Fes un clic a la lupa per veure el text de
l’entrada. Fes un clic al títol de
l’entrada per veure-la sencera. Fes un clic al nom del blog
per anar al blog.
Al darrera del "mercat de la misèria"- Ahir vàrem decomisar una tona de material divers al que anomenem "mercat de la misèria" que s'instal·la els dimarts a sota el pont de l'autopista a l'alçada del barri del Remei, a tocar de Sant Adrià.Els dimarts hi porten allò que bàsicament recuperen dels contenidors i aprofiten el mercat setmanal de la ciutat veïna. Allà, pobres els qui venen i pobres els qui hi compren, es queden amb allò que no té cap valor real. Els qui ho recuperen ho treuen del no res, i els qui ho compren es queden allò que ningú no vol.No és una imatge gaire edificant. I els veïns se'n queixen, pel que representa. Nosaltres anem fent aquest tipus d'intervencions, amb la col·laboració imprescindible de mossos i del cos nacional de policia. Els uns s'ocupen de la venda ambulant no permesa, d'altres de les falsificacions i la seguretat i higiene dels productes, i els darrers de les qüestions d'estrangeria.És doncs, una estratègia combinada -que agraeixo als responsables de Mossos i del CNP- que mira d'evitar intercanvis sense cobertura legal, sanitària, higiènica, i que també aplica la llei d'estrangeria quan es demanen documentacions que sovint no acrediten la residència legítima a l'Estat. Quan això passa, es tramiten els expedients d'expulsió pertinents.No es tracta del top manta. No hi ha màfies al darrera d'un mercat que no dóna diners, sinó uns pocs euros per subsistir de mala manera. No es fa la competència al comerç de proximitat. I díficilment s'hi troba material copiat il·legalment. Però es tracta d'una pràctica que no podem deixar passar. Ni créixer. Els nostres instruments però, són insuficients. No els importen les sancions, ni que els decomissem el que porten. No poden pagar les multes administratives, ni allò que tenen pertany a ningú altre o a ells mateixos. Multar als compradors tampoc no seria una solució, perquè es tracta de persones que malviuen amb alguna prestació social o jubliació misèrrima. I la competència d'estrangeria la detenta el cos nacional de policia, però amb el desplegament dels mossos no hi ha agents del CNP suficients per entomar la qüestió, malgrat la bona disposició i l'agraïment que cal fer per l'esforç que fan en ajudar-nos.Hi ha un gap real entre la regulació i la gent que per una o altra raó són fóra del sistema. Podem fer el que fem, que té un cost per a la gent que no és al gap, però també ens hem de preguntar fins quan hem de continuar amb una despesa que passa per pagar un servei extraordinari de recollida i enviament del material al centre de tractament de residus que pertoqui. Ara fa uns mesos, vàrem intentar estalviar costos buscant una organització sense ànim de lucre que volgués fer-se càrrec de la recollida de la roba usada, per si podia interessar-los tenir-la per rentar-la i posar-la a disposició dels més necessitats. No vam tenir sort. O la roba era tant dolenta que no interessava, o no es volia associar el nom de l'organització a una actuació policial.Dic tot això per traslladar que a vegades no és fàcil resoldre coses aparentment senzilles. De moment, continuarem en la mateixa línia, però caldria anar a l'arrel del problema, que és més social que policial, i que té més a veure amb la permissivitat d'accés, entrada i estada al país, que no pas amb el que des de la ciutat podem anar fent per mirar de preservar la legalitat i també la seguretat dels qui qui compren productes que són andròmines.
- La maldekstra kolono
- "La columna izquierda" és el bloc d'un jove badaloní que m'agrada i que em demostra que la intel·ligència, els arguments i la retòrica no són patrimoni de cap ideologia, i que a totes hi pot ser present d'una o altra manera.L'Alberto Lumbreras, que així es diu aquest jove -o no tant jove- enginyer de telcomunicacions de Badalona, és un home d'esquerres que escriu la seva columna des d'una militància difosa a l'entorn del que representa Esquerra Unida i Alternativa. Com que és una ment clarivident, no es casa amb ningú, sinó que es sitúa a l'esquerra ideològica i a on més a gust s'hi sent. No milita, sembla ser, en cap partit dels qui formen aquesta opció. I a jutjar pel que conec del que escriu i del que hi ha en aquells entorns, el felicito per la decisió.Llegir-lo em fa pensar. Voler pensar em fa llegir-lo. Vés qui m'havia de dir que un home d'esquerres em faria dedicar-li un post de lloança. Doncs sí. Primer perquè si alguna cosa sóc, o sé que sóc, és gens sectari. Segon perquè, derivat de la primera condició, m'agrada entomar arguments d'arreu per a fer-me'n un de propi. I tercer, perquè fer-ho em manté viu i alerta, en constant revisió i disposat a acceptar que hi ha coses que no són exactament com jo voldria o creia que fossin.L'Alberto Lumbreras és un exemple de tants que n'hi ha d'una societat que funciona. De famílies treballadores que han fet el possible i l'impossible per fer que els seus fills estudiessin. I de nois i noies que han sabut entendre que l'esforç valia la pena, i s'han guanyat el seu lloc lluitant en condicions objectivament no tant òptimes com les d'altres.Jo no sé si ell, més enllà de la intel·ligència que denota la seva escriptura, és un home que ja ha viscut el suficient com per no ser sectari, ni creure's en possessió de la veritat. Jo no sé si ell està disposat a cedir raons o a admetre que també hi ha intel·ligència a l'altra banda. No ho sé. Tampoc sé fins a quin punt es mou només en els estereotips imbècils de l'esquerra i la dreta. Sí que sé que http://albertolumbreras.com/ és un bon bloc. Si fóssim capaços d'entendre que a tot arreu hi ha raons, i que només els estúpids es mantenen amb opinions inalterables en el temps, faríem un pas endavant per enfortir la societat.
- França juga sola?
- Llegeixo amb preocupació la darrera de les mesures de Sarkozy, perquè en temo els efectes secundaris. És clar que, acostumats com estem a la política de titulars i aparador, podria molt ben ser que el president francès hagués fet un titular i prou. Però no sembla que sigui el cas quan, des del passat 30 de juliol, 3 -o 40 segons altra premsa- campaments de gitanos romanesos a Saint Etienne i Montpeller han estat desallotjats, mentre que centenars més esperen per ser-ho els propers 3 mesos.
No sé què han fet els nòmades dels primers tres campaments, probablement, han marxat a un dels altres centenars que hi ha, però, què passaria si efectivament tots ells fossin desmantellats? No m’ho imagino però, per si un cas, desitjo que el govern central, el ministre de l’Interior, i qui sigui del govern català, hagin pensat en les seves potencials conseqüències.
Els nòmades d’ètnia gitana i nacionalitat rumanesa són europeus, poden transitar per allà on vulguin i fer la seva vida gaudint de la mateixa llibertat, drets i deures que els belgues o els danesos, o que els mateixos francesos.Això que dic sé que no agrada a molts, i per les característiques de part d'aquest col·lectiu, tampoc m'agrada a mi però, avui per avui, és la veritat jurídica sobre la que ens conduim plegats.
El que no s’acaba d’entendre, si això que es diu és veritat, és com s’ho fa Sarkozy per desmantellar campaments i forçar l’èxode d’aquesta gent. Com s´ho fa, i com els altres països europeus no baden boca davant el que és una acció que contravé els valors de la República francesa i els de la carta magna europea. Berlusconi va ser qui primer va voler fer-ho, i no va semblar que se’n sortís...
Potser és que som tan hipòcrites que ens empassem l’ham de la “liberté, égalité, fraternité”, només si és per tractar-nos a nosaltres mateixos. Potser és que ja seria hora que algú s’adonés que la UE no pot fer-se tan gran tan ràpidament. I potser que el nostre Bambi de la Moncloa truqui per telèfon als seus homòlegs europeus per demanar-los quina política fem de manera comuna respecte aquesta qüestió -difícil i enrevessada, contradictòria amb els nostres valors, però compartida per la majoria- a no ser que Sarkozy, realment, estigui fent el pinxo però sàpiga que tot allò que anuncia no passarà.
- Rere la manta del "top manta"
- No sé si l'alcalde de Calafell és convergent. Sí que sé que el de El Vendrell ho és. Segur que són bons alcaldes, procuren pel seu municipi, i se'n cuiden. Però la decisió que han pres de donar espais als qui venen al top manta per tal que no interfereixin als passeigs de comerç natural del municipi, em sembla una equivocació, per diverses raons.Primer, perquè la prenen atès que "no poden controlar ni garantir que la venda il·legal no es produeixi", és a dir, la prenen perquè no tenen prou mitjans per aturar-la. Segon, perquè faciliten la feina als qui venen productes que atempten els drets de les empreses que dissenyen i generen valor a les seves marques. Tercer, perquè perjudiquen els comerciants locals i els hi creen un greuge, en fer-los pagar uns impostos i llicències que aquells que venen material sense control legal no pagaran. I quart, perquè si deixéssim de fer coses pel fet que no les poguéssim eradicar del tot, no faríem pràcticament res.Es lamenten de la poca col·laboració dels Mossos i altres cossos de seguretat, i per això llencen la tovallola. Diuen que ho fan "per evitar mals majors".I el conseller d'Interior, preguntat per la mesura, la troba raonable. I afegeix que "els mossos continuaran fent la seva feina". És a dir, el conseller diu que els mossos han de perseguir aquesta pràctica, però troba raonable que els alcaldes pactin amb els qui la practiquen. Si els mossos, com diu el conseller, "fessin la seva feina" -dubto que aquesta sigui una d'elles, més enllà que hi puguin colaborar-, probablement els alcaldes podrien tenir més controlat el fenomen. A pobles costaners, que multipliquen la seva població a l'estiu, no n'hi ha prou amb la dotació de policia local del municipi, dimensionada com a molt per a passar l'hivern. Probablement, a més, es tracta de policies que aquests mesos veuen disminuïda la seva capacitat, pels torns de vacances. Els mossos, per la seva banda, fan molta altra feina, i en la distribució de competències entre policies perseguir el top manta no és una de les seves tasques. Hi poden colaborar, és clar que sí, però tinc la impressió que digui el que digui el conseller, tenen altra feina rellevant.Així les coses, tenim un problema de model policial, de mitjans, d'organització, de colaboració entre administracions, de conveni i condicions laborals. Mireu si n'hi ha de coses, rere la manta.
- Catalunya en xarxa...foradada.
- El diari El país publica la decisió del Govern de la Generalitat d'enterrrar el projecte de creació d'un operador neutre que facilités la competència i permetés connectar telemàticament les 5.000 seus de la Generalitat al territori.La inversió prevista era de 660M€ en una concessió a 20 anys i per a la seva construcció s'havien interessat fins a tres consorcis empresarials (Abertis, Mediapro i Telefònica).La connexió en xarxa del país se'n va en orris per, segons diuen, restriccions pressupostàries i escàs marge industrial, al voltant del 6'5%. La inversió que hauria de fer la Generalitat els primers anys és molt alta, afegeixen els qui ens governen...quina poca empenta! O sigui, que podem gastar 250M€ en una sola estació de metro, i no en podem gastar 660M€ en connectar tot el país electrònicament? Les coses no són cares o barates. Són útils o inútils. Són més o menys necessàries. Tenen més o menys rèdit social. Equilibren el territori o no. Faciliten l'ascensor social o el frenen. Podríem comparar i fer l'anàlisi de si invertir aquesta xifra en 20 anys és o no fer un salt endavant, millorar la competitivitat del país, l'enginy empresarial i les possibilitats de creixement econòmic.El tripartit creu que tot això no val la pena, mentre Telefònica deu estar pensant que ja ha aconseguit uns quants anys més d'avantatge sobre d'altres empreses que si tinguessin les mateixes condicions de mercat els podrien fer la competència.Això sí..perquè no sigui dit, faran una prova pilot a les terres de l'Ebre...La notícia sencera a http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Generalitat/entierra/proyecto/gran/red/publica/telecos/elpepuespcat/20100803elpcat_7/Tes
- L'ofici
- Les noves tecnologies de la comunicació han posat en crisi moltes
coses. Una és la funció dels mitjans de comunicació i, com a
conseqüència, el paper dels periodistes. La xarxa ha permès l'aparició
espontània d'una forma de comunicació, que s'exerceix de manera
individual però també col·lectiva (l'exemple més recent és el de
Wikileaks i les filtracions sobre la guerra de l'Afganistan), que alguns
han volgut qualificar de periodisme ciutadà. En aquesta nova realitat,
els ciutadans canvien el rol de subjectes passius de la informació pel
d'elements actius, subvertint l'ordre establert d'emissor i receptor.
És
cert que aquest canvi de paradigma s'ha produït per les facilitats
comunicatives que atorguen les noves tecnologies, però també perquè la
classe periodistíca, amb els anys, s'ha acomodat. Cada cop es fa menys
periodisme de carrer i més de butaca –per no dir de sofà–. Els mitjans
han acabat esdevenint presoners de les agències de notícies, de les
notes de premsa –que sovint es reprodueixen acríticament i assumint com a
propi el missatge emès per empreses i institucions– i s'ha menystingut
l'essència de la professió –contrastar la informació.
El
periodisme ha perdut capacitat d'interpretació –que és el que fa
realment valuós l'ofici– i, sobretot, capacitat d'exercir l'autocrítica i
de reinventar-se diàriament, formulant sempre una pregunta més que
porti el periodista a anar una mica més enllà d'allò que veu. Com a
conseqüència, i amb l'excepció dels matisos polítics de cada mitjà –quan
no manipulacions–, les notícies que llegim als diaris, que sentim als
butlletins radiofònics i que veiem a la televisió són les mateixes.
Sempre, és clar, hi ha excepcions.
No és estrany, doncs, que els
ciutadans més mobilitzats puguin arribar a convertir-se en referents a
la xarxa, malgrat que en la seva actuació hi pesa més l'opinió que no
pas la informació, l'unilateralisme que el contrast informatiu. El
principal problema de la informació que es difon a la xarxa és la
credibilitat, cosa que és més difícil de qüestionar en el cas de les
empreses periodístiques, que basen el seu negoci, precisament, en la
veracitat del que publiquen. I per molts anys.
- Divisió
- L'independentisme català és minifundista. Més i tot que el comunisme,
amb el qual comparteix l'esquema de promoure l'atomització al mateix
temps que demana la unió dels grups, grupets i grupuscles que componen
el seu univers.
No podrem construir una alternativa seriosa a
Espanya mentre les capelletes s'imposin a la unitat d'acció. Espanya és,
des d'un punt de vista polític, una realitat molt potent. Allà, la
dispersió política és molt petita, fins al punt que els partits
majoritaris han absorbit els extrems, que han optat per infiltrar el seu
pensament en el corrent majoritari, aconseguint-ho de manera evident al
Partit Popular, per exemple. Encara més, quan es tracta de l'objectiu
comú, d'això que ells en diuen la pàtria, les diferències entre els dos
grans blocs desapareixen i els discursos, amb matisos, de socialistes i
conservadors són els mateixos.
La dispersió de l'independentisme català es podria justificar per un problema de programa, però no és el cas. Es desconeix,i
aquesta és una de les greus mancances de l'independentisme català, com
seria aquest nou Estat, quines línies mestres marcarien el futur del nou
país. Tampoc no hi ha grans divergències en el full de ruta que ens ha
de portar a la llibertat, perquè pocs l'han fet públic. El missatge
només és un: independència. Doncs amb això no n'hi ha prou per assolir
una majoria ni electoral ni parlamentària.
El panorama dels
partidaris de la secessió està dominat per un excessiu personalisme que
no ens porta enlloc. El mateix que ha fet que les consultes sobiranistes
arreu del país hagin estat un graó per sota del que podrien haver estat
o que ha portat al fracàs la presentació de la IP i la ILP per
aconseguir la convocatòria d'un referèndum sobiranista. No hi havia una
majoria social que sustentés les iniciatives, tan preocupats com estan
uns i altres per les seves parcel·les d'un poder que és inexistent i per
capitalitzar un èxit que, avui, és un fracàs.
O
l'independentisme, des de les singularitats pròpies de cadascú, articula
una solució comuna i ho fa amb la complicitat dels partits majoritaris,
cosa indispensable, o continuarem fent el ridícul.
- Renúncies
- El nostre és un país construït a base de renúncies. Una situació a la
qual hem arribat històricament per un pragmatisme mal entès, que ens ha
portat a escollir mals pactes abans que un bon enfrontament. Durant
molts anys, els dirigents d'aquest país, els d'abans però també els
d'ara, ens han fet creure que el diàleg podia ser sincer i que no
convenia tibar la corda amb Espanya. La prudència ens ha fet traïdors,
perquè no ens hem adonat que a l'altra banda de la corda no hi havia
ningú i que, per tant, tibant de la corda tampoc no hauríem pres mal, en
tot cas podríem haver estat conscients abans que se'ns estaven rifant.
Així estem.
Aquest punt de renúncia ha estat sobretot polític però
també en certs aspectes socials, i el que ho il·lustra millor és el
darrer balanç de política lingüística de la Generalitat, que constata
que el col·lectiu de ciutadans que només s'expressa en català ha
disminuït en onze punts en només cinc anys, passant del 46 al 35%. Una
xifra preocupant. Aquesta reducció descriu, d'entrada, una situació de
bilingüisme real, que no deixa d'amagar una major penetració del
castellà en els àmbits de relació no reglats (la vida al carrer, les
converses entre amics, veïns...) Els catalanoparlants ens estem passant
al castellà.
Això passa en un moment, les dades de l'anàlisi són
de 2008, que la població estrangera resident a Catalunya representa un
16,4% sobre el total. El percentatge més alt i la xifra més elevada en
termes absoluts de l'última dècada. Els catalanoparlants, fem un
exercici de consciència, estem fent una nova renúncia, aquest cop a una
cosa tan fonamental en la nostra essència identitària com és la llengua.
Hi ha algú de nosaltres que, amb més o menys assiduïtat, no faci servir
el castellà sobretot si s'ha de relacionar amb persones vingudes de
l'estranger, especialment de l'àrea de l'Amèrica Llatina? Per què no
respectem el seu dret, i el seu deure, de conèixer la nostra llengua i
els reconeixem la capacitat intel·lectual d'aprendre-la? Per educació o
per comoditat hem renunciat a fer de mestres; potser hi haurà un dia que
els nostres fills no podran renunciar a res més perquè ja no els
quedarà res.
- Murphy
- Aquest no ha estat un bon any per a l’alcalde de Barcelona. La màxima
de Murphy: “Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”,
s’ha complert fil per randa en el seu cas. I això que semblava que la
nau municipal havia de ser fàcil de redreçar, després de la
desafortunada gestió de Joan Clos i del cop moral que havia suposat per
als seus organitzadors el fracassat Fòrum Universal de les Cultures,
que a banda de dubtes sobre els comptes públics ha deixat una gran
esplanada a Barcelona que la ciutat no sap ben bé com ocupar.
El full de ruta de l’hereu de la vara d’alcalde havia de ser
senzill: no afrontar grans reformes i aplicar-se en dos camps prou
sensibles per a la ciutadania com la seguretat i la neteja. Comandar,
en resum, una etapa de transició comuna a moltes ciutats europees que
pateixen, com Barcelona mateixa, els rigors de la recessió mundial.
Però Hereu va decidir complicar-se la vida (i de quina manera!).
Calia situar la ciutat davant un nou repte de volada i per això
l’alcalde va proposar que la ciutat comtal acollís una nova edició dels
Jocs Olímpics d’Hivern, en coordinació amb les estacions d’esquí del
Pirineu. El cas, però, és que allà no en sabien res i que Barcelona va
ignorar Lleida, per a qui els Pirineus són el seu actiu econòmic i
turístic més important. La troca estava embolicada i va arribar la
consulta de la Diagonal per rematar-ho. Jordi Hereu va mentir quan va
dir que havia votat; tothom ho va veure, però ell va mantenir una
versió que l’únic que feia era erosionar la seva credibilitat. Hauria
estat més honest admetre la veritat. Com estava cantat, la consulta va
ser un autèntic desastre que va acabar d’enfonsar la credibilitat
d’Hereu i dels socialistes.
La resposta va ser una fugida endavant en la qual Hereu va renegar
de tot el fet fins aleshores: la consulta mateixa i la proposta dels
Jocs. Tot quedava invalidat perquè Hereu havia descobert, de cop i
volta, que els barcelonins tenien altres prioritats en ment. És molt
difícil que la campana salvi Hereu –només li ha faltat el cas del
Palau–; ha fet massa coses malament i, sobretot, ha generat la sensació
que navegava. Bé, més aviat, que el vaixell li feia aigües.
Article publicat a El Punt el 24/08/10
- La responsabilitat de la tinta
- En legítima defensa, Lluís Prenafeta, encausat per l’Audiencia
Nacional en l’anomenat cas Pretòria ha escrit el llibre El malson. El
volum és, evidentment, un al·legat d’innocència i una explicació, més
aviat somera, dels dies que va passar en mans de les forces d’ordre
públic espanyoles. Qui esperi trobar-hi rebatudes amb pèls i senyals les
informacions publicades als mitjans o els arguments de la fiscalia i
del jutge Garzón s’emportarà un bon desengany, com el tindrà qui esperi
llegir-hi les xafarderies de la convivència de personatges com Alavedra,
Muñoz i Prenafeta en el reduït espai carcerari. Prenafeta ha estat prou
curós per ometre detalls que el puguin comprometre encara més i no ha
volgut fer bugada d’una situació que denigra l’honorabilitat pròpia i la
d’altres. Tot plegat ben lògic. El llibre pateix, per tant, de les
cotilles imposades pel propi procés judicial, que el mateix Prenafeta
pronostica, arriscadament, que acabarà en no-res, acostumats com ens té
la trajectòria de Garzón a instruccions que no semblen respondre a
criteris d’estricte rigor judicial.
De tot el que escriu Prenafeta en el seu llibre hi ha una reflexió que
trobo particularment interessant: la contradicció que enfronta el
necessari i obligatori dret a informar amb el respecte a la presumpció
d’innocència. Prenafeta i la seva família –que també escriuen al llibre–
es queixen d’un pretès linxament dels mitjans de comunicació, que amb
les seves informacions semblen haver abonat la tesi judicial que imputa
un seguit de delictes a qui va ser l’home fort de Pujol. No li falta
raó. Amb voluntat o sense, posades una rere l’altra, les informacions
publicades pels mitjans descriuen una trama de foscos interessos on
voluntats polítiques, tècniques i econòmiques es conciten amb un
objectiu comú: l’enriquiment. Són informacions que s’han anat esbombant
per entregues, no sempre inserides en el context que els correspon. És
així especialment en el cas de les converses telefòniques entre els
inculpats i imputats, on es barregen xerrades presumptament
incriminadores amb d’altres que ben bé poden no ser-ho i que, fins i
tot, arriben a embrutar persones o empreses que són protagonistes
circumstancials.
Té raó Prenafeta quan assegura que el cas l’ha convertit, a ell i a
molts altres que s’hi han vist emmerdats, en «un mort civil » i que si
algun dia l’arriben a declarar innocent ningú no li podrà restituir el
mal que se li ha fet. Això vol dir que els periodistes no hem
d’informar? Evidentment que hem de fer la nostra feina, però potser no
acabem de ser conscients del dany que, involuntàriament, podem provocar.
A vegades una cosa tan senzilla com explicar uns fets pot condemnar
algú abans d’hora. Una situació que només podem mitigar contrastant.
Potser hauríem estat més neutrals si també haguéssim informat sobre la
legalitat de la figura del comissionista. La contradicció entre informar
i no lesionar la presumpció d’innocència només es pot mantenir, però,
si els periodistes no caiem en el parany d’escriure partint de la idea
preconcebuda que parlem de presumptes culpables i no de presumptes
innocents.Article publicat a Presència el 18 de juliol de 2010
- La nova web de l’ajuntament de Badalona
- Des de que el 10 d’agost en Daniel Julià publiqués al seu twitter que es podia visitar la versió en proves de la nova web de l’ajuntament de Badalona, que tinc pendent escriure algunes ratlles sobre aquest gran esdeveniment
Però anem a pams. La web actual de l’ajuntament de Badalona està obsoleta i només proporciona una mica d’informació (que ja és alguna cosa). Però la web d’una ciutat com Badalona ha d’oferir molt més: possibilitat de fer gestions a la web, consultes, pagar impostos o multes i, en general, posar tota la informació possible a l’abast dels ciutadans.
I aquesta era la proposta d’en Ferran Falcó (impulsor d’aquesta nova web, les coses com són) quan va començar a parlar de la nova web de l’ajuntament.
Resulta doncs evident que fer una nova web municipal significa fer molta més feina que un disseny maco i quatre imatges boniques. I aquesta és la feina que ara comença a fer-se visible.
Poca cosa més diré avui. La versió de proves va molt lenta i encara té moltes parts sense acabar, però el que es deixa veure és atractiu i prometedor.
I ho deixo aquí… De moment!
- Mosquits
- A casa no tenim aire condicionat, així que, amb la calor, tenim tot el dia totes les finestres obertes per tal que passi ni que sigui una mica d’aire. No cal dir que això ha estat així des de que vivim aquí, així que estem acostumats.
Però al que no estem acostumats és a la gran quantitat de mosquits, especialment tigres, que estem patint aquest any. Els meus fills estan acribillats i si m’he decidit a escriure aquest missatge és perquè en les dues darreres hores hem matat sis mosquits a casa (i se m’acaba d’escapar un ).
No sé si a la resta de la ciutat el nivell de mosquits serà tan gran com aquí, però molt em sembla que la proximitat del parc té molt a veure amb aquesta incòmoda plaga…
Sé que al parc s’han fet algunes actuacions contra els mosquits però, segur que no es pot fer res més?
- La foto del dia
- Bé, del dia d’ahir, de fet… No té massa a veure amb la temàtica d’aquest blog, ni està feta a Badalona, però crec que val la pena. La foto la vaig fer ahir quan tornava en bicicleta de la feina.
Gent pescant i banyan-se a la desembocadura del riu Besòs
De la Viquipèdia: A causa del seu pas per una zona densament poblada i industrialitzada, durant els anys 70 i 80 del segle XX fou tristament famós pel fet de ser el riu més contaminat d’Europa.
- Oferta de feina: dinamitzador Punt TIC a Badalona
- Un company de l’associació MITHRA em fa arribar una oferta de feina que creiem que pot ser de l’interès d’alguns lectors de Badalona Bitàcola. Amb el seu permís, la reproduïm a continuació, amb el benentès que totes les qüestions referents a l’oferta s’han de fer arribar directament a info@e-mithra.org.
OFERTA DINAMITZADOR BADALONA
Necessitem dinamització a un punt TIC de Badalona amb alta densitat immigrant d’estrangers.
Busquem una persona amb gran capacitat de gestió i dinamització, acostumat a treballar de forma autònoma.
Oferim feina estable amb gran autonomia.
Horari compactat de mati i tarda alterns negociable.
Sou segons barem MITHRA per jornada completa. Possibilitat de complementar amb d’altres tasques.
Imprescindible experiència en dinamització de telecentres.
Valorable:
Residència a Badalona o rodalies.
Idiomes.
Coneixements de programari lliure i cloud computing.
Acostumat a treballar per objectius amb gran autonomia.
Títol ACTIC
Els interessats heu d’enviar CV a info@e-mithra.org tot posant a l’assumpte: DINAMITZADOR BADALONA
Gràcies.
- 720.000 euros
- El Periódico: Badalona paga 720.000 euros per una obra no executada en un poliesportiu
Una cadena de canvis, errors i endarreriments en l’encàrrec de l’ampliació del poliesportiu de Montigalà han ocasionat que l’Ajuntament de Badalona hagi pagat 720.000 euros per una obra que no s’ha executat i que molt probablement no s’executarà mai.
El pagament de la indemnització, que es va executar el mes passat, va arribar a un acord extrajudicial que també preveu que l’ajuntament ha de destinar la quantitat de 7.000 euros mensuals al poliesportiu per compensar el seu dèficit.
Un informe del secretari general de l’ajuntament, del 21 de juliol passat, assegura que l’acord constitueix una «solució nefasta» per a l’interès públic i qualifica la situació com un «funcionament anormal» dels serveis públics que «no es pot tornar a produir».
Les negretes són meves.
Sense comentaris.
- Espoli. Diguem no!
- Espoli. Una paraula tremendista per manifestar una realitat palmària: la desigualtat de tracte a l'hora de repartir els diners entre les diferents comunitats. No pot ser com ja s'ha dit reiterades vegades que un dels qui hi aporta més diners, al final del repartiment resulta que queda molt per sota de la mitjana, donant-se la incongruència que aquelles comunitats receptores netes, al final disposen per habitant molts més diners que qui són donants nats. Insuportable per la nostra comunitat, insuportable pels nostres ciutadans que són els que al final reben en serveis menys que altres ciutadans espanyols. Els nous acords de finançament, sembla, repararan aquest greuge en el futur. Ja ho veurem! Espoli. Una altra vegada tremendista però que manifesta el que molts catalans sentim novament amb els impostos d'usura que imposa el nostre govern, el català, i del que es parla poc pels que fan bandera de l'altre espoli. Em referiré expressament a l'impost de successions, que em toca d'aprop i quedo petrificat quan em diuen el diners que tindré que pagar a la hisenda catalana pel fet de heretar. Faig comparacions amb el que hauria de pagar si visques a d'altres comunitats i... és d'escàndol. En alguna no hauria de pagar ni cinc.Realment m'incomoda veure com s'abaixen impostos que són més equitatius com els del patrimoni però es manté aquest de successions que es molt, molt injust. Injust per que ja s'han pagat impostos per adquirir un habitatge, es paga l'ibi anualment també, s'ha pagat preus exorbitants de quatre totxos, interessos abusius a bancs i ara que esta tot pagat, resulta que hem de tornar a pagar un nou impost. Impost desproporcionat. Per què?, si la cas és meva!I a on van aquest impostos? A subvencionar partits mitjançant la corrupció, a donar subvencions a entitats amigues o subsidiaries dels partits, a fer informes inútils per pagar favors, a crear ambaixades al comandament de les que s'imposen els familiars, a pagar l'aprenentatge del català als nens francesos, a embutxacar-se la pasta pel morro com els de Pretoria o del Liceo i fer-se palaus amb grans piscines. Els governs necessiten pasta pels seus i l'obtenen a costa dels nostres. Sense tant xoriço, mala gestió, desviaments de fondos, etc... no caldria espoliar els catalans.Diguem no!La Res Pública de Badalona
Participa!
- El futuro de las tres chimeneas está asegurado.
- El alcalde de Sant Adrià afirma que el futuro de las chimeneas está asegurado aunque no está claro que destino se les dará ni los costes que podría generar sobretodo en una época como la actual de crisis económica.El alcalde de Sant Adrià de Besòs, Jesús Maria Canga, ha asegurado hoy que el futuro de las tres chimeneas de la central térmica está "garantizado", en el seminario Reciclajes, que forma parte del Congreso Internacional Cerdà Postmetrópolis.Según ha explicado Canga, los procesos urbanísticos dependen de la aprobación municipal y el consistorio "vinculará cualquier modificación con la conservación de las tres chimeneas"."No sé qué es lo que finalmente acogerá el recinto porque económicamente no estamos en los mejores momentos", ha apuntado el alcalde de Sant Adrià quien ha añadido: "puede que no veamos ningún horizonte claro a muchas de las ilusiones que nos hacíamos hace un año".Canga ha asegurado que el ámbito de transformación va desde Badalona hasta el río Besòs y el hecho de tratarse de "un símbolo cultural" hará que lleven adelante "una gran propuesta que no olvidará el campus universitario".Pese a no definir ningún proyecto en concreto, el alcalde mantiene su apuesta de instalar un museo de la Energía en la central térmica, que dejará de funcionar a principios de 2011."No hay fechas, pero intentaremos que el 1 de enero de 2011 la gente empiece a hacérselas suyas", ha afirmado en alusión a las citadas instalaciones.Cuando la central deje de producir energía comenzarán los procesos urbanísticos "lentos y complicados", según Canga, pero que se tratarán "en un nivel participativo muy alto, escuchando la voz de la gente. La Res Pública de Badalona
Participa!
- COMUNICADO DEL PSC EN LLEFIA-LA SALUT.
- De la lectura del comunicado la única conclusión es que las protestas estuvieron organizadas y dirigidas directamente por el PP. Algo, absolutamente falso, ya que si hay que tirar de ideologias presentes entre los manifestantes la mayoria eran afines al PSC o a organizaciones independentistas.Unos protestaban por la negativa del govern de la Generalitat de hacer de la autopista una via suburbana que no divida nuestra ciudad (al PSC le importa esto un carajo), otros se manifestaban por la mala gestión que se ha hecho de las obras del metro que ha tenido a centenares de comerciantes con la necesidad de hechar cierre, otros quejandose de la corrupción y de las malas artes de nuestro queridisimo Jordi Serra y su inefable primo Ferran Falco, otros....DEMAGOGIA PURA I DURA la del panfleto simple y llanamente para justificarse delante de Montilla -el protector de Serra- y dar a entender que ellos controlan la ciudad. Nada más lejos de la realidad. Durante el próximo año preelectoral, la que les espera a estos señores intolerantes. Justifican la presencia de gentes que no eran del barrio. Naturalmente no se puede esperar que el presidente Montilla venga a Tu barrio para escuchar las quejas que los de casa son incapaces de ni siquiera oir. así es que se acercaron alllá donde el presidente estaba: Si la montaña no viene a ti ve tu a la montaña. Mala justificacion PSCera.Lo tiene mal el PSC en las proximas elecciones autonomicas y locales en Badalona. Lo tienen muy mal. Su absoluta prepotencia derivada de muchos lutros de gobierno del mismo partido les ha hecho creer que el ciudadano no importa para conseguir sus objetivos: no dejar la poltrona y seguir mamando de la teta.El ciudadano es lo de menos.Lo demuestran cada diaLa Res Pública de Badalona
Participa!
- No hay guerra más deseada que la que se gana con el concurso de los rivales.
- El PP de Badalona, con Xavier Albiol a la cabeza, se ha abonado al discurso repetitivo de la problemàtica generada por determinados grupos de immigrantes. El pasado fin de semana el PP , junto con la presidenta del partido en Catalunya nos obsequió nuevamente con uno de sus repertorios más manidos distribuyendo en los barrios con conflictos vecinales un folleto claro y explicito donde la delincuencia y la inmigración parece que tienen el mismo componente.La ciudadania no es estupida, sabe perfectamente que la actuación de estos representantes del pueblo es oportunista, estamos en precampaña. Pero muchos se dejan querer y dejan que sus oídos escuchen los que otros les niegan sistemáticamente en pro de un sancta sanctorum cívico. Saben los ciudadanos que la realidad es la que ellos viven cada día en su barrio, en sus calles y plazas y en sus bloques de pisos. Ellos conocen la realidad de primera mano. Llefia, Artigas, La Salud... son barrios avezados en la convivencia con el otro y muy dificilmente nadie les va a explicar su verdad sobre los cambios, profundos, sufridos en los últimos años. Se han acostumbrado a la diversidad y han asumido la realidad de los hechos y de la globalización de los nuevos tiempos. Han conocido costumbres nueva, hábitos diferentes, vestimentas exóticas y musicalidades diversas de las lenguas. Han aprendido a respetar, a aceptar la diferencia y asumirla como propia de la nueva idiosincrasia del barrio. A veces ha sido difícil. Los nuevos vecinos no conocen nuestras costumbres y normas y en muchos casos ha habido, y los hay, casos de complicada convivencia con algunos que no se han adaptado o pasan directamente de adaptarse al respeto del que te acoge en su sociedad. El esfuerzo no es de uno solo, es bidireccional. Pero se ha de dar el paso de uno a otros para acordar y explicar lo que somos cada uno y hasta donde se puede llegar en los niveles de integración. Todos con las manos abiertas. Esto no sucede siempre y cada vez, parece, se visualiza una mayor retracción de la bienvenida al nuevo. No en vano hemos de tener presente que lo que en otros paises ha sucedido en decadas, en nuestro país, ha devenido como un torbellino, sin darnos tiempo a prepararnos ni adaptarnos a la nueva situación.Entre los nuevos vecinos existen numerosas diferencias: proceden de diferentes paises, costumbres, hábitos, normas de convivencia. Por ello la adaptación ha sido más complicada y ha requerido un intenso interés de las partes por la conllevancia. Pero, en algunas ocasiones ello no ha sido posible. La idiosincrasia de algunos inmigrantes ha hecho inviable esa convivencia y la paz social se ha roto. Es lo que ha pasado los últimos años en barrios densamente poblados donde ciertos colectivos y muy especialmente el de gitanos rumanos ha ocasionado auténticos problemas de inseguridad y de incivismo nunca visto, con el descaro de la impunidad que en la mayoría de los casos les habilita nuestra garantista legislación vigente. De eso y no de otra cosa es de lo que se vale el Partido Popular, de la impotencia de los vecinos y de la hipocresia que parece debe imperar en las expresiones externas del resto de los partidos al negar a los primeros la comprensión y el apoyo necesarios en su día a día.De ahí que numerosos vecinos se sientan identificados , si no con el partido, si con sus manifestaciones claras de comprensión y apoyo por muy radicales que a otros puedan parecer. Y sobretodo el diferente discurso de aquellos que tradicionalmente los han considerado su nicho electoral, lease PSC o ICV-EUIA, que han pecado de distanciamiento e insensibilidad paulatina.Nuevamente Albiol ha ganado una batalla, la mediàtica, con la incomprensible colaboración del resto de partidos que han utilizado los medios con la intención fallida de demonizar al instrumentalizador de la campanya. Los réditos los veremos en mayo del año que viene. Albiol no se cansa de avisar de que va a por la alcaldia y según parece la clase política badalonina infravalora esa posibilidad. Se equivocan, el tiempo juega a su favor. Ver más: Immigracio i delinquenciaArtícle de Juan AndújarLa Res Pública de Badalona
Participa!
- COMPLIM! diu Falcó
- És el títol d'un article de Ferran Falcó a la seva bitàcola. Sembla que tot s'ha fet bé. Una bona feina.Estem en eleccions, queda un any i ja comença la carrera. I es clar, las promeses del 2007 s'han complert o estan en via de fer-se o resoldre. Un polític al govern por publicitar el contrari? Diríem que no, es part del joc.Una altra cosa es la veritat. Per què dir mitges veritats o simplement ometre totes aquelles coses que es van prometre i no s'han fet és senzill. Qui te tanta memòria? Les hemeroteques! Els ciutadans miren les hemeroteques per saber que fan i que no els seus representats? Au va! Un polític pot dir una cosa i la contraria sense ruboritzar-se. I... totes dues són certes.Va prometre: CANVI! Per què a Badalona feia 30 anys que governaven el mateixos, i Fer fora els socialistes: i han complit: han canviat no se sap què però segur que alguna cosa han canviat (ara sòn ja 34 anys) i sí, efectivament, van fer fora els socialistes, els eco-socialistes (els comunistes d'abans per què ens entenguem). Ara en la seva bitacola fa un recorregut d'èxits realment llastimós acompanyat d'una imatge que més que reforçar les afirmacions del text el contradiu.La imatge promet:Més transport públic i ho argumenta amb l'arreglo de l'estació de Renfe. Més autobusos i millors horaris? On són?Menys bruticia doblant el servei de neteja: Al seu barri?Més guarderies: Si s'hagueren fet totes les promeses els darrers 20 anys Badalona seria una gran Guarderia. On són les guarderies que necessita una ciutat de 230000 habitants?Més Piscines: Quantes se n'han fet?Més Guardia Urbana: 70 diu ell- Quants se n'han jubilat?Més habitatge públic sense enganyar la gent: Aquí ja m'entra la risa.Menys pisos pastera: ai ja no puc més!!Més civisme. Una Badalona més amable, més humana, més segura i més neta: Doncs va a ser que no. Pedagogia i no multes és el que fa falta per què els nivells d'incivisme continuen igual. Prometre coses que no s'han de complir és molt fàcil! Tan sols s'ha de ser un polític hàbil i convincent amb bona dosi de manipulador. D'altra banda, ara que arriben les eleccions municipals els ciutadans no hauriem de votar cap partit que gosses presentar com a cap de llista un imputat per delictes de corrupció. No hauriem de confiar mai en un polític que prima les seves ambicions personals per sobre de la honestedat política posada en entredit pel seu futur judicial. No deixa de ser vergonyant com es demanen dimissions a d'altres imputats en casos de corrupció mentres altres miren cap a un altre costat con si no fos amb ells.La dona del Cèsar a més de ser honesta o ha de semblar.I aquest no és el cas.La Res Pública de Badalona
Participa!
- POSICIONAMENT DE CPC DAVANT LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONALDes de Ciutadans pel Canvi (CpC) constatem que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya és un pacte polític entre els legítims representants del poble de Catalunya a través del seu Parlament i els legítims representants del conjunt dels pobles d'Espanya a través de les seves Corts Generals, ratificat en referèndum pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i, per aquest motiu, considerem inacceptable que aquesta suma de voluntats, plasmada en l'Estatut, hagi estat alterada de manera injustificada pel Tribunal Constitucional, fent un ús irresponsable i temerari de la seva funció jusrisdiccional.El problema no és tant el contingut de la sentència, com el fet mateix que un Tribunal Constitucional com aquest, completament deslegitimat, hagi emès sentència. Una sentència que és fruit d'una interpretació restrictiva de la Constitució, interpretació que malmet greument l'esperit que va fer possible el pacte constitucional del 78. Des de Ciutadans pel Canvi reivindiquem la plena constitucionalitat de l'Estatut que van votar els ciutadans de Catalunya. En aquest sentit, estem convençuts que és molt més fidel a la Constitució l'Estatut que no la sentència que el retalla.Cridem a la reflexió i a la contundència en la resposta, per tal d'actuar a l'alçada de les circumstàncies històriques, posant-nos al costat del President de la Generalitat i dels nostres dirigents, de les institucions catalanes i de la societat civil en totes aquelles respostes unitàries davant de l'esmentada sentència i de les seves conseqüències polítiques.En aquests moments, es fa més palesa que mai la necessitat de recuperar el clima de consens i respecte que va afavorir l'elaboració i aprovació de la Constitució Espanyola de 1978. Per aquest motiu, creiem que és necessari que la Constitució no pugui ser interpretada de manera parcial, contravenint l'esperit que la va fer possible. Per això proposem avançar cap a una reforma constitucional en clau federal que garanteixi la convivència en un marc de respecte a la diversitat i la pluralitat de totes les nacions i regions de l'Estat.Ens sumem a la convocatòria unitària per a la manifestació del proper dissabte 10 de juliol, i animem els nostres associats/des i amics/es a participar-hi massivament.Junta Rectora de Ciutadans pel CanviBarcelona, 30 de juny del 2010
- PODEM SORTIR ENDAVANT
- La ciutadania estem cansats, tips, desorientats, perduts, descreguts, desanimats, i molts d'altres adjectius que poden explicar on som i com ens sentim en el context econòmic actual i, encara, molts tenim la sort de no estar ni a l'atur ni a l'economia submergida. Exigim valentia, honradesa, visió estratègica i esforç col·lectiu (no confondre amb molts esforços individuals que no és el mateix i és el més habitual avui en dia).Però per damunt de tot, ens cal lideratge, que és important no confondre amb altres conceptes vinculats a l'exercici del poder. Com es pot trobar en diferents definicions, la diferència és prou important i a la vegada subtil (veure per exemple la definició que es fa en àmbits educatius com a www.xtec.cat on apareix el següent: "Direcció i lideratge estan estretament relacionats, però dirigir persones i liderar persones no són la mateixa cosa. Mentre que direcció estaria associat a poder (polític, econòmic, jurídic, militar o administratiu) i autoritat jeràrquica, lideratge estaria vinculat a conceptes més subtils com autoritat social, ètica, moral i professional"). Avui la majoria dels nostres dirigents, tant en l'àmbit públic com privat, estan curulls de "direcció" i clarament mancats de "lideratge", i el que volem és que ens il·lusionin, ens marquin un camí, una fita, un repte, i no ens amaguin les dificultes que trobarem per arribar-hi.Les darreres mesures de retall de despesa publica, d'increment fiscal, de reducció salarial, són molt doloroses . Exigim que ens quedi clar si estem al principi o al final d'un tractament que segur que ens ha de curar, volem i necessitem saber quines s'espera que siguin las properes mesures, en quin moment arribaran, quins són els indicadors de millora o empitjorament que faran que s'hagin de prendre o retirar. Perquè intuïm que no seran les darreres, si us plau, prou de tractar-nos com a babaus; un líder ens exposa tot el camí, ens diu que és possible que un percentatge no el superarem, també ens diu quins esforços cal fer, ens anima a treballar en equip, ens mostra les fites a assolir i està al nostre costat.Avui els nostres dirigents no estan fent això. Uns, perquè "contra pitjor, millor" o si no, com pot ser que es voti en contra en lloc d'abstenir-se i tenir sentit d'Estat? Només va anar d'un vot que es pogués generar un problema de dimensions imprevisibles!!! D'altres, perquè primer diuen que faran una cosa, després que en faran una altra, més tard fan quelcom diferent al primer i segon i, a sobre, deixant en ridícul (com a mentidera ja m'enteneu) a un dels seus màxims executius en explicar el per què d'una correcció al BOE.... Déu n'hi do!!!Com que estic segur que podem sortir endavant, com que estic segur que la ciutadania comprèn perfectament que la situació és excepcional, per què no parlem clar d'una vegada per totes? Per què no posem damunt la taula el full de ruta complert de tot el "tractament sanitari" que ens ha de curar en lloc de fer-ho per trossets no sempre connexes?Ja sabem que falten mesures, el que no sabem és quines, quan, per què, etc. I així estem perduts i ens tornem malfiats i egoistes, poc solidaris. Però com pot ser que no es faci tot el possible per mobilitzar l'energia de la societat amb claredat? És hora de fer un missatge institucional i conjunt, de mostrar el camí i de fer-lo entenedor per a tots i totes, de fer servir els mitjans de comunicació per a explicar-lo. Si algú s'arronsa, doncs que plegui: no ens val.En qualsevol cas, no oblidem que tenim un cos de treballadors públics (m'agrada més que funcionaris) prou capacitat perquè les mesures es posin en marxa i que està donant la cara malgrat tot...Per finalitzar, i en això discrepo de molts tertulians dels darrers dies, no es pot deixar en mans de tècnics o buròcrates el que són decisions polítiques, els líders prenent la iniciativa un cop han escoltat el màxim de dictàmens tècnics segons els que creuen és millor fonamentat en un model de societat i una conjuntura. Com em va ensenyar un insigne catedràtic d'economia de la UAB, cal diferenciar entre l'economia política i la política econòmica: la primera és el regne de les idees i models; la segona, el de l'execució i en aquests és on es noten les diferències.Podem sortir, volem sortir ... per tant honestedat, missatges clars, visibilitat d'on anem i lideratge per a assolir el compromís de fer-ho entre tots (com un conjunt, no com la suma d'individus reactius) ... no som un malalt terminal, tenim cura i ho sabem.Mariano López
- MANIFEST DE CpC
- MANIFESTLa Coordinadora de Ciutadans pel Canvi (CpC), davant la politització creixent de lajustícia en casos com el judici per presumpta prevaricació del jutge Baltasar Garzón i en relació a totes aquelles actuacions encaminades a la recuperació de la memòria històrica i el reconeixement i dignificació de les víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura franquista, i de les actuacions del Tribunal Constitucional, manifesta:1. La necessitat urgent de modificar la legislació espanyola per imperatiu ètic idemocràtic, per tal d'adequar-la al marc internacional, tal i com ha recomanaten diverses ocasions el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides (novembre2008)1.2. Tot el suport a aquelles persones, entitats i collectius que,tant a nivellindividual, professional o institucional, del nostre país o d'altres indrets delmón, han lluitat i lluiten per la preservació de la memòria històrica idemocràtica i contra la impunitat dels crims de la dictadura, perquè són unreferent de responsabilitat moral i ètica, que ens ha d'esperonar a construir ambdignitat el nostre esdevenidor.3. Cal una reforma profunda i urgent dels òrgans del Poder Judicial i delTribunal Constitucional, àmbits de l'Estat que no han evolucionat d'acord ambla resta de les nostres institucions i de la societat en la seva diversitat. Només una justícia independent i eficient en la seva acció, estructurada d'acord amb lalògica de l'Estat autonòmic en el marc d'una Constitució plenament federal,pot garantir una democràcia de qualitat en el nostre país.Per aquestes raons, Ciutadans pel Canvi dóna suport a les accions i mobilitzacions que la societat civil organitzada i la ciutadania en general està plantejant per reivindicar el compromís amb els valors democràtics, el respecte i la garantia amb els drets humans i la recuperació de la Memòria Històrica com a patrimoni collectiu de la ciutadania i els pobles. Coordinadora de Ciutadans pel Canvi
- EL RISC D'INDIFERÈNCIA CIUTADANA
- El 14 d'abril passat es van complir 79 anys de la proclamació de la Segona República i 137 de la proclamació de la Primera, impulsada per Pi i Margall, que ja proclamava en la seva Constitució de 1873 que la sobirania resideix en el ciutadà. Totes les constitucions fins ara, inclosa l'actualment vigent, no han sabut resoldre encara d'una manera satisfactòria la qüestió territorial d'Espanya, que no sols és l'encaix Catalunya i Espanya, sinó el de Galícia, el País Basc, i la resta de les diversitats i llengües de la pell de brau.Com deia aquesta setmana Suso de Toro al seu article No basta un Estatut, "Espanya serà nació, Estat o el que es vulgui, però només té sentit si existeix un projecte civil compartit". La tenacitat del PP i el nacionalisme espanyol, convertida en tauromàtica defensa, estimulant altres nacionalismes de la perifèria i impugnant amb les seves denúncies l'Estatut de Catalunya, està provocant una creixent indiferència ciutadana cap a la política institucional i parlamentària. I el que és pitjor encara: aconsegueix una gran indiferència i una creixent agressivitat contra sectors del poder judicial, barrejant de forma, de vegades indiscriminadament, Tribunal Suprem, que forma part del tercer pilar d'un Estat de Dret, i Tribunal Constitucional, que té altra missió i ha estat elegit per vetllar per les Lleis i la seva adequació a la Constitució.La societat civil ja té un projecte civil compartit, té un entramat de científics, professionals, sindicalistes, empresaris, associacions, i organitzacions no governamentals, que treballen, investiguen i es preocupen per les polítiques públiques, pel nostre país i per el món globalitzat, i el nostre Estatut ja estava preparat per donar resposta a aquesta diversitat, i també per resoldre greuges repetits. La necessitat d'impulsar-lo, com va fer el President Pasqual Maragall, s'ha fet palès en la liquidació dels comptes de la Generalitat de 2009, presentats pel Conseller Castells. Sense el nou finançament acordat, la recaptació hauria disminuït en 1825 milions d'Euros. Sense els recursos addicionals, els ingressos haurien retrocedit un 0,8 %, i en canvi han crescut durant el 2009, un 10,3%.Potser alguns jutges intentin retallar el nostre Estatut, però només trobaran indiferència i indignació, i el creixent convenciment que el que no aprovi el Tribunal Constitucional ho haurà d'aprovar una nova Constitució Federal.Carme Valls-Llobet, Presidenta de Ciutadans pel Canvi
- ELECCIONS AL PARLAMENT
- ELECCIONSLes eleccions autonòmiques estan a tocar. I les enquestes han començat a funcionar fa ja temps. El Periódico, La Vanguardia,...I, si una és dolenta, l'altra és pitjor. Què està fallant perquè les previsions siguin tant negatives? Què s'ha fet malament? Què s'està fent malament? Que un Govern estigui format per tres partits, com és el nostre cas, és complicat i, encara més, si cada un d'ells va tirant amb més o menys força cap al seu cantó i, el que és pitjor, fent públiques les seves divergències.Al llarg d'aquests quatre anys s'han fet moltes coses, unes bones i d'altres, millorables. Però és indiscutible que s'ha treballat i s'ha treballat de valent. Els resultats, penso, són molt més que acceptables. Però sap realment la ciutadania el que s'ha fet? S'ha sabut explicar? S'ha intentat explicar? Crec sincerament que mentre s'explicitaven postures contraposades dins de l'Equip de Govern unit a no donar cap tipus d'explicació sobre el que anaven assolint, els nostres governants aconseguien, poc a poc, distanciar-se de la gent i creant un ambient poc propici per aconseguir de nou la seva confiança. Però tot això pertany al passat i, per tant, ja no es pot canviar. Ja no podem fer res. Però, de cara al futur, sí que es podrien i s'haurien de fer campanyes explicant de forma clara i entenedora els objectius assolits per l'Equip de Govern, que no han estat pocs. I això s'ha de fer ja. Sense temps a perdre. Començant de forma imminent. Pensem que, com més tard es comenci, com més a prop estiguin les eleccions, més s'interpretarà tot com a campanyes de darrera hora dutes a terme no per donar explicacions, sinó per aconseguir lligar uns vots que, cada cop, cada enquesta, tenim més lluny.El govern ho ha de meditar i decidir si es vol realment guanyar les eleccions o be s'estimen més donar-les per perdudes. És evident que les volen guanyar. En aquest cas han de posar "fil a l'agulla" i no demorar el fer públic, des de cada Conselleria, tot el que han aconseguit durant aquests quatre anys donant explicacions que han de ser transparents i, sobretot, convincents. Encara no hi ha res perdut. Però no val a badar. Ens hi juguem massa.Mateu Piñol, membre de la Junta Rectora de Ciutadans pel Canvi
- Jaguar you?
-
Els viatges són vivències, una col·lecció de detalls que conformen un bagatge d'experiències. La platja, nedar, el sol, menjar i beure de forma plaent... està molt i molt bé, a més, l'aportació cultural arrodoneix el sentit de conèixer altres indrets.
En aquest darrer sentit, abans, en la preparació del viatge al Yucatán, i ara, a la tornada, volia i vull saber més de la cultura dels maies. La visita dels jaciments és sempre intensa i sorprenent, amb un punt de misteri envoltat del nítid color verd del bosc tropical, la humitat i la llum del sol que es filtra a través de les branques i que cau sobre les pedres. Un espai on contemplar els edificis i les construccions disperses que narren la història d'una cultura desapareguda, enmig dels crits dels ocells i els monos. Potser tot això sembla massa poètic. Tot i els grups de turistes, és possible trobar-ho, i gaudir de restes que han perdurat mig engolides sota l'espesa vegetació com montículs artificials, molts encara per excavar i descobrir. El jaguar com un dels animals icònics dels maies és sempre present en l'imaginari enmig de la vegetació i dels sorolls del bosc, en el 'lloc de les veus'.
Ara, llegeixo un llibre sobre el conjunt de les ciutats maies diseminades per Mèxic, Guatemala, Hondures i El Salvador; remiro la pel·lícula Apocalipto, més com a recreació i atrezzo de les causes del col·lapse de la cultura maia; i llegeixo l'article del Sapiens sobre les coves i cenotes sagrats, llocs d'entrada a l'inframón, com fa anys en el món imaginari del còmic, Corto Maltés, va adentrar-se en el laberint de Mu. Tot un plaer que s'ha de dosificar: el dia a dia torna a imposar-se en l'agenda pròpia.
- No sé on va anar a parar aquella antiga fotografia
-
Avui, des de la secció La Tribuna a El Punt, el badaloní Jaume Oliveras i Costa, tracta la temàtica del carlisme i la figura de Carles Hug, mort fa uns pocs dies. Fa una setmana, a l'anterior article d'aquest bloc, vaig parlar-ne del carlisme (Carles Hug de Borbó: 'vençuts en el camp del vencedor'), coincidint amb la tesi que desenvolupa amb tota la seva gran capacitat per comunicar l'article d'Oliveras que, a més, enriqueix el text amb experiències familiars. L'encertadíssim article finalitza amb la frase 'no sé on va anar a parar aquella antiga fotografia' dedicada de Carles Hug i que guardava el seu pare. Una referència al pas del temps tot i que perdurin del carlisme algunes influències socials i també doctrinals i estètiques en algunes formacions polítiques catalanes.
- Carles Hug de Borbó: 'vençuts en el camp del vencedor'.
-
Ha mort Carles Hug de Borbó Parma, darrer pretendent al tron espanyol de la nissaga carlista. Una figura històrica que, en temps moderns, vehiculava segons ha deixat escrit en una carta als seus seguidors carlistes fa pocs dies, 'un projecte de llibertats, expressió moderna dels actics furs' que haurà de continuar.
Carles Hug amb tota una nova fornada de dirigents a finals dels seixanta i principis dels setanta del segle XX, va orientar el carlisme cap a defensar tres idees de llibertats o furs d'una 'monarquia del poble': llibertat política, sindical i de les nacionalitats (optant pel federalisme). En aquella època el Partit Carlí va formar part de l'Assemblea de Catalunya i defensava ideològicament un socialisme democràtic i autogestionari, i també es mostrava partidari de la renovació catòlica seguint el Concili Vaticà segon. No tot el carlisme o bé el tradicionalisme, va seguir Carles Hug en aquest viatge, i els sectors més integristes d'ultradreta, dirigits pel seu germà Sixt, van enfrontar-s'hi com no sabien d'altra manera: a trets. La violència dels feixistes al tradicional aplec de Montejurra 1976 va ser tot un exponent.
Cal anotar que aquest gir del carlisme encapçalat per Carles Hug, va accentar-se degut a les permanents friccions dels carlistes amb els falangistes, tot i formar part del bàndol vencedor de la Guerra Civil i la preferència del generalísimo per Don Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó Dues Sicílies com el seu successor al capdavant de l'Estat. El poc suport electoral a les eleccions de 1979 van fer abandonar Carles Hug el primer pla del partit.
El carlisme ha estat un fenomen polític complex dins de la societat catalana des dels anys trenta del segle XIX i la seva influència política i social, en els comportaments col·lectius, ens ajuda a entendre diferents episodis de la història catalana moderna. Sense sobrevalorar-lo, m'ha interessat aquest moviment popular i anterioment al bloc m'hi havia referit sobre alguns fets vinculats a Badalona: una petita biografia de Ramon Gassió; l'entrada d'una partida carlista insurgent a Badalona el 28 d'octubre de 1900; unes dades sobre el Sindicat Lliure i el carlisme a Badalona. És un tema per entrar més al detall històricament a Badalona i alguna aportació ja existeix però caldria donar-li una major dimensió de conjunt. Aquest és el cas d'uns articles que vaig publicar, corresponents a un mateix treball dels cursos de doctorat, en dues edicions anuals de la Revista Carrer dels Arbres del Museu de Badalona: 'El Cercle Tradicionalista El Loredan de Badalona' (1997); 'La intervenció del moviment catòlic en la política badalonina (1905-1914)', publicat l'any 1998. També existeixen altres fonts i documents com ara una interessant entrevista publicada per Emili Ferrando al llibre 'La dona a Badalona' a una 'sòcia de la Unió de Mares' (Badalona, 6/08/98). És un tema a seguir des del punt de vista del coneixement històric local.
- Badalona... no, Berlin!
-
Us recorda o bé us inspira alguna cosa aquesta cúpula d'una antiga base nordamericana a Berlin per vigilar els països de l'antic Pacte de Varsovia?
El centre comercial Màgic Badalona té com element arquitectònic singular una cúpula que representa una pilota de bàsquet que, curiosament, s'assembla molt a aquestes de l'època de la Guerra Freda.
Això de posar ordre als llibres, papers, retalls... etc té aquestes coses!
- Set dies de fúria
-
La setmana vinent, 26 juliol - 1 d'agost, coincideix exactament amb la Setmana Tràgica (1909).
Sobre aquest episodi històric, vaig escriure'n al bloc de les experiències que va haver-hi a Badalona, després de participar en una xerrada a l'Associació de Veïns del Centre i, juntament amb la historiadora Montserrat Carreras, en un reportatge sobre el centenari de la revolta realitzat per Televisió Badalona. Un mesos més tard, l'escriptor Antoni Dalmau en una xerrada a l'Espai Betúlia sobre el seu llibre 'Set dies de fúria', feia esment del cas de la nostra ciutat, citant el treball que vaig fer l'any 2005 amb Joan Zambrana sobre l'època i la figura del sindicalista Joan Peiró.
Ara, amb la Montserrat, a partir de posar en comú punts de vista i documentació dispersa poc coneguda, procurem posar ordre i elaborar un article sobre la Setmana Tràgica a Badalona. Aquest estiu serà la prova de foc, ho dic pel poc temps disponible que tenim, per posar-nos a treballar en això.
Una curiositat que m'ha passat pel davant és el capteniment de la corporació municipal el juliol de 1909, davant de l'estat de crispació social per la crida dels soldats reservistes i la situació de desemparament econòmic de les seves famílies, de no celebrar la Festa Major a l'agost i destinar els diners a les famílies dels reservistes de la ciutat. Va ser un petit gest que acompanyant a d'altres, com l'acord dels fabricants locals de pagar la setmanada tot i la vaga, per tractar d'aminorar la tensió de la revolta popular.
Enguany, la crisi de les hisendes locals està pegant molt fort, sobretot els darrers mesos i, entre d'altres mesures per fer-hi front, la Festa Major 'petita' a l'agost, ha reduït el seu abast a dos dies i menys propostes, tot mantenint la seva qualitat cultural i lúdica quan potser molts badalonins i badalonines romandran a la ciutat per incidència de la crisi econòmica. Una mesura més de tot un gran paquet amb partides molt més importants reduïdes.
- Què significa estar preparats?
- Quan un col·lectiu humà es planteja reptes sempre hi ha un cert punt d'inseguretat, de dubte sa i, en certa manera de vertigen. Suposo que la seguretat al 100% no existeix mai i sempre queda una mica de dubte a l'hora de llençar-se a la piscina. El dubte és sa i, fins i tot, la por és necessària per a plantejar-se segons quins reptes.
En la nostra acció política tots ens hem preguntat si estàvem preparats per fer el següent pas, bé sigui muntar un Correllengua a la nostra ciutat, bé sigui obrir un Casal, començar la publicació d'una revista, muntar una assemblea de joves, presentar-nos a unes eleccions locals o, a nivell més personal, entrar a militar en un lloc o un altre. Sovint se'ns obre als peus l'abisme humà de la inseguretat. Seré capaç? Serem capaços?
M'imagino que els bolxevics devien sentir també aquest dubte el 1905 i el 1917, que els irlandesos del Sinn Féin i l'IRA devien tenir tres quartes parts d'aquest sentiment davant dels fets de Pasqua de 1916 i que els « 82 pirats » que es van enfilar al Granma el novembre de 1956 tampoc no les devien tenir totes. Tampoc la desena de joves bascos que van fundar l'independentisme modern al seu país i que van acabar empunyant les armes ho devien tenir senzill… i de preparats, de ben segur que no ho estaven.
Segur que de tots aquells fets en devien poder extreure alguna conclusió, augmentar la seva experiència i afinar els seus anàlisis. I anant a casa nostra, aquells que ara fa 30 anys van muntar una organització per a practicar la propaganda armada, no devien tenir tanta preparació com els seus (els nostres) enemics: l'exèrcit, l'estat i tots els poders fàctics, regionals i estatals. En tots els casos, però, trobem un denominador comú fruit del seu compromís amb la causa que defensaven: l'esperit de sacrifici i de superació i la capacitat d'assumir reptes.
Explico tot això perquè sovint em trobo amb un sentiment d'inferioritat molt extès entre la militància, entre aquelles persones que lluiten per un món i un país millor. Aquest complexe és, per mi, un reflex de la lluita ideològica que sobre nosaltres practiquen. El bombardeig ideològic constant fa que ens sentim impotents davant tot el seu entramat i ens costa molt de veure'n les escletxes. Sentim que no podem respondre tècnicament a moltes qüestions i ens costa veure que el fons d'aquestes no és tècnic si no polític.
- Ni França, ni Espanya, ni l’american way of life
- Moltes veus han volgut ubicar l’independentisme en una mera reclamació territorial, una reclamació que beneficiaria, segons aquestes mateixes veus, a les classes més benestants del nostre país. Hi ha diferents elements que contradiuen de base aquests pseudoarguments, que no tenen en compte ni la història del nostre país ni la història en general. Convé remarcar que aquests arguments a casa nostra han estat defensats pels personatges més il·lustres de l’esquerra oficial, gent com en Jordi Solé Tura, que va anar del PSUC al PSOE, passant per Bandera Roja i per pare de la “Constitución”. Un d’aquells personatges a qui ara tots hem de venerar com a conseqüència de la seva malaltia. Jo m’hi nego, doncs entenc que ha estat una de les persones que més mal a fet al meu país en els darrers anys i que més ha enverinat la nostra cultura política.
Primerament, cal afirmar amb total rotunditat que és gràcies als sectors populars catalans que la nostra llengua es manté viva i que, per tant, ha esdevingut un dels símbols més clars del nostre plet nacional. Només cal recordar que les burgesies principatines i valencianes han estat les primeres a renunciar a la nostra llengua, amb diferències substancials, i tant, però amb el mateix discurs de fons. Si voleu el fet de la llengua és anectdòtic, però il·lustra molt bé la falsa dicotomia entre allò social i allò nacional. Allò social és nacional per definició, sigui de la nació que sigui. I allò nacional és social, d’una classe o d’una altra.
Diumenge vam celebrar la 7a Calçotada del Casal de Badalona, tota un fita. 3.500 calçots, més de 250 persones menjant aquest tipus de ceba que també deien això: no és només un país el que reclamem, és un model de desenvolupament humà, arrelat a la terra, respectuós amb l’entorn i amb totes les persones, sense distinció de si tenen més o tenen menys. Joan Fuster va deixar escrites unes paraules que encara em martellegen el cervell i que no em puc resistir escriure-us:
“…i aquest catalanisme, nascut al si d’una burgesia efervescent, conservador i legalista, no tenia més opció que ajustar-se a les “regles del joc” del règim liberal. Així fou i així tornarà a ésser, si hom renuncia a l’acció revolucionària per a sol·lucionar favorablement el plet català.” dels textos d’exili.
Bé, doncs això mateix dic jo a la meva manera: ni França, ni Espanya, ni l’american way of life!
(per cert, la conversa entre l’Oriol Lladó i en Josep Duran, exregidor de Cultura de Badalona, a una d’aquestes xarxes socials i virtuals és tot un poema. Miraré de fer alguna entrada al Bloc aquesta setmana. Els arguments “democràtics” de l’exregidor del PSOE local no tenen pèrdua)
- Ja fa tres anys que molts ens vam manifestar
- Avui fa tres anys que milers de persones vam desfilar pels carrers del centre de Barcelona per dir una cosa ben òbvia:
“SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET A DECIDIR”
Aquella manifestació organtizada i convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir em va trencar molts esquemes, moltes barreres mentals que m’havia anat creant des d’una suposada situació de marginalitat política. Certament, aquella mobilització massiva em va alterar positivament, malgrat els recels que tenia hores abans i que vaig poder compartir amb diferents companys de militància local. Dubtes i pors m’ocupaven els meus pensaments amb una música de fons: no estarem regenerant aquell catalanisme que ens ha portat precisament a manifestar-nos? no estarem fent el joc a aquells partits que es proclamen independentistes, sobiranistes de tots els pelatges i que recolzen totes i cada una de les lleis de l’estat que ens oprimeix com a poble? Finalment vaig dir-me a mi mateix: allà ells i les seves contradiccions.
Arribant a Barcelona des de Badalona vaig anar veient gent per tot arreu. La secretària de l’escola on treballava aleshores, companys de feina amb qui no havia parlat mai de política o, com a molt, d’una forma molt superficial, gent del barri que coneixes de vista, gent anònima de la teva ciutat… tots fent cua a l’estació de tren amb les bateries carregades per anar a passejar-se per Barcelona, des de la Plaça d’Espanya a la Plaça Catalunya. Un recorregut molt simptomàtic i que em va semblar molt clarificador i atractiu.
Més enllà dels rèdits a curt termini que certes formacions polítiques en van voler treure, penso que aquella manifestació va significar un trencament amb un dels pilars fonamentals del sistema polític i la cultura política principatines d’ençà la segona restauració borbònica (1978): l’immobilisme i l’institucionalisme. Miro d’explicar-ho amb unes altres paraules: el catalanisme s’havia basat amb una completa identificació amb les institucions que l’estat ens havia permès. Dic ens havia permès perquè molts fervents independentistes i gent que vol trencar amb Espanya, són uns fidels defensors de les “institucions nacionals”, tal i com les anomenen ells. I jo em pregunto, poden ser institucions nacionals unes insitucions que deriven d’unes lleis orgàniques d’un estat aliè a aquesta nació? em penso que estem davant d’uns contradicció in terminus.
Per mi aquella manifestació va significar la primera mobilització massiva per reclamar l’autodeterminació del meu país. Sona bèstia, però fins aleshores jo no havia pogut anar mai a cap manifestació per reivindicar la plena sobirania dels Països Catalans de bracet amb gent de totes les edats, de tendències polítiques que no eren exactament la meva i, sobretot, no ho m’havia pogut manifestar mai amb tanta gent. Recordo que tres hores després de l’inici oficial de la marxa encara estàvem a la plaça Espanya i tothom deia que el cap de la mobilització ja havia arribat a plç. Catalunya. No sé quanta gent volia dir allò, però eren molts més dels que jo havia vist mai mobilitzats per un tema com aquest.
Fetes aquestes reflexions potser massa personals, què en queda políticament d’allò? Més enllà de balanços massa optimistes, encara no podem dir que l’autonomisme amb totes les seves expressions (des del més recalcitranment espanyolista dels Icetes, Camachos, Albiols o Serres, fins a l’autonomisme de barretina i espardenya dels Ridaos, Puigcercós, Vives o Bertrans) hagi mort. Més de trenta anys de gestió regional no es poden morir d’un dia per l’altra. Els processos històrics requereixen foc lent i moltes remenades perquè no s’enganxin i segurament ara estem en un moment on allò antic no s’acaba de morir i allò nou no acaba de néixer. Tampoc podem dir que l’autonomisme es trobi tocat de mort, desgraciadament. Tanmateix, sí que penso que es troba en un atzucac i que és feina nostra posar-los la sortida el més complicada possible. Després d’una reforma estatutària inacabada (les del País Valenicià i les Illes sí que ho estan, d’acabades) la feina dels sectors rupturistes és la de posar sobre la taula els termes reals del conflicte polític que viu el nostre país des de fa dècades, obrir un altre front de lluita per debilitar l’estat i obrir perspectives de canvis polítics profunds. No és fàcil ni ningú ha dit que ho hagi de ser. Només podem comptar amb les nostres mans i la nostra imaginació, que no és poc.
- Coses que es mouen…
- Sovint ens queixem, i no sense raó, de la nostra ciutat: ens queixem de la classe política local, de la brutícia, dels edificis que cauen, dels que construeixen, dels que no construeixen, del mal estat i la poca programació dels Centres Cívics, de la lenta mort del petit comerç i de l’augment de les grans superfícies, del mal estat de la platja a l’estiu, … paro perquè no vull deprimir-vos.
Però hi ha moments que deixes el pessimisme a banda i et poses a mirar el teu entorn més immediat i respires una mica més tranquil. I quan mires i respires trobes coses, idees, que s’han anat cuinat molt a poc a poc i que van donant fruit. Són idees que s’assemblen a aquella ceba que cuinem a foc molt baix i que serveix per fer estofats o salses boníssims. A vegades aquestes idees es cuinen sense que en sàpigues res i això encara és millor, més gratificant.
Parlo de festivals com el Musica’t, de reportatges com el que es va projectar la setmana passada al Círcol sobre l’experiència d’Unitat Popular xilena, de projectes que reneixen amb més força com la Sargantana i el grup d’activistes culturals del seu entorn, de la nova seu de l’Òmnium i el Centre Excursionista de Badalona (CEB), dels cinc anys de la Festa Major Alternativa i Popular de Badalona, de la dinàmica de llutia arrel de la crisi econòmica que estan adquirint les entitats veïnals i de moltes més coses i petits detalls que podem trobar als nostres carrers i als nostres caps.
- Per què Bolonya?
- He de reconèixer que em costa molt processar tota la informació que m’arriba sobre aquest tema: el procés d’implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) o, altrament dit, privatització de l’ensenyament a la bolonyesa. Em refio i molt de la bona feina que fan la gent del SEPC i els altres sectors mobilitzats a les aules dels Països Catalans i també, perquè no dir-ho, tinc massa feina per arribar a arreu. Llegint un dels escrits que han fet per divulgar els arguments en contra de l’EEES i per explicar el què això representarà per l’ensenyament públic universitari me n’adono d’algunes coses especialment greus. Per alguns no serà res més que la repetició de coses que han sentit moltes vegades:
procés d’elaboració d’esquenes a la comunitat universitària: declaració de Bolonya (1999), LOU Aznar i Real Decret de Zapatero
aprofundiment del sistema de contractes-programa. Actualment els centres públics ja funcionen bastant així. Amb Bolonya axò anirà a més i es tendirà a un sistema “públic” de dos nivells.
l’ensenyament anirà orientat al profit econòmic que es podrà extreure dels coneixements, no al profit social.
A banda d’aquests motius que es podrien ampliar abastament, les protesetes contra el Pla de Bolonya han provocat detencions i sancions administratives. Sense anar a més lluny, hi ha uns quants universitaris badalonins implicats en les protestes. Ells no seran portada de cap revista ni diari local, ni podran parlar a la Tele Badalona sobre el que han viscut aquests darrers mesos. A tots ells les meves mil gràcies, i també molt especialment a aquells dos que han detingut avui a la Via Laietana, quan es manifestaven al Departament que controla l’anomenat “Lenin del Bages”. Aquest personatge, ideòleg en sel seu moment d’ERC i gran defensor del Tripartit, s’ha de reconèixer que ha fet una de les tombarelles ideològiques més impressionants dels darrers anys d’aquest país. Tot un mèrit.
- Punt i final
-
Doncs ara sí, ha arribat l'hora de dir adéu definitivament a bloc.cat, i volia fer-lo amb l'usuari que vaig començar a escriure en aquest, per això veureu que no surt com a autor l'habitual scaravaca, sinó setros.
Ja està operatiu el nou bloc (falten alguns tocs, però ja està). Hi podeu accedir des de l'adreça http://www.sergicaravaca.cat o bé des de http://sergicaravaca.wordpress.com, mentre que aquest bloc es podrà seguir visitant des de http://sergi.caravaca.bloc.cat o bé http://blocat.sergicaravaca.cat
Ens veiem al nou bloc!
- Canvi(s) al/de blog!
-
Doncs continuen els canvis, però aquest cop, seran molt més forts.
De fet, més que canvis al blog, és canvi de blog. I és que entre alguns problemes que tornava a donar el bloc.cat i que els canvis que havia intentat insertar no acabaven de rutllar, m'han decidit a optar per començar a treballar en un bloc dins la plataforma de Wordpress, amb la que ja havia treballat i m'havia donat bons resultats (tot i que potser no l'he exprimit a nivell gràfic, s'intentarà).
Tot i això, no m'agradava la idea de deixar el .cat que tant ha costat i sabia que el canvi de direcció podia costar, així que m'he fet amb un domini .cat que ja està operatiu: http://www.sergicaravaca.cat
Ara bé, donat que és ja molt de temps amb aquest blog i moltes hores invertides, no el tancaré i es podrà seguir entrant i visualitzant des d'algun subdomini que introduiré un cop el nou blog estigui enllestit (que potser trigarà una miqueta amb els exàmens pel mig, així que haureu de tenir una miqueta de paciència )
I res més, que com a darrera actualització aquí, agraïr-vos a tots i totes les que heu seguit aquest humil bloc i convidar-vos a seguir-lo en la nova etapa "wordpressera"!
- Del neo nacional-populisme de la dreta
-
Tot just fa dos dies, el dimarts passat, es
conmemorava una trista data: feia 70 anys que les tropes franquistes
entraven a la nostra ciutat. Just 70 anys després, vaig veure,
entristit, com, en un lloc a tocar de la ruta seguida pel feixisme, un
vell fantasma d'aquella època tornava a deixar-se veure. I no, no estic
parlant del fantasma de la guerra civil, que esperem que estigui ben
lluny, sinó el d'una política que fou una de les causants: el
nacional-populisme.
És un terme que sembla
desdibuixat, inclús, per alguns, podria ser contradictori. Lluny
d'això, és una de les tàctiques d'un ventall polític que va des de
l'ultra conservadurisme a l'extrema dreta que més beneficis electorals
els ha reportat. Però no només ha actuat aquí, d'altres països també
l'han patit, com la França de la IV República, l'Itàlia post-mussoliana
o la RFA post-nazi.
I és que tots sabem que aquest ventall polític té un handicap:
la instauració d'un sistema autoritarista no és ben rebut per una gran
part de la societat. Per tal de salvar aquest obstacle i permetre
apropar a gent al seu discurs antidemocràtic, les organitzacions que
s'inclouen en aquestes tendències només tenen una sortida: la de
relacionar tots els problemes amb el sistema i presentar-se com els
valedors del poble.
Podria ser, que algú
relacionés aquesta tàctica amb la seguida per les organitzacions
revolucionàries, però res més lluny de la realitat. Aquestes, a
diferència dels sectors nacional-populistes, propugnen un canvi de
sistema que va més enllà de l'entrega del poder a un cert sector. La
revolució suposa un canvi en les estructures de funcionament polític,
social, econòmic i fins i tot cultural. I per fer-ho, s'evidencien els
greus problemes del sistema capitalista, com ho és aquesta crisi. Però
darrere d'aquesta crítica hi ha un projecte alternatiu. La lluita
doncs, com ja he dit, no és pel poder, sinó pel canvi.
En canvi, el nacional-populisme advoca per la relació de tots els
problemes amb la debilitat de la democràcia -sigui quin sigui el model-
i la necessitat d'instaurar un règim autoritari o bé de restricció de
les institucions democràtiques, depenent de l'espai que ocupin dins el
ventall esmentat. Així doncs, el sistema continua, però amb un règim
restrictiu Actua com a abanderat del poble, però el seu objectiu no és
altre que l'assoliment d'aquet poder.
A més, el seu discurs està marcat per un total ultra-nacionalisme, tot treient importància al poble i a les persones, doncs considera que la nació és un tot i, perquè tot funcioni, ha de funcionar com un tot homogeni. Les seves consignes per atreure l'electorat en aquest sentit han estat ja molt escoltades, i són constants crides a salvar la pàtria del seu trencament o del seu desprestigi, alhora que acusen a d'altres de poc patriotes. I desgraciadament, aquest discurs ja fa anys que l'anem sentint.
Com ja he
dit, no és el primer cop que aquestes plataformes han utilitzat aquesta
tàctica: a la II República trobem des de la dreta ultra conservadora
-que estaria encarnada en el Partit Radical Republicà d'Alejandro
Lerroux i part de la Confederación Española de Derechas Autónomas
(CEDA) de Jose Maria Gil Robles- fins a moviments d'extrema dreta, com
la Falange de Jose Antonio Primo de Rivera, les Juntas de Ofensiva
Nacional-Sindicalistas de Ramiro Ledesma Ramos i Onésimo Redondo, o el
Bloque Nacional de José Calvo Sotelo. I a aquestes se li ha de sumar,
clar està, la part de l'exèrcit que es sublevà el 17 de juliol de 1936.
Però, com ja he dit, l'Estat Espanyol no és l'únic lloc on es produirà.
Fins i tot després de la Segona Guerra Mundial, n'apareixeran grans
exemples: a França, Action Française de Charles Maurras a la III
República, el Centre National des Indépendants et Paysans (CNIP) o el
Rassemblent du Peuple Française (RPF) del general Charles de Gaulle a
la IV República i la Union pour la Nouvelle République (UNR) del mateix
Charles De Gaulle i els seus posteriors derivats -Union pour la Ve République (UD-Ve),
Union pour la Défense de la République (UDR) i Union des Démocrates
pour la République- i el Front National de Jean-Marie Le Pen a la V
República; a Itàlia el Movimento Social Italiano (MSI) de Giorgio Pini
i Forza Italia de Silvio Berlusconi; a Àustria, el Bündnis Zukunft
Österreich (BZÖ) de Jörg Haider; a la RFA el Nationaldemokratische
Partei Deutschland; i així en trobaríem casos a gairebé tots els països
Fins ara, a l'Estat Espanyol i als Països
Catalans, en teníem alguns exemples de nacional-populisme, com podien
ser el Movimiento Social Revolucionario (MSR), Alianza Nacional (AN), o
fins i tot organitzacions que es declaren independentistes, com és
Unitat Nacional Catalana (UNC). Tot i això, aquests mai han tingut
molta acceptació ni capacitat de difussió i d'expansió.
Però fa poc ja van aparèixer els primers partits nacional-populistes amb
capacitat de mobilització i expansió: Ciudadanos - Partido de la
Ciudadania (C's)de l'Albert Boadella i l'Albert Rivera -a Badalona, en
Lorenzo Merchán va ser el seu màxim líder- i la Unión Progreso y
Democracia (UPyD) que ha tingut en Rosa Díez la seva màxima dirigent. Fins ara, aquests no han assolit grans quotes de poder i no havien tingut cap representant en l'Ajuntament. Però el passat dimarts, el dia que es complien 70 anys de les tropes
franquistes a la nostra ciutat, vaig poder veure com dins de l'edifici
de l'Ajuntament, hi havia un grup municipal, assegut paradoxalment a la
dreta del públic, que s'aproximava molt, per no dir que practicava, el
nacional-populisme i que disposa de suficients mitjans, tant econòmics
com de difusió, per poder extendre's a gran abast. I a més, en una situació propícia
per la seva tàctica com és l'arribada d'una crisi de llarg abast i la
inoperància dels partits gobernants i d'una dèbil oposició.
Davant d'això, el poble no podem deixar-nos enganyar. Hem de tenir clar
qui és que utilitza el poble i qui és qui el defensa, qui és hereu de
l'opressor i qui del reprimit, qui és el defensor dels interesos de les
classes benestants i qui de les classes populars, del poble en esència.
Davant d'aquesta tàctica de neo nacional-populisme, cal una aposta
clara per les esquerres de veritat, per aquelles esquerres que
sorgeixen del mateix poble autoorganitzat i, sobretot, cal denunciar i
desenmacarar el que s'amaga darrera del nacional-populisme.
P.S.: he fet una edició al text, per tal d'ampliar la concepció del nacional-populisme en la seva vesant nacionalista, alhora que he inclós dos partits que em vaig deixar d'assenyalar
- L'Esquerra Independentista amb Gaza.
-
L'assemblea de Maulets de Badalona, la Candidatura d'Unitat
Popular (CUP) i el conjunt de l'Esquerra Independentista de Badalona
han decidit sumar-se a la convocatòria de la concentració en
contra de la massacre a la Franja de Gaza demà divendres a les 8 del
vespre a la Plaça de la Vila.
D'aquesta manera, l'Esquerra Independentista de Badalona es
solidaritza amb el poble palestí, un poble que lluita, com nosaltres,
pel seu alliberament, i denuncia l'autèntic genocidi que està portant a
terme l'estat d'Israel, tot amagant-se darrere una suposada operació
militar.
Així mateix, aquestes organitzacions animen a
tots els badalonins i totes les badalonines a participar d'ella, així
com de la manifestació convocada el dissabte dia 10 de gener a les 5 de
la tarda a la Plaça Universitat de Barcelona.
Badalona, Països Catalans
8 de gener de 2009
- Repressió? Ni ara ni mai!
-
Aquests dies hi haurà dos judicis polítics contra membres de l'Esquerra Independentista.
El primer d'ells, contra dos companys de Maulets acusats de causar danys a la "mítica" figura del toro situada a la localitat de El Bruc.
El segon, també contra dos companys acusats d'ultratge a la bandera per despenjar la bandera espanyola del castell de Montjuïc el 25 d'abril de 2005, en el marc de la campanya "300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència" i penjar una estelada. Per això, els companys s'enfronten a una petició de 2400 euros o vuit mesos de presó.
Un cop més, hem de demostrar la nostra solidaritat amb els encausats i les encausades polítiques, que no són més que repressaliades polítiques en un conflicte independentista.
Perquè la repressió no ens tallarà les ales!
Visca els Països Catalans lliures!
P.D.: Carles, et dec una contestació, ho se, però ha estat actualització ràpida. Quan tingui un moment et contesto ;)
- La utilització política de Wagner
- Malgrat el que pugui suggerir el títol, no parlaré del III Reich i d'Adolf Hilter, qüestió més que estudiada i publicada. Parlaré de la producció de la Tetralogia de l'Anell de Wagner a València i de com el Govern de Camps està fent un ús polític indigne d'aquest esdeveniment.Atret per la inqüestionable qualitat de la proposta del Palau de les Arts de Valencia vaig desplaçar-me el proppassat dia 21 de juny a veure "L'Or del Rhin", el pròleg de les següents tres jornades de l'Anell dels Nibelungs de Wagner (La Walkiria, Sigfried i El Capvespre dels Déus). Tant la direcció de Zubin Mehta, com la posada en escena de La Fura dels Baus, les veus presents (inclòs Plácido Domingo a La Walkiria) o la flamant Orquestra del Palau de les Arts, així com les critiques dels 3 anys anteriors i l'estrena, feia pocs dies, de El Capvespre... al Maggio Musicale Fiorentino, feien sobre el paper una proposta molt interessant.Els preus de les entrades eren els normals en aquests tipus d'espectacle --no precisament barats per la seva pròpia complexitat-, però hi va haver un parell de qüestions que em van cridar l'atenció. La primera és que regalessin el programa. Al Liceu i a la resta de teatres lírics es ven, a un preu molt assequible, però es ven; aquí es regalava a l'entrar no a l'espectacle, sinó a l'accedir a taquilla. La segona sorpresa va ser el preu del catàleg. Llibre que comprèn els 4 llibrets en castellà, valencià i alemany, amb entrevistes i fotos a tot color i editat amb tapes dures. Segons em sembla, un preu raonable per a una publicació d'aquestes característiques estaria entre els 60 o 80 euros; doncs no, el catàleg únicament valia 20 euros. Una mica despistat vaig entrar al Palau i vaig gaudir d'un bon espectacle. (veure video)Al matí del dia següent vaig comprendre moltes de les coses que m'havien sobtat. Al Canal 9 feien una entrevista a la Consellera de Cultura del País Valencià, Trinidad Miró, amb motiu d'un "esdeveniment únic" a Espanya: la representació de l'Anell sencer en producció pròpia. Doncs bé, tota l'entrevista, inclosa la intervenció dels tertulians, girava a l'entorn el greuge comparatiu que suposa que el Palau de les Arts només rebi 1,4 milions d'euros i el Liceu 14 milions. Exclamaven els tertulians que era un escàndol que tot i la qualitat, contrastada, de la programació d'aquests 3 anys de vida del Palau de les Arts, el Govern de Zapatero menystingués als valencians; que el President Camps --aquell que "se paga sus trajes"- recolzava la cultura i pressionava al Govern central, però aquest volgudament volia maltractar al valencians (dit subliminalment: per votar PP). Com a mostra de tot el que dic, transcric una entrevista de l'esmentada Consellera a l'ABC del dia 1 de juny d'enguany (en blau assenyalo el més destacat a l'efecte):"VALENCIA. Mientras aguarda reunirse con Ángeles González Sinde, Trinidad Miró (Alcoy, 1960) tiene claro lo que pedirá a la nueva ministra de Cultura: que asuma los compromisos adquiridos por su antecesor, César Antonio Molina, y aumente progresivamente la subvención que recibe el Palau de Les Arts Reina Sofía. Lo contrario, sería una nueva demostración de que el Gobierno central «continúa ignorando» las necesidades de la región.-El pasado miércoles se reunió el Patronato del Palau de les Arts ¿Qué significaría la entrada del Ministerio de Cultura en el Patronato?-Supondría la implicación del Gobierno central en una de las mayores apuestas por la cultura que se ha hecho en España en muchos años. La Generalitat, con mínima ayuda del Gobierno central, ha hecho un grandísimo esfuerzo para que el Palau de les Arts se convierta en tan sólo tres años de vida en uno de los grandes palacios de ópera del mundo. Sé que es un argumento mil veces repetido, pero es incomprensible e injusto que el Ministerio de Cultura sólo aporte 1,4 millones de euros al Palau de les Arts, mientras que, por ejemplo, el Liceo de Barcelona recibe más de 14 millones. Es de justicia que el Ministerio de Cultura deje de maltratar en sus presupuestos al Palau de les Arts.-¿Está el programa de la próxima temporada del Palau condicionado por la crisis económica?-No. La programación es de primer nivel. Lo que es innegable es que la Generalitat no tendría que hacer los esfuerzos que está haciendo en el Palau de les Arts y en general con la cultura en la Comunidad Valenciana si Rodríguez Zapatero nos tratara tan bien como a otras comunidades. Zapatero destina 49,2 millones de euros para cultura en Cataluña, 31,5 millones para Andalucía, 14,9 millones para el País Vasco ó 7,5 millones para Galicia. La Comunidad Valenciana sólo recibe 5,3 millones de euros. El Consell es uno de los Ejecutivos autonómicos que mayor porcentaje destina a Cultura y Deporte, con un 1,67%. Paradójicamente, por detrás quedan comunidades generosamente apoyadas por los presupuestos del gobierno de Zapatero como Cataluña (1,16%), País Vasco (0,76%), Andalucía (1,49) o Castilla La Mancha (1,58%).-¿Qué novedades incluye la edición del Festival Mediterrani que acaba de estrenarse?-Este II Festival del Mediterrani va a ser el espectáculo total. La producción de la tetralogía «El anillo del Nibelungo», con dirección de Zubin Mehta y puesta en escena de La Fura dels Baus, va a ser algo nunca visto. Es la primera vez que un teatro de ópera en España ofrece dos ciclos completos de una producción propia de la tetralogía wagneriana y la primera vez que un equipo español se atreve a llevarla a cabo. La intendente del Palau de les Arts, Helga Schmidt, ha dicho que con la producción de la tetralogía de Richard Wagner se escribe una nueva página en la historia cultural de Valencia y de España. Es indudable que Valencia se va a convertir en la capital mundial del wagnerianismo.-¿Cuáles serán sus reivindicaciones principales ante la nueva ministra de Cultura?-La primera y principal será exigir un mejor trato económico para el Palau de les Arts. El anterior ministro de Cultura se comprometió a mejorar poco a poco esta situación, pero antes de que ese compromiso se plasmara en algo oficial, Zapatero lo cesó. Otro asunto que quiero exponerle es que el Ministerio se integre en el patronato del IVAM porque, a pesar de ser uno de los mejores museos de arte contemporáneo de España, no recibe un solo euro, mientras que para el Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (MACBA) hay 2 millones. También le pediré implicación en la restauración del Centro del Carmen. La Conselleria de Cultura acaba de iniciar una ambiciosa obra de ampliación de este magnífico museo en la que vamos a invertir 5 millones de euros y le pediré a la nueva ministra que colabore en la financiación de la siguiente fase de rehabilitación y ampliación. Espero y deseo que la nueva ministra sea más sensible a las necesidades de la Comunidad que sus antecesores en el cargo."En definitiva, estem davant d'una utilització política de les operes de Wagner. El Govern de la Comunitat Valenciana ha volgut situar la ciutat de València en el mapa de la lírica internacional, en una operació semblant a la del Govern Basc amb Bilbao i el Guggenheim; però amb la diferència que els bascos s'ho pagaven ells --sí, ja sabem que tenen concert econòmic i hisenda pròpia- i Camps pretén que li paguem tots. No ens ha preguntat a ningú si volem que faci "algo nunca visto", ni si ho ha de fer en 3 anys, ni si ha de regalar el programes o cobrar el catàlegs a 20 euros. Quan els tertulians del programa de Canal 9 es preguntaven cridant, "quin argument li dóna la Ministra de Cultura per maltractar al Palau de les Arts i als valencians?", per a mi la resposta era i és òbvia: només fa 3 anys que aquest equipament funciona i no es pot estirar més el braç que la màniga. La resta són excuses, cinisme polític i manipulació al més pur estil PP.
- "Paso Doble", de Barceló-Nadj
- Fa mesos ja vaig dir que la perfomance "Paso Doble" de Miquel Barceló i Josef Nadj era un dels meus espectacles imprescindibles aquesta temporada i el proppassat dissabte, 10 de maig, vaig poder gaudir-ne. He de dir que, d'ençà que es va estrenar al Festival d'Avinyó, he fet un seguiment tan acurat del tema, que la meva percepció en directe de la peça patí de certa manca de sorpresa; a això li he de sumar una certa decepció en relació al comportament de l'artista en tot l'affaire de la cúpula de Ginebra. Però tornem a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure.Expectació a la sala, cares conegudes (Pere Gimferrer, Sílvia Munt, Andreu Buenafuente o Javier de la Muelas) i un mur d'argila roja, pintada de blanc, excepte el terra que roman amb el color original. Un sonors cops per darrera del mur ens fa veure que allò es belluga, que comença a prendre forma. Amb posterioritat, apareixen Barceló i Nadj, amb vestit negre i camisa blanca, comencen a treballar l'argila, la de Kanizsa, vila natal del coreògraf i la de les obres ceràmiques de Barceló. El plató es converteix en el taller de l'artista. Les diverses tècniques de treball es succeeixen en aquesta obra que es realitza davant dels nostres ulls. I, tanmateix, és només això? La realització d'una obra plàstica davant de l'espectador?...He de dir que no, la perfomance té una part de treball escenogràfic essencial. Malgrat no tenir argument, les diverses escenes s'esdevenen fent avançant l'obra, entre la ironia, la sorpresa, el missatge subtil o més evident cap un final metafòric que representa molt bé el que Josef Nadj pretenia al plantejar-li aquesta aventura a Barceló: entrar en el quadre. Nadj es converteix en un element plàstic més del pintor, és ruixat i tot amb pintura blanca com la resta del mur d'argila, per acabar ambdós engolits per l'obra resultant, en una tornada a l'origen, als fons de l'argila, de la terra aquosa de la que han/hem sortit.Espectacle de gran alçada plàstica i escènica. Imprescindible!Per cert, al final de l'espectacle Barceló fa unes fotos al públic i a l'obra resultant, a més de prendre's una birra a escena en un acte de se m'enfotisme o divisme (trieu l'adjectiu), molt aplaudit pel públic. Alguns aprofitem per fer fotos a l'obra, llàstima que --al contrari de l'artista- no anem preparats per l'ocasió.Noticies relacionades:"Isaki Lacuesta llevará al cine a Barceló", El País, 9 de maig de 2009"El goce efímero", La Vanguardia, 12 de maig de 2009"Las coreografías de Nadj y el arte de Barceló llegan al Teatre Lliure de Barcelona", El Mundo, 6 de maig de 2009"Venecia 'revisará' a Barceló", Diario de Mallorca, 27 d'abril de 2009
- From I to J. Un homenatge d'Isabel Coixet a John Berger
- El proppassat 2 d'abril a les 7 del vespre s'inaugurava a Arts Santa Mònica la instal·lació d'Isabel Coixet "From I to J", amb motiu del llibre de John Berger "From A to X -- A Story in Letters". Pensava anar-hi, però era un dijous d'aquells que a l'agenda tot s'ajunta i vaig optar per acompanyar al meu amic Manuel Calderón i la seva gent a la presentació de la seva revista "Calle Nueva" al CCCB. Per tant, vaig perdre l'oportunitat que la meva admirada Isabel Coixet em pogués tornar a "donar un tall" com ja va fer fa temps, i de conèixer i escoltar a John Berger i a la mateixa Coixet. Tanmateix, em vaig prometre que, més d'hora que tard, aniria a veure la instal·lació.I així ha estat. Dissabte passat, enmig de les vacances de Setmana Santa, vaig anar-hi cap al migdia. Primer de tot he de dir-li a Vicenç Altaió que ha de fer més amable l'accés al nou Santa Mònica. Ho dic perquè, o s'està molt motivat, o es fa difícil entrar per temor a traspassar el llindar. Un cop a dins, sense massa explicacions, un grupet de 10 o 12 persones comencem a veure un curtmetratge, en el qual John Berger parla de la gestació del seu llibre i desgrana tots els conceptes i motivacions que podem trobar-hi. El curtmetratge és filmat per la Coixet, amb tot el seu ofici i amb l'ajut del millor elenc d'actrius europees (d'Isabel Huppert o Maria de Madeiros a Sarah Polley o Penélope Cruz). Totes elles posen veu a les cartes que A'ida envia al seu enamorat, Xavier (amb veu de l'escriptor Henning Mankell), empresonat amb doble cadena perpètua i que posa el contrapunt a les cartes escrites per l'A'ida.A la fi del curtmetratge, i davant del desconcert generalitzat, un amable treballador de l'equipament ens informa que ja podem passar "a veure-ho" i que aquesta sessió és totalment en anglès. Un grupet de 9 persones entrem en el que sembla un soterrani fosc. Caminem a poc a poc --una noia i jo davant, però sense saber ben bé cap a on- fins que ressona la veu de Henning Mankell i ens trobem amb un moble antic on es guarden les cartes d'A'ida. Ens indiquen que podem agafar-les i a partir d'aquí ens deixem endur per les veus de les actrius que llegeixen les cartes i els contrapunts de Xavier. Estem a la presó (un entrellaçat de filferros dissenyats per l'estudi de Benedetta Tagliabue), a les fosques, i per mitjà de la il·luminació anem de llit en llit; llits de fusta, només tapats per una manta antiga, com les de la meva infantesa i on hi han inscrits els crits de Xavier ("El dia que desaparegui la fam del món veurem una EXPLOSIÓ ESPIRITUAL com la humanitat no ha conegut mai, li va dir Lorca a Jaimes fa uns moments", per exemple). Amb la lectura de les cartes anem sabent més coses d'A'ida i de Xavier, però en realitat és una excusa per parlar d'universals: del pas del temps (de l'efímer, de l'etern o de l'oblidat), del valor, de l'opressió, de l'amor, etc... En acabar la lectura de les 10 cartes i de recórrer els 10 llits, una música que funciona molt bé com a crescendo final de la instal·lació ens retorna a la claror del dia, ens convida a abandonar el món, fosc i tancat, però lliure i lluitador com ho és el pensament de Xavier i de la seva, i ja nostra també, A'ida.Marxa el grup, però em quedo amb les ganes d'escoltar-ho en català --el meu anglès no és tan bo com per haver-ho captat tot, ni amb l'ajuda de les cartes, que encara tinc a la mà- i decideixo visitar la resta de les exposicions abans de tornar a entrar a la presó d'en Xavier.Mentre pujo al pis superior, vaig llegint unes frases del projecte d'Alfred Jaar "Questions, qüestions" ("La cultura és necessària? La cultura és crítica social? La política necessita la cultura?..."). A dalt, hi trobo el projecte de Maria Jesús González i Patricia Gómez "Projecte per a presó abandonada", intervenció desenvolupada a l'antiga presó Model de València. Certament, és un projecte interessant, però més quan s'acaba de sortir de l'experiència d'una presó. Pujo i tafanejo ràpidament el "Refugi" de Mal Pelo, i a les 2.15 p.m. retorno a la planta baixa a punt d'entrar novament al món de Xavier i A'ida.Ara sóc l'únic visitant--dissabte de Glòria i a aquestes hores!!-, així que puc gaudir en soledat, i amb el català de la Carme Elias i l'anglès de Henning Mankell, del recorregut per l'univers que la intel·ligent Isabel Coixet ha muntat a l'entorn del món de John Berger. Puc apreciar la sintonia entre la veu, la llum i els sons. És una experiència única, com estar dintre d'un del seus films o del llibre de Berger. La pròpia Isabel Coixet diu "El projecte que presentem és un homenatge a aquest pensador i una recreació de l'experiència sensorial que proposa en el seu llibre". Missió acomplerta!! Un consell: no us perdeu aquesta instal·lació!En sortir de Santa Mònica vaig anar directament a comprar un exemplar del llibre de Berger. L'efecte Coixet havia aconseguir exhaurir-lo, només quedava un exemplar en castellà d'Alfaguara. Ara l'estic acabant...Algunes reflexions d'A'ida:"Els nens, com jo, ja s'han despertat. Tenen menys raons per dormir que els adults, menys coses que no volen tornar a veure mai més.""El passat és l'única cosa que no ens empresona, amb el passat podem fer el que ens vingui ben bé de gust. El que no podem fer és canviar-ne les conseqüències.""Hi ha una diferència molt gran entre les esperances i les expectatives. Primer em pensava que tenia a veure amb la durada, que tenir esperances implicava esperar alguna cosa que encara havia de passar. M'equivocava. Les expectatives pertanyen al cos, i les esperances, a l'ànima. Aquesta és la diferència.""No es pot cometre un error més gran que creure que l'absència és el no-res. La diferència entre ambdues coses és una qüestió de temps. (I, contra el temps, ells no hi poden fer res.) El no-res passa abans, i l'absència, després.""Em vaig sentir vella, encara recordava el temps en que els soldats eren guerrers, en que les mares, encara que plenes d'angoixa, se sentien orgulloses dels seus fills soldats."" Y me miro las manos, que quieren tocarte, y me parecen obsoletas, porque hace tanto que no te acarician.""Son las cosas pequeñas las que nos asustan. Las cosas inmensas, aquellas que pueden matarnos, nos hacen valientes."Instal·lació oberta del 3 d'abril al 7 de juny, de 12 a 22 h.
- D'un temps, d'un país
- Hi havia una vegada un país que estava preocupat pels resultats acadèmics dels seus alumnes: un 25% dels estudiants no acabaven l'educació secundària i aquesta xifra es doblava quan es tractava de segments de població desfavorida. L'informe PISA situava aquests alumnes 12 punts per sota de la mitjana dels països participants.El President del país va proclamar:"El relatiu declivi de l'educació és insostenible per a la nostra economia, per a la nostra democràcia i inacceptable per als nostres nens. No podem deixar que segueixi com està."I el govern va presentar la seva reforma educativa. Els diaris van dir que seria una reforma polèmica i que l'enfrontaria de ben segur amb els poderosos sindicats de professors.El president seguia dient:" Als bons professors se'ls recompensarà amb més diners per millorar els resultats dels estudiants i se'ls hi demanarà que assumeixin majors responsabilitats per millorar les seves escoles".I va dir directament als professors:"No demaneu més diners, grups d'alumnes més petits, sense estar disposats a considerar una nova forma d'avaluar millor el sistema". La reforma preveia oferir més fons a les escoles públiques, concedir més finançament a les institucions ja existents i una racionalització de la jornada laboral.Us sona la història? Podríeu dir a quin país transcorre? Penseu en Catalunya? Doncs esteu equivocats! És als EUA i les frases i la reforma educativa és la del President Obama. Les semblances amb la situació a Catalunya i al Projecte de Llei d'Educació són evidents, oi? Quelcom fem bé en aquest país nostre! Els problemes cal abordar-los i prendre les mesures adients, encara que costin, perquè el país i els seus ciutadans tinguin un futur per endavant! Frases extretes de:"Obama impulsa una gran reforma educativa en busca de competitividad", El País, 11 de març de 2009."La escuela que quiere Obama", de David Alandete, El País, 30 de març de 2009.
- D'aquí i d'allà!
- Reprenc l'escriptura d'aquest bloc després de massa dies de feina i d'idees que difícilment han sortit del meu cap. Així que faré una mena de miscel·lània que espero que no us cansi.La setmana passada l'ex-alcalde de Medellín, Sergio Fajardo, va recollir el premi "City to City Barcelona FAD Award" al programa "Medellín, la más educada". La peça central d'aquest model són els anomenats "parcs biblioteques": àgores, llocs de trobada, salons de barri. Consten d'un auditori, una sala d'internet, llibres, un espai per a nens, un espai per a la generació d'activitats productives que gestionen crèdits i un altre per a la tercera edat. En paraules de Fajardo, que subscric:"Lo más bello, para los más humildes, de modo que lo público sea lo mejor de esos lugares.""Donde estaba la destrucción está ahora lo bello, así mandamos un mensaje político que tiene que ver con la dignidad del espacio, porque supone un reconocimiento, reafirma la autoestima y crea un sentido de pertenencia."Sens dubte, reflexions i bones pràctiques necessàries!Benedetta Tagliabue realitza l'escenografia per l'espectacle de Merce Cunningham en el seu 90è aniversari. El muntatge s'estrenarà el proper dia 16 d'abril --dia de l'aniversari de Cunningham- a la Brooklyn Academy de Nova York i el 30 d'abril es veurà al festival de Madrid en Dansa. Al novembre el tindrem a Barcelona, però amb una altra peça breu (Grrrrr!!). Tagliabue ha afirmat:"Esta es la gran roca que regalaremos a Cunningham en su 90º cumpleaños".En principi no s'entén res, perquè només es veu una gran i intricada estructura d'acer a base de peces tubulars, amb diverses plataformes a diverses alçades, lligades per escales en ziga-zaga. L'arquitecta diu que es va inspirar en un cristall de roca per a dissenyar l'estructura i si s'observa bé, les seves formes geomètriques recorden a les roques de quars. Tot i així encara falta el recobriment d'algunes cares amb material de plàstic sobre el que el vídeo-artista Frank Aleu projectarà diverses gravacions d'efectes de refracció de llum.Felicitats, doncs, Merce Cunningham, pare de la dansa contemporània!Es posa en marxa l'Arts Santa Mònica de Vicenç Altaió, alhora que el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació afirma que aviat veurem el nou centre d'art emergent de Barcelona al Canòdrom. De fet, l'Ajuntament ja ha destinat recursos provinents del Fons Estatal d'Inversió Local (FEIL) per adequar-lo.Seguirem atents l'evolució de tot plegat!!Per últim i més entranyable per mi, l'artista Gerard Sala exposa "L'esperit intangible, llum aigua aire" a l'Espai Betúlia de Badalona. Una aproximació plàstica a la poesia o una aproximació poètica a l'art. En tot cas, la subtilesa, la intel·ligència, el plaer dels sentits, els trobarem en aquesta exquisida exposició (oberta fins al 30 d'abril):"...I un altre copDir els noms secretsPer reconèixer-se en els mots.I les paraules seran més que paraulesPerquè tindran clarorI, a voltes, ànima."(Gerard Sala)
- Tornada al cole… una setmana abans
- Badalona -- El proper dimarts 7 de setembre iniciaran el curs 20.316 badalonins d'infantil i primària, i 11.085 de secundària, unes xifres molt similars a les de l'any passat. Aquest any, però, una de les novetats és que ho faran una setmana abans que el curs anterior a causa dels canvis en el calendari escolar. Des de l'Ajuntament confien que serà un inici de curs sense incidències.
S'aplica el nou calendari escolar
En comptes de començar a mitjans de mes, enguany el curs escolar s'inicia el 7 de setembre. Els més petits han tingut una setmana menys de vacances, però els mestres han tornat a la feina a principis d'aquest mes, com ho feien sempre, de manera que enguany han tingut menys temps per preparar el curs. Des de la Regidoria d'Educació de l'Ajuntament asseguren que aquest canvi en el calendari no ha causat cap incidència perquè les obres ja estan fetes i només hi hagut problemes perquè es va haver d'avançar la preinscripció, cosa que ha fet que algunes famílies es despistessin i quedessin fora de termini. Més problemes poden haver-hi durant la setmana de festa que, en el cas de Badalona, es farà a principis de març. Caldrà veure si la Generalitat ha treballat bé amb les empreses de lleure per tenir cura dels nens durant aquests set dies.
Una nova escola al Gorg i novetats en diversos centres
Una de les novetats principals és l'obertura d'una nova escola al carrer Indústria, al barri del Gorg, amb dos nous grups de P3. De moment, ho faran en un mòdul prefabricat de 300 metres quadrats. Aquest centre assumirà, entre d'altres, les famílies que viuen a la façana marítima. Per altra banda, l'escola Ventós Mir guanya espai gràcies a l'habilitació d'un barracó amb un menjador a la plaça Ernest Lluch i també s'obre un nou grup de P3 a l'escola Alexandre Galí del barri de Llefià. Per altra banda, els alumnes de l'escola Josep Boada ja gaudiran de l'ampliació de l'edifici, com també hi haurà més nens de l'escola Lola Anglada que ocuparan la nova instal•lació aixecada al parc de Ca l'Arnús. A l'octubre s'iniciarà la construcció de la nova escola en aquest parc mentre s'espera la reforma del vell edifici del Lola Anglada, que encara no està dotada econòmicament. Durant aquest estiu, l'Ajuntament també ha dut a terme millores en alguns centres per valor de quasi 300.000 euros, destacant la coberta del Salvador Espriu. La Generalitat també ha invertit 280.000 euros en reformes de millora en 5 escoles de la ciutat. Pel que fa a les llars d'infants, aquest octubre ja s'obrirà el centre Virolet a Bufalà amb 107 places, tot i que en aquest terreny encara queda molta feina per fer després que 460 famílies es quedessin sense plaça a les escoles bressol públiques de la ciutat.
Per altra banda, la Regidoria d'Educació de Badalona espera ratificar abans de les eleccions el conveni amb la Generalitat per crear 10 noves línies d'educació secundària obligatòria en els propers 6 anys. De moment, s'espera que en breu es pugui traslladar l'escola d'adults del Gran Sol a l'antic escorxador, fet que permetria alliberar espai al Baldiri Reixac per convertir-lo en un institut-escola.
Educació preveu un inici de curs "tranquil"
El regidor d'Educació de l'Ajuntament de Badalona, Josep Duran, està convençut que aquest serà un inici de curs "tranquil" després de la situació que es va donar l'any 2008, quan uns 400 nens no van trobar plaça a les escoles de Badalona. L'ampliació de places a centres com el Rafael Alberti o els nous centres de Bufalà 2 i Montigalà durant el passat curs ja van permetre que l'any passat no es produís cap incidència en aquest sentit, tot i la falta de places que continua havent-hi en barris com Llefià i la Salut. Enguany, esperen que no hi ha excedent de demanda, sobretot perquè s'ha reduït en un 25% la matrícula viva, és a dir, aquells nens que arriben un cop començat el curs. En aquest cas, l'Àrea d'Educació garanteix que seran reubicats en els centres més propers al seu lloc de residència, sempre que sigui possible.
Amb uns altres ulls
Aquest any es calcula que més 95.000 alumnes catalans de secundària ja estudiaran amb llibres digitals. L'any passat ja ho van fer 33.000 centres, entre ells, per exemple, l'escola Betúlia de Badalona. El Departament d'Educació subvencionarà amb 30 euros la compra dels materials digitals. En principi, les editorials ja han canviat el xip i ja promocionen continguts que no són en paper, però a la pràctica les llibreries de Badalona ja noten els efectes. Enguany vendran menys llibres, partint de la base que les tres llibreries de Badalona només venen aproximadament el 15% del material escolar. Aquesta dada podria baixar encara més aquest curs, no només pels llibres digitals, sinó també perquè cada vegada són més les escoles que venen els seus llibres a través de les Associacions de Mares i Pares. Alguns llibreters badalonins ja han denunciat que les AMPES compten amb alguns avantatges a l'hora d'adquirir llibres que els deixen fora del mercat per poder competir. Per altra banda, també expliquen que si no hi hagut prou previsió amb els ordinadors, pot passar que alguns centres comencin el curs sense llibres. L'objectiu de la Generalitat és que d'aquí a tres cursos, tots els alumnes de secundària vagin a classe amb un ordinador portàtil.
Compartir!
- Un altre agost amb Badalona potes enlaire
- Badalona -- L'any passat el soroll de les obres va ser la banda sonora de l'estiu. Els conductors encara recorden la gràcia que els va fer veure el carrer Baldomer Solà tallat durant tot l'agost. Era el famós Plan E, o fons estatal d'inversió local. Vist amb distància, però, ara és fàcil alegrar-se de les millores que es van fer a escoles, carrers, places, teatres, etc. L'agost de 2010 ha tornat a ser un mes amb el soroll de les màquines com a protagonistes. És la segona part del Plan E, és a dir, més d'una vintena de projectes, repartits per tot Badalona, que comencen a agafar forma després d'un agost en què s'ha aprofitat per fer treballar els paletes de valent.
L'agost torna a fer la guitza als conductors amb talls a Francesc Layret
De nou, hi hagut talls de circulació, en concret, al carrer Francesc Layret per arranjar l'entrada del teatre Principal, i a l'alçada de la Plaça Alcalde Xifré, en aquest últim cas, a causa de les obres de l'Illa Central. També han continuat els talls al carrer Indústria on s'està remodelant tot el barri del Gorg. A principis d'aquesta setmana, però s'ha reobert el trànsit al carrer Francesc Layret després d'unes obres que han costat més de mig milió d'euros i que, a banda de dotar el Principal d'un vestíbul a peu de carrer, han servit per anivellar les voreres amb la calçada i per instal•lar més pilons de llum.
Continuen les obres a bon ritme
La resta d'obres no han molestat tant als cotxes. És el cas dels treballs a la carpa provisional del mercat Maignon (Pl. de les Puntaires) que ja compta amb les estances per als futurs paradistes. O a la fàbrica CACI (Passeig Marítim) on les bastides ja no deixen veure l'estructura de l'edifici que ha d'acollir el Museu del Còmic i la Il•lustració. A l'altra punta, al barri de la Salut, s'està rehabilitant l'antic escorxador per a ús patrimonial per habilitar, de moment, un parc i un casal d'avis. Al carrer Sant Anastasi no es veu tant de moviment, però sí que les obres ja han amagat l'antiga escola Escalada per obrir les futures consultes externes de l'Hospital Municipal. Sí que continuen a bon ritme els treballs de connexió de les termes romanes. La idea és obrir-ho al novembre coincidint amb la cloenda de la Capital de la Cultura Catalana però es podria retardar fins al desembre. Com aquestes obres, n'hi ha d'altres com per exemple l'arranjament d'11 casals d'avis, la construcció d'un skate-bici-park a les Guixeres, o el desplegament de la fibra òptica. En total més de 18 milions d'euros de l'Estat que han de donar feina a 500 persones. Només podem esperar que, com el 2009, el tràngol d'aquest agost valgui la pena.
Compartir!
- Entrevista a Laura Garcia Jordan
- El sobreàtic és el pis més elevat d’un edifici, i des d’allà es poden veure moltes coses. Per això, clar, cal tenir la vista molt afinada, però també és important saber triar allò que val la pena. La periodista badalonina Laura Garcia Jordan acompleix aquests dos requisits i s’ha proposat compartir tots els seus descobriments al seu bloc d’internet: www.sobreaticprimera.cat
Laura, què es veu des del teu sobreàtic?
Es veuen moltes idees, molta gent que està buscant i que sovint troba escletxes per a nous projectes innovadors i transformadors, però que moltes vegades ho té difícil per donar-se a conèixer i fer-se veure.
Què ha de tenir un projecte per fer-se un racó al teu pis?
Tot just he començat a deixar espai i tampoc no hi ha unes ‘condicions’ escrites per als projectes dels que parlo en el bloc. Normalment, són iniciatives que em criden l´atenció, que em diverteixen, que em sorprenen i que fan que m´aturi una estona a xafardejar: en una web, al diari, en una festa, una fira, viatjant… I veig que m´agraden les que són innovadores, trencadores… Les que d’alguna manera volen canviar o introduir noves dinàmiques que ens ajudin a viure una mica millor, que per mi vol dir d’una forma una tant més equilibrada o sana amb tot el que ens envolta.
Posa’ns algun exemple…
Un dels projectes dels que he parlat i que és de Badalona, és el de Conreu Sereny. Ho estan impulsant persones d’aquí i de Santa Coloma de Gramenet, al costat del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Han donat vida a uns horts que estaven en desús i ho fan amb l´agricultura ecològica, de moment per abastir cooperatives de consum. També és un projecte pensat per donar feina a les persones que l´impulsen i per d’altres que ho tenen difícil per trobar-ne, com ara l´Alí, un noi africà que ja està treballant en els horts gràcies a la Fundació Putxet.
El bloc el vas començar al Juliol. És difícil trobar temes interessants a la ciutat quan es buida?
Els projectes hi són així que, tot i que l´activitat baixa i les persones són difícils de trobar, sempre es troba la manera. Malgrat que els projectes dels que he començat a parlar estan ubicats a Catalunya, la intenció és que vinguin de qualsevol part del món.
En aquests dos mesos has tingut, també, un espai a Catalunya Ràdio…
Si, de fet tot ha anat de la mà. Els primers posts del bloc parlen dels projectes que he tractat al programa "El secret de l’estiu", que ha conduït la periodista Núria Coll. Ens hem desplaçat un cop per setmana amb la unitat mòbil per conèixer en viu i en directe les iniciatives… Molt divertit!
Tot i que la col·laboració amb Catalunya Ràdio ha acabat a l’Agost, el bloc, però, sí que continua…
Sí, sí, i tant!
Compartir!
- Els bombers de Badalona, sota mínims
- Bonavista -- Els bombers de Badalona tornen a estar en peu de guerra. Si bé fa uns mesos, des del sindicat UGT, es queixaven de la mala ubicació de l'actual parc de Canyet-Bonavista, aquest estiu s'han vist treballant sota mínims. No és una situació habitual, però puntualment, i segons explica el propi cap de torn de guàrdia del parc de Badalona, Xavier Toledo, s'han trobat amb només 6 persones treballant, quan el mínim estipulat és de 8 efectius. Sembla ser que l'actual malestar dels bombers catalans amb l'administració local arran de casos com el d'Horta de Sant Joan, ha fet que els treballadors hagin deixat de fer hores extres, raó per la qual no s'han pogut cobrir algunes de les baixes d'aquests dies d'agost.
El parc de Canyet dóna servei a Badalona, però també a Sant Adrià, Tiana, Montgat, Masnou i Teià, i quan ha de fer un servei es troben que només es queda una persona al parc. La Generalitat assegura que aquesta situació de sota mínims s'ha donat molt poques vegades i explica que, en cas de manca d'efectius, el parc de Badalona és ajudat pels parcs del voltant com el de Santa Coloma de Gramenet.
Compartir!
- L'Ajuntament de Badalona paga 720.000 euros per una obra que no es va fer mai
- Montigalà -- Segons el diari El Periódico, l'Ajuntament de Badalona va encarregar l'ampliació del poliesportiu de Montigalà, però, anys més tard i a causa d'uns endarreriments, l'obra no es va arribar a executar mai. Els fets que explica aquest diari se situen l'any 2002 quan el govern local, amb Maite Arqué com alcaldessa, encarrega a la gestora del poliesportiu l'ampliació de les instal•lacions, una piscina i unes noves pistes.
Des del govern municipal, però, van refer el projecte perquè es fes també un centre cívic. Tot plegat va comportar un retard i la gestora del poliesportiu va demandar l'administració local als tribunals. El resultat, segons El Periódico, és que l'Ajuntament haurà d'indemnitzar a la gestora amb 7.000 euros mensuals per compensar el dèficit. Al final de tot el procés judicial, l'Ajuntament ha pagat 720.000 euros tot i que la gestora en demanava 10 cops més, ja que en aquest temps s'han endeutat molt a causa dels preus baixos que han hagut oferir per no comptar amb unes instal•lacions ampliades. El diari cita un informe del secretari general de l'Ajuntament on assegura que aquesta situació "anormal" "no es pot tornar a produir". Els responsables municipals asseguren que el projecte es va idear abans de la crisi i com una "herència de la gestió anterior".
Compartir!
- Inauguració de l'estació Badalona Pompeu Fabra
- Avui una representació de la junta de l’associació de veïns de Can Solei ha assistit, convidats per l’ajuntament, a la inauguració de la nova estació de metro de la lÃnia 2, la estació Badalona Pompeu Fabra. La nova estació és gran i espaiosa i té una exposició fotogrà fica permanent de tots els dimonis badalonins.Aquesta tarda l’estació romandrà oberta al públic per tal que qui vulgui la pugui visitar.A continuació teniu unes fotografies de l’acte i de l’estació:L’andana del cantó Martà Pujol.L’alcalde de Badalona fent el seu discurs.El President de la Generalitat fent el seu discursL’exposició ... (... continúa)
- Obres als parcs de Can Solei i Ca l'Arnús
- Per tal d’informar de les actuacions que l’ Ajuntament de Badalona i la mancomunitat de Municipis duen a terme a la zona del parc de Can Solei i Ca l’ Arnús i segons informa la regidora   del departament de Medi Ambient de l’ajuntament de Badalona, pel que fa referència a l’ entrada principal del parc de Can Solei; quant a l’entrada per Seu d’Urgell, el que es fa és fer accessible aquesta entrada, pel que es substitueix l’escala existent per una rampa. A més es fa l’obertura directament al jardà romà ntic de Can Solei, pel que aquesta part serà accessible des de fora. Això vol dir les persones amb mobilitat reduïda podran accedir a la feixa més baixa i a la intermitja, però que per anar de una a l’altra no ho podran fer per dins del parc, sinó que hauran de sortir a fora.  Pel que fa a les actuacions a dins el parc de Ca l’ ArnúsÂ
- el veïnat
- El proper dilluns dia 3 de maig, a les 11:00 i al local social de l'A.VV de Dalt la Vila de la plaça Constitució Nº 5 baixos, tindrà lloc la presentació i posterior roda de premsa de la Coordinadora de AA.VV del Districte primer, a la vegada que també es farà la presentació del full informatiu de la Coordinadora que porta per nom " EL VEÃNAT "
- VIH
- El proper DIMARTS 27 ABRIL A LES 19:00HRS al local de l’ associació de veïns Can SoleiCONFERÃNCIA INFORMATIVA SOBRE EL VIRUS VIHLA SIDA A DEBAT A CAN SOLEI T’ESPEREM.
- solar interior Can Solei
- Les multes de l'Ajuntament de Barcelona
-
Ara estava llegint a La Vanguardia que l'Ajuntament de Barcelona havia multat a U2 pels sorolls que havien produït durant els seus assajos, a part, també està el tema de la multa a Shakira de fa menys d'una setmana.
Arribats aquest punt, estava reflexionant fins quin punt està arribant el propi Ajuntament, amb unes actuacions que estan, en línies generals, ridiculitzant la imatge de la ciutat. De fet, Hereu cada vegada més em sembla més descontrolat, no només pel tema de la consulta de la diagonal, sinó perquè veu com la ciutat se li marxa de les mans, una ciutat, plena de brutícia, lladres i que en plena crisis no acaba de sortir endavant, amb greus problemes urbanístics i socials.
Nada nuevo bajo el sol, però sembla que a l'Hereu li surt tot malament nou panorama electoral quan qualsevol acció que fa és considerada negativa per part de la ciutadania. Dubto que sigui una mania persecutòria, però si és cert que darrerament no està atinat, i que el canvi, cada vegada sembla més possible en les propers eleccions municipals, de fet, hi ha una tendència en el ambient d'un .
Caldrà esperar doncs.
Entrades SimilarsNou panorama electoral a BarcelonaEl canvi i el canvi realÉs possible la unitat catalana?Ja tenim aquí les eleccions al Parlament de Catalunya
- El canvi i el canvi real
-
Per la percepció d'un simple observador, sembla que els dos grans partits d'aquest nostre país, estan embarcats en una lluita fratricida per apoderar-se del concepte "canvi" en la campanya de les pròximes eleccions al Parlament.
Mentre CiU pràctica "el canvi" el PSC pràctica "el canvi real". Curiosament, tot plegat em recordava un capítol de la genial serie Sí, primer ministre, en la que justament parlaven, després un capítol amb tot l'habitual d'anades i vingudes d'aquesta serie britànica, sobre de quina forma havien de presentar un comunicat del primer ministre per la tv sobre una nova llei.
L'assessor del primer ministre li deia que, si el que volia era anunciar molts canvis però que en realitat no faria res, posarien un decorat modern, amb moltes referencies al canvi, i que en el discurs no pararia de parlar d'això, del canvi, de les noves oportunitats i de com serie de magnific tot després. Però que si enlloc d'això el que volia era canviar realment les coses, ficarien un decorat antic, sobri i tradicional, i en el discurs parlarien de tranquil·litat, de processos i de normalitat.
Tot plegat, em recorda molt a les campanyes de CiU i del PSC, ja que en el fons, cap dels dos volen canvis. El PSC, un partit sense ideologia, l'únic que vol és que tot quedi igual a les eleccions, per poder optar a governar de nou. Per la part de CiU, també no volen canvis en les tendències, juguen constantment al el ho canviarem tot però no canviarem res, perquè ni ells mateixos saben que volen més enllà de governar.
Conclusió: que todo cambie para que no cambie nada...
Entrades SimilarsJa tenim aquí les eleccions al Parlament de CatalunyaNou panorama electoral a BarcelonaEl PSC votarà en contra de la seva pròpia mocióSom un preàmbul
- Drets humans
-
Avui, simplement, em venia de gusta publicar el llistat de drets humans. Perquè? Doncs simplement pel goig que fa l'evolució dels humans, que poc a poc anem vencent a l'animal que portem dins, i convertint-nos en éssers més civilitzats.
Encara hi ha molt de camí per fer, sobretot en alguns països amb escassos drets humans i dictadures fratricides, però penso que la valoració de com estava el món quan es va iniciar el debat dels drets naturals de l'home, a l'actualitat, hem avançat considerablement.
Primera Generació
Tota persona té drets i llibertats fonamentals sense distinció de raça, color, idioma, posició social o econòmica.
Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat jurídica.
Els homes i les dones posseeixen els mateixos drets.
Ningú estarà sotmès a esclavitud o servitud.
Ningú serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants, ni se li podrà ocasionar dany físic, psíquic o moral.
Ningú pot ser molestat arbitràriament en la seva vida privada, familiar, domicili o correspondència, ni sofrir atacs a la seva honra o reputació.
Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència.
Tota persona té dret a una nacionalitat.
En cas de persecució política, tota persona té dret a buscar asil i a gaudir d'ell, en qualsevol país.
Els homes i les dones tenen dret a casar-se i a decidir el nombre de fills que desitgen.
Tot individu té dret a la llibertat de pensament i de religió.
Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i expressió d'idees.
Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífica.
Segona Generació
Tota persona té dret a la seguretat social i a obtenir la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals.
Tota persona té dret al treball en condicions equitatives i satisfactòries.
Tota persona té dret a formar sindicats per a la defensa dels seus interessos.
Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri a ella i a la seva família la salut, alimentació, vestit, habitatge, assistència mèdica i els serveis socials necessaris.
Tota persona té dret a la salut física i mental.
Durant la maternitat i la infància tota persona té dret a cures i assistència especials.
Tota persona té dret a l'educació en les seves diverses modalitats.
L'educació primària i secundària és obligatòria i gratuïta.
Tercera Generació
L'autodeterminació.
La independència econòmica i política.
La identitat nacional i cultural.
La pau.
La coexistència pacífica.
L'enteniment i confiança.
La cooperació internacional i regional.
La justícia internacional.
L'ús dels avanços de les ciències i la tecnologia.
La solució dels problemes alimentosos, demogràfics, educatius i ecològics.
El medi ambient.
El patrimoni comú de la humanitat.
El desenvolupament que permeti una vida digna.
I ara estimats visitants, reflexionem sobre quins drets humans universals tenim actualment com a ciutadans d'aquest Estat nostre i quins no. Segurament tindrem més d'una sorpresa...
Entrades SimilarsZapatero y la cumbre del G-2010 tweets divertits sobre l'Espanya -- Suïssa i la roja5 maneres d'involucrar-te en escàndols políticsAguirre y mi indignación ciudanana
- El futur de les places de toros
-
En el debat sobre els toros a Catalunya, també podem extreure un altre de molt interessant, i és justament, el futur ús que se li donen a les places de toros a Catalunya. Abans de la prohibició, era un fet que les places estaven començant en estar en desús, i aquestes, s'han de reconvertir a nous usos, i si es pot, tornar en forma d'equipaments a la ciutadania.
Alguns exemples d'antigues places de toros i el seu ús actual podria ser per exemple a Barcelona, on l'antiga plaça de toros el Torín, que va tancar al 1923 i va ser enderroca al 1944. Poc després, el seus terrenys els va comprar Catalana de Gas, que avui dia en té oficines.
Un segon ús podria ser l'antiga plaça de Toros de Camprodon, que ara mateix, és una magnifica plaça amb font inclosa on juguen els nens de forma diària sense problemes. Just al final del carrer València d'aquesta població.
A Tarragona, el nou i flamant Tarraco Arena Plaça, propietat de la Diputació de Tarragona, albergarà tot tipus d'esdeveniments, com ara competicions castelleres, celebracions patronals i demés espectacles.
També a Barcelona, las Arenas, a la Plaça Espanya, estava fins ara en procés de convertir-se en un macro centre comercial, tot i això, la crisis ha aturat les obres, el que posa una mica en pausa el saber que acabarà sent.
Sigui com sigui, són moltes les places de toros que al llarg del territori, de forma natural i històrica, han anat desapareixen i convertint-se en nous usos. Això de fet, és el que fan tots aquells espais populars i ciutadans que ja no tenen suficient ús, o que ja no són rentables.
Recordem per últim que per desgràcia, o sort, totes les ciutats que evolucionen van llençant al terra i reconstruint els seus espais, justament les societats que no tenen la valentia de fer-ho, són aquelles que es queden enclastades en el passat.
La conclusió per tant és clara, i és que al igual que en altres ciutats han anat desapareixen o reconvertint-se amb el desús i la desídia ciutadana, els empresaris que actualment tenen les places de toros, hauran de reconvertir-se o morir, cosa que justament està intentant fent tothom en aquesta crisis on estem, així que tampoc cal escandalitzar-se tant.
Entrades SimilarsEls toros, subvencions i nul interésLa sentència del Tribunal Internacional de Justícia obre les portes a la independència de CatalunyaLa democracia se rompe en el CabanyalAfrica: Congo, Somalia, Botswana, Guinea
- Alguna cosa està passant a Catalunya
-
Alguna cosa està passant a Catalunya perquè cada dia més gent estigui a favor de la independència. Però no ho dic com una afirmació de bandereta, ho dic, fins i tot, amb la sorpresa que aquest fet em fa, i justament, m'alegra, perquè en veritat veig que els "nous" independentistes no deixen de ser ciutadans no polititzats fins ara, que simplement, s'estan adonant de la seva baixada de qualitat de vida.
Alguna cosa està passant a Catalunya quan La Vanguardia, pública magnífics articles com aquest, on realment un s'adona del fet que hi ha cada dia un major percentatge de població que s'està preocupant de la seva qualitat de vida, de fet, del seu futur i el dels seus fills, i que justament, veuen en el projecte d'Espanya com a tal, presenta series dificultats per assolir benestar.
Per tant, alguna cosa està passant quan molta gent es planteja la independència com quelcom necessari per continuar millorant la seva vida, i m'encanta veure com ho parlen de forma oberta i sense embuts, amb calma i de forma democràtica, moltes vegades en castellà, i ho fan així perquè per molt que ens ho diguin des de fora Catalunya és sense cap mena de dubtes, un oasis de llibertat d'expressió i de democràcia.
De fet, justament per això, ens podem plantejar un debat tant seriós com aquest amb la calma i prudència, el seny, que es necessita.
És doncs, un motiu d'orgull, no com a país, sinó com a societat, cosa que fa que pensi que alguna cosa està passant a Catalunya.
Entrades SimilarsI ara que polítics?I si fóssim una nació?El joc de l'EstatutPerquè el Constitucional amb el Estatut ha deixat de tenir credibilitat
- Tinc un problema amb la Kidman
- Tinc un problema amb la Nicole Kidman, i em consta que no sóc l'únic. Tots els afeccionats al cinema ens permetem tenir actors i actrius als quals els ho perdonem tot, i actors o actrius als quals no els en passem ni una. Això darrer em passa amb la Kidman. No és només la seva gèlida mirada... és la seriositat amb la qual es pren a ella mateixa, aquell posat d'orgullosa trascendència, la repel·lència de la 'primera de la classe' amb la qual puntualitza les seves frases. En la seva darrera producció, a més, hi presenta una cara que sembla sortida d'una convenció de trekies, i per la qual caldria demanar explicacions al seu cirugià plàstic. La pel·lícula, malgrat tot, té més d'un punt d'interès, cosa que demostra que el meu odi per l'actriu australiana és més sanguini que cerebral. Perquè, al capdavall, la Kidman no arriba a espatllar el film, i això vol dir que la seva actuació no deu ser, en el fons, tan desastrosa. 'Margot and the Wedding', la pel·lícula en qüestió (i que jo vaig veure el 5 de juliol), és com si Cassavettes i Rohmer haguéssin anat de copes a Sundance amb el Wes Anderson de torn. Atropellada i irregular conté un parell d'escenes torbadores d'inusitada intensitat i algun gag memorable, ben orquestrat per un Jack Black en estat de gràcia.
- Woody Allen fa crònica local
- Pura Anarquia recull 18 narracions curtes escrites per Woody Allen en els últims anys, la meitat de les quals són inèdites. La resta les va publicar la revista New Yorker, una de les millors 'revistes locals' del món. Em sembla important subratllar aquest fet, bé que ja se sap que Nova York té el poder de fer universal tot allò local. Woody Allen repassa en les seves bullicioses i iconoclastes narracions els problemes quotidians del novaiorquès tipus de l'Upper East Side, tot informant-nos del mal nivell del servei domèstic, de la dificultat d'obtenir plaça en una bona guarderia, del fet que Broadway ja no és el que era, de les potineries dels contractistes d'obres a la ciutat, de l'inquietant augment dels negocis 'new age', etc. Les històries d'Allen conformen una singular crònica satírica de la seva ciutat, i com a tals estan amanides amb una munió de noms de personatges reals i de llocs concrets; detalls difícils de captar i intendre des d'Europa, per molt que el traductor hagi fet un estimable treball de contextualització. Tot plegat entel·la el llibre d'un hermetisme que, a tants quilòmetres de distància, i als nostres ulls, en algun moment acaba fent insubstancials algunes històries.
- Fer un titular d'una novel·la
- Sóc dels que es fixa en les bandes que acompanyen molts llibres i en les quals l'editor aprofita per subratllar al lector que un determinat llibre ha guanyat aquest o aquell premi, que l'argument del volum ha inspirat l'últim film d'èxit a Hollywood o la darrera 'delicatessen' del cinema europeu, o que un diari o una revista de prestigi considera que el volum que hom sosté a les mans és, posem per cas, el llibre de l'any o de la dècada. Sóc dels que s'hi fixa, però sóc, també, dels que extravien amb facilitat aquesta singular tireta de paper que tant sembla ajudar a la venda. Tot això ve al cas perquè em proposava parlar d''Un mal propi del país', el llibre de l'escriptor nord-americà Ken Kalfus editat per Empúries, i m'ha vingut al cap una d'aquestes frases lapidàries que van en aquests bandes publicitàries: l'11-S en clau d'humor, podria haver dit. No recordo si, en efecte, aquesta era la frase que acompanyava el llibre quan el vaig comprar. Tan se val. 'Un mal propi del país' és víctima d'aquesta simplificació tan oportuna en termes de màrqueting bàsic. Tan eficaç a la llibreria, tan carregosa per al lector. És força difícil reduir 'Un mal propi del país' a un titular. Kalfus s'arma d'un cinisme brutal per presentar la parella protagonista, un matrimoni en descomposició. L'autor emmiralla el patètic procés de separació amb un Nova York perplex i també desorientat, el dels mesos posteriors a l'atemptat de les torres bessones. La relació entre la cojuntura política i social i la història íntima és a vegades un pèl forçada. Però la novel·la funciona i ho fa per la incomoditat que genera, per la rudesa amb la qual retrata un determinat moment històric, per la modèstia amb la qual l'autor declina tancar el cercle. 'Un mal propi del país' novel·la de forma suggerent i interessant la urgència del present, amb totes les seves incògnites i incerteses.
- Vacances a Can Ruti
- Rera un inofensiu 'I got the rockin pneumonia and the boogie boogie flu', l'imarscicle clàssic de Nova Orleans, s'ha amagat durant molts dies la meva estada a Can Ruti. Les persones que segueixen el meu 'microblog' (twitter) o que són contactes del meu Facebook van poder llegir l'enigmàtic missatge durant una bona colla de dies. Una pneumònia amb vessament pleural inclòs, acompanyada d'altres complicacions, m'ha tingut ingressat durant prop de dues setmanes. Des de fa uns pocs dies sóc, de nou, a casa els pares, per encarar una recuperació que s'endevina llarga, i que, en els primers dies demana repòs absolut. Tot ha quedat en un ensurt. I de l'ensurt, el compromís personal de reduir una mica el ritme de vida, la voluntat d'escoltar una mica més les senyals del meu cos. I una pila de llibres per anar devorant en les pròximes setmanes. Amb el viatge a Texas anul·lat per prescripció mèdica espero de la literatura tots els nous paisatges que es puguin encabir en una pàgina. I no cal dir que, per sort, són inacabables.
- 5 contra 5
- http://vimeo.com/12319351
- Un article interessant que comparteixo plenament
- http://www.euribor.com.es/2010/05/31/ciclos-y-mas-ciclos/
- La Tercera Via
- Un projecte engrescador, honest, transparent, amb idees de veritat, amb un contigut potent i grup de gent dinà mic, liderats pel Santi Salvat està creixent. Creix una alternança a tanta guerra fraticida moguda per interessos personals i no pas col·lectius. Només podem recolzar un -isme, el barcelonisme. Visca el Barça!!!!!!
www.laterceravia.cat
- Descans
- Per una temporada deixo d'escriure al bloc. Circumstà ncies molt personals m'ho impedeixen. Espero tornar-hi el més aviat possible.
Grà cies a tots i totes
- Resposta a la Badalona que suma.
- Primer de tot felicitar-te per la iniciativa. Badalona s'ho mereix amb escreix. Els temes plantejats són mereixedors d'un debat intens, però caldria no oblidar, un cop encetat aquest debat, la situació de l'esport a Badalona i que podem fer per a que sigui un referent dels més importants del paÃs, tot tenint en compte els costos i els grans beneficis que això ens aportaria. Aquà us deixo unes reflexions que, com no, s'haurien de debatre i plantejar-ne totes aquelles que poguessin ser el més interessant per la ciutadania badalonina.
* Badalona és un autèntic referent esportiu a nivell de l'Estat Espanyol, i per això crec que seria del tot just que la Federació Catalana de Bà squet tingués la seva seu a Badalona. Ãs just i fins i tot crec que és del tot necessari que això sigui aixÃ.
* Crec que em de parlar obertament de com sÂha dÂajudar a la Penya i al Badalona. Hem dÂencetar un debat de com ho volem fer i de quina manera, a més dÂestablir quins controls sÂhan de dur a terme per tal que això no sigui un suma i segueix sense cap mena de sentit. La meva oposició és clara, els dos club han de ser a les categories més altes possibles, doncs són grans ambaixadors de la nostra ciutat, i per descomptat la imatge que ens donen i la projecció que creen té un gran valor que difÃcilment podem aconseguir d'altres maneres sense tenir que pagar autèntiques bestieses amb dubtosos resultats.
* Crec que sÂha de tornar a donar fortalesa als jocs escolars. Per posar-ne un exemple, el BBB ha de deixar de ser una figura de poc valor representatiu a ser el mà xim exponent representatiu del Bà squet Base dÂaquesta ciutat. Aquest criteri hauria de ser extrapolat als altres esports que es practiquen a Badalona, que en són molts, doncs el teixit esportiu dÂaquesta ciutat és dels més rics que conec.
* Crec que sÂhaurien dÂestablir lligams forts entre el teixit esportiu privat i el públic. La feina és complementaria i per tant es pot millorar si es produeixen fors on poder parlar i plantejar problemes, idees o el que faci falta.
* Crec que sÂhauria de tornar a fer la Nit de lÂEsport, però aquest cop dÂuna manera seriosa i que els premis del jurat fossin imparcials i merescuts.
Ãs un petit avançament en una lÃnia que no he vist en aquesta primera andanada.
Novament felicitar-te doncs molts ens sentirem molt més còmodes en aquesta lÃnia de treball que no pas en la negativitat de molts altres.
- Resumen de mi viaje a Bélgica
- ¿Quién dijo que los viajes se planteaban con meses de antelación?
Este año, sin quererlo ni beberlo, me vi inmerso en una trepidante aventura de re-descubrimiento del mejor país del mundo. Era 10 de Agosto y aún ni lo tenía en mente… pero las tornas se giraron y con pocos días de antelación me encontré con que me iba de viaje a Bélgica.
Mucho se podría decir de lo vivido, pero creo que lo mejor sería resumirlo en pequeñas fotos:
¡Cerveza y queso! Y qué sitio mejor que el Café Delirium de Bruselas para hacer acopio de tales bienes. El Delirium Café es un antro bruseliense conocido por contar con una amplia variedad de cervezas… De hecho dicen que es el Bar con más cervezas del mundo, cosa que en cierta medida puede ser cierta ya que cuentan con una carta con 2004 cervezas distintas.
Sin embargo la primera cerveza que pedí (una Westvleteren) no la tenían…
El local tienen 3 plantas. La planta baja es la famosa de las 2004 cervezas. La segunda está especialidada en cerveza de tirador (todo barril, nada de botellas)… impresionante ver tanto grifo junto…
En la tercera planta hay un invento nuevo. Se trata de The Hoppy Loft, un traquilo local dedicado a las buenas cervezas norteamericanas y del que me quedé prendado. Porque amigos míos.. la mejor cerveza no es la Belga… Es la norteamericana!!!
Pero no sólo de cerveza vive el hombre (bueno, sí que se podría… si no que se lo pregunten a los monjes trapenses en épocas de ayuno), no. La comida es excelente. Mirad este plato de carne de buey que me sirvieron en un café… sí, un café, esos sitios que en España te sirven como mucho un bocatajamón.
La carne estaba más tierna que el trozo de mantequilla que hacía de guarnición junto a la ensalada. Y de las patatas mejor ni hablemos…
Más tarde fuimos a Amberes (Antwerpen para los amigos).
En Amberes quedé con unos amigos, Sven y Koen, que nos llevaron a un sitio llamado Het Duvels Genot donde cenamos a eso de las 7 de la tarde. Si alguien en Amberes lee esto le recomiendo encarecidamente una visita.
Allí cenamos una cosa llamada Stoofvlees bereid met Maredsous 8 que resultó ser una especie de estodado de buey con cerveza acompañado de patatas fritas y enlasada. Rico rico.
Aquí una foto de Sven y Koen
Luego visitilla por la ciudad con parada en este monumento al que Koen dio gran importancia (seguramente debido al helado que sujetaba el tipo con la mano).
Si algún belga aterriza por aquí que me aclare una duda que me corroe, por favor… De qué sabor era el helado?????
Y también visita a un tunel subterráneo de 500 metros del que no hice foto y cerveza final con Koen antes de despedirnos.
¿Cerveza? No, tomó el equivalente a los zumos granini de allí: Looza. Y bien que se lo restregué por la cara (Koen, you’re a Looza ).
Pues nada. Ya sabéis que hice este Agosto. Y vosotros qué habéis hecho?
- Cómo coger bien una copa de kwak
- Parece ser que buena cerveza e ignorancia humana son dos términos íntimamente relacionados. os voy a explicar un ejemplo que quizá algunos conozcáis y quizá otros no.
Existe en Bégica una cerveza llamada Kwak que más que por el sabor de la misma destaca por la copa en la que se sirve:
Seguro que tras ver esta copa más de uno pensará en cogerla por el mango de madera para tomarse un buen trago, verdad?
!Pues no! ¡Mal, muy mal! Os voy a explicar el porqué.
Resulta a principios del siglo XIX Napoleón dictó una ley en la que se prohibía a los carretilleros bajar del carro durante las paradas en posadas y bares.
Pauwel Kwak, el dueño de uno de esos bares pensó en una curiosa idea para hacer que los carretilleros no se quedaran sin beber. La idea consistía en hacer que el carro tuviera un gancho de sujección de madera donde se engancharía una copa especial con el cuello más estrecho. De esa manera el carretillero podría beber sin moverse de su sitio y, más importante, sin perder ni una sola gota de cerveza.
Ahora imaginaros al carretillero… verdad que no cogía el carro a pulso para beber? No, no lo hacía. Cogía la copa con la mano, tal y como hace la chica de esta foto.
Así que ya sabes. Si un día vas a un bar y te pides una Kwak… haz el favor de cogerla bien… porque estoy harto de ver cómo absolutamente nadie es capaz de cogerla de la manera adecuada… o es que tienes suficiente fuerza como para levantar un carro con los caballos y todo? Si tienes suficiente fuerza para aguantar un coche de caballos ¿Para qué quieres caballos? ¿Para qué quieres cerveza? ¿Eres Hulk? Pues eso.
Temas logisticos aparte voy a hablar un poco más de esta cerveza.
Esta cerveza es actualmente fabricada por la cervecera Brouwerij Bosteels. En Boostels cuando oyeron la historia de Kwak y el carro no resistieron la tentación de recrear la historia con fines comerciales. Yo no vivía en el siglo XIX, pero me juego lo que queráis a que la receta original no tenía nada que ver con lo que nos estaban vendiendo ahora.
¿Y qué nos venden ahora? Pues una cerveza de doble fermentación con 8 grados de alcohol. Se caracteriza por ser dulce, demasiado dulce.
El primer trago entra bien, porque cualquier cerveza fría entra bien… pero cuando vas por media copa, cuando la cerveza comienza a no estar tan fría, uno descubre su autentico carácter: empalagosa.
Sí, empalagosa, y no sólo eso… sienta mal y da dolor de cabeza al día siguiente. Por lo que a mí respecta he de decir que es como el botellón que sirven en muchos locales.
Y sí, sé que si leéis algún post mío de hace 7 ú 8 años (porque ya llevamos 9 en línea) igual digo lo contrario… pero es que en ese tiempo he tenido tiempo de descubrir cervezas excepcionales. De distinguir cuándo tomas una cerveza hecha con lo que debe de estar hecha y cuándo te estás tomando un brebaje químico industrial como el de esta Kwak y el 99% de las cervezas fabricadas en este país.
He dicho
- Cómo conseguí que Spotify no se colgara
- Hace un rato actualicé Spotify a su última versión, la cual según dicen es más social (pos vale).
Esto no tendría mayor novedad si no fuera porque una vez actualizada la aplicación, ésta se colgaba como un jamón… no pasando 5 segundos entre que aparece la pantalla principal y que esta se cierre.
Todo parecía tener que ver con la novedosa característica de las “bibliotecas”, que no tiene nada mejor que hacer que coger todo lo que tienes en iTunes e importártelo dentro de la aplicación… Sin embargo parece que ellos no cuentan con que hay gente que tiene librerías de 90Gb y 13000 canciones como la mía… ¿resultado? los susodichos cuelgues.
Aprovechando estos lapsos de 5 segundos de amnistía pre-cráshica me dediqué a ir probando diferentes opciones, hasta que dí con que accediendo a modificar -> preferencias… y desactivando la siguiente opción…
.. se acababan los problemas.
Aún y así he de deciros una cosa.
No soy fan de Spotify. Vale, sí, es un chollo… pero si esto va a ser el futuro de la música, por mi parte apaga y vayámonos. A mí Spotify me parece un potencial peligro por dos causas:
Si se convierte en la única vía para escuchar música (y de momento la tendencia va por ahí…) puede transformarse en un filtro para decidir qué hemos de escuchar y qué no. ¿Cualquier problema? No aparecerás en Spotify y por lo tanto no estarás en circulación. ¿Os imagináis un mundo donde sólo se escuche Los 40 Principales?. Un mundo sólo con Spotify no diferiría mucho.
¿Creéis que la comida del Arzak se valoraría igual presentada como buffet libre? Algo parecido es lo que está pasando con la música. La música es como un hijo al que has de cuidar… un hijo no es de usar y tirar, te acompaña hasta el fin de tus días… sin embargo la música se está convirtiendo en eso: Un artículo de usar y tirar. Un objetivo del Zapping… No considero que disponer de TODO (previa censura) AHORA sea lo más educativo ni cultural.
Llamadme clásico, pero por mi parte prefiero tener la música en mi disco duro sin tener que depender del control/voluntad de ninguna empresa. Prefiero tener la música en mi disco duro porque me gusta, o porque la descubrí a raíz de vete a saber qué. No quiero tenerla entremezclada con millones de temas anónimos que nunca escucharía.
Es irónico pues que leyendo por todos los medios “dospuntoceristas” sean precisamente los autoproclamados defensores de la libertad aquellos que consideran Spotify una revolución. Un servicio que precisamente lo que hace es atentar contra la libertad, con mucha manga ancha, sí, pero te dice qué no puedes escuchar.
No, Spotify no es una revolución. La revolución será aquello que acabará con Spotify según como vayan los tiros en el futuro.
- Abuso de poder de la compañía de aguas
- Lo que voy a contar hoy es la historia de un abuso que Aigües de Barcelona realiza basándose en su política de “estimaciones de consumo”. Algo con lo que muchas veces se han embolsado unos ingresos desorbitados aprovechándose de la buena fe de personas despistadas (ancianos, etc…) que confían en lo que pone en la factura sin investigar mucho más allá.
Claro, que con un lema como este quién no se fía, no….?
¡PUES NO OS FIÉIS!
Aquí Mr.Marianitu no acostumbra a gastar demasiada agua. Su gasto en la factura acostumbra a ser de unos 30 euros trimestrales sin demasiada variación de un trimestre a otro. Y todo esto iba bien hasta que la semana pasada recibí la última factura en la cual… ¡¡¡se me pretendía cobrar 168 euros!!!!!
Llamé a la Compañía de Aguas preguntando qué había pasado y me dijeron que:
El trimestre anterior (Enero 2010) no se pudo hacer la lectura del contador, por lo que se facturó consumo cero.
Este trimestre (Abril 2010) tampoco se pudo hacer lectura del contador, con lo que calculó un consumo estimado.
Por eso la cosa quedó a nivel de consumo tal y como aparece en este gráfico:
No, no está trucado. La compañía de aguas estimó un consumo de 94 metros cúbicos… 94.000 litros!! A años luz de lo que se consume en esta casa…
Más de uno dirá “sí, pero en abril del 2009 consumiste 43 metros”. Pues no, falso! Lo de Abril del 2009 fue una estimación, ya que el trimestre anterior tampoco se pudo mirar el contador.
Este consumo estimado de 94 metros cúbicos desembocó en el siguiente cálculo/factura/robo:
Por suerte hay un mecanismo para rectificar esto si el cliente se da cuenta de que le están timando. Consiste en llamar a la compañía de aguas y concertar una lectura real de contador.
En mi caso la cosa está difícil, ya que el contador no está en mi casa… de hecho no está ni en mi calle. Lo tiene el dueño de mi casa (vivo en alquiler), y está dentro junto a otros dos contadores en unos talleres cerrados hace años. Sólo se puede entrar si la viuda del casero abre, y como se pasaron todo el trimestre pasado en el hospital…
En mi caso solicité que me llamaran antes de venir, ya que muchas veces no estoy, debería avisar a la señora que abre, y acompañar al empleado hasta el lugar donde ha de tomar la lectura. Di mi teléfono, pero sirvió para poco ya que se presentaron sin avisar (no estaba pero dejaron nota).
Volví a llamar y me dijeron que se pasarían el Viernes de 9 a 10 de la mañana… Pues el JUEVES me llamaron sin avisar (suerte que estaba) y se realizó la lectura.
Sabéis cual fue el consumo real en el cúmulo de los dos trimestres sin medir?
¡29 metros cúbicos!
¿Cuidamos del agua para cuidar las personas? ¿ O más bien los bolsillos de ciertos mandamases?
- Ipad contra TeleSketch
- Ya hubo uno para el iPhone… ¿Por qué no otro sobre el ipad?
- Going Nowhere
- Pues eso, que me voy. Sigo en los blogs de La Republica.es. Aquà me podréis encontrar.
- Vote with a bullet
- Tras ser liquidado por un disparo de las bandas armadas legales, el primer ministro Kostas Karamanlis lamentó la muerte del joven de 15 años Alexis Gragoroupulos, pero no la condenó.A ver cuándo lo ilegalizan por ello.
- 15-12-2008
- 1 - Acabo de votar las 10 tesis sobre Feuerbach como candidato a rector de mi universidad. Voto nulo2 - Hace un año escribà lo siguiente, como introducción a algo que no se sabe qué deberÃa haber sidoQuien no es comunista a los 20, es que no tiene corazón; quien lo sigue siendo a los 40, es que no tiene cabeza. Desde hace años me sorprende que haya gente que siga haciendo una afirmación tan categórica acerca de la conciencia y el compromiso como algo Ãntimamente ligado a los efluvios juveniles y las hormonas, justamente cuando otra descalificación en ese sentido tiene una orientación diametralmente opuesta: eso es cosa de viejos y nostálgicos. Pasada de manera justa la barrera de los 30, situado en el meridiano entre las edades marcadas por –casi siempre lo son- el bastante reaccionario refrán, y haciendo una recopilación mental de todos los sujetos adscritos al pensamiento crÃtico y radical que he conocido en casi tres lustros de activismo, he observado que por lo general sus evoluciones han sido bastante coherentes. Las adscripciones particulares ya varÃan, o el grado de compromiso e involucración –por lo habitual, nunca cero-, pero el paradigma básico se mantiene: la crÃtica radical y de base al estado de cosas actual, y ser parte del movimiento real que se le opone. Sin embargo, en un sentido colectivo, todos conocemos casos de personas que han dado cambios extremos, auténticos bandazos ideológicos de la noche a la mañana. Y nos sorprendemos dado que es más que habitual oÃr de sus labios las máximas biológicas que he enunciado al inicio de este texto. Cuando me refiero a cambio, estoy indicando un auténtico atravesar el parquet e ir a la otra orilla; una ruptura en el paradigma. Más de una vez le he dado vueltas al asunto y cada vez me hallo más cerca de encontrar, creo, una respuesta. ¿Qué tiene la militancia de positivo? Reflexionar sobre ello no hace más que reafirmarme en un mÃnimo común denominador: disgustos. La militancia da una cantidad de disgustos que podrÃa minar la paciencia de más de uno. Y sin embargo engancha. Por que no todo es reuniones tediosas, cabrearse con el compañero, o dedicarse a la acción, la agitación y la propaganda. Hay una parte muy seductora que es el aprendizaje como persona y las relaciones sociales. Aprender a ver el camarada como un amigo, en las luchas se forjan lazos difÃciles de romper, y de manera muy especial cuando más intensas son éstas. Pienso en huelgas indefinidas, de hambre, encierros prolongados. Por ninguna de ellas he tenido que pasar, pero sé perfectamente qué es preparar una gran movilización con tiempo, con semanas de antelación, y pensar en todas las horas empleadas en preparar la propaganda, en llegar a todos los confines, en hacer distribución de la misma por los centros de estudio o ser el valiente que interviene en una asamblea ajena. Incluso añadirÃa una cosa más. La militancia es, aunque suene duro decirlo, el lugar donde también se enrola en un momento dado la gente fácilmente impresionable, de posos ideológicos o de personalidad poco firmes, y con amor por todo lo estético y sentimental que conlleva. Suena muy absoluto, y alguno podrÃa decirme que yo también fui asÃ. Cierto es, pero también esto es un aprendizaje. Y me explico ante la idea dura y rotunda que he enunciado antes. El atractivo del implicarse y especialmente en años universitarios tiene algo de romántico por la construcción social y el mito que se ha generado con ello. Cuadros medios, profesionales, ideólogos del sistema y élite cultural se han encargado de idealizar no solo a determinadas generaciones, sino además dentro de ellas a determinados ámbitos que, paradójicamente, en aquel momento estaban bastante vedados a los hijos de la clase trabajadora. No me gustarÃa hacer una definición en sentido cerrado, pero sà quiero remarcar que, parte importante de la intelligentsia que se dedica a elaborar hegemonÃa cultural, en su actividad se incluye construir esos mitos que luego un número elevado del público más ingenuo abraza con una gran facilidad. Por ello insisto en lo que llevo llamando factor estético. La gente que suele abandonar el barco no adopta un compromiso real, sino asume un mito –y insisto en ello, dado que los mitos son lo opuesto a la razón- y una categorÃa estética personal acorde con un entorno social o lo que se supone es un periodo vital. No sufren las injusticias como propias, o al menos se engañan sobre ellas. Probablemente ni las vivan, o las vean desde la barrera, o consideren que con la edad adulta se acabaron las chorradas, cuando es el momento donde de facto se inician todos los auténticos problemas y donde más se vive el hecho de que vivamos en una sociedad clasista y con unas clases populares, asalariadas, e incluso propietarias cada vez más depauperadas. El que asume exclusivamente un rol estético, nunca acogerá el componente ético que debe acompañarlo. Nunca asumirá una cierta continuidad ni en la praxis ni en las ideas, porque al carecer de base ética real, principios o bases sólidas se deja engatusar con facilidad: se deja impresionar. Probablemente siempre quiso vender más la imagen de rebelde incluso por una cuestión de conflicto generacional dentro de la familia, que no por tomar partido. En ocasiones el asumir solo este lado superficial hace costoso aceptar en el dÃa a dÃa según qué compromisos reales o tareas cotidianas a los ojos de los demás. Da pereza pero debo hacerlo porque sino qué pensaran de mÃ. Y atención, que no estoy hablando de exigir auténticos revolucionarios profesionales toda la puñetera vida. Puede uno ahogarse por las circunstancias vitales; por una vida cotidiana cada vez más aplastada por el aumento de horas de trabajo –esto es, producir más, con todas las consecuencias que conlleva de maximización de plusvalÃas- y con falta de espacios durante el dÃa dedicados al ocio, a la vida social, y dentro de ésta la vida asociativa. Puede uno dejarse llevar por las circunstancias, pero lo que uno no puede hacer si realmente fue honesto en su momento es cambiarse de acera. Ni los hinchas del fútbol, con todo lo que conllevan de irracional las filiaciones en ese deporte, cambian nunca de equipo; alguien que lo hace directamente no es de fiar. Es una demostración de falta de fidelidad incluso a uno mismo, y despreciable ante los ojos de los que sà fueron sinceros consigo mismos. Un cambio de aires y de edad de la vida puede convertir estas supuestas evoluciones en aceptables en un plano individual, pero la decepción del anterior entorno social seguirá ahÃ. Por lo normal, aquellos que efectúan el cambio de paradigma pero a su vez desprecian el componente ético de la militancia, suelen mostrar algunos vicios que los hacen visibles. Cierta tendencia a la charlatanerÃa, ostentación gratuita de conocimientos, dogmatismo, y poco gusto por el trabajo sucio. Estos dejes se conservan en muchas ocasiones tras el cambio de chaqueta, a menos que no haya una transformación de carácter por medio. En ocasiones me pregunto por qué esa gente hacÃa lo que hacÃa. Por qué se metÃan donde se metÃan. Yo no digo que la persona que se moja sea un auténtico autómata, pero si realmente no están a la altura, no hace falta que se metan tan a fondo ni acepten asumir tareas dirigentes cuando lo único que van a hacer es buscar protagonismo, y posteriormente decepcionar a la mayorÃa. Pueden ser uno más de la calle, y no tiene nada de malo. Interesarse por un plan urbanÃstico, ir a manifestaciones contra los impuestos del agua, ser partÃcipe sin tener por qué ser ni organizador ni lÃder: serÃa su sitio ideal. Pero no: por alguna extraña razón buscan una posición que les permita catar algo de “lo estético” del asunto, y en ciertos casos con voluntad de rentabilizar este aspecto en un sentido individual provechoso. Es muy curioso como este sistema social disfruta reclutando o amparando a estos conversos para su propaganda cotidiana. Pocos pueden ser tan útiles como ellos, especialmente para reescribir la historia o bien para ocultarla. Y mediáticamente tan presentes, que algunos alcanzan en creer que se trata del gran grueso, del gran “desencanto”. Frente a ello, la mayorÃa, los que todavÃa somos, debemos empezar a reconstruir nuestra propia experiencia y difundirla, para que no nos la llenen de barro, no la banalicen, o mejor aún, para que dejen de alimentar el mito del joven atractivo, comprometido y rebelde pasto de un ataque hormonal y de acné. Y por eso me he animado a escribir estas primeras lÃneas a modo de introducción. Espero que disfrutéis con el resto de ellas.
- Music for the Masses
- Pues ahi estaré, poniendo temas de Christina Aguilera y Britny Spears, como es obvio.
- I'm not a fool
-  ¿Qué hacer cuando no sólo te falla tu partido y tu sindicato, sino que además te golpea? Eso pensarÃa esta maestra ayer en la manifestación contra la LECTontos todos menos yo. Con esta frase podrÃa resumirse la actitud del gobierno frente a las manifestaciones de distinto signo que fueron convocadas ayer en el ámbito de la educación. En el caso catalán, no solo contra la aplicación de los planes de Bolonia en la Universidad, sino también contra ley de educación que planea el conseller Ernest Maragall. No voy a entrar en los detalles del rechazo, dado que análisis hay suficientes al respecto, documentados y con los efectos sobre la comunidad educativa bien especificados. Mi reflexión va más allá, y se concreta en el desprecio de las instituciones frente al movimiento, rompiendo con lo que anteriormente era un proceso clásico de pulso: movilización, negociación, y si es necesario más movilización. Ni lo que en ellos llaman democracia cabe ya espacio ni para el conflicto social ni para la discrepancia, no se reconoce a los disconformes como interlocutores válidos de nada, y a lo sumo se intenta dividirlos hábilmente en vez de intentar conseguir acuerdos que sean satisfactorios para las partes en litigio. Y al fin y al cabo, la historia de la humanidad no deja de ser eso, o como dirÃa el viejo, una lucha de clases y de intereses antagónicos. Asumir las contradicciones y superarlas es progresar. ¿Como ignora el gobierno a los manifestantes? En el caso de los universitarios, que protagonizaron sonoras manifestaciones el dÃa de ayer, el desprecio llega a cotas de insultar incluso su propia inteligencia. Como dijo ayer el Director General de Universidades, Felipe Pétriz, desde “el Ministerio de Ciencia de Innovación no se ha acertado al explicar todo lo que supone el proceso”. Esto supone a priori dos cosas: la primera que ni tan siquiera se ha tenido en cuenta a los agentes afectados a la hora de reformar la universidad, ni tampoco se les ha querido en ningún momento explicar nada de lo que supone. De por sà reconocer esto es muy grave, pero mucho más es tener a los estudiantes por idiotas, ignorantes, o un sujeto manipulado por oscuros intereses. En el mejor de los casos, antes de opinar o moverse se les exige a los movilizados conocimientos milimétricos de leyes, polÃtica universitaria, economÃa y otros saberes reservados a los tecnócratas, que tan sólo algunos pocos prometeos bien informados y con conciencia social han conseguido robar a esos dioses para llevar al pueblo, ese ser pasivo, idiota, ciego y con el que no se debe contar para nada. Como si a los compañeros amenazados de Nissan se les exigiera profundos conocimientos en Administración de Empresas, algo asà de absurdo. Estos tipos piden un manifestante de calidad, que deberÃa hacer exámenes, controles y doctorados antes de salir a la calle; parámetro que por el contrario no exigen a sus votantes a la hora de ser aupados a la poltrona. Los dan por perfectamente informados acerca de sus programas y sus acciones futuribles. Otras técnicas: despreciar tu representatividad. Apelar a las mayorÃas silenciosas que no se mueven por desconocimiento, pasividad, o por miedo. Apelar a un institucionalismo democrático absurdo referido a los cauces legales para hacer llegar estas peticiones –es decir, vota cada cuatro años- y más allá de eso es sobreponerse al mandato de los representantes del pueblo. Cierto exvirector de economÃa de la UB militante de CDC hace poco insultaba a la representante de USTEC –sindicato de izquierdas mayoritario en la secundaria- al decirle simple y llanamente que quién era ella para meterse en los asuntos de la enseñanza media, que para eso está los polÃticos y no los sindicatos. Negación del papel de la sociedad organizada, y su derecho a incindir en los asuntos cotidianos. En resumen: que estos tipos no se basan ya ni el sistema denominado como menos malo, es decir: el parlamentarismo representativo basado en un fuerte pacto social –entendido para avanzar en las demandas populares, no para recortar-. Por mis bemoles has de acatar lo que yo haga, tú que me elegiste. Es entonces cuando la simpática docente de la foto de este artÃculo, al ver que su sindicato y su partido hacen lo mismo que proponÃa hace unos años CiU, decide borrarse de ambos o bien exigirles explicaciones. Muchos deberÃamos pensar lo mismo antes de practicar lo poco que nos dejan de participación, pensarlo mucho antes echar el papelito el papelito en la urna. O exigir de una vez una izquierda polÃtica que esté a la altura de las circunstancias.-Â
- La pelu
-
Pues eso, que voy a la pelu. Y me repito el siguiente mantra:
Cortar el pelo no hace daño.
Cortar el pelo no hace daño.
Cortar el pelo no hace daño.
...
- Mi primera Riner extra.
- Paella in vitro.
- Carne de pollo y conejo. Pimiento rojo, judía verde y tomate. Garrofons. Arroz. Pimentón dulce y romero. ¿Olvido algo?
Estos son los ingredientes de la primera paella valenciana cocinada en la vitrocerámica de casa. Cocinada por el bro, estaba rica.
¿La aprobará el maestro paellero?
- Operación retorno.
- Me siento, enciendo el ordenador y abro la ventana.
Desde mi rincón.
- Hombres de Madison Avenue.
- Me he quedado pilladísima con Mad men.
De momento sólo he podido ver seis episodios (de una sentada la noche del viernes, ahí es nada) por cortesía de la Biblioteca de Comunicación de la UAB y necesito más. Al menos la primera temporada completa.
Parece el punto justo, una mezcla entre "Mujeres desesperadas" y "Nip/Tuck" pero sin desquiciar el argumento, más costumbrista.
Fachada y profundidad. ¡¡Promete!!
- FELICITATS
- Cliqueu sobre bon nadal i poseu els altaveus
- REUNIÓ DE LA COMISSIÓ PEL DESENVOLUPAMENT DEL PACTE PER LA MOBILITAT
- El propassat dia 25 d'octubre, la Comissió pel Desenvolupament del pacte per la Mobilitat a Badalona, va celebrar la seva darrera reunió, del present exercici. Desprès de fer un balanç de les accions fetes fins ara, i presentar l'esbós de programa per l'any vinent, es va procedir a convocar el Plenari de tots els signants del Pacte per la Mobilitat a Badalona, pel proper día 17 de novembre, on a més a ,és del balanç exaustiu, i el programa d'activitats, es presentarà l'edició del text del Pacte per la Mobilitat, que ha editat l'àmbit de Mediambient i Mobilitat de l'ajuntament.
- GUIÓ DEL PROGRAMA EMÈS EL 05 DE NOVEMBRE DE 2007
- Avui us presentem el Guió del programa emès el propassat dilluns dia 5 de novembre, sobre el Barri de Casagemes i on vàrem comptar amb la col·laboració de Pere Sanchez i Paquita Fernandez De les Associacions de veïns de Can Mercader i Iris Sol CasagemesRecordem que podeu escoltar els programes de Badalona Camina, cada dilluns a les 7 de la tarda, per les ones de RCB 94,4 FM, dins del Magazine El Mentidero, que presenta Curro Gadella.
- GUIÓ DEL PROGRAMA EMÈS EL 29 D'OCTUBRE DE 2007
- Avui us oferim el Guió del programa emès el proppassat dilluns dia 29, i que fa referència al Barri del Progrés i on vàrem compartir estona amb els senyors Antoni Bel i Emili Solé, dos socis veterans de la Cooperativa la Moral, aquesta entitat tant lligada a la història d'aquest barri, creat al voltant del fenomen de la industrialització de Badalona.Com sempre clicant sobre el link GUIÓ hi podreu accedir. Recordem que el programa Badalona Camina s'emet cada dilluns a les set de la tarda per les ones de RCB, 94.4 FM, dins del Magazine "El Mentidero" que presenta Curro Gadella
- GUIÓ DEL PROGRAMA EMÉS EL 15 D'OCTUBRE DE 2007
- Aquesta setmana toca el barri de Manresà, un barri en el que tradicionalment han conviscut, la industria i l'habitatge i que deu el su nom a Pere Bonastre, un pagés que procedent de Manresa, a la Catalunya central, es va assentar en aquesta zona de Badalonai que tothom anomenà El Manresà.Aquest programa va ser emès, el propassat dilluns dia 15 d'octubre per les ones de RCB, dins del Magazine, "El Mentidero" que presenta Curro GadellaCom sempre clicant, sobre el link GUIÖ hi podreu accedir
Bloc de Ferran Falcó