banda, el PP també modificava el seu cartell electoral, i el nou candidat ha aconseguit un regidor extra, que s'explica per les dinàmiques electorals generals, i per influència de la pròpia Badalona.
Pel que fa a la resta, destaca la pujada d'ICV, sent un dels partit més dinàmics de la ciutats, repetint cartell amb en Gregorio Belmonte, ha sabut canalitzar el vot protesta i a la mateixa vegada rendibilitzar la seva tasca de govern, pujar en regidors per ells és un premi enorme a la tasca realitzada.
La nota negra la posen els dos següents resultats, primer amb l'entrada de Plataforma a l'Ajuntament amb un regidor. Poc explicable és aquest regidor, ja que la seva campanya s'ha basat en una mena de xenofòbia barrellada amb lerrouxisme. El lema fàcil "primer els de casa" ha captat molt l'atenció, i la propaganda constant en un municipi molt petit ha bastat per assolir una entrada més que triomfal al consistori. La gran sorpresa de la nit va ser justament la no entrada de Renovació per Sant Adrià a l'ajuntament, la coalició d'Esquerra va seguir la mateixa sort que la majoria dels candidats d'Esquerra del país, i molt més concretament, les dinàmiques electorals de la zona, ja que tampoc van aconseguir representació ni en Badalona ni en Santa Coloma. De fet, els resultats de Renovació, tornen a Esquerra dues eleccions enrere, una situació que haurà de portar a replantejar-se moltes coses.
Així que, la ciutat no pateix un canvi radical, però si de petites dinàmiques que portaran a canvis profunds durant la legislatura. El primer dubte serà si es tornarà a reeditar el pacte entre PSC i ICV per governar a l'Ajuntament, i que quin paper tindran la nova correlació de forces del consistori tant en aquest pacte de govern com en les dinàmiques dels plens.
Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo
Entrades SimilarsVictòria del PP a BadalonaQuè passa si no votes?Convocar eleccions a Catalunya des de l’AnetoLes multes de l'Ajuntament de Barcelona
- Victòria del PP a Badalona
-
Són moltes els anys que porto dient que a Badalona vivien una bona colla de peperos, però mai m'hagués arribat a pensar que serien la gran majoria de la població. Però penso que les eleccions a Badalona han estat un laboratori molt més important del que sembla a simple vista, i que al cap i a la fi, la victòria del PP no ha estat tant per mèrits propis, sinó més aviat per un conjunt d'elements a tenir molt en compte, i que dibuixen una sèrie de dinàmiques molt interessants, que no es donen en cap ciutat més de la nostra dretana Catalunya
Badalona no és una ciutat: en són unes quantes. La gent de Llefià no té un sentiment molt arrelat de ser badaloní, quan necessita serveis baixa a Sant Adrià o a Santa Coloma, fins i tot a Barcelona. La distància emocional amb el centre de Badalona és molt alta, i té una dinàmica pràcticament diferent. Fins als darrers anys, eren continues les lluites veïnes per l'abandonament de l'administració municipal en el propi municipi. La situació és idèntica a Sant Roc, és aquell barri quan surts de l'autopista, però té una personalitat pròpia particular, i tampoc té un sentiment massa gran d'unitat. Així, podríem anar per moltes altres barris, que per separació física o fins i tot pel simple fet demogràfic, no es senten part d'una ciutat més global com Badalona. Així, cal parlar també de Pomar, Montigalà, Mas Ram, etc. Així, el PSC no ha sabut articular una resposta global de ciutat, i les receptes no han estat les més adequades.
Badalona no té tants immigrants: lluny de les taxes d'immigració que tenen ciutats de l'interior de Catalunya, el que Badalona si que té, són uns ghetos de proporcions considerables, barris sencers han estat literalment envaïts per població forastera, i lluny de que l'ajuntament portés a terme polítiques d'integració i dispersió, ha estat simplement inactiu sobre això. Artigues, Sant Roc, són barris que l'ajuntament ha tingut molts anys abandonats, i això s'ha notat.
Badalona castiga als corruptes: a part els propis problemes de la ciutat, també tenim el tema dels anteriors dos alcaldes, tant Blanch com Arqué, s'han vist dins de processos de corrupció. En especial Maite Arqué, amb el monument abandonat que suposa un canal i un port que s'ha deixat a mitges (llençant a terra barris sencers per a la seva construcció), i la construcció il·legal del centre comercial Màgic. Tampoc va agradar gens, que a mitja legislatura, fugís literalment al Senat, no com ascens, sinó com fórmula per tenir aforament i no poder ser investigada. Ja en aquelles eleccions, el PP va guanyar a Badalona, i Arqué, va ser menys votada a Badalona que al conjunt de la província de Barcelona (no volíem vot preferencial, doncs aquí ho tenim). Per tant, a Badalona ha existit un gran volum de vot de càstig.
Badalona tenia ganes de que algú parlés clar: És cruel, però la campanya d'Albiol, ha estat directa i simple. Que ha tingut un caràcter racista és evident, però els problemes amb els immigrants han estat constants en els darrers anys, i de nou, l'Ajuntament no havia fet res. Penso que més enllà de que els ciutadans estiguessin més o menys d'acord amb el PP, si que estaven cansats de que el PSC no fes absolutament res. Un candidat molt més pròxim, més creïble, i sobretot molt més conegut, ha fet meravelles. A part, la campanya estava molt ben dissenyada.
Badalona no tenia alcalde: A Serra no el coneixia massa gent, tot i que s'ha esforçat a construir i renovar places, a millorar el servei de neteja (els dos problemes principals de la ciutat) no ha entès que no es podia fer tot depresa i malament al final de la legislatura. Els carrers continuaran bruts perquè la ciutadania no té consciència de ciutat i no dóna valor a la netedat. Badalona és una ciutat incívica per naturalesa, perquè no se sent un conjunt emocional, la gent no respecta, i d'això té gran part de culpa l'ajuntament socialista, que ha tingut 32 anys per reformes, construir i solucionar problemes, que tres dècades són massa temps per engegar polítiques socials de transformació real. A Sant Adrià, sense anar molt lluny, aquestes polítiques ben dissenyades i aplicades han funcionat, la recepta estava clara, i a més, també beneficia electoralment, com s'ha vist a la ciutat veïna.
El gran repte de Badalona ara serà saber si aquesta nova administració serà capaç de sol·lucionar els greus problemes de la ciutat. El PP no ha governat cap ciutat gran a Catalunya mai, i per això, serà interessants veure si les seves receptes, que semblen tan bones a Madrid i València, també poden funcionar a Catalunya. De moment, el PSC deixa una ciutat fragmentada, desestructurada, bruta, amb greus problemes de convivència, socials i econòmics. Serà tot un repte per Albiol, que ha de passar de "dir el que ningú s'atreveix a dir" a "fer allò que ningú ha fet".
Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo
Entrades SimilarsCanvi de panorama a Sant Adrià de Besòs10 motius per la independència si tens més de 50 anys, ets andalús i vius a la perifèria de BarcelonaCadascú a la seva bolaQuè passa si no votes?
- Què passa si no votes?
- Us presento un vídeo del youtube que m’ha cridat molt l’atenció, i que penso que pot ser extremadament interessant:
Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo
Entrades SimilarsCanvi de panorama a Sant Adrià de BesòsLes multes de l'Ajuntament de BarcelonaCadascú a la seva bolaVictòria del PP a Badalona
- Tinc un problema amb la Kidman
- Tinc un problema amb la Nicole Kidman, i em consta que no sóc l'únic. Tots els afeccionats al cinema ens permetem tenir actors i actrius als quals els ho perdonem tot, i actors o actrius als quals no els en passem ni una. Això darrer em passa amb la Kidman. No és només la seva gèlida mirada... és la seriositat amb la qual es pren a ella mateixa, aquell posat d'orgullosa trascendència, la repel·lència de la 'primera de la classe' amb la qual puntualitza les seves frases. En la seva darrera producció, a més, hi presenta una cara que sembla sortida d'una convenció de trekies, i per la qual caldria demanar explicacions al seu cirugià plàstic. La pel·lícula, malgrat tot, té més d'un punt d'interès, cosa que demostra que el meu odi per l'actriu australiana és més sanguini que cerebral. Perquè, al capdavall, la Kidman no arriba a espatllar el film, i això vol dir que la seva actuació no deu ser, en el fons, tan desastrosa. 'Margot and the Wedding', la pel·lícula en qüestió (i que jo vaig veure el 5 de juliol), és com si Cassavettes i Rohmer haguéssin anat de copes a Sundance amb el Wes Anderson de torn. Atropellada i irregular conté un parell d'escenes torbadores d'inusitada intensitat i algun gag memorable, ben orquestrat per un Jack Black en estat de gràcia.
- Woody Allen fa crònica local
- Pura Anarquia recull 18 narracions curtes escrites per Woody Allen en els últims anys, la meitat de les quals són inèdites. La resta les va publicar la revista New Yorker, una de les millors 'revistes locals' del món. Em sembla important subratllar aquest fet, bé que ja se sap que Nova York té el poder de fer universal tot allò local. Woody Allen repassa en les seves bullicioses i iconoclastes narracions els problemes quotidians del novaiorquès tipus de l'Upper East Side, tot informant-nos del mal nivell del servei domèstic, de la dificultat d'obtenir plaça en una bona guarderia, del fet que Broadway ja no és el que era, de les potineries dels contractistes d'obres a la ciutat, de l'inquietant augment dels negocis 'new age', etc. Les històries d'Allen conformen una singular crònica satírica de la seva ciutat, i com a tals estan amanides amb una munió de noms de personatges reals i de llocs concrets; detalls difícils de captar i intendre des d'Europa, per molt que el traductor hagi fet un estimable treball de contextualització. Tot plegat entel·la el llibre d'un hermetisme que, a tants quilòmetres de distància, i als nostres ulls, en algun moment acaba fent insubstancials algunes històries.
- Fer un titular d'una novel·la
- Sóc dels que es fixa en les bandes que acompanyen molts llibres i en les quals l'editor aprofita per subratllar al lector que un determinat llibre ha guanyat aquest o aquell premi, que l'argument del volum ha inspirat l'últim film d'èxit a Hollywood o la darrera 'delicatessen' del cinema europeu, o que un diari o una revista de prestigi considera que el volum que hom sosté a les mans és, posem per cas, el llibre de l'any o de la dècada. Sóc dels que s'hi fixa, però sóc, també, dels que extravien amb facilitat aquesta singular tireta de paper que tant sembla ajudar a la venda. Tot això ve al cas perquè em proposava parlar d''Un mal propi del país', el llibre de l'escriptor nord-americà Ken Kalfus editat per Empúries, i m'ha vingut al cap una d'aquestes frases lapidàries que van en aquests bandes publicitàries: l'11-S en clau d'humor, podria haver dit. No recordo si, en efecte, aquesta era la frase que acompanyava el llibre quan el vaig comprar. Tan se val. 'Un mal propi del país' és víctima d'aquesta simplificació tan oportuna en termes de màrqueting bàsic. Tan eficaç a la llibreria, tan carregosa per al lector. És força difícil reduir 'Un mal propi del país' a un titular. Kalfus s'arma d'un cinisme brutal per presentar la parella protagonista, un matrimoni en descomposició. L'autor emmiralla el patètic procés de separació amb un Nova York perplex i també desorientat, el dels mesos posteriors a l'atemptat de les torres bessones. La relació entre la cojuntura política i social i la història íntima és a vegades un pèl forçada. Però la novel·la funciona i ho fa per la incomoditat que genera, per la rudesa amb la qual retrata un determinat moment històric, per la modèstia amb la qual l'autor declina tancar el cercle. 'Un mal propi del país' novel·la de forma suggerent i interessant la urgència del present, amb totes les seves incògnites i incerteses.
- Vacances a Can Ruti
- Rera un inofensiu 'I got the rockin pneumonia and the boogie boogie flu', l'imarscicle clàssic de Nova Orleans, s'ha amagat durant molts dies la meva estada a Can Ruti. Les persones que segueixen el meu 'microblog' (twitter) o que són contactes del meu Facebook van poder llegir l'enigmàtic missatge durant una bona colla de dies. Una pneumònia amb vessament pleural inclòs, acompanyada d'altres complicacions, m'ha tingut ingressat durant prop de dues setmanes. Des de fa uns pocs dies sóc, de nou, a casa els pares, per encarar una recuperació que s'endevina llarga, i que, en els primers dies demana repòs absolut. Tot ha quedat en un ensurt. I de l'ensurt, el compromís personal de reduir una mica el ritme de vida, la voluntat d'escoltar una mica més les senyals del meu cos. I una pila de llibres per anar devorant en les pròximes setmanes. Amb el viatge a Texas anul·lat per prescripció mèdica espero de la literatura tots els nous paisatges que es puguin encabir en una pàgina. I no cal dir que, per sort, són inacabables.
- Los weblogs son aburridos!
- Este también.
- Migrar mensajes de Apple Mail de un ordenador a otro.
- No sé si sabéis que para reyes compré un Macbook. Es una máquina fantástica que gracias a su procesador Intel me da la versatilidad de poder hacer cosas del trabajo (Windows) y trabajos de casa (Mac OS X) desde el mismo ordenador.
Dicha máquina, comparativamente con mi iMac G5 es rapidísima. Cualquier cosa tarda muchísimo menos en hacerse en el Macbook que en el iMac, razón por la cual decidí centrar algunas de mis actividades al portátil.
Una de ellas es el Mail, pero claro… la última vez que quise pasar los mails de un ordenador a otro casi que me quedo sin correo… y claro, encima ahora con Leopard que es una mierda de sistema y que lo uso porque el Macbook no soporta otra cosa, como para jugársela.
Así que ni corto ni peresoso hice algunas consultas a esa bola de cristal conocida como google, llegando a aterrizar, mira tú por donde, al Weblog de Silta. En él se explica claramente que debo copiar los siguientes elementos de un ordenador a otro:
~/Library/Mail
~/Library/Mail Downloads
y el archivo
~/Library/Preferences/com.apple.mail.plist
Queda anotado pues para futuras consultas propias así como para todo aquel que aterrice aquí con la misma intención. Chomentaryos hoygan serán vaneados.
- Auriculares.org
- Pues eso, un link:
http://www.auriculares.org/
Se trata de una web española dedicada al mundillo de los auriculares, y de momento os redirige a un grupo de Yahoo donde varios aficionados al audio sin altavoces discuten sobre auriculares, hi-fi, amplis y música en general.
100% recomendable.
- En Badalona sigue siendo Semana Santa…
- O al menos eso es lo que se piensan en la Biblioteca de Can Casacuberta de Badalona.
Esta mañana, y tras varios meses de no poder ir por mis intempestivos horarios de trabajo, me decido ir a la que se supone que es mi biblioteca favorita. Ya sé que es Sábado por la mañana, pero es que la biblioteca de Can Casacuberta abre todos los Sábados por la mañana de 10 a 14h del 16 de Septiembre al 15 de Junio. Lo pone bien claro en su web.
En la misma web también dicen que habrá un horario especial de Semana Santa:
Setmana Santa: biblioteca oberta els feiners de 16.00 a 20.30. Tancada del 21 al 24 de març.
Setmana Santa: biblioteca abierta los laborables de 16.00 a 20.30. Cerrada del 21 al 24 de marzo.
No importa… hoy estamos a 29 de Marzo, Sábado 29 de Marzo… y la Semana Santa acabó el pasado día 24, pensé.
Así que como parece que nada lo impedía, salgo de casa destino a la biblioteca no sin antes preparar todos los enseres que suelo llevar.
Pues bien, es llegar al lugar en cuestión y encontrarme la puerta cerrada a cal y canto con el siguiente letrerito colgado de la puerta:
Es decir, que la dirección de la Biblioteca de Can Casacuberta ha tenido a bien extender el horario de Semana Santa una semana más, haciendo que la misma dure un total de dos semanas. Han omitido el horario de mañanas de la biblioteca y el Sábado 29 directamente no han abierto a pesar de que en la web indique justamente lo contrario.
A mí no me parece mal que la gente haga vacaciones, pero creo que estas variaciones de horario sin ton ni son (que no es la primera vez que suceden en esta “Biblio”…) son una falta de respeto a estudiantes, lectores o simples personas que quieren pasar por ahí que se encuentran con que pierden la mañana porque el centro donde van a ir ha decidido que aún estamos en Semana Santa… así… sin más.
Un poco de seriedad, por favor…
- La penitencia del Viernes Santo
- Apenas faltan 3 horas para llegar al fatídico Viernes Santo, día de penitencia en el que la Iglesia Católica, como si del Natur House se tratara nos dicta qué hemos de comer… o mejor dicho… qué no hemos de comer.
Según lo que cuenta esta gente y a modo de penitencia, no se podrá consumir ningún tipo de carne a lo largo de esa jornada. Caso de infringir esa norma se supone que (al igual que sucedía con la Prestación Social Sustitutoria cuando te negabas a hacer la “mili”), se deberá hacer una penitencia compensatoria a elección del pecador.
Pues bien. Este año voy a seguir fielmente los designios de la iglesia, y mi menú consistirá en lo siguiente:
Y la penitencia alternativa consistirá en acabármelo… o por lo menos en intentarlo…
- A dónde vas / Patatas traigo
- Me creo que tengo algo que ver con ésto.
- Going Nowhere
- Pues eso, que me voy. Sigo en los blogs de La Republica.es. Aquà me podréis encontrar.
- Vote with a bullet
- Tras ser liquidado por un disparo de las bandas armadas legales, el primer ministro Kostas Karamanlis lamentó la muerte del joven de 15 años Alexis Gragoroupulos, pero no la condenó.A ver cuándo lo ilegalizan por ello.
- 15-12-2008
- 1 - Acabo de votar las 10 tesis sobre Feuerbach como candidato a rector de mi universidad. Voto nulo2 - Hace un año escribà lo siguiente, como introducción a algo que no se sabe qué deberÃa haber sidoQuien no es comunista a los 20, es que no tiene corazón; quien lo sigue siendo a los 40, es que no tiene cabeza. Desde hace años me sorprende que haya gente que siga haciendo una afirmación tan categórica acerca de la conciencia y el compromiso como algo Ãntimamente ligado a los efluvios juveniles y las hormonas, justamente cuando otra descalificación en ese sentido tiene una orientación diametralmente opuesta: eso es cosa de viejos y nostálgicos. Pasada de manera justa la barrera de los 30, situado en el meridiano entre las edades marcadas por –casi siempre lo son- el bastante reaccionario refrán, y haciendo una recopilación mental de todos los sujetos adscritos al pensamiento crÃtico y radical que he conocido en casi tres lustros de activismo, he observado que por lo general sus evoluciones han sido bastante coherentes. Las adscripciones particulares ya varÃan, o el grado de compromiso e involucración –por lo habitual, nunca cero-, pero el paradigma básico se mantiene: la crÃtica radical y de base al estado de cosas actual, y ser parte del movimiento real que se le opone. Sin embargo, en un sentido colectivo, todos conocemos casos de personas que han dado cambios extremos, auténticos bandazos ideológicos de la noche a la mañana. Y nos sorprendemos dado que es más que habitual oÃr de sus labios las máximas biológicas que he enunciado al inicio de este texto. Cuando me refiero a cambio, estoy indicando un auténtico atravesar el parquet e ir a la otra orilla; una ruptura en el paradigma. Más de una vez le he dado vueltas al asunto y cada vez me hallo más cerca de encontrar, creo, una respuesta. ¿Qué tiene la militancia de positivo? Reflexionar sobre ello no hace más que reafirmarme en un mÃnimo común denominador: disgustos. La militancia da una cantidad de disgustos que podrÃa minar la paciencia de más de uno. Y sin embargo engancha. Por que no todo es reuniones tediosas, cabrearse con el compañero, o dedicarse a la acción, la agitación y la propaganda. Hay una parte muy seductora que es el aprendizaje como persona y las relaciones sociales. Aprender a ver el camarada como un amigo, en las luchas se forjan lazos difÃciles de romper, y de manera muy especial cuando más intensas son éstas. Pienso en huelgas indefinidas, de hambre, encierros prolongados. Por ninguna de ellas he tenido que pasar, pero sé perfectamente qué es preparar una gran movilización con tiempo, con semanas de antelación, y pensar en todas las horas empleadas en preparar la propaganda, en llegar a todos los confines, en hacer distribución de la misma por los centros de estudio o ser el valiente que interviene en una asamblea ajena. Incluso añadirÃa una cosa más. La militancia es, aunque suene duro decirlo, el lugar donde también se enrola en un momento dado la gente fácilmente impresionable, de posos ideológicos o de personalidad poco firmes, y con amor por todo lo estético y sentimental que conlleva. Suena muy absoluto, y alguno podrÃa decirme que yo también fui asÃ. Cierto es, pero también esto es un aprendizaje. Y me explico ante la idea dura y rotunda que he enunciado antes. El atractivo del implicarse y especialmente en años universitarios tiene algo de romántico por la construcción social y el mito que se ha generado con ello. Cuadros medios, profesionales, ideólogos del sistema y élite cultural se han encargado de idealizar no solo a determinadas generaciones, sino además dentro de ellas a determinados ámbitos que, paradójicamente, en aquel momento estaban bastante vedados a los hijos de la clase trabajadora. No me gustarÃa hacer una definición en sentido cerrado, pero sà quiero remarcar que, parte importante de la intelligentsia que se dedica a elaborar hegemonÃa cultural, en su actividad se incluye construir esos mitos que luego un número elevado del público más ingenuo abraza con una gran facilidad. Por ello insisto en lo que llevo llamando factor estético. La gente que suele abandonar el barco no adopta un compromiso real, sino asume un mito –y insisto en ello, dado que los mitos son lo opuesto a la razón- y una categorÃa estética personal acorde con un entorno social o lo que se supone es un periodo vital. No sufren las injusticias como propias, o al menos se engañan sobre ellas. Probablemente ni las vivan, o las vean desde la barrera, o consideren que con la edad adulta se acabaron las chorradas, cuando es el momento donde de facto se inician todos los auténticos problemas y donde más se vive el hecho de que vivamos en una sociedad clasista y con unas clases populares, asalariadas, e incluso propietarias cada vez más depauperadas. El que asume exclusivamente un rol estético, nunca acogerá el componente ético que debe acompañarlo. Nunca asumirá una cierta continuidad ni en la praxis ni en las ideas, porque al carecer de base ética real, principios o bases sólidas se deja engatusar con facilidad: se deja impresionar. Probablemente siempre quiso vender más la imagen de rebelde incluso por una cuestión de conflicto generacional dentro de la familia, que no por tomar partido. En ocasiones el asumir solo este lado superficial hace costoso aceptar en el dÃa a dÃa según qué compromisos reales o tareas cotidianas a los ojos de los demás. Da pereza pero debo hacerlo porque sino qué pensaran de mÃ. Y atención, que no estoy hablando de exigir auténticos revolucionarios profesionales toda la puñetera vida. Puede uno ahogarse por las circunstancias vitales; por una vida cotidiana cada vez más aplastada por el aumento de horas de trabajo –esto es, producir más, con todas las consecuencias que conlleva de maximización de plusvalÃas- y con falta de espacios durante el dÃa dedicados al ocio, a la vida social, y dentro de ésta la vida asociativa. Puede uno dejarse llevar por las circunstancias, pero lo que uno no puede hacer si realmente fue honesto en su momento es cambiarse de acera. Ni los hinchas del fútbol, con todo lo que conllevan de irracional las filiaciones en ese deporte, cambian nunca de equipo; alguien que lo hace directamente no es de fiar. Es una demostración de falta de fidelidad incluso a uno mismo, y despreciable ante los ojos de los que sà fueron sinceros consigo mismos. Un cambio de aires y de edad de la vida puede convertir estas supuestas evoluciones en aceptables en un plano individual, pero la decepción del anterior entorno social seguirá ahÃ. Por lo normal, aquellos que efectúan el cambio de paradigma pero a su vez desprecian el componente ético de la militancia, suelen mostrar algunos vicios que los hacen visibles. Cierta tendencia a la charlatanerÃa, ostentación gratuita de conocimientos, dogmatismo, y poco gusto por el trabajo sucio. Estos dejes se conservan en muchas ocasiones tras el cambio de chaqueta, a menos que no haya una transformación de carácter por medio. En ocasiones me pregunto por qué esa gente hacÃa lo que hacÃa. Por qué se metÃan donde se metÃan. Yo no digo que la persona que se moja sea un auténtico autómata, pero si realmente no están a la altura, no hace falta que se metan tan a fondo ni acepten asumir tareas dirigentes cuando lo único que van a hacer es buscar protagonismo, y posteriormente decepcionar a la mayorÃa. Pueden ser uno más de la calle, y no tiene nada de malo. Interesarse por un plan urbanÃstico, ir a manifestaciones contra los impuestos del agua, ser partÃcipe sin tener por qué ser ni organizador ni lÃder: serÃa su sitio ideal. Pero no: por alguna extraña razón buscan una posición que les permita catar algo de “lo estético” del asunto, y en ciertos casos con voluntad de rentabilizar este aspecto en un sentido individual provechoso. Es muy curioso como este sistema social disfruta reclutando o amparando a estos conversos para su propaganda cotidiana. Pocos pueden ser tan útiles como ellos, especialmente para reescribir la historia o bien para ocultarla. Y mediáticamente tan presentes, que algunos alcanzan en creer que se trata del gran grueso, del gran “desencanto”. Frente a ello, la mayorÃa, los que todavÃa somos, debemos empezar a reconstruir nuestra propia experiencia y difundirla, para que no nos la llenen de barro, no la banalicen, o mejor aún, para que dejen de alimentar el mito del joven atractivo, comprometido y rebelde pasto de un ataque hormonal y de acné. Y por eso me he animado a escribir estas primeras lÃneas a modo de introducción. Espero que disfrutéis con el resto de ellas.
- Music for the Masses
- Pues ahi estaré, poniendo temas de Christina Aguilera y Britny Spears, como es obvio.
- Basura
- ¿Cómo he podido dejar el jardín tanto? ¡Lo tengo hecho un asco! Poco a poco iré limpiando, arrancando las malas hierbas y desparasitando las plantitas.
- La pelu
-
Pues eso, que voy a la pelu. Y me repito el siguiente mantra:
Cortar el pelo no hace daño.
Cortar el pelo no hace daño.
Cortar el pelo no hace daño.
...
- Mi primera Riner extra.
- Paella in vitro.
- Carne de pollo y conejo. Pimiento rojo, judía verde y tomate. Garrofons. Arroz. Pimentón dulce y romero. ¿Olvido algo?
Estos son los ingredientes de la primera paella valenciana cocinada en la vitrocerámica de casa. Cocinada por el bro, estaba rica.
¿La aprobará el maestro paellero?
- Operación retorno.
- Me siento, enciendo el ordenador y abro la ventana.
Desde mi rincón.
- FELICITATS
- Cliqueu sobre bon nadal i poseu els altaveus
- REUNIÓ DE LA COMISSIÓ PEL DESENVOLUPAMENT DEL PACTE PER LA MOBILITAT
- El propassat dia 25 d'octubre, la Comissió pel Desenvolupament del pacte per la Mobilitat a Badalona, va celebrar la seva darrera reunió, del present exercici. Desprès de fer un balanç de les accions fetes fins ara, i presentar l'esbós de programa per l'any vinent, es va procedir a convocar el Plenari de tots els signants del Pacte per la Mobilitat a Badalona, pel proper día 17 de novembre, on a més a ,és del balanç exaustiu, i el programa d'activitats, es presentarà l'edició del text del Pacte per la Mobilitat, que ha editat l'àmbit de Mediambient i Mobilitat de l'ajuntament.
- GUIÓ DEL PROGRAMA EMÈS EL 05 DE NOVEMBRE DE 2007
- Avui us presentem el Guió del programa emès el propassat dilluns dia 5 de novembre, sobre el Barri de Casagemes i on vàrem comptar amb la col·laboració de Pere Sanchez i Paquita Fernandez De les Associacions de veïns de Can Mercader i Iris Sol CasagemesRecordem que podeu escoltar els programes de Badalona Camina, cada dilluns a les 7 de la tarda, per les ones de RCB 94,4 FM, dins del Magazine El Mentidero, que presenta Curro Gadella.
- GUIÓ DEL PROGRAMA EMÈS EL 29 D'OCTUBRE DE 2007
- Avui us oferim el Guió del programa emès el proppassat dilluns dia 29, i que fa referència al Barri del Progrés i on vàrem compartir estona amb els senyors Antoni Bel i Emili Solé, dos socis veterans de la Cooperativa la Moral, aquesta entitat tant lligada a la història d'aquest barri, creat al voltant del fenomen de la industrialització de Badalona.Com sempre clicant sobre el link GUIÓ hi podreu accedir. Recordem que el programa Badalona Camina s'emet cada dilluns a les set de la tarda per les ones de RCB, 94.4 FM, dins del Magazine "El Mentidero" que presenta Curro Gadella
- GUIÓ DEL PROGRAMA EMÉS EL 15 D'OCTUBRE DE 2007
- Aquesta setmana toca el barri de Manresà, un barri en el que tradicionalment han conviscut, la industria i l'habitatge i que deu el su nom a Pere Bonastre, un pagés que procedent de Manresa, a la Catalunya central, es va assentar en aquesta zona de Badalonai que tothom anomenà El Manresà.Aquest programa va ser emès, el propassat dilluns dia 15 d'octubre per les ones de RCB, dins del Magazine, "El Mentidero" que presenta Curro GadellaCom sempre clicant, sobre el link GUIÖ hi podreu accedir
Bloc de Ferran Falcó