Fes un clic a la lupa per veure el text de
l’entrada. Fes un clic al títol de
l’entrada per veure-la sencera. Fes un clic al nom del blog
per anar al blog.
"La Badalona que suma". Reflexions al voltant de la B500- Alguns periodistes i ERC han interpretat que CiU canviava de posició sobre el peatge de la B500 a partir del que manifesto en el document “La Badalona que suma”. Així s’ha publicat durant aquesta setmana, fent referència a un dels temes que, juntament amb el futur del Port, més atenció ha centrat sobre aquesta proposta global volgudament oberta.
No acabo d’entendre per què uns i altres pensen que hem canviat de posició sobre aquesta estratègica infraestructura. El que hem dit –a la lectura del document em remeto- és que continuem defensant la vigència del projecte dissenyat pel darrer Govern de Jordi Pujol, explicant clarament que els successius tripartits es van encarregar d’aturar-lo i de canviar-lo per pressions que avui, vist amb perspectiva, encara no acabo d’entendre. Ho dic perquè, al final de tot aquest llarg procés, tenim damunt la taula un projecte que passa de valer 50 milions a costar-ne 400, que passa de ser lliure de peatge a tenir-ne, que multiplica per 3 la llargada del túnel, i que passa de ser una carretera més segura que l’actual per connectar-nos al Vallès a ser una autopista de dimensió metropolitana pensada més com a nova entrada a Barcelona.
És cert que he introduït, en un document obert que he volgut sotmetre al debat, un matís respecte a la nostra posició de sempre. El matís és que han passat anys, i que al conjunt de la ciutat li convé reflexionar sobre si podem permetre’ns perdre més temps amb aquest projecte aturat o si cal que exigim que el Govern l’executi, encara que això impliqui empassar-nos el peatge imposat pel tripartit català. És, doncs, una reflexió oberta sobre la qual estic rebent comentaris. Hi ha gent que em diu que Badalona ja no pot permetre’s més temps sense una B500 digna i al servei de la nostra economia productiva, que ens iguali als mataronins que poden desplaçar-se fins al Vallès per una carretera sense els perillosos revolts de la nostra. Hi ha qui em diu que encara que haguem d’esperar-nos 15 anys per a tenir una nova via d’enllaç amb el Vallès, cal impedir el peatge.
Hi ha hagut, com he dit, qui veu un canvi de posició en una reflexió pensada per a generar debat i interrogar-nos. Jo diria que és més aviat un intent de recuperar el debat social al voltant del futur d’una infraestructura estratègica. Crec que aquesta és una de les missions dels qui ens dediquem a la política. També ha de ser la ciutadania qui enviï missatges clars als governants sobre temes transcendents. I crec que aquest ho és.
El Govern català actual ha mogut peça, però no del tot. Diu que tindrem peatge, però encara no ha dit quan començaran les obres. Pel que sé, els compromisos adquirits i els tràmits ja iniciats faran molt difícil, per no dir impossible, que es pugui tirar enrere el projecte sense que això impliqui començar de zero i perdre una dècada més.
Per això em sorprèn que ERC surti ara, novament, afirmant que vol una B500 sense peatge, quan és segurament la formació política que menys hauria de parlar sobre aquest tema, perquè és la que més ha contribuït a fer que avui encara no s’hagi començat a treballar, és la que més ha contribuït a forçar el canvi radical en el projecte inicial, i és la que més ha fet perquè avui ens trobem amb una aposta ferma del Govern català per fer una autopista de peatge que serveixi d’entrada a Barcelona.
- La Badalona que suma. El canvi positiu
- Es pot cedir la gestió del Port de Badalona a la iniciativa privada per a obtenir els recursos necessaris perquè l’Ajuntament impulsi noves polítiques de promoció econòmica que ajudin els emprenedors i creïn ocupació estable?
Pot permetre’s la ciutat tenir més temps aturat el projecte de la B500, o s’ha d’impulsar ja, encara que això impliqui tirar endavant el projecte actual, que preveu un peatge que serà un greuge comparatiu amb els ciutadans del Maresme que van al Vallès per una via sense pagament?
Badalona ha d’aspirar de forma clara a ser la capital del Maresme sud i del Barcelonès nord desenvolupant millor tot el seu potencial?
Hem fet prou per aprofitar el capital humà que Badalona té en tots els àmbits?
Com hem d’afrontar el necessari debat sobre els límits del creixement de la ciutat?
Aquestes i moltes altres són les qüestions que plantejo en el document "La Badalona que suma. El canvi positiu" que vaig presentar ahir, i que es pot trobar en l’espai web http://badalonasuma.wordpress.comÉsun document que planteja idees que m’agradaria que s’enriquissin amb les teves aportacions i les de moltes altres persones que estimen Badalona. No és, doncs, un programa electoral ni res que s’hi assembli. Es tracta d’un conjunt de reflexions globals sobre el model de ciutat, que poso damunt la taula combinant-les amb algunes propostes concretes.
Crec que és bo que, amb la decepció que molta gent té de la política i els polítics, algú que aspira a encapçalar el govern de Badalona posi damunt la taula un espai on els ciutadans puguin fer aportacions amb llibertat, de forma oberta i transparent.
Teniu una web on deixar comentaris. També ho podeu fer a través del correu electrònic, o per carta. Tota aportació serà benvinguda i agraïda, perquè crec que tenir idees és arriscat, però prefereixo tenir-les i discutir-les o canviar-les o matisar-les gràcies al contacte amb la gent, que presentar una proposta que no digui res nou o que simplement sigui una subhasta de promeses vagues. Val la pena fer aquest exercici, i us convido a compartir-lo.Deixo també aquí l'enllaç amb què podeu baixar-vos el document en PDF, clicant sota aquest text.
- Fer i desfer
- En l’anterior entrada d’aquest bloc –que ha generat una certa polèmica i algun malentès- vaig dir-vos que estic convençut que al costat dels qui fan política per a desfer, hi som els que la fem per a fer.
Tot sovint, quan llegeixo algunes declaracions d’en Xavier García Albiol, penso que aplica en política allò del “cuanto peor, mejor”. Ho va fer fa un temps a La Salut i Llefià, durant la campanya electoral de l’any 2007, amb resultats positius per als seus interessos. I ho està fent ara, centrant la seva atenció en un barri, el de Sant Roc, que té problemes des de fa anys i del qual diu que és un “polvorí” a punt d’explotar.
És possible que a base de repetir-ho hi hagi qui, a Sant Roc i fora del barri, pensi que és com una mena de Bronx a la badalonina. I no nego que la percepció que en Xavier vol traslladar a l’opinió pública i als veïns del barri tingui una base mínimament objectiva. A Sant Roc hi ha problemes de seguretat, de convivència social i integració, de civisme. Hi són ara, i hi han estat sempre. Durant dècades, des de que el franquisme va crear el barri fins a l’actualitat, aquests problemes han anat fluctuant en la seva gravetat, en la seva visibilitat.
Segurament un context de crisi econòmica profunda com l’actual contribueix que ara siguin més visibles i greus. Està passant a Sant Roc, i està passant a tots els barris i a totes les grans ciutats del país. Els índexs de delinqüència i conflictivitat pugen, i a sobre els problemes pressupostaris de les administracions públiques fan difícil una resposta ràpida i més efectiva davant aquest agreujament de la situació. Tenim menys recursos per a combatre més problemes. La situació és complexa. No ho vaig negar en l’anterior entrada d’aquest bloc, i tampoc ho faré ara.
Però precisament perquè la situació és complexa, ni a Sant Roc ni a Badalona ni a Catalunya serveixen els discursos simplistes i populistes. La gent, la bona gent, no necessita polítics que posin el focus en un problema, el magnifiquin, i després callin i s’abstinguin de plantejar solucions viables.
La gent, la de Sant Roc i la de Badalona, la d’aquest país, necessita polítics que percebin els problemes i treballin per a solucionar-los tenint en compte els instruments existents i les capacitats que hi hagi per a millorar-ne l’eficàcia.
El regidor del PP no ho fa. Mira de desfer la feina que els professionals de la policia fan cada dia en aquest barri, dient, tan alt com sigui possible, que aquesta feina no serveix per a res. Mira de desfer aquesta feina utilitzant la legítima i lògica emprenyada de qui ha estat objecte d’un delicte per a transmetre la idea que els qui manen són ineptes.
Però s’oblida d’una cosa essencial, que és explicar què el faria més apte per a afrontar la situació. Algú ha escoltat o llegit una sola paraula d’en Xavier explicant com ho faria? Sabem quina seria la seva proposta per a minimitzar els problemes sobre els quals ha focalitzat l’atenció dels darrers dies? En definitiva, hem sentit per part seva una proposta viable que ens digui com hauria evitat l’indendi dels vehicles? Jo passo per ser una persona mínimament informada. És la meva obligació. I, sincerament, no he sentit cap proposta concreta i viable que vagi en aquesta línia.
És important, en aquest punt, la qüestió de la concreció i la viabilitat. Ho dic perquè no serveix dir-nos simplement que cal “més policia”. No serveix perquè dir-ho així, sense matisos, implica no explicar que posar més policia a Sant Roc, o a qualsevol altre barri, vol dir treure-la d’altres llocs on també fa falta. Diguem als veïns de la façana marítima i del Gorg, que darrerament s’han queixat d’un increment dels delictes, que se’ls reduirà la dotació policial per a cobrir les necessitats de Sant Roc. O diguem als de Canyadó i Casagemes, que pateixen l’impacte de la zona d’oci, que es reduirà la dotació policial els caps de setmana per cobrir millor les necessitats d’una altra zona. O als comerciants del centre, o de La Salut, que els seus eixos comercials quedaran menys coberts per policia local i Mossos d’Esquadra per a respondre millor les necessitats d’altres zones.
Tenim en marxa un procés d’ampliació de la plantilla de la Guàrdia Urbana sense precedents en la història d’aquest cos. En 4 anys, del 2007 al 2011, s’hauran incorporat 70 nous agents. Això s’haurà fet limitats per la crisi i per la lentitud que implica la selecció i formació de professionals de la policia. Comptar amb una nova plaça de policia local no és com anar a l’oficina de treball i demanar el currículum d’algú per a cobrir una plaça en una empresa. Cal fer una convocatòria pública, un procés de selecció molt estricte, i una formació d’un any a la mateixa escola on es formen els Mossos d’Esquadra. I també cal tenir els recursos per a fer econòmicament suportable la creació d’una plaça de funcionari amb una vigència mínima de trenta anys.
És tot molt més complicat del que desprèn el discurs del PP. Segurament per això no els sentim plantejar ni una sola proposta concreta, viable, seriosa, i constructiva, que sigui realment útil per als veïns. Fan d’altaveu d’un lògic desencís, i allí es queden. I això no ajuda els veïns. Al contrari. Situa Sant Roc, o qualsevol altre barri on s’actuï com hi actua el PP, en una situació de debilitat davant gent que se’n vol fer amo des de la delinqüència i l’incivisme.
Sense crits, sense grans gesticulacions, el meu compromís i el compromís del Govern és impedir que aquesta gent ho aconsegueixi. Ho farem gestionant els recursos policials disponibles amb més eficàcia, trencant-nos les banyes per fer quadrar el cercle que implica tenir instruments insuficients i alhora més problemes. Ho farem no per què el PP surti als diaris dient no sé què, si no per respondre a la lògica preocupació de veïns com la senyora Ruiz de Sant Roc, que divendres m’explicava per correu que se li havia cremat el cotxe, i que s’havia sentit frustrada i indignada.
- Crema Sant Roc?
- S’han cremat 6 cotxes a Sant Roc. No sabem per què. Pot ser perquè uns brètols hagin volgut fer el que fan els brètols. Passa a tota la ciutat. De tant en tant, algú crema un cotxe. Pot ser algú que volgués cobrar l’assegurança del cotxe, davant un mal moment econòmic. Pot ser una venjança entre persones o famílies enemistades. Pot ser qualsevol cosa. I cal investigar-ho. Això és el que m’han dit els responsables policials de Badalona arran d’aquest fet.
Un fet, lamentable, que el PP ha aprofitat per posar com a exemple d’una situació que en Xavier García Albiol qualifica de la següent manera (llegiu el PDF que us adjunto): “els barris de Sant Roc i Artigues s’han convertit en un polvorí on avui és impossible viure amb una certa normalitat, seguretat i qualitat”.Amanint-ho amb perles com “els delinqüents calen foc a cotxes dels veïns”, o “a Sant Roc plou sobre mullat, perquè la complicada situació del barri, que té més d’un 36% de població immigrant, s’afegeix ara un important increment de la delinqüència i la inseguretat”. Per reforçar la seva afirmació –basada en l’incendi de sis cotxes en els darrers dies- en Xavier García Albiol explica el cas d’un treballador de la neteja a qui van atracar.
És evident que s’han cremat cotxes en els darrers dies. És evident que van atracar aquest treballador, malgrat que després no ho va denunciar a la policia. Però també és cert que és agosarat afirmar que, per tot això, a Sant Roc i al districte sud de la ciutat hi ha un “important increment” de la delinqüència.
Aquest increment s’està donant a totes les ciutats del país. A tots els barris. Als que tenen immigració i als que no. A les grans ciutats i als petits pobles. És una de les manifestacions –segurament la més preocupant- de l’actual situació de crisi econòmica, a què ens han portat els actuals governants i els que els van precedir.
Hi ha més robatoris, és cert, però a Sant Roc no s’està donant una situació excepcional. L’any 2009, a tota Badalona hi va haver 17,46 delictes contra al patrimoni per dia. En una població de 220.000 habitants, això són 0,02 fets per habitant. Al Districte 6, el primer mes d’aquest any, hi ha hagut 58 delictes contra el patrimoni. Menys de dos al dia. En una població de 24.000 persones, això són 0,002 fets per habitant.
No hi ha, doncs, amb les dades a la mà, res que indiqui que, en termes de delictes, a Sant Roc s’estigui molt per damunt de la resta de la ciutat. Ni que hi hagi hagut un increment espectacular o excepcional respecte al que passa a la resta de ciutats del país.
Sí hi ha, en canvi, una voluntat clara del PP d’aprofitar qualsevol fet negatiu –sigui de la naturalesa que sigui- per atiar conflictes als barris. I també hi ha, lamentablement, l’enèssim intent de colar la vinculació directa entre delinqüència i immigració, quan en Xavier no s’està de recordar que ens trobem davant un barri amb més del 36% d’immigració.
Com si els immigrants fossin els únics que roben. Com si els immigrants robessin especialment al seu propi barri.
La frivolitat a l’hora de valorar els fets –sense una sola dada objectiva que sustenti les seves valoracions- clama al cel, i posa de manifest que per a alguns tot s’hi val.
I no tot s’hi val. A Sant Roc hi ha problemes. Això ningú ho nega. Hi ha problemes segurament més greus que els que hi ha en altres zones de la ciutat. Per això les administracions públiques hi destinen recursos per a fer polítiques socials i per a millorar els habitatges i les infraestructures.
Sant Roc no és el Bronx. No és un territori comanxe on no s’hi puguin posar els peus sense sortir-ne despullat. Sant Roc és un barri que, malgrat els problemes que té, és digne i està habitat per una majoria de persones dignes.
Al costat dels qui fan política per desfer, hi ha els qui la fem per fer. El proper post el dedicaré a parlar-ne.
- Carles Sagués i l'obsessió amb Convergència
- El darrer article de Carles Sagués a la revista Bétulo sorprèn per la seva obsessió amb Convergència. En un text titulat “Prioritats del Govern de la Generalitat”, el regidor d’Iniciativa fa un repàs dels que considera que són els grans avenços que els dos tripartits de la Generalitat han portat a Badalona, i afirma que “el que mai havien fet els governs de CiU, prioritzar les zones més poblades i amb un component social i econòmic més complex, ho ha fet el Govern d’Entesa”. I és queda tan ample.
Però alhora queda retratat quan esmenta projectes concrets, posant com a exemples les “rehabilitacions i reformes a Sant Roc i Pomar, entre altres”. Les accions que en aquests moments es fan als dos barris foren aprovades pels governs de Jordi Pujol. Avui, el tripartit català encara les està impulsant. Tothom a Sant Roc sap qui va aprovar l’ambiciós pla de remodelació que s’hi està fent per a substituir els pisos afectats per patologies estructurals, i quan van començar les obres. I el mateix passa a Pomar, on els veïns saben quan es va produir la veritable transformació positiva del barri.
El candidat d’Iniciativa torna a patir d’amnèsia quan parla de “la imminent arribada del metro al Centre i a La Salut i Llefià”, atribuint-la al “Govern d’Entesa”. Però és que en Carles Sagués pensa que la gent de Badalona no té memòria? La gent, especialment aquella que viurà més directament els beneficis de l’arribada del metro al Centre i a La Salut i Llefià, pot suposar que aquests són projectes impulsats pel darrer govern de Jordi Pujol, entre altres coses perquè, per la seva magnitud, és impossible que es planifiquin i s'executin en només sis anys, que són els que portem de tripartit català. Molt abans del primer tripartit es van planificar les arribades del metro al centre i a Llefià i la Salut, i abans van començar-ne les obres. Però l’obsessió d’en Carles Sagués per fer-nos creure que la seva influència a la seu barcelonina del seu partit està servint perquè es facin coses positives per Badalona li fa evitar, voluntàriament, aquesta contundent realitat. Els grans projectes que la Generalitat està impulsant a Badalona –tret dels derivats de la Llei de Barris- són els que el darrer govern de CiU va planificar. Ras i curt. Per molt que en Carles ens vulgui pintar un altre quadre.
Per això és trist, especialment trist, que l’actual aportació política d’ICV-EUA -una formació històricament important a Badalona- sigui intentar enganyar la ciutadania d’una forma matussera, a més d'innecessàriament agressiva cap a Convergència.
- Let it snow!!
- Ahir i avui el Facebook s'ha demostrat com el mitjà més democràtic i ràpid d'expansió de notícies. La nevada a Badalona i a l'àrea metropolitana es podia seguir minut a minut mitjançant les aportacions de les diverses persones a la xarxa social. No he seguit el Twitter, però m'imagino que ha funcionat igualment bé en aquest sentit. Els que escrivim més llarg anem més tard. La funció dels blocs és i ha de ser una altra, potser més fer de contenidor de coses que passen a la xarxa o aportar unes gotes de reflexió. Ho deixo aquí per pensar-hi. Excel·lent la tasca de la gent d'El Tot -em permeto la llicència d'il·lustrar el post amb una foto de la Gina de Tera publicada a El Tot- mentre que El Punt ha permès un seguiment més de país. A Banyoles la nevada ha estat excepcional i tornar ahir de Badalona a Girona al migdia per l'autopista quan nevava a tot drap ha estat tota una experiència que millor no repetiré...
- Sous i càrrecs de confiança
-
S'acosten les eleccions i qui més qui menys mou les seves fitxes en l'escaquer municipal; el primer va ser Ferran Falcó amb la seva campanya «La Badalona que suma» -de la qual en parlaré més a bastament en un altre post- el que va començar a escalfar motors, obrint algunes caixes de trons força interessants. Ara han estat les CUP qui ha engegat una agressiva campanya (de la qual n'és una mostra el vídeo que reprodueixo) que denuncia els sous que cobren els polítics de Badalona i els seus càrrecs de confiança. Sempre, i més en temps de crisi, es pot fer demagògia amb la qüestió dels sous, però el que realment s'hauria d'analitzar és si el que cobren els polítics està en proporció als resultats de la seva feina. Si volem bons polítics han d'estar ben pagats -els sous de l'administració pública han de ser prou bons per poder reclutar els millors professionals de l'empresa privada-; ara bé, si considerem que els polítics no es guanyen el que es mereixen l'únic remei que ens queda és canviar-los i això els ciutadans ho poden fer a les urnes cada quatre anys, si bé és igualment cert que un sistema de llistes obertes permetria fiscalitzar molt millor els representants polítics.
L'alcalde de Badalona, el socialista Jordi Serra, va respondre també amb duresa a les CUP en el transcurs d'un programa a Televisió de Badalona, al qual es refereix aquest vídeo. Jordi Serra va afirmar que s'han manipulat les xifres i va acusar de «mentiders» qui difonen aquests números; va recordar que cobra el mateix que Maite Arqué i va defensar el número de càrrecs de confiança municipals.
- Saltar barreres
- Aquest és l'article que avui he publicat a la contraportada d'El Punt del Barcelonès Nord. En ell reclamo que les reformes a l'estació del tren de Badalona incloguin l'obertura d'un accés al carrer d'Eduard Maristany per tal de garantir un pas directe cap al futur Museu del Còmic i per fer el port més permeable als visitants que arriben a Badalona en transport públic.
- La dècada de la consolidació
- Aquest és l'article que avui he escrit a la contraportada d'El Punt. En ell explico la meva experiència personal en relació a la televisió local i felicito els professionals que han aconseguit que Televisió de Badalona hagi pogut arribar a celebrar el desè aniversari consolidada com una de les televisions locals més vistes del país.
- De bloc abloc: «En aquest món ets diferent o no te'n surts»
- Clicant l'enllaç podeu llegir l'entrevista que avui publico al meu web d'El tercer home. Parlo amb Oriol Falguera, portaveu de freedom.cat, que defensa el dret de Catalunya a la independència, camí al qual assegura que només arribarem per un pacte entre la societat civil i els polítics.
- @alcaldebadalona
- Des d’ahir, Jordi Serra, l’alcalde de Badalona té un compte a twitter: @alcaldebadalona.
En ell s’hi descriu com:
Alcalde de Badalona. Guanyo una morterada cada més i sóc molt feliç !
i va aprofitar el seu segon missatge per a demanar-li 50 euros per sopar a un conciutadà seu, el Daniel Julià, un tercer missatge per a prometre càrrecs per a tothom i un quart missatge per a presumir de cotxe oficial.
És evident que es tracta d’un compte no oficial, però és evident també que:
Algú a l’Ajuntament (probablement el propi alcalde) està suspenent l’assignatura Política 2.0
Serà interessant seguir el fals alcalde com a termòmetre per a mesurar el descontent (no només és fals, sinó crític) a la ciutat amb la gestió de l’Ajuntament
- El port: un gran error
- El que ens van vendre al 2004: El port de Badalona tindrà un “bypass” que permetrà el pas de sorra d’una banda a l’altra per tal d’evitar que la platja que hi ha al sud es quedi sense sorra.
El que tenim avui: El “bypass” no es va fer i la platja al sud del port s’ha quedat sense sorra.
El que ens van vendre al 2004: El port tindrà una part pels pescadors de Badalona.
El que tenim avui: Els pescadors descontents perquè el port no reuneix les condicions per a que ells puguin treballar. Ara, al 2010 i amb un nou gerent, l’alcalde diu que potser es fa la llotja que des de fa anys demanen els pescadors… Ja veurem!
El que ens van vendre al 2005: Lo inmediato es la comercialización de 4.000 m2de tiendas náuticas y de más de 5.000 de restaurantes y bares. Alguno de copas, pero ni una discoteca. Los promotores quieren un ocio familiar y diurno
El que tenim avui: Serra obre la porta a la instal·lació de locals d’oci nocturn al port de Badalona.
Acabo amb una aportació que va fer un senyor de Mataró a l’any 2004 a un debat que va organitzar el Casal Antoni Sala i Font:
El port de Mataró no és viable econòmicament i l'ajuntament ha hagut d'aportar diners
També tenia previst fer un "bypass" que encara no s'ha fet
Els "possibles" beneficis del port no poden pagar el cost que representa la regeneració de les platges. Regeneració que cal fer perquè és una demanda social i que es paga amb diners públics.
El port de Mataró no ha aportat res a la ciutat. Mataró no ha canviat ni s'ha dinamitzat amb el port.
La diferència fonamental és que a Badalona la platja no es regenera.
- El que cobren els càrrecs polítics de Badalona
- Impressionant l’informe que ha fet la CUP sobre el que cobren els càrrecs polítics a Badalona, inclosos càrrecs de confiança. Faig un extracte de les coses que més m’han cridat l’atenció, però val la pena llegir-lo sencer (les negretes són al original)
s'observa com un municipi amb una població similar com és Terrassa (206.245 habitants) té només 7 càrrecs de confiança. Badalona, per contra, amb 215.329 habitants, té 58 càrrecs de confiança.
que cada regidor/a cobra més de 400 euros/hora d'un Ple municipal, i això que la gran majoria ni tan sols han d'obrir boca. Només hi són, voten i cobren.
Cal remarcar que els càrrecs de confiança cobren una mitjana de 3.771 euros al mes. Un sou que dobla amb escreix el salari mig català.
Si mirem la posició de cada partit polític, el PSC-PSOE, amb el vist-i-plau dels diferents socis de govern que li han donat suport, ha estat històricament el gran beneficiari d'aquesta política. Moltes són les persones que després de fer feina de militància al partit aconsegueixen la seva recompensa en forma de lloc de treball, estable i molt ben remunerat.
CIU, estant a l'oposició l'any 2005, exigia l'eliminació de 16 dels 51 càrrecs de confiança. En concret, trobava totalment innecessaris els càrrecs de coordinació de les delegacions i de programes. Des de llavors, amb CIU tres anys al govern, els càrrecs de confiança enlloc de disminuir-se han augmentat, ara en tenim 8 més!
ERC, amb un sol regidor escollit, és dels qui més rendiment en treu pel seu propi partit. Al pacte de l'equip de govern aconseguia "el permís" per contractar fins a 5 militants del partit.
Iniciativa i el PP, a l'oposició, fan el doble joc. Els "ecosocialistes" han estat responsables directes de l'augment desbordat dels càrrecs de confiança des de les seves poltrones a l'equip de govern fins el 2007. I el Partit Popular de tant en tant envia comunicats posicionant-se en contra, però als primers plens del mandat, de juny i juliol de 2007, no va tenir cap problema en votar a favor. I avui dia, cenyint-nos al darrer Ple del 26 de gener de 2010, cap d'aquests dos partits tampoc s'ha manifestat en contra d'aquestes partides.
El document el podeu trobar juntament a un interessant resum de e-notícies aquí: Badalona necessita sis tinents d’alcalde?
- La Badalona que suma…
- En Ferran Falcó ha fet public avui, al seu bloc, un document, de 32 pàgines!, titulat “La Badalona que suma, un canvi positiu” on exposa un conjunt de reflexions globals sobre el model de ciutat en les seves paraules.
A banda del document hi ha una pàgina web on hi ha el mateix document, on els comentaris resten oberts a l’espera de comentaristes.
Tot i que m’agradaria, se’m fa difícil fer un comentari sobre aquest text, entre d’altres coses perquè és molt llarg i toca molts temes. De fet, serà difícil trobar ningú que sigui capaç de llegir-lo sencer. Jo no ho he fet, tot i que reconec que li he dedicat una estona. Però al final he acabat per fer-ne una lectura ràpida, una mica en diagonal.
Potser per això, per llegir-lo en diagonal, m’he trobat amb un paràgraf que m’ha sobtat i que m’ha fet dubtar de la consistència de tot el document. Copio aquí tres trossos del paràgraf en qüestió.
Canviar de paradigma en la gestió municipal implica, des del meu punt de vista, que l'Ajuntament gestioni el seu patrimoni mirant de treure-li rendiment. L'Ajuntament hauria de buscar ingressos que no siguin només per la via dels impostos, i ho pot fer rendibilitzant el patrimoni públic.
O, en una línia similar, l'Ajuntament hauria de poder plantejar treure a concurs alguns edificis del patrimoni públic perquè agents privats, com ara empreses o fundacions o institucions, puguin dinamitzar-los, sense que l'administració en perdi la titularitat pública.
Ho hem fet amb l'antic edifici de l'Artur Martorell, que una fundació revitalitzarà amb un equipament social destinat a nens i nenes tutelats per l'administració pública.
Curiós, en un mateix paràgraf es parla de treure rendiment econòmic del patrimoni municipal, de dinamitzar-lo, de no perdre la titularitat i de l’edifici que abans ocupava l’escola Artur Martorell.
Bé, l’ajuntament de Badalona ha fet una cessió d’aquest edifici a 50 anys (vaja que segurament jo ja no el veuré lliure), no cobra res per la cessió i la institució que té aquesta cessió no dinamitza l’espai, el fa servir pel seus molt lloables usos, però no dinamitza res.
Vaja que si aquest paràgraf ha de ser un exemple de la coherència de tot el document…
I la resta d’aquest paràgraf és bàsicament això:
cal plantejar-nos si no seria encertat "vendre" el Port de Badalona a la iniciativa privada, mantenint-ne la titularitat, perquè sigui aquesta la que l'exploti.
Mira que arriba a donar de sí un sol paràgraf!
Més informació:
Bloc d’en Ferran Falcó.
El document en format .pdf
La pàgina web del document.
Pàgina web del grup municipal de CiU ho es parla de la presentació en societat del document.
- Plataforma Consensus Badalona (recordatori)
- Fa temps, molt de temps, que no parlem aquí de la Plataforma Consensus de Badalona. Com diu la pàgina web del projecte Consensus:
Consensus té per objectiu estimular la realització d'experiències de participació ciutadana utilitzant les noves tecnologies. L'eina permet complementar i enriquir els processos i òrgans presencials de participació facilitant la informació i la comunicació permanents, agilitzant-ne l'organització i obrint la participació de ciutadans a títol individual o a col·lectius poc atrets per la participació presencial.
Entre d’altres espais, Consensus Badalona té la possibilitat d’enviar una carta, que s’adreça directament o bé a l’alcalde o a qualsevol dels regidors del consistori. En el moment d’escriure aquestes línies hi ha 2244 cartes escrites, la primera datada de 22 de juny de 2007, i essent les 5 últimes d’avui mateix, 4 d’ahir i 4 més d’abans d’ahir. És a dir, la plataforma té moviment.
És una llàstima no poder saber (al menys jo no ho he sabut trobar) quantes i quines de les peticions, propostes i queixes han estat respostes. A simple vista fa la impressió que:
Més de la meitat de cartes no han rebut cap tipus de resposta
Les cartes que han rebut resposta ho han fet sempre del mateix grup de persones, entre elles moltes dirigides a l’alcalde i al José A. Lara
A banda de les cartes, podeu descarregar-vos les agendes dels plens (i algunes de les actes).
- Una nova bitacola badalonina
- Intentem que a la nostra bitacola siguin presents els màxims d'enllaços de gent de la nostra ciutat que vulgui expressar els seus sentiments envers de la cultura, la ciencia, la política, la foto, la cuina, l'entreteniment... Per aquest motiu anem incrementant la llista de blogers badalonins, unes vegades quan les trobem i d'altres quans ells mateixos es posen en contacte amb nosaltres per que els hi fem un enllaç.Aquí us deixem el darrer, una bitàcola anomenada micacos.blogspot.com que s'autodefineix com:"Productora de cinema independent amb pressupost i ambició zero que basa la seva creació artística en dues premises innegociables: gravem amb el que tenim i no ens movem de casa". Curt és el metratge, el pressupost i fins i tot els títols de les obres. Doncs molta sort en la vostra singlada, navegants!!La Res Pública de Badalona
Participa!
- Artur Mas, President
- La encuesta realizada por el Instituto Noxa para el periódico La Vanguardia debe de estar poniendo frío sobre frío el cuartel general del PSC en la calle de Nicaragua. Porque después de la nevada, donde aunque transcurran años, la gestión siempre es igual de ineficiente nos viene el aviso a pocos meses de las elecciones catalanas de que las mayorías cambian de forma radical. CiU ganaría por amplia mayoría con el 44% de los votos consiguiendo unos 66 diputados a tan solo dos de la mayoria absoluta.Montilla llegó a la presidencia con tan solo 37 diputados. Solo tres fuerzas políticas coaligadas hicieron eso posible. Pero, como en la etapa anterior, las estridencias entre los miembros del tripartito vienen facilitando las cosas a los convergentes.No es muy fácil para el PSC convivir con ERC. Al menos para sus votantes es difícil de digerir! Si a esto le sumamos el continuado esfuerzo de Montilla por aparecer -seguramente no de forma voluntaria- como más nacionalista que los mismos nacionalistas, no hay más que decir. El electorado PSOE se quedaría en casa al no encontrarse cómodo con un partido que un día si otro no deshoja la margarita sobre su esencial identidad. La batalla interminable e inacabada del Estatut, la financiación autonómica y la proliferación de las actitudes secesionistas se apuntarían en el haber del Molt Honorable President. Sería considerado como la eternización de discusiones bizantinas sobre temas secundarios para la inmensa mayoría de sus votantes (aunque de hecho no lo sean y les afecten muy directamente). La continuas diferencias verbalizadas por los dirigentes del PSC respecto del PSOE seria otra traba más en sus expectativas de voto.El president Maragall, obtuvo 52 escaños, Montilla 37 y a la baja. ¿Cómo un andaluz con un dominio del catalán digamos que regular y que podría ser identificado como uno de ellos, de los votantes del PSOE, obtuvo 15 escaños menos? ¡Credibilidad! Maragall generaba ilusión, Montilla no. Cada vez se entiende menos el cambio. ¡Demasiadas ambiciones!Si Artur Mas va a ser nuestro nuevo presidente estaría bien que despejara dudas sobre cuales serán sus ejes de gobierno. Aguantar cuatro años más de existencialismo seria insoportable para la inmensa mayoría de los ciudadanos ahogados en sus problemas, irrisorios para algunos políticos según parece.La encuesta también deja a ERC en la cuneta. Según parece su gobierno no ha sido lo suficientemente radical para parte de sus seguidores que abren sucursales independentistas de diverso pelaje ideológico. De 21 escaños a 12 es para mirarselo. Después de los referendums festivos llega la resaca.ICV demuestra que tiene un techo y que ya lo ha alcanzado. No parece que pueda llegar a constituirse en una opción creíble de gobierno.Ni el PP tiene nada que hacer mientras siga la estela ultra de sus correligionarios estatales.De Ciudadanos-Partido de la Ciudadania, creo que no hacen falta comentarios. Las refriegas internas y la presencia de Rosa Diez lo han hecho literalmente trizas.Ah! si Mas es presidente apoyará a Rajoy tras las generales. El PP ya anuncia que apoyará a Mas.Nos gobernaran partidos de derechas en España y Catalunya. Y ellos si que tienen solución a la crisis. Los trabajadores ya podemos ir preparándonos para muchos cambios!La Res Pública de Badalona
Participa!
- Nieve y Can Ruti: Incompatibles.
- Nieve y Can Ruti: Incompatibles...Por culpa de la inoperancia e inutilidad de algunos. Son las siete de la tarde. Todas las calles estan colapsadas de tráfico. Algo normal en una ciudad no acostumbrada a una nevada que, por inexperiencia, no se calificar de leve, mediana o fuerte. Vamos en coche. La subida a la autopista por la llamada Ciudad del Basquet está impracticable. Las ruedas patinan y es fácil salirse. Ruedas hasta la salida por President Companys siguiendo las huellas que los neumaticos de los vehiculos que nos preceden van ahondando hasta el asfalto. Se circula muy lentamente y con gran precaución.Tenemos intención de ir a Can Ruti, un familiar està ingresado en la UVI con un ICTUS. No queremos dejarlo. Empezamos a subir por Joan d'Austria dirección montaña y empiezan los problemas. La nieve se torna dura y resbaladiza amontonada a los margenes de las rodaduras. Llegamos hasta casi la altura del Club de Tenis pero aquí es misión imposible poder seguir. Una hilera de autobuses de la empresa de TUGSAL que van al retiro aparcan en el margen derecho, justo encima de las pocas rodaduras utiles o presuntamente utiles. Para poder seguir tenemos que circular por los montones de nieve dura acumulada por el centro de la calzada. Imposible. Los conductores de muchos vehículos se dan la vuelta. Otros que bajan nos aconsejan darnos la vuelta. Subir a can Ruti es imposible. ¡Subir a Can Ruti es imposible! ¿Cómo? Intentamos subir, pero las ruedas patinan y se bloquean así que nos detenemos. Vamos cuatro en el vehículo. Corremos riesgo de empotrarnos contra alguno de la decena de autobuses mal aparcados -a mi entender- y desistimos. Alguno de los ocupantes con lagrimas de rabia por verse imposibilitado de visitar a su ser querido. Y preguntándome una y otra vez ¿porqué? ¿Y las previsiones? ¿y la nieve de la mañana no ha alertado a nuestro ayuntamiento? ¿Son los únicos que no se han enterado de que iba a nevar? No le he podido dar respuesta a su desconsuelo salvo acordarme de la madre de alguien. Pero no se lo he dicho.No puede entender que un servicio básico se encuentre en estos momentos aislado. Ni siquiera una ambulancia ha sido capaz de superar la prueba. Supongo que habrá sido desviada a otro hospital. Volvemos a casa sin poder visitar a nuestro familiar que yace en su cama espero que no consciente de la ausencia de los suyos.Ahora en estos momentos, de vuelta a casa, con calma y con rabia contenida, me pregunto o mejor pregunto públicamente, para que nos sirve este alcalde y su primo. Para que queremos 70 u 80 cargos de confianza. Se les paga para pensar soluciones a los problemas de los ciudadanos ¿no?Puede una instalación como el Hospital de Can Ruti quedarse bloqueado por unos pocos centímetros de nieve. Un hospital de nivel 3. Increíble. Impresentable. Alguien tiene que presentar explicaciones. Alguien tiene que darlas. Y alguien deberia poner su cargo a disposición de quien corresponda. Incluso en una ciudad donde ni imputados en delitos por corrupción tienen la decencia de dejar sus cargos públicos.¿Alquien hablará en nombre de la ciudad?Que se vayan los primos. ¡Por favor!La Res Pública de Badalona
Participa!
- Demolicions SERRA ISERN
- Aquí teniu una mostra del que sap fer i molt be per cert, el nostre senyor alcalde, la tasca d'enderrocament de Badalona i la seva societat crítica. Com veieu li posa ganes!La Res Pública de Badalona
Participa!
- Los Badaloneses van primero
- Los Badaloneses van primero?Veamos:Vic ha destapado la botella de las esencias.Ahora son ya numerosas las voces que empiezan a reclamar para sí las mismas opiniones antes ocultas por aquello de lo políticamente correcto. Muchos ayuntamiento dejan entrever su descontento ante la situación de precariedad a la que son condenados por el incremento de la población disponiendo de una insuficiente financiación económica y teniendo que ofrecer servicios que ni siquieran les corresponden.En nuestra ciudad, sin ser novedad, el PP en letra de su presidente Garcia Albiol lo deja claro en su articulo mensual en la revista municipal Betulo: los ciudadanos de Badalona van primero.El empadronamiento de los inmigrantes ilegales permite acceder a los servicios sociales, la sanidad, la educación de igual modo que cualquier vecino de Badalona y en una situación de crisis como la actual -dice Albiol- y cuando el dinero público no llega para cubrir las necesidades sociales que tienen los vecinos, es una injusticia social permitir que los inmigrantes ilegales accedan a los servicios públicos igual que el resto de vecinos de la ciudad.Sé que puede sonar mal, pero una cosa es que se atienda a todo el mundo en el caso de una urgencia --algo con lo que estoy de acuerdo-- y otra muy diferente es que un inmigrante ilegal esté en la misma lista de espera que un vecino de Badalona para operarse, por ejemplo, de cataratas. Eso no me parece justo.Si en 2011 soy elegido Alcalde les garantizo que conmigo primero serán los vecinos de Badalona.Este es el mensaje del PP. El mismo discurso de hace cuatro años, y como les funcionó muy bien, pues repiten.No en vano Badalona es un objetivo estrategico de este partido en Catalunya.Me ha sorprendido -- y esta es la razón segunda de este escrito- que la misma revista Betulo, la del mismo mes y en la pagina de al lado Albiol es contestado tanto por PSC como por CiU demostrando nuestro glorioso gobierno municipal que aprovechan bien el control de la administración, permitiéndose enmendar las argumentaciones de Albiol incluso antes de que se hayan publicado. ¡Estilo, si señor!Para el próximo artículo, el de marzo, sugeriría al señor Albiol que lo entregue en el último momento del plazo concedido para que pueda ser publicado obligando así a nuestro glorificante gobierno a utilizar la neurona de vez en cuando para escribir su artículo de ensalzamiento de la inmensa labor desarrollada por ellos. Y de paso que se ganen el sueldo alguna vez.Por otro lado, el primero, estrujese usted también la neurona y convenza a los ciudadanos de Badalona con más argumentos y a ser posible que alguno no sea de demagogia continuada.Y ahora, permitame ser un pelín sarcastico: supongo que usted aprobará la jubilación a los 67 años, porque es la única manera de que usted consiga algún día ser alcalde.No he podido evitarlo, disculpe!Gracias.La Res Pública de Badalona
Participa!
- VOLEM una llei electoral per a Catalunya
- Més de 90.000 signatures de persones han donat suport a la proposta de llei electoral catalana presentada per la comissió promotora de Ciutadans pel Canvi al Parlament. Mentir a la ciutadania o donar arguments falsos o demagògics és voler continuar tenint súbdits i no ciutadans i ciutadanes de CatalunyaNo es pot parlar amb boca grossa que es defensa Catalunya i amb els fets defensar els interessos electorals de cadascúEl trencament de la comissió que treballava la ponència conjunta per tenir la primera llei electoral de Catalunya, des de l'Estatut de 1978, havia obert un bri d'esperança ciutadana. Ningú podia creure que sent l'únic país del món amb Parlament i sense llei electoral pròpia des de fa trenta anys, els nostres partits polítics, que al final van retornar a l'informe dels experts que ells mateixos havien escollit, no hagin pogut trobar un comú denominador precisament per demostrar en la pràctica que estan per l'autogovern de tot Catalunya, no pels interessos de partit.Les declaracions més sorprenents i enganyoses de cara a l'opinió pública m'han semblat les de CiU, que parla de defensar el territori, quan l'informe dels experts no retoca en cap dels casos la representació de Lleida, Tarragona i Girona, però en canvi dóna una representació més proporcional a Barcelona. O és que per CiU, Barcelona província, amb Vic, Berga i Manresa i l'àrea metropolitana de Barcelona, no són territori català?Crec que seria mes honest per a Catalunya que diguessin amb més claredat que volen continuar amb els privilegis electorals que els dóna mantenir un estat de transició amb una no-llei des de 1978, que dimana d'una disposició addicional transitòria pactada amb el senyor Martín Villa i a la qual encara estem donant suport. Mentir a la ciutadania o donar arguments falsos o demagògics és voler continuar tenint súbdits i no ciutadans i ciutadanes de Catalunya.Les més de 90.000 signatures de persones que han donat suport a la proposta de llei electoral catalana, que ha presentat la comissió promotora de Ciutadans pel Canvi, ja són al Parlament, i han estat acceptades aquesta setmana passada per la Comissió Electoral, que va felicitar la comissió promotora per l'èxit que ha suposat recollir signatures per un tema polític que semblava interessar només grups petits de ciutadania activa i que ha pogut convèncer desenes de milers de persones dels beneficis que uns diputats més propers als territoris i als sectors suposarien per millorar les polítiques públiques, les lleis i el control al govern.La iniciativa legislativa popular queda viva, encara que s'ha desfet la ponència, i encara que demanem una vegada més al grup de Convergència i Unió que s'ho repensi abans de dir que no definitivament, ja que la defensa del territori no és cap argument, perquè la responsabilitat de qui estima un país és pensar en els drets de totes les persones d'un país, no només d'una part, abandonant i penalitzant l'altra.Els drets electoralsLa llei que proposem defensa en primer lloc els drets electorals dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, com ha dit el professor Jordi Capo. Precisament es va basar en l'informe dels experts que ja propugnaven el vot preferent cap a les persones de les llistes que ens mereixen més confiança, les llistes desbloquejades que ens permeten una major proximitat amb els nostres representants i un lligam més proper del diputat o diputada amb la ciutadania. Lligam per escoltar les seves demandes i lligam per poder exercir la pedagogia política per acostar la ciutadania a les lleis. El dret electoral al valor més igual possible del vot de dones i homes, respectant el dret a tenir representants dels territoris menys poblats.Retornar la responsabilitat a la ciutadania, que se separa de la política quan la seva participació és inútil, passa pel reconeixement dels drets republicans de ciutadania, a ser informat i a participar en les decisions de les polítiques públiques. Si el vot de la ciutadania es torna útil i necessari, es retorna la responsabilitat als ciutadans. La responsabilitat que ha estat robada per anys de polítiques paternalistes, que deien que els estats i governs ho podrien arreglar tot.Encara hi som a temps, de donar-nos una llei que ja tenen tots els altres països amb Parlament propi, com ha dit el president Montilla; encara hi som a temps, ja que tot depèn de la voluntat política dels nostres representants, dels nostres partits. No es pot parlar amb boca grossa que es defensa Catalunya i amb els fets defensar els interessos electorals. Per Catalunya necessitem la generositat de tots els partits polítics i una ciutadania activa que no pari fins aconseguir els seus drets. Precisament per Catalunya i per la pròpia dignitat.
- COMUNICAT SOBRE EL FRACÀS DE LA PONÈNCIA DE LA LLEI ELECTORAL
- COMUNICAT DE CIUTADANS PEL CANVISOBRE EL FRACÀS DE LA PONÈNCIA DE LA LLEI ELECTORAL1. Ciutadans pel Canvi (CpC) lamenta que la ponència conjunta encarregadad'elaborar la llei electoral de Catalunya no hagi pogut assolir la majoriasuficient per tal d'acordar un nou sistema electoral.2. En tant que promotors d'una ILP "Per una Llei electoral de Catalunya" que harebut el suport de quasi 90.000 signatures, entenem que CpC és portador del'exigència de desenes de milers de ciutadans i ciutadanes del nostre paísque reclamen una nova llei electoral, que contribueixi a superar l'actual estatde desafecció que allunya els partits polítics dels ciutadans i que doni méscapacitat d'elecció als electors.3. Convidem els partits polítics catalans a fer un nou esforç per tal d'acordarun sistema electoral abans que acabi aquesta legislatura. Entenem que,durant aquesta legislatura, hi ha temps suficient per a aconseguir aquest acord.4. Considerem el sistema electoral que recull l'Informe dels experts --en el qualestà basada la ILP per una Llei electoral de Catalunya de Ciutadans pel Canvi- ésla proposta que més fàcilment hauria de permetre el consens entre elspartits catalans.5. En aquest sentit, celebrem que, en la reunió de ponència celebrada avui, quatrede les sis forces polítiques representades al Parlament (PSC-CpC, ERC, ICVEUiAi Grup Mixt) hagin manifestat el seu acord amb la proposta de l'Informe delsexperts. Demanem a les altres dues forces polítiques (CiU i PP) quereconsiderin la seva posició de rebuig a aquesta proposta i li donin suport.6. Constatem que la proposta de l'Informe dels experts assegura de maneraescrupolosa "la representació adequada de totes les zones del territori deCatalunya", tal i com determina l'Estatut en el seu article 56.2.7. CpC considera que la imminent admissió a tràmit al Parlament de la ILP "Peruna Llei electoral de Catalunya" pot ser una nova oportunitat per tal que elspartits catalans facin un darrer esforç per assolir l'acord que per ara no haestat possible. Així doncs, CpC ofereix aquesta ILP com un instrument al serveidel consens entre els partits, que els permeti estar a l'alçada de lesexpectatives de la ciutadania del nostre país.
- LA ILP EN MARXA
- LA ILP EN MARXA 88.926 SIGNATURES PRESENTADES.La Comissió de Control de la Iniciativa Legislativa Popular del Parlament, a l'acte públic celebrat dilluns 8 de febrer, va aprovar oficialment el recompte de signatures recollides en suport de la ILP Per una llei electoral de Catalunya. Va confirmar que, com ja havia certificat l'Idescat, hem superat àmpliament les 50.000 firmes necessàries per a la presa en consideració de la nostra proposta d'ILP pel Ple del Parlament i ens va felicitar reiteradament per l'èxit de la iniciativa. Quins són els següents passos?La Comissió de Control de la ILP al Parlament lliura les signatures a la Mesa del Parlament. És en aquest moment quan la iniciativa s'admet com a proposició de llei i comença a ser tramitada pel procediment legislatiu comú propi de qualsevol altra llei.La Mesa del Parlament ordena, en primer lloc, la publicació al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (BOPC); designa la comissió o comissions legislatives competents i, un cop publicada la designació de la Comissió corresponent, s'obre el període d'esmenes al text proposat, per tal que els grups parlamentaris, durant 10 dies, puguin fer les que considerin convenients. Les esmenes només poden ser a la totalitat, és a dir, demanar el retorn de la iniciativa a qui l'ha proposada o proposar un text complet alternatiu.A partir d'aquí, la proposta passa a la Junta de Portaveus -formada pels portaveus de cada grup parlamentari i presidida pel President del Parlament- que és l'òrgan que decideix en quin ple es debatrà la proposta. No hi ha un termini establert per a la celebració d'aquest debat.
- CRISI ECONÒMICA, CRISI DE VALORS
- CRISI ECONÒMICA, CRISI DE VALORSAquesta setmana les notícies econòmiques no han estat pas massa positives, i per a mostra un botó d'alguns titulars: "La Seguridad Social arranca el año con 258.000 afiliados menos". "El FMI aconseja a España una reducción de salarios". "España encadena siete trimestres en recesión hasta el final de 2009". "El FMI se suma a Trichet y alerta de que España es tan débil como Grecia". "Catalunya, líder en atur amb 22.122 desocupats més al gener". " Financial Times advierte del drama potencial de la economía española". Sense oblidar un nou debat respecte a la jubilació als 67.La reacció neoliberal és clara, potser creuen que no ens n'adonem i amb la por no farem res; no és acceptable que la solució sigui un cop més la que els manuals teòrics de lliure mercat mes ranci postulen, no, així no ens en sortirem.Sí, és clar que si: es desvia el focus de les mesures de regulació que varen aparèixer tímidament amb l'inici de la crisi i avui són pràcticament oblidades; es creen nous titulars i noves perspectives que ens allunyen del debat de fons i no innoven en res.Quina poca vergonya!!! I més tenint en compte que ve de persones i institucions, de cúpules empresarials liderades per empresaris que dirigeixen empreses en fallida, "líders" que no diuen res respecte al fet que hi hagi diferències salarials de més de 100 a 1 entre directius i treballadors de base en grans empreses; no és ètic ni de rebut (Més informació), ¿què succeiria si durant dos anys 5 directius reduïssin el seu salari a l'1%? doncs que podrien salvar centenars de llocs de treball ... Ho farien?.... Doncs que facin propostes d'ajust que comencin per compromisos exemplars en sí mateixos.Amb això no vull negar una realitat, ja que certament la conjuntura catalana, espanyola, europea, no és especialment favorable. A casa nostra el model industrial clarament té una clara manca de liquiditat i té necessitat de canvis reals de fons (que no només de reformes, ja m'enteneu, oi?), i si no les fem, podem retrocedir molts anys enrere, i trencar tot l'assolit en relació amb la societat del benestar.Si hem de prendre mesures, fem-ho des d'un nou contracte social; si cal ajustar les pensions fem-ho, a la vegada que posem en marxa mecanismes de renda bàsica; si hem d'introduir nous tipus d'empresa industrial, fem-ho a la vegada que assegurem que són les que interessen a casa nostra avui, demà i demà passat.Ja que el creixement permanent no pot continuar, i per tant no és possible fer modificacions per a ¿desenvolupar-nos? com fins ara, incorporem-nos a criteris de decreixement "constructiu" i, per sobre de tot, fem el que faci falta perquè les mesures estiguin guiades per objectius de solidaritat, protecció i justícia social, equilibri territorial, sostenibilitat, exigència i compromís públic i privat.Potser no cal produir més, consumint recursos sense control, però segur que hem de produir nous productes i serveis, amb un més gran sentit de la responsabilitat i fer canvis en el model de formació i educació per tal que ens comprometi amb l'aprenentatge permanent i amb el coneixement.Personalment crec que les formes de treball, fonamentades en regles del segle XIX i la major part del XX, no són les millors per a Catalunya en el segle XXI. I Govern, Sindicats, Empresaris, Treballadors i Ciutadania en general hem de reconstruir el model social i econòmic, ja ho varem fer amb el tèxtil sent innovadors en el segle XIX, també amb l'aposta per la química, farma i sanitat en el segle XX, i actualment hi ha diferents sectors emergents que cal potenciar i ajudar: aquests encara no poden ocupar el buit que sectors clàssics crearan en termes d'ocupació.Les oportunitats hi són, cerquem-les.Mariano López, membre de la Junta Rectora de Ciutadans pel Canvi
- Ho hem aconseguit: Superades les 50.000 signatures
- Comunicat de la trobada56.237 signaturesAhir dia 21 de juliol a les 20h vam celebrar al Parc de l'Estació del Nord, la Festa de la Llei Electoral.El motiu era l'arribada a un punt culminant en la recollida de signatures per la ILP i agrair a socis i simpatitzants l'esforç que han vingut desenvolupant des de l'inici de la campanya. La festa va ser il·lusionant, tots estàvem contents per què molt abans de que complís el termini per presentar les signatures, a dia d'ahir ja tenim 56.236 signatures. Havíem d'aconseguir 50.000 i ja està fet. Felicitats ciutadans!La primera fita aconseguida encara abans d'aconseguir les signatures ha estat que el Parlament de Catalunya ha aprovat constituir al setembre la ponència que debatrà la Llei. Ha esta la primera victoria.Malgrat que des del Govern se'ns ha sol·licitat que aturem la recollida, un cop el parlament ha acceptat constituir la ponencia, ahir varem decidir que fins al setembre encara tenim temps de recollir moltes més signatures, i ens proposem fer-ho fins el dia en que es constitueixi formalment la ponència de la Llei Electoral prevista per la tardor tal com va aprovar el Parlament.Felicitats Ciutadans!La nostra propostaCurios recolzament
- Xarxa ciutadana a Bufalà .
-
Ahir dissabte vaig participar en l'acte d'inauguració del nou local de la Plataforma per un equipament sociocultural al barri de Bufalà, a l'antic local de l'Associació de Veïns al carrer Sardana. Una intensa activitat reivindicativa, el trasllat a un nou local de l'associació de veïns i la confiança municipal amb les activitats de la Plataforma (per exemple el mes de novembre vaig tenir ocasió de presentar un interessant projecte que van fer de recuperació històrica al barri), possibilitaren que els seus integrants s'instal·lesin ja fa un temps al local que ara han presentat en societat. En el món blocaire en parla de la presentació també el bloc de Dolors Sabater.
A l'acte vaig tenir ocasió de dir unes paraules en referència a la xarxa ciutadana de Bufalà. Ho vaig fer per destacar les intervencions prèvies perquè eren un viu exemple d'un dels punts forts de la Plataforma: la participació intergeneracional. M'explicaré: la primera persona a dirigir-se als assistents va ser una persona d'edat avançada, el sr. Lleonart, que va explicar-nos la llegenda del Pas de la Guineu (quan el Dalt de la Vila i Bufalà i més amunt Canyet no estaven separats pel mur de l'autopista); una altra persona gran, el sr. Duatis, va recordar les obres de teatre i el grup de persones que les feien quan eren joves i va llegir una poesia; i després en Miquel Prieto de la Plataforma va incidir en les possibilitats del nou local però sense renunciar a conseguir com a centre sociocultural la finca de Can Barriga, on actualment desenvolupen una experiència d'hort urbà i utilitzen l'espai per a realitzar celebracions veinals.
Aquesta vitalitat em va fer referir-me a l'experiència del Banc del temps engegada per la Plataforma, com esforç voluntari i alternatiu per tal de generar activitats i dinamisme social i cultural autogestionat entre les veïnes i veïns de Bufalà, sense dependre de la subvenció municipal que és només això, una subvenció, i complementant l'oferta que pugui oferir l'Associació de Veïns. En aquest sentit, el nou local reeixirà si hi ha diferents activitats i la seva vigència s'ha d'entendre com un pas cap a la consecució d'un gran pol cultural a Can Barriga, objectiu de la Plataforma.
En resposta a dues qüestions que va deixar-me plantejades en Miquel Prieto: per què el projecte del Centre sociocultural el Carme en dos anys havia començat a moure's i en canvi Can Barriga costa tant d'arrancar? i la previsió de col·laboració d'actes de la capitalitat cultural a Bufalà. Vaig respondre que a Bufalà s'havia anat posant fil a l'agulla respecte els dèficits en serveis bàsics, ara fa poc en l'oferta educativa, i que ara calia entomar la instal·lació d'una biblioteca i un gran equipament social i cultural que, en el cas de la financiació d'alguna administració va més ràpida (la Mancomunitat de Municipis en el cas del Carme que en tot cas té anys encara per veure la llum) que, d'altra, Can Barriga, en què la Generalitat i l'Ajuntament tenen més dificultats per l'elevat cost que suposa traslladar l'escola d'educació especial. Sobre els actes de la capital de la cultura catalana, ben segur que es podrà trobar un projecte participatiu comú, amb un sentit de barri i de ciutat.
L'oferiment de diàleg en la trajectòria de la Plataforma que ha d'estar lliure d'intromissions partidistes, va completar la voluntat que ruttlin d'allò més bé el projectes sorgits de l'activisme de base.
- Invitació a la història: de Llefià al Dalt de la Vila.
-
Dins de la xarxa hi ha dues actuacions cíviques molt interessants i novedoses que estableixen vincles de veïnatge i ciutadania badalonina. A Llefià, l'Arxiu Històric de Llefia mostra des de fa un temps un interessant audiovisual molt ben fet de la nevada de 1962 a Badalona i més concretament del barri, mostrant els mateixos carrers abans i en l'actualitat. Podeu veure'l aqui.
D'altra banda, també en format electrònic pot consultar-se des de fa poc una compilació de textos apareguts en el butlletí veïnal del Dalt de la Vila, La Costa del Meco, dins de la sèrie Mirem enrere redactada per Joan Expósito, recollint amb cura aspectes de la història del barri i la seva ideosincràcia urbana. Tot un llegat intergeneracional i d'interès per la vida del nucli històric de la ciutat.
Penso que cal donar rellevància i fer córrer el coneixement d'aquests recursos per tal de validar la cohesió social i el sentit de pertinença ciutadana, a més de reconèixer l'esforç i l'interès voluntarista per fer-ho.
Comunicar és compatir.
- Un tast d'Empordanet.
-
El cap de setmana hem fet una petita escapada - els tres que formem ara la família - amb motiu del cinquè aniversari de casament de l'Eli i meu. Hem visitat Pals, Peratallada i Begur. Tot un plaer passejar pels seus casc urbans, medievals i en el cas de Begur, amb influència indiana, que ha anat acompanyat amb un temps de certa bonança.
Un fet sempre destacat és el poder gaudir dels productes de la terra i el dissabte vam coincidir amb la XVIIa campanya Pals i la Cuina de l'Arròs al pati de Cala Pruna. S'hi feia un concurs d'arrossos amb el cuiner Santi Santamaria i uns tastets boníssims, tan per la qualitat dels arrossos cuinats pels restaurants del poble (arròs negre, arròs caldòs, arròs amb carxofa...) com pel preu molt econòmic de la mostra (4 tastets d'arròs 2 €; dues copes de vi o cava Castell de Peralada 1€). Per finalitzar la jornada, una visita gratuïta amb el Xiulet, un trenet cultural, al molí d'arròs de Pals, contemplant els camps que es troben en el període d'inundació preparant-se pel cultiu del cereal (l'arròs de Pals és de gran qualitat tot i que amb una producció petita). Qui pugui que no s'ho perdi en properes edicions perquè val molt la pena. Tanmateix, la campanya de l'arròs continua ara amb menús a diferents restaurants fins el mes de maig.
Un element a posar en valor a Begur, una vila que no havia tornat a visitar des de la Fira Indiana del setembre de 2008, és el sistema de plaques informatives dels edificis patrimonials de la població, molt encertat al donar dades sobretot dels americanos fills del poble que van fer fortuna a Cuba i van retornar a Begur. Un disseny que permet resaltar des del punt de vista identitari els edificis i les persones que han donat la fesonomia que s'ha sabut conservar i donar futur turístic i comercial a la vila.
- Els batecs culturals de Badalona s'escolten al paÃs.
-
A vosaltres, que llegiu amablement, vull compartir de nou una reflexió que en darrers articles ja he anat expressant. El treball en equip, dinàmic, rigorós i sense uns patrons de conducta presoners de la política de curta volada, per tal de projectar culturalment Badalona i treure partit de les oportunitats, són unes premisses que situen en bona línia la nostra ciutat per donar-se a conèixer i atraure esdeveniments de primer nivell.
I aquest és el cas de la programació a Badalona, a la sala d'El Refugi, un antic refugi antiaeri, de l'exposició de Jacques Tardi, 'Vinyetes a les trinxeres', una mirada crítica a la Primera Guerra Mundial. Tal i com va assenyalar-se ahir a la presentació del 28è Saló del Còmic de Barcelona, i avui a El Punt, Badalona entra al circuit del Saló del Còmic amb una mostra de Jacques Tardi. També, la nostra ciutat tal i com s'està preparant amb la Generalitat de Catalunya, amb la complicitat dels professionals del còmic i la il·lustració, comptarà amb un stand propi al saló, per tal de promocionar el futur Museu del Còmic i la Il·lustració a Badalona, així com la pròpia ciutat i les activitats culturals que acull, com són actualment els actes de la capitalitat cultural catalana Badalona 2010.
Encara està recent l'èxit del 10è festival internacional de Màgia - Memorial Li-Chang, que situa Badalona com a capital de la màgia o de l'il·lusionisme de Catalunya, en sentit artístic dels termes. Incorporant-se enguany com a tancament de les gales, una novetat, el Premi Li-Chang del públic, que va registrar una altíssima participació d'un 72% dels assistents. En darrer terme, la brillant exposició sobre l'Editorial antifranquista Ruedo Ibérico a l'Espai Betúlia (una exposició de caire internacional que, a Catalunya ha arribat ara per primera vegada a Badalona), va comptar abans d'ahir davant d'un nombrós públic de diferents procedències amb una conferència que va aplegar talent i figures cabdals de la cultura del país: moderats pel catedràtic d'història badaloní Joan Villarroya, van participar Josep Mª Castellet, Salvador Giner i Jordi Porta.
Aquests elements que he posat en valor són una sèrie de propostes dins del conjunt de l'àmbit cultural badaloní que, tanmateix, trascendeixen el caire localista i prenen força per situar la ciutat dins de l'actualitat cultural catalana.
- L'ase dels cops.
-
El darrer article que vaig escriure ahir mateix finalitzava així en referència a la Capital de la Cultura Catalana Badalona 2010: 'hi ha qui se'n manté voluntàriament al marge, o fins i tot a la contra, bé són altres opcions, com també ho és que el món no giri només al seu l'entorn'. Avui, sense anar més lluny, a El Punt del Barcelonès Nord, Joan Soler Amigó, escriptor, respon així a preguntes de la periodista:
–Badalona exerceix aquest any de Capital de la Cultura Catalana. Què en quedarà de tot això?
–«Cap pedra, tot seran actes. Potser servirà per aconseguir més vots a les properes eleccions municipals al partit que porta Cultura, però tal com funciona, no ho crec. Sap greu que no s'hagi consultat ningú del món de la cultura.»
–No es va fer un procés participatiu?
–«No en el disseny del projecte, sinó quan ja estava tot estructurat, i això no és participar. Marc Parrot va inaugurar amb un espectacle dels 50 anys de la Nova Cançó i ni tan sols va esmentar l'aportació badalonina del grup Estrop, amb gent com el Màrius Sampere o el Joan Argenté. Jo en tindria prou que Badalona fos la capital de la cultura badalonina.»
Bé. Començant pel final i així li he explicat a en 'Joansu' quan aquest matí l'he trucat per fer-li avinent una sèrie de consideracions. Amb respecte però sense posar l'altre galta. Precisament, jo mateix i una tècnica de cultura vam intentar vincular l'actuació de Marc Parrot amb alguna referència al grup badaloní dels anys seixanta del segle XX, Estrop. Ho vam fer primer perquè s'interpretés alguna cançó per part de l'artista i després perquè almenys sel's recordés públicament. No va reeixir tot i haver-nos posat en contacte amb un dels membres en actiu del grup que, després d'haver fet algunes gestions amb els seus ex companys, va concloure que potser hores d'ara millor no remoure unes relacions més aviat fredes entre ells. Vam respectar-ho, tot i que d'aquí uns mesos a l'Espai Betúlia, hi haurà una exposició i un homenatge al poeta Joan Argenté, i es recordarà públicament la contribució del grup Estrop a la resistència cultural durant el franquisme.
Per tant, en 'Joansu', enlloc d'assegurar categoricament, hauria d'haver estat més prudent alhora de parlar i apuntar a qui sempre, diria fins i tot que per alguns gairebé per sistema, fa malament sempre la feina. Un esport, el de la hipercrítica segons per a qui i què, que té parròquia a Badalona. Potser és una manera de reconfortar-se perquè res en definitiva canviï.
I, encara més, al procés participatiu dels projectes de la capitalitat va intervenir-hi qui va voler, i això és així. Caldria concretar per tant això de que 'no s'hagi consultat ningú del món de la cultura' (uf! i no comento res més per no afegir més llenya al foc). D'altra banda, conceptualment penso que és bo que l'administració impulsi, faci propostes, dinamitzi, aporti marcs d'expressió cultural que podran ser aprofitats pels qui vulguin implicar-s'hi. De fet, una gran majoria d'entitats i persones participen dels actes de la capitalitat cultural, fins i tot en 'Joansu'.
Penso que hem d'apostar totes i tots per crear, per viure mirant endevant i fer possible la creació del Consell de les Arts i la Cultura. Una realitat més enllà dels possibles canvis de color polític a l'administració municipal. Si tothom vol fer-lo, em refereixo als agents culturals, comencem a no seguir dilatant la qüestió per part d'uns i altres i establim un calendari de treball.
Finalment, dos aspectes, però sobretot un que no accepto de cap de les maneres. La referència partidista d'en 'Joansu', sobra i m'indigna. Personalment considero i espero no espatllar-me al portar-ho sempre a la pràctica, no he actuat mai de forma sectària ni he anteposat a la feina de direcció de cultura a l'ajuntament, els interessos de partit per davant dels de la ciutadania. Fer bé la feina, o almenys intentar-ho, i amb honradesa, són les principals premises, res més perquè la política ha de ser o és per mi, servei, no altres històries. També, en darrer terme, penso que les sinergies generades a l'entorn de la capitalitat han servit perquè arribesin a Cultura més recursos econòmics com ara per a portar a terme el gran canvi positiu que experimentarà el Museu de Badalona, les Termes i el Decumanus; la rehabilitació de dos teatres i diversos carrers a Dalt de la Vila; o bé l'esforç per conseguir que el Museu del Còmic i la Il·lustració vingui a l'edifici fins ara abandonat de la CACI.
Com deia aquell 'no estem tan malament' coi!
- Què significa estar preparats?
- Quan un col·lectiu humà es planteja reptes sempre hi ha un cert punt d'inseguretat, de dubte sa i, en certa manera de vertigen. Suposo que la seguretat al 100% no existeix mai i sempre queda una mica de dubte a l'hora de llençar-se a la piscina. El dubte és sa i, fins i tot, la por és necessària per a plantejar-se segons quins reptes.
En la nostra acció política tots ens hem preguntat si estàvem preparats per fer el següent pas, bé sigui muntar un Correllengua a la nostra ciutat, bé sigui obrir un Casal, començar la publicació d'una revista, muntar una assemblea de joves, presentar-nos a unes eleccions locals o, a nivell més personal, entrar a militar en un lloc o un altre. Sovint se'ns obre als peus l'abisme humà de la inseguretat. Seré capaç? Serem capaços?
M'imagino que els bolxevics devien sentir també aquest dubte el 1905 i el 1917, que els irlandesos del Sinn Féin i l'IRA devien tenir tres quartes parts d'aquest sentiment davant dels fets de Pasqua de 1916 i que els « 82 pirats » que es van enfilar al Granma el novembre de 1956 tampoc no les devien tenir totes. Tampoc la desena de joves bascos que van fundar l'independentisme modern al seu país i que van acabar empunyant les armes ho devien tenir senzill… i de preparats, de ben segur que no ho estaven.
Segur que de tots aquells fets en devien poder extreure alguna conclusió, augmentar la seva experiència i afinar els seus anàlisis. I anant a casa nostra, aquells que ara fa 30 anys van muntar una organització per a practicar la propaganda armada, no devien tenir tanta preparació com els seus (els nostres) enemics: l'exèrcit, l'estat i tots els poders fàctics, regionals i estatals. En tots els casos, però, trobem un denominador comú fruit del seu compromís amb la causa que defensaven: l'esperit de sacrifici i de superació i la capacitat d'assumir reptes.
Explico tot això perquè sovint em trobo amb un sentiment d'inferioritat molt extès entre la militància, entre aquelles persones que lluiten per un món i un país millor. Aquest complexe és, per mi, un reflex de la lluita ideològica que sobre nosaltres practiquen. El bombardeig ideològic constant fa que ens sentim impotents davant tot el seu entramat i ens costa molt de veure'n les escletxes. Sentim que no podem respondre tècnicament a moltes qüestions i ens costa veure que el fons d'aquestes no és tècnic si no polític.
- Ni França, ni Espanya, ni l’american way of life
- Moltes veus han volgut ubicar l’independentisme en una mera reclamació territorial, una reclamació que beneficiaria, segons aquestes mateixes veus, a les classes més benestants del nostre país. Hi ha diferents elements que contradiuen de base aquests pseudoarguments, que no tenen en compte ni la història del nostre país ni la història en general. Convé remarcar que aquests arguments a casa nostra han estat defensats pels personatges més il·lustres de l’esquerra oficial, gent com en Jordi Solé Tura, que va anar del PSUC al PSOE, passant per Bandera Roja i per pare de la “Constitución”. Un d’aquells personatges a qui ara tots hem de venerar com a conseqüència de la seva malaltia. Jo m’hi nego, doncs entenc que ha estat una de les persones que més mal a fet al meu país en els darrers anys i que més ha enverinat la nostra cultura política.
Primerament, cal afirmar amb total rotunditat que és gràcies als sectors populars catalans que la nostra llengua es manté viva i que, per tant, ha esdevingut un dels símbols més clars del nostre plet nacional. Només cal recordar que les burgesies principatines i valencianes han estat les primeres a renunciar a la nostra llengua, amb diferències substancials, i tant, però amb el mateix discurs de fons. Si voleu el fet de la llengua és anectdòtic, però il·lustra molt bé la falsa dicotomia entre allò social i allò nacional. Allò social és nacional per definició, sigui de la nació que sigui. I allò nacional és social, d’una classe o d’una altra.
Diumenge vam celebrar la 7a Calçotada del Casal de Badalona, tota un fita. 3.500 calçots, més de 250 persones menjant aquest tipus de ceba que també deien això: no és només un país el que reclamem, és un model de desenvolupament humà, arrelat a la terra, respectuós amb l’entorn i amb totes les persones, sense distinció de si tenen més o tenen menys. Joan Fuster va deixar escrites unes paraules que encara em martellegen el cervell i que no em puc resistir escriure-us:
“…i aquest catalanisme, nascut al si d’una burgesia efervescent, conservador i legalista, no tenia més opció que ajustar-se a les “regles del joc” del règim liberal. Així fou i així tornarà a ésser, si hom renuncia a l’acció revolucionària per a sol·lucionar favorablement el plet català.” dels textos d’exili.
Bé, doncs això mateix dic jo a la meva manera: ni França, ni Espanya, ni l’american way of life!
(per cert, la conversa entre l’Oriol Lladó i en Josep Duran, exregidor de Cultura de Badalona, a una d’aquestes xarxes socials i virtuals és tot un poema. Miraré de fer alguna entrada al Bloc aquesta setmana. Els arguments “democràtics” de l’exregidor del PSOE local no tenen pèrdua)
- Ja fa tres anys que molts ens vam manifestar
- Avui fa tres anys que milers de persones vam desfilar pels carrers del centre de Barcelona per dir una cosa ben òbvia:
“SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET A DECIDIR”
Aquella manifestació organtizada i convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir em va trencar molts esquemes, moltes barreres mentals que m’havia anat creant des d’una suposada situació de marginalitat política. Certament, aquella mobilització massiva em va alterar positivament, malgrat els recels que tenia hores abans i que vaig poder compartir amb diferents companys de militància local. Dubtes i pors m’ocupaven els meus pensaments amb una música de fons: no estarem regenerant aquell catalanisme que ens ha portat precisament a manifestar-nos? no estarem fent el joc a aquells partits que es proclamen independentistes, sobiranistes de tots els pelatges i que recolzen totes i cada una de les lleis de l’estat que ens oprimeix com a poble? Finalment vaig dir-me a mi mateix: allà ells i les seves contradiccions.
Arribant a Barcelona des de Badalona vaig anar veient gent per tot arreu. La secretària de l’escola on treballava aleshores, companys de feina amb qui no havia parlat mai de política o, com a molt, d’una forma molt superficial, gent del barri que coneixes de vista, gent anònima de la teva ciutat… tots fent cua a l’estació de tren amb les bateries carregades per anar a passejar-se per Barcelona, des de la Plaça d’Espanya a la Plaça Catalunya. Un recorregut molt simptomàtic i que em va semblar molt clarificador i atractiu.
Més enllà dels rèdits a curt termini que certes formacions polítiques en van voler treure, penso que aquella manifestació va significar un trencament amb un dels pilars fonamentals del sistema polític i la cultura política principatines d’ençà la segona restauració borbònica (1978): l’immobilisme i l’institucionalisme. Miro d’explicar-ho amb unes altres paraules: el catalanisme s’havia basat amb una completa identificació amb les institucions que l’estat ens havia permès. Dic ens havia permès perquè molts fervents independentistes i gent que vol trencar amb Espanya, són uns fidels defensors de les “institucions nacionals”, tal i com les anomenen ells. I jo em pregunto, poden ser institucions nacionals unes insitucions que deriven d’unes lleis orgàniques d’un estat aliè a aquesta nació? em penso que estem davant d’uns contradicció in terminus.
Per mi aquella manifestació va significar la primera mobilització massiva per reclamar l’autodeterminació del meu país. Sona bèstia, però fins aleshores jo no havia pogut anar mai a cap manifestació per reivindicar la plena sobirania dels Països Catalans de bracet amb gent de totes les edats, de tendències polítiques que no eren exactament la meva i, sobretot, no ho m’havia pogut manifestar mai amb tanta gent. Recordo que tres hores després de l’inici oficial de la marxa encara estàvem a la plaça Espanya i tothom deia que el cap de la mobilització ja havia arribat a plç. Catalunya. No sé quanta gent volia dir allò, però eren molts més dels que jo havia vist mai mobilitzats per un tema com aquest.
Fetes aquestes reflexions potser massa personals, què en queda políticament d’allò? Més enllà de balanços massa optimistes, encara no podem dir que l’autonomisme amb totes les seves expressions (des del més recalcitranment espanyolista dels Icetes, Camachos, Albiols o Serres, fins a l’autonomisme de barretina i espardenya dels Ridaos, Puigcercós, Vives o Bertrans) hagi mort. Més de trenta anys de gestió regional no es poden morir d’un dia per l’altra. Els processos històrics requereixen foc lent i moltes remenades perquè no s’enganxin i segurament ara estem en un moment on allò antic no s’acaba de morir i allò nou no acaba de néixer. Tampoc podem dir que l’autonomisme es trobi tocat de mort, desgraciadament. Tanmateix, sí que penso que es troba en un atzucac i que és feina nostra posar-los la sortida el més complicada possible. Després d’una reforma estatutària inacabada (les del País Valenicià i les Illes sí que ho estan, d’acabades) la feina dels sectors rupturistes és la de posar sobre la taula els termes reals del conflicte polític que viu el nostre país des de fa dècades, obrir un altre front de lluita per debilitar l’estat i obrir perspectives de canvis polítics profunds. No és fàcil ni ningú ha dit que ho hagi de ser. Només podem comptar amb les nostres mans i la nostra imaginació, que no és poc.
- Coses que es mouen…
- Sovint ens queixem, i no sense raó, de la nostra ciutat: ens queixem de la classe política local, de la brutícia, dels edificis que cauen, dels que construeixen, dels que no construeixen, del mal estat i la poca programació dels Centres Cívics, de la lenta mort del petit comerç i de l’augment de les grans superfícies, del mal estat de la platja a l’estiu, … paro perquè no vull deprimir-vos.
Però hi ha moments que deixes el pessimisme a banda i et poses a mirar el teu entorn més immediat i respires una mica més tranquil. I quan mires i respires trobes coses, idees, que s’han anat cuinat molt a poc a poc i que van donant fruit. Són idees que s’assemblen a aquella ceba que cuinem a foc molt baix i que serveix per fer estofats o salses boníssims. A vegades aquestes idees es cuinen sense que en sàpigues res i això encara és millor, més gratificant.
Parlo de festivals com el Musica’t, de reportatges com el que es va projectar la setmana passada al Círcol sobre l’experiència d’Unitat Popular xilena, de projectes que reneixen amb més força com la Sargantana i el grup d’activistes culturals del seu entorn, de la nova seu de l’Òmnium i el Centre Excursionista de Badalona (CEB), dels cinc anys de la Festa Major Alternativa i Popular de Badalona, de la dinàmica de llutia arrel de la crisi econòmica que estan adquirint les entitats veïnals i de moltes més coses i petits detalls que podem trobar als nostres carrers i als nostres caps.
- Per què Bolonya?
- He de reconèixer que em costa molt processar tota la informació que m’arriba sobre aquest tema: el procés d’implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) o, altrament dit, privatització de l’ensenyament a la bolonyesa. Em refio i molt de la bona feina que fan la gent del SEPC i els altres sectors mobilitzats a les aules dels Països Catalans i també, perquè no dir-ho, tinc massa feina per arribar a arreu. Llegint un dels escrits que han fet per divulgar els arguments en contra de l’EEES i per explicar el què això representarà per l’ensenyament públic universitari me n’adono d’algunes coses especialment greus. Per alguns no serà res més que la repetició de coses que han sentit moltes vegades:
procés d’elaboració d’esquenes a la comunitat universitària: declaració de Bolonya (1999), LOU Aznar i Real Decret de Zapatero
aprofundiment del sistema de contractes-programa. Actualment els centres públics ja funcionen bastant així. Amb Bolonya axò anirà a més i es tendirà a un sistema “públic” de dos nivells.
l’ensenyament anirà orientat al profit econòmic que es podrà extreure dels coneixements, no al profit social.
A banda d’aquests motius que es podrien ampliar abastament, les protesetes contra el Pla de Bolonya han provocat detencions i sancions administratives. Sense anar a més lluny, hi ha uns quants universitaris badalonins implicats en les protestes. Ells no seran portada de cap revista ni diari local, ni podran parlar a la Tele Badalona sobre el que han viscut aquests darrers mesos. A tots ells les meves mil gràcies, i també molt especialment a aquells dos que han detingut avui a la Via Laietana, quan es manifestaven al Departament que controla l’anomenat “Lenin del Bages”. Aquest personatge, ideòleg en sel seu moment d’ERC i gran defensor del Tripartit, s’ha de reconèixer que ha fet una de les tombarelles ideològiques més impressionants dels darrers anys d’aquest país. Tot un mèrit.
- Punt i final
-
Doncs ara sí, ha arribat l'hora de dir adéu definitivament a bloc.cat, i volia fer-lo amb l'usuari que vaig començar a escriure en aquest, per això veureu que no surt com a autor l'habitual scaravaca, sinó setros.
Ja està operatiu el nou bloc (falten alguns tocs, però ja està). Hi podeu accedir des de l'adreça http://www.sergicaravaca.cat o bé des de http://sergicaravaca.wordpress.com, mentre que aquest bloc es podrà seguir visitant des de http://sergi.caravaca.bloc.cat o bé http://blocat.sergicaravaca.cat
Ens veiem al nou bloc!
- Canvi(s) al/de blog!
-
Doncs continuen els canvis, però aquest cop, seran molt més forts.
De fet, més que canvis al blog, és canvi de blog. I és que entre alguns problemes que tornava a donar el bloc.cat i que els canvis que havia intentat insertar no acabaven de rutllar, m'han decidit a optar per començar a treballar en un bloc dins la plataforma de Wordpress, amb la que ja havia treballat i m'havia donat bons resultats (tot i que potser no l'he exprimit a nivell gràfic, s'intentarà).
Tot i això, no m'agradava la idea de deixar el .cat que tant ha costat i sabia que el canvi de direcció podia costar, així que m'he fet amb un domini .cat que ja està operatiu: http://www.sergicaravaca.cat
Ara bé, donat que és ja molt de temps amb aquest blog i moltes hores invertides, no el tancaré i es podrà seguir entrant i visualitzant des d'algun subdomini que introduiré un cop el nou blog estigui enllestit (que potser trigarà una miqueta amb els exàmens pel mig, així que haureu de tenir una miqueta de paciència )
I res més, que com a darrera actualització aquí, agraïr-vos a tots i totes les que heu seguit aquest humil bloc i convidar-vos a seguir-lo en la nova etapa "wordpressera"!
- Del neo nacional-populisme de la dreta
-
Tot just fa dos dies, el dimarts passat, es
conmemorava una trista data: feia 70 anys que les tropes franquistes
entraven a la nostra ciutat. Just 70 anys després, vaig veure,
entristit, com, en un lloc a tocar de la ruta seguida pel feixisme, un
vell fantasma d'aquella època tornava a deixar-se veure. I no, no estic
parlant del fantasma de la guerra civil, que esperem que estigui ben
lluny, sinó el d'una política que fou una de les causants: el
nacional-populisme.
És un terme que sembla
desdibuixat, inclús, per alguns, podria ser contradictori. Lluny
d'això, és una de les tàctiques d'un ventall polític que va des de
l'ultra conservadurisme a l'extrema dreta que més beneficis electorals
els ha reportat. Però no només ha actuat aquí, d'altres països també
l'han patit, com la França de la IV República, l'Itàlia post-mussoliana
o la RFA post-nazi.
I és que tots sabem que aquest ventall polític té un handicap:
la instauració d'un sistema autoritarista no és ben rebut per una gran
part de la societat. Per tal de salvar aquest obstacle i permetre
apropar a gent al seu discurs antidemocràtic, les organitzacions que
s'inclouen en aquestes tendències només tenen una sortida: la de
relacionar tots els problemes amb el sistema i presentar-se com els
valedors del poble.
Podria ser, que algú
relacionés aquesta tàctica amb la seguida per les organitzacions
revolucionàries, però res més lluny de la realitat. Aquestes, a
diferència dels sectors nacional-populistes, propugnen un canvi de
sistema que va més enllà de l'entrega del poder a un cert sector. La
revolució suposa un canvi en les estructures de funcionament polític,
social, econòmic i fins i tot cultural. I per fer-ho, s'evidencien els
greus problemes del sistema capitalista, com ho és aquesta crisi. Però
darrere d'aquesta crítica hi ha un projecte alternatiu. La lluita
doncs, com ja he dit, no és pel poder, sinó pel canvi.
En canvi, el nacional-populisme advoca per la relació de tots els
problemes amb la debilitat de la democràcia -sigui quin sigui el model-
i la necessitat d'instaurar un règim autoritari o bé de restricció de
les institucions democràtiques, depenent de l'espai que ocupin dins el
ventall esmentat. Així doncs, el sistema continua, però amb un règim
restrictiu Actua com a abanderat del poble, però el seu objectiu no és
altre que l'assoliment d'aquet poder.
A més, el seu discurs està marcat per un total ultra-nacionalisme, tot treient importància al poble i a les persones, doncs considera que la nació és un tot i, perquè tot funcioni, ha de funcionar com un tot homogeni. Les seves consignes per atreure l'electorat en aquest sentit han estat ja molt escoltades, i són constants crides a salvar la pàtria del seu trencament o del seu desprestigi, alhora que acusen a d'altres de poc patriotes. I desgraciadament, aquest discurs ja fa anys que l'anem sentint.
Com ja he
dit, no és el primer cop que aquestes plataformes han utilitzat aquesta
tàctica: a la II República trobem des de la dreta ultra conservadora
-que estaria encarnada en el Partit Radical Republicà d'Alejandro
Lerroux i part de la Confederación Española de Derechas Autónomas
(CEDA) de Jose Maria Gil Robles- fins a moviments d'extrema dreta, com
la Falange de Jose Antonio Primo de Rivera, les Juntas de Ofensiva
Nacional-Sindicalistas de Ramiro Ledesma Ramos i Onésimo Redondo, o el
Bloque Nacional de José Calvo Sotelo. I a aquestes se li ha de sumar,
clar està, la part de l'exèrcit que es sublevà el 17 de juliol de 1936.
Però, com ja he dit, l'Estat Espanyol no és l'únic lloc on es produirà.
Fins i tot després de la Segona Guerra Mundial, n'apareixeran grans
exemples: a França, Action Française de Charles Maurras a la III
República, el Centre National des Indépendants et Paysans (CNIP) o el
Rassemblent du Peuple Française (RPF) del general Charles de Gaulle a
la IV República i la Union pour la Nouvelle République (UNR) del mateix
Charles De Gaulle i els seus posteriors derivats -Union pour la Ve République (UD-Ve),
Union pour la Défense de la République (UDR) i Union des Démocrates
pour la République- i el Front National de Jean-Marie Le Pen a la V
República; a Itàlia el Movimento Social Italiano (MSI) de Giorgio Pini
i Forza Italia de Silvio Berlusconi; a Àustria, el Bündnis Zukunft
Österreich (BZÖ) de Jörg Haider; a la RFA el Nationaldemokratische
Partei Deutschland; i així en trobaríem casos a gairebé tots els països
Fins ara, a l'Estat Espanyol i als Països
Catalans, en teníem alguns exemples de nacional-populisme, com podien
ser el Movimiento Social Revolucionario (MSR), Alianza Nacional (AN), o
fins i tot organitzacions que es declaren independentistes, com és
Unitat Nacional Catalana (UNC). Tot i això, aquests mai han tingut
molta acceptació ni capacitat de difussió i d'expansió.
Però fa poc ja van aparèixer els primers partits nacional-populistes amb
capacitat de mobilització i expansió: Ciudadanos - Partido de la
Ciudadania (C's)de l'Albert Boadella i l'Albert Rivera -a Badalona, en
Lorenzo Merchán va ser el seu màxim líder- i la Unión Progreso y
Democracia (UPyD) que ha tingut en Rosa Díez la seva màxima dirigent. Fins ara, aquests no han assolit grans quotes de poder i no havien tingut cap representant en l'Ajuntament. Però el passat dimarts, el dia que es complien 70 anys de les tropes
franquistes a la nostra ciutat, vaig poder veure com dins de l'edifici
de l'Ajuntament, hi havia un grup municipal, assegut paradoxalment a la
dreta del públic, que s'aproximava molt, per no dir que practicava, el
nacional-populisme i que disposa de suficients mitjans, tant econòmics
com de difusió, per poder extendre's a gran abast. I a més, en una situació propícia
per la seva tàctica com és l'arribada d'una crisi de llarg abast i la
inoperància dels partits gobernants i d'una dèbil oposició.
Davant d'això, el poble no podem deixar-nos enganyar. Hem de tenir clar
qui és que utilitza el poble i qui és qui el defensa, qui és hereu de
l'opressor i qui del reprimit, qui és el defensor dels interesos de les
classes benestants i qui de les classes populars, del poble en esència.
Davant d'aquesta tàctica de neo nacional-populisme, cal una aposta
clara per les esquerres de veritat, per aquelles esquerres que
sorgeixen del mateix poble autoorganitzat i, sobretot, cal denunciar i
desenmacarar el que s'amaga darrera del nacional-populisme.
P.S.: he fet una edició al text, per tal d'ampliar la concepció del nacional-populisme en la seva vesant nacionalista, alhora que he inclós dos partits que em vaig deixar d'assenyalar
- L'Esquerra Independentista amb Gaza.
-
L'assemblea de Maulets de Badalona, la Candidatura d'Unitat
Popular (CUP) i el conjunt de l'Esquerra Independentista de Badalona
han decidit sumar-se a la convocatòria de la concentració en
contra de la massacre a la Franja de Gaza demà divendres a les 8 del
vespre a la Plaça de la Vila.
D'aquesta manera, l'Esquerra Independentista de Badalona es
solidaritza amb el poble palestí, un poble que lluita, com nosaltres,
pel seu alliberament, i denuncia l'autèntic genocidi que està portant a
terme l'estat d'Israel, tot amagant-se darrere una suposada operació
militar.
Així mateix, aquestes organitzacions animen a
tots els badalonins i totes les badalonines a participar d'ella, així
com de la manifestació convocada el dissabte dia 10 de gener a les 5 de
la tarda a la Plaça Universitat de Barcelona.
Badalona, Països Catalans
8 de gener de 2009
- Repressió? Ni ara ni mai!
-
Aquests dies hi haurà dos judicis polítics contra membres de l'Esquerra Independentista.
El primer d'ells, contra dos companys de Maulets acusats de causar danys a la "mítica" figura del toro situada a la localitat de El Bruc.
El segon, també contra dos companys acusats d'ultratge a la bandera per despenjar la bandera espanyola del castell de Montjuïc el 25 d'abril de 2005, en el marc de la campanya "300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència" i penjar una estelada. Per això, els companys s'enfronten a una petició de 2400 euros o vuit mesos de presó.
Un cop més, hem de demostrar la nostra solidaritat amb els encausats i les encausades polítiques, que no són més que repressaliades polítiques en un conflicte independentista.
Perquè la repressió no ens tallarà les ales!
Visca els Països Catalans lliures!
P.D.: Carles, et dec una contestació, ho se, però ha estat actualització ràpida. Quan tingui un moment et contesto ;)
- La utilització política de Wagner
- Malgrat el que pugui suggerir el títol, no parlaré del III Reich i d'Adolf Hilter, qüestió més que estudiada i publicada. Parlaré de la producció de la Tetralogia de l'Anell de Wagner a València i de com el Govern de Camps està fent un ús polític indigne d'aquest esdeveniment.Atret per la inqüestionable qualitat de la proposta del Palau de les Arts de Valencia vaig desplaçar-me el proppassat dia 21 de juny a veure "L'Or del Rhin", el pròleg de les següents tres jornades de l'Anell dels Nibelungs de Wagner (La Walkiria, Sigfried i El Capvespre dels Déus). Tant la direcció de Zubin Mehta, com la posada en escena de La Fura dels Baus, les veus presents (inclòs Plácido Domingo a La Walkiria) o la flamant Orquestra del Palau de les Arts, així com les critiques dels 3 anys anteriors i l'estrena, feia pocs dies, de El Capvespre... al Maggio Musicale Fiorentino, feien sobre el paper una proposta molt interessant.Els preus de les entrades eren els normals en aquests tipus d'espectacle --no precisament barats per la seva pròpia complexitat-, però hi va haver un parell de qüestions que em van cridar l'atenció. La primera és que regalessin el programa. Al Liceu i a la resta de teatres lírics es ven, a un preu molt assequible, però es ven; aquí es regalava a l'entrar no a l'espectacle, sinó a l'accedir a taquilla. La segona sorpresa va ser el preu del catàleg. Llibre que comprèn els 4 llibrets en castellà, valencià i alemany, amb entrevistes i fotos a tot color i editat amb tapes dures. Segons em sembla, un preu raonable per a una publicació d'aquestes característiques estaria entre els 60 o 80 euros; doncs no, el catàleg únicament valia 20 euros. Una mica despistat vaig entrar al Palau i vaig gaudir d'un bon espectacle. (veure video)Al matí del dia següent vaig comprendre moltes de les coses que m'havien sobtat. Al Canal 9 feien una entrevista a la Consellera de Cultura del País Valencià, Trinidad Miró, amb motiu d'un "esdeveniment únic" a Espanya: la representació de l'Anell sencer en producció pròpia. Doncs bé, tota l'entrevista, inclosa la intervenció dels tertulians, girava a l'entorn el greuge comparatiu que suposa que el Palau de les Arts només rebi 1,4 milions d'euros i el Liceu 14 milions. Exclamaven els tertulians que era un escàndol que tot i la qualitat, contrastada, de la programació d'aquests 3 anys de vida del Palau de les Arts, el Govern de Zapatero menystingués als valencians; que el President Camps --aquell que "se paga sus trajes"- recolzava la cultura i pressionava al Govern central, però aquest volgudament volia maltractar al valencians (dit subliminalment: per votar PP). Com a mostra de tot el que dic, transcric una entrevista de l'esmentada Consellera a l'ABC del dia 1 de juny d'enguany (en blau assenyalo el més destacat a l'efecte):"VALENCIA. Mientras aguarda reunirse con Ángeles González Sinde, Trinidad Miró (Alcoy, 1960) tiene claro lo que pedirá a la nueva ministra de Cultura: que asuma los compromisos adquiridos por su antecesor, César Antonio Molina, y aumente progresivamente la subvención que recibe el Palau de Les Arts Reina Sofía. Lo contrario, sería una nueva demostración de que el Gobierno central «continúa ignorando» las necesidades de la región.-El pasado miércoles se reunió el Patronato del Palau de les Arts ¿Qué significaría la entrada del Ministerio de Cultura en el Patronato?-Supondría la implicación del Gobierno central en una de las mayores apuestas por la cultura que se ha hecho en España en muchos años. La Generalitat, con mínima ayuda del Gobierno central, ha hecho un grandísimo esfuerzo para que el Palau de les Arts se convierta en tan sólo tres años de vida en uno de los grandes palacios de ópera del mundo. Sé que es un argumento mil veces repetido, pero es incomprensible e injusto que el Ministerio de Cultura sólo aporte 1,4 millones de euros al Palau de les Arts, mientras que, por ejemplo, el Liceo de Barcelona recibe más de 14 millones. Es de justicia que el Ministerio de Cultura deje de maltratar en sus presupuestos al Palau de les Arts.-¿Está el programa de la próxima temporada del Palau condicionado por la crisis económica?-No. La programación es de primer nivel. Lo que es innegable es que la Generalitat no tendría que hacer los esfuerzos que está haciendo en el Palau de les Arts y en general con la cultura en la Comunidad Valenciana si Rodríguez Zapatero nos tratara tan bien como a otras comunidades. Zapatero destina 49,2 millones de euros para cultura en Cataluña, 31,5 millones para Andalucía, 14,9 millones para el País Vasco ó 7,5 millones para Galicia. La Comunidad Valenciana sólo recibe 5,3 millones de euros. El Consell es uno de los Ejecutivos autonómicos que mayor porcentaje destina a Cultura y Deporte, con un 1,67%. Paradójicamente, por detrás quedan comunidades generosamente apoyadas por los presupuestos del gobierno de Zapatero como Cataluña (1,16%), País Vasco (0,76%), Andalucía (1,49) o Castilla La Mancha (1,58%).-¿Qué novedades incluye la edición del Festival Mediterrani que acaba de estrenarse?-Este II Festival del Mediterrani va a ser el espectáculo total. La producción de la tetralogía «El anillo del Nibelungo», con dirección de Zubin Mehta y puesta en escena de La Fura dels Baus, va a ser algo nunca visto. Es la primera vez que un teatro de ópera en España ofrece dos ciclos completos de una producción propia de la tetralogía wagneriana y la primera vez que un equipo español se atreve a llevarla a cabo. La intendente del Palau de les Arts, Helga Schmidt, ha dicho que con la producción de la tetralogía de Richard Wagner se escribe una nueva página en la historia cultural de Valencia y de España. Es indudable que Valencia se va a convertir en la capital mundial del wagnerianismo.-¿Cuáles serán sus reivindicaciones principales ante la nueva ministra de Cultura?-La primera y principal será exigir un mejor trato económico para el Palau de les Arts. El anterior ministro de Cultura se comprometió a mejorar poco a poco esta situación, pero antes de que ese compromiso se plasmara en algo oficial, Zapatero lo cesó. Otro asunto que quiero exponerle es que el Ministerio se integre en el patronato del IVAM porque, a pesar de ser uno de los mejores museos de arte contemporáneo de España, no recibe un solo euro, mientras que para el Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (MACBA) hay 2 millones. También le pediré implicación en la restauración del Centro del Carmen. La Conselleria de Cultura acaba de iniciar una ambiciosa obra de ampliación de este magnífico museo en la que vamos a invertir 5 millones de euros y le pediré a la nueva ministra que colabore en la financiación de la siguiente fase de rehabilitación y ampliación. Espero y deseo que la nueva ministra sea más sensible a las necesidades de la Comunidad que sus antecesores en el cargo."En definitiva, estem davant d'una utilització política de les operes de Wagner. El Govern de la Comunitat Valenciana ha volgut situar la ciutat de València en el mapa de la lírica internacional, en una operació semblant a la del Govern Basc amb Bilbao i el Guggenheim; però amb la diferència que els bascos s'ho pagaven ells --sí, ja sabem que tenen concert econòmic i hisenda pròpia- i Camps pretén que li paguem tots. No ens ha preguntat a ningú si volem que faci "algo nunca visto", ni si ho ha de fer en 3 anys, ni si ha de regalar el programes o cobrar el catàlegs a 20 euros. Quan els tertulians del programa de Canal 9 es preguntaven cridant, "quin argument li dóna la Ministra de Cultura per maltractar al Palau de les Arts i als valencians?", per a mi la resposta era i és òbvia: només fa 3 anys que aquest equipament funciona i no es pot estirar més el braç que la màniga. La resta són excuses, cinisme polític i manipulació al més pur estil PP.
- "Paso Doble", de Barceló-Nadj
- Fa mesos ja vaig dir que la perfomance "Paso Doble" de Miquel Barceló i Josef Nadj era un dels meus espectacles imprescindibles aquesta temporada i el proppassat dissabte, 10 de maig, vaig poder gaudir-ne. He de dir que, d'ençà que es va estrenar al Festival d'Avinyó, he fet un seguiment tan acurat del tema, que la meva percepció en directe de la peça patí de certa manca de sorpresa; a això li he de sumar una certa decepció en relació al comportament de l'artista en tot l'affaire de la cúpula de Ginebra. Però tornem a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure.Expectació a la sala, cares conegudes (Pere Gimferrer, Sílvia Munt, Andreu Buenafuente o Javier de la Muelas) i un mur d'argila roja, pintada de blanc, excepte el terra que roman amb el color original. Un sonors cops per darrera del mur ens fa veure que allò es belluga, que comença a prendre forma. Amb posterioritat, apareixen Barceló i Nadj, amb vestit negre i camisa blanca, comencen a treballar l'argila, la de Kanizsa, vila natal del coreògraf i la de les obres ceràmiques de Barceló. El plató es converteix en el taller de l'artista. Les diverses tècniques de treball es succeeixen en aquesta obra que es realitza davant dels nostres ulls. I, tanmateix, és només això? La realització d'una obra plàstica davant de l'espectador?...He de dir que no, la perfomance té una part de treball escenogràfic essencial. Malgrat no tenir argument, les diverses escenes s'esdevenen fent avançant l'obra, entre la ironia, la sorpresa, el missatge subtil o més evident cap un final metafòric que representa molt bé el que Josef Nadj pretenia al plantejar-li aquesta aventura a Barceló: entrar en el quadre. Nadj es converteix en un element plàstic més del pintor, és ruixat i tot amb pintura blanca com la resta del mur d'argila, per acabar ambdós engolits per l'obra resultant, en una tornada a l'origen, als fons de l'argila, de la terra aquosa de la que han/hem sortit.Espectacle de gran alçada plàstica i escènica. Imprescindible!Per cert, al final de l'espectacle Barceló fa unes fotos al públic i a l'obra resultant, a més de prendre's una birra a escena en un acte de se m'enfotisme o divisme (trieu l'adjectiu), molt aplaudit pel públic. Alguns aprofitem per fer fotos a l'obra, llàstima que --al contrari de l'artista- no anem preparats per l'ocasió.Noticies relacionades:"Isaki Lacuesta llevará al cine a Barceló", El País, 9 de maig de 2009"El goce efímero", La Vanguardia, 12 de maig de 2009"Las coreografías de Nadj y el arte de Barceló llegan al Teatre Lliure de Barcelona", El Mundo, 6 de maig de 2009"Venecia 'revisará' a Barceló", Diario de Mallorca, 27 d'abril de 2009
- From I to J. Un homenatge d'Isabel Coixet a John Berger
- El proppassat 2 d'abril a les 7 del vespre s'inaugurava a Arts Santa Mònica la instal·lació d'Isabel Coixet "From I to J", amb motiu del llibre de John Berger "From A to X -- A Story in Letters". Pensava anar-hi, però era un dijous d'aquells que a l'agenda tot s'ajunta i vaig optar per acompanyar al meu amic Manuel Calderón i la seva gent a la presentació de la seva revista "Calle Nueva" al CCCB. Per tant, vaig perdre l'oportunitat que la meva admirada Isabel Coixet em pogués tornar a "donar un tall" com ja va fer fa temps, i de conèixer i escoltar a John Berger i a la mateixa Coixet. Tanmateix, em vaig prometre que, més d'hora que tard, aniria a veure la instal·lació.I així ha estat. Dissabte passat, enmig de les vacances de Setmana Santa, vaig anar-hi cap al migdia. Primer de tot he de dir-li a Vicenç Altaió que ha de fer més amable l'accés al nou Santa Mònica. Ho dic perquè, o s'està molt motivat, o es fa difícil entrar per temor a traspassar el llindar. Un cop a dins, sense massa explicacions, un grupet de 10 o 12 persones comencem a veure un curtmetratge, en el qual John Berger parla de la gestació del seu llibre i desgrana tots els conceptes i motivacions que podem trobar-hi. El curtmetratge és filmat per la Coixet, amb tot el seu ofici i amb l'ajut del millor elenc d'actrius europees (d'Isabel Huppert o Maria de Madeiros a Sarah Polley o Penélope Cruz). Totes elles posen veu a les cartes que A'ida envia al seu enamorat, Xavier (amb veu de l'escriptor Henning Mankell), empresonat amb doble cadena perpètua i que posa el contrapunt a les cartes escrites per l'A'ida.A la fi del curtmetratge, i davant del desconcert generalitzat, un amable treballador de l'equipament ens informa que ja podem passar "a veure-ho" i que aquesta sessió és totalment en anglès. Un grupet de 9 persones entrem en el que sembla un soterrani fosc. Caminem a poc a poc --una noia i jo davant, però sense saber ben bé cap a on- fins que ressona la veu de Henning Mankell i ens trobem amb un moble antic on es guarden les cartes d'A'ida. Ens indiquen que podem agafar-les i a partir d'aquí ens deixem endur per les veus de les actrius que llegeixen les cartes i els contrapunts de Xavier. Estem a la presó (un entrellaçat de filferros dissenyats per l'estudi de Benedetta Tagliabue), a les fosques, i per mitjà de la il·luminació anem de llit en llit; llits de fusta, només tapats per una manta antiga, com les de la meva infantesa i on hi han inscrits els crits de Xavier ("El dia que desaparegui la fam del món veurem una EXPLOSIÓ ESPIRITUAL com la humanitat no ha conegut mai, li va dir Lorca a Jaimes fa uns moments", per exemple). Amb la lectura de les cartes anem sabent més coses d'A'ida i de Xavier, però en realitat és una excusa per parlar d'universals: del pas del temps (de l'efímer, de l'etern o de l'oblidat), del valor, de l'opressió, de l'amor, etc... En acabar la lectura de les 10 cartes i de recórrer els 10 llits, una música que funciona molt bé com a crescendo final de la instal·lació ens retorna a la claror del dia, ens convida a abandonar el món, fosc i tancat, però lliure i lluitador com ho és el pensament de Xavier i de la seva, i ja nostra també, A'ida.Marxa el grup, però em quedo amb les ganes d'escoltar-ho en català --el meu anglès no és tan bo com per haver-ho captat tot, ni amb l'ajuda de les cartes, que encara tinc a la mà- i decideixo visitar la resta de les exposicions abans de tornar a entrar a la presó d'en Xavier.Mentre pujo al pis superior, vaig llegint unes frases del projecte d'Alfred Jaar "Questions, qüestions" ("La cultura és necessària? La cultura és crítica social? La política necessita la cultura?..."). A dalt, hi trobo el projecte de Maria Jesús González i Patricia Gómez "Projecte per a presó abandonada", intervenció desenvolupada a l'antiga presó Model de València. Certament, és un projecte interessant, però més quan s'acaba de sortir de l'experiència d'una presó. Pujo i tafanejo ràpidament el "Refugi" de Mal Pelo, i a les 2.15 p.m. retorno a la planta baixa a punt d'entrar novament al món de Xavier i A'ida.Ara sóc l'únic visitant--dissabte de Glòria i a aquestes hores!!-, així que puc gaudir en soledat, i amb el català de la Carme Elias i l'anglès de Henning Mankell, del recorregut per l'univers que la intel·ligent Isabel Coixet ha muntat a l'entorn del món de John Berger. Puc apreciar la sintonia entre la veu, la llum i els sons. És una experiència única, com estar dintre d'un del seus films o del llibre de Berger. La pròpia Isabel Coixet diu "El projecte que presentem és un homenatge a aquest pensador i una recreació de l'experiència sensorial que proposa en el seu llibre". Missió acomplerta!! Un consell: no us perdeu aquesta instal·lació!En sortir de Santa Mònica vaig anar directament a comprar un exemplar del llibre de Berger. L'efecte Coixet havia aconseguir exhaurir-lo, només quedava un exemplar en castellà d'Alfaguara. Ara l'estic acabant...Algunes reflexions d'A'ida:"Els nens, com jo, ja s'han despertat. Tenen menys raons per dormir que els adults, menys coses que no volen tornar a veure mai més.""El passat és l'única cosa que no ens empresona, amb el passat podem fer el que ens vingui ben bé de gust. El que no podem fer és canviar-ne les conseqüències.""Hi ha una diferència molt gran entre les esperances i les expectatives. Primer em pensava que tenia a veure amb la durada, que tenir esperances implicava esperar alguna cosa que encara havia de passar. M'equivocava. Les expectatives pertanyen al cos, i les esperances, a l'ànima. Aquesta és la diferència.""No es pot cometre un error més gran que creure que l'absència és el no-res. La diferència entre ambdues coses és una qüestió de temps. (I, contra el temps, ells no hi poden fer res.) El no-res passa abans, i l'absència, després.""Em vaig sentir vella, encara recordava el temps en que els soldats eren guerrers, en que les mares, encara que plenes d'angoixa, se sentien orgulloses dels seus fills soldats."" Y me miro las manos, que quieren tocarte, y me parecen obsoletas, porque hace tanto que no te acarician.""Son las cosas pequeñas las que nos asustan. Las cosas inmensas, aquellas que pueden matarnos, nos hacen valientes."Instal·lació oberta del 3 d'abril al 7 de juny, de 12 a 22 h.
- D'un temps, d'un país
- Hi havia una vegada un país que estava preocupat pels resultats acadèmics dels seus alumnes: un 25% dels estudiants no acabaven l'educació secundària i aquesta xifra es doblava quan es tractava de segments de població desfavorida. L'informe PISA situava aquests alumnes 12 punts per sota de la mitjana dels països participants.El President del país va proclamar:"El relatiu declivi de l'educació és insostenible per a la nostra economia, per a la nostra democràcia i inacceptable per als nostres nens. No podem deixar que segueixi com està."I el govern va presentar la seva reforma educativa. Els diaris van dir que seria una reforma polèmica i que l'enfrontaria de ben segur amb els poderosos sindicats de professors.El president seguia dient:" Als bons professors se'ls recompensarà amb més diners per millorar els resultats dels estudiants i se'ls hi demanarà que assumeixin majors responsabilitats per millorar les seves escoles".I va dir directament als professors:"No demaneu més diners, grups d'alumnes més petits, sense estar disposats a considerar una nova forma d'avaluar millor el sistema". La reforma preveia oferir més fons a les escoles públiques, concedir més finançament a les institucions ja existents i una racionalització de la jornada laboral.Us sona la història? Podríeu dir a quin país transcorre? Penseu en Catalunya? Doncs esteu equivocats! És als EUA i les frases i la reforma educativa és la del President Obama. Les semblances amb la situació a Catalunya i al Projecte de Llei d'Educació són evidents, oi? Quelcom fem bé en aquest país nostre! Els problemes cal abordar-los i prendre les mesures adients, encara que costin, perquè el país i els seus ciutadans tinguin un futur per endavant! Frases extretes de:"Obama impulsa una gran reforma educativa en busca de competitividad", El País, 11 de març de 2009."La escuela que quiere Obama", de David Alandete, El País, 30 de març de 2009.
- D'aquí i d'allà!
- Reprenc l'escriptura d'aquest bloc després de massa dies de feina i d'idees que difícilment han sortit del meu cap. Així que faré una mena de miscel·lània que espero que no us cansi.La setmana passada l'ex-alcalde de Medellín, Sergio Fajardo, va recollir el premi "City to City Barcelona FAD Award" al programa "Medellín, la más educada". La peça central d'aquest model són els anomenats "parcs biblioteques": àgores, llocs de trobada, salons de barri. Consten d'un auditori, una sala d'internet, llibres, un espai per a nens, un espai per a la generació d'activitats productives que gestionen crèdits i un altre per a la tercera edat. En paraules de Fajardo, que subscric:"Lo más bello, para los más humildes, de modo que lo público sea lo mejor de esos lugares.""Donde estaba la destrucción está ahora lo bello, así mandamos un mensaje político que tiene que ver con la dignidad del espacio, porque supone un reconocimiento, reafirma la autoestima y crea un sentido de pertenencia."Sens dubte, reflexions i bones pràctiques necessàries!Benedetta Tagliabue realitza l'escenografia per l'espectacle de Merce Cunningham en el seu 90è aniversari. El muntatge s'estrenarà el proper dia 16 d'abril --dia de l'aniversari de Cunningham- a la Brooklyn Academy de Nova York i el 30 d'abril es veurà al festival de Madrid en Dansa. Al novembre el tindrem a Barcelona, però amb una altra peça breu (Grrrrr!!). Tagliabue ha afirmat:"Esta es la gran roca que regalaremos a Cunningham en su 90º cumpleaños".En principi no s'entén res, perquè només es veu una gran i intricada estructura d'acer a base de peces tubulars, amb diverses plataformes a diverses alçades, lligades per escales en ziga-zaga. L'arquitecta diu que es va inspirar en un cristall de roca per a dissenyar l'estructura i si s'observa bé, les seves formes geomètriques recorden a les roques de quars. Tot i així encara falta el recobriment d'algunes cares amb material de plàstic sobre el que el vídeo-artista Frank Aleu projectarà diverses gravacions d'efectes de refracció de llum.Felicitats, doncs, Merce Cunningham, pare de la dansa contemporània!Es posa en marxa l'Arts Santa Mònica de Vicenç Altaió, alhora que el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació afirma que aviat veurem el nou centre d'art emergent de Barcelona al Canòdrom. De fet, l'Ajuntament ja ha destinat recursos provinents del Fons Estatal d'Inversió Local (FEIL) per adequar-lo.Seguirem atents l'evolució de tot plegat!!Per últim i més entranyable per mi, l'artista Gerard Sala exposa "L'esperit intangible, llum aigua aire" a l'Espai Betúlia de Badalona. Una aproximació plàstica a la poesia o una aproximació poètica a l'art. En tot cas, la subtilesa, la intel·ligència, el plaer dels sentits, els trobarem en aquesta exquisida exposició (oberta fins al 30 d'abril):"...I un altre copDir els noms secretsPer reconèixer-se en els mots.I les paraules seran més que paraulesPerquè tindran clarorI, a voltes, ànima."(Gerard Sala)
- El DKV Joventut apallissa el Fuenlabrada i trenca una ratxa de set derrotes consecutives
- Badalona- El DKV Joventut es va reconciliar, diumenge, amb l’afició de l’Olímpic gràcies a una contundent victòria sobre el Fuenlabrada per 96-69. Els verd-i-negres van trencar, d’aquesta manera, una ratxa de set derrotes seguides a la Lliga ACB. “Pepu” Hernández, que va debutar a la banqueta de la Penya amb una derrota contra l’Alba de Berlín a l’Eurocup, va poder estrenar-se en el seu segon partit a la banqueta del conjunt badaloní i primer partit de l'ACB.
Clay Tucker, màxim anotador del partit amb 20 punts, i l’aportació d’Eyenga van ser vitals per apallissar un Fuenlabrada que va donar una imatge molt pobra. Amb la majoria dels jugadors del Fuenlabrada, a excepció de l’exverd-i-negre Ferran Laviña, fora del partit i esperant el toc de botzina final, el DKV Joventut va seguir jugant amb tranquil•litat després d’assegurar, per fi, la primera victòria de la segona volta, un triomf que li ha servit per reconciliar-se amb l’afició de l’Olímpic. El proper partit de la Penya serà aquest diumenge, a les 12,30h, a la pista del Suzuki Manresa.
Compartir!
- El Badalona perd 0-4 davant la Grama
- Badalona- Tot i que els escapulats es plantaven en el derbi després d’haver jugat dos bons partits a domicili. L'entrenador de la Grama, Piti encara no s’havia estrenat a la banqueta colomenca, i a això calia afegir-hi el dèficit de triomfs a domicili. Pronosticar un 0-4, doncs, era poc factible, però finalment el Badalona va patir una gran golejada. A la segona part els escapulats van tornar dels vestidors amb forces renovades, però els minuts anaven passant i la Grama va tornar a arribar a la porteria. El Badalona haurà d'oblidar aquesta derrota per afrontar aquest diumenge, a les 12h, el complicat partit al camp de l'Espanyol B, rival directe.
Compartir!
- Victòria de Mireia Belmonte a la reunió de Nancy
- Badalona- La nedadora Mireia Belmonte (CN Sabadell) va aconseguir la victòria en els 200 m estils de la reunió de Nancy. La badalonina va acreditar 2:15.34 i va superar amb autoritat la francesa De Ronchi (2:17.38).
Compartir!
- De Badalona a Mollet en només 17 minuts a través del futur eix de la Conreria
- El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, ha presentat els estudis sobre el futur eix de la Conreria, que unirà Badalona i Santa Perpètua a través de la serralada de Marina. El projecte, que preveu la construcció de quatre carrils de circulació d’11 quilòmetres de longitud i que discorrerà per túnel el 30% del seu trajecte, té un cost estimat de 400 milions d’euros. Nadal ha tornat a admetre la possibilitat que es prevegi un peatge tou en aquesta nova via de comunicació. Amb aquest estudi presentat també es redueix l’impacte a Tiana amb un túnel més llarg i de cota inferior.
Badalona/Tiana- La Generalitat estima que el nou corredor serà utilitzat per 25.400 vehicles diaris, incrementant la fluïdesa del trànsit i disminuint el temps de trajecte entre les zones del Vallès, el Barcelonès i el Maresme. A més, el conseller ha recalcat que el nou eix ajudarà a descongestionar els accessos a Barcelona, reduint fins a un 15% la circulació actual en el nus de la Trinitat.
El projecte es troba actualment en fase d’avaluació ambiental, i s’espera que abans de juny pugui sotmetre’s a informació pública per poder emprendre’s la licitació de les obres abans de 2012. Serà aquest any quan podrien començar les obres. Segons el conseller, l’eix de la Conreria potenciarà també el transport públic col•lectiu, amb la millora dels itineraris existents i la creació de noves línies d’autobús amb freqüències de pas i temps de desplaçament “competitius”.
Més de 25.000 cotxes cada dia
Segons el Govern Català el nou eix de la Conreria donarà resposta a les noves necessitats de comunicació entre les comarques del nord de l'Àrea Metropolitana, entre les quals hi ha una gran intensitat de relacions econòmiques i socials. Es preveu que el nou eix doni servei a una mitjana d'uns 25.400 vehicles diaris, que actualment utilitzen majoritàriament el Nus de la Trinitat, la B-500 o la carretera de la Font de Cera. A més, en trencar amb l'estructura radial de les vies d'alta capacitat de l'àrea metropolitana, descongestionarà els accessos a Barcelona. En aquest sentit, s'estima que la seva entrada en servei pot reduir en un 15% la circulació actual en el nus de la Trinitat, per on circulen més de 100.000 vehicles cada dia.
De Badalona a Mollet en 17 minuts
Paral•lelament, l'Eix de la Conreria, comportarà una major fluïdesa del trànsit i una reducció dels temps de trajecte, es calcula que el trajecte d'un vehicle entre Badalona i Mollet del Vallès passarà dels 30 minuts actuals als 17 i entre Badalona i Granollers, dels 40 als 25 minuts. Paral•lelament, en connectar amb vies com l'AP-7 i la C-17, el nou eix facilitarà les comunicacions de recorregut més llarg cap a Girona o Vic, des d'aquest àmbit. La nova infraestructura ofereix l'oportunitat de potenciar l'oferta de transport públic col•lectiu, especialment entre el Barcelonès nord i el Vallès Oriental, amb la millora dels itineraris existents i la creació de noves línees d'autobús amb freqüències de pas i temps de desplaçament competitius.
Connexió de l'eix amb la B-20, a Badalona
La nova via d'alta capacitat abastarà els termes municipals de Badalona, Tiana, la Llagosta, Mollet del Vallès, Sant Fost de Campsentelles i Santa Perpètua de Mogoda. La seva configuració es divideix en dos trams: uns 2,5 quilòmetres quilòmetres corresponen a l'adequació i millora de les prestacions de l'actual C-59 entre l'AP-7 i la C-33 i uns 8 quilòmetres, a una via de nou traçat fins a Badalona, que salva la carena de la Conreria amb un doble túnel.
• Túnel de la Conreria: El túnel de la Conreria permet travessar la serralada Litoral sense afectar l'Espai d'Interès Natural de la serralada de Marina. Tindrà una longitud d'uns 3 quilòmetres i estarà format per dos tubs, un per a cada sentit de la circulació, amb dos carrils cadascun. Els túnels disposaran de les tecnologies més avançades de gestió, seguretat i control, així com de filtratge de l'aire i d'eliminació de partícules en suspensió.
• Connexió fins a Badalona: Segons el traçat considerat més òptim als estudis que s'estan ultimant, un cop passat el túnel de la Conreria, el traçat creua la riera de Montalegre i connecta mitjançant l'enllaç Badalona nord amb la carretera B-500, el camí dels francesos a Tiana, la urbanització de Mas Ram, la B-20 i la xarxa viària de Badalona. Finalment, el nou eix se situa entre dos passos superiors existents de la B-500, que s'aprofiten, creua la B-20 amb un pas inferior i enllaça amb la trama urbana mitjançant una rotonda, que permetrà millorar la connexió amb la C-31.
Compartir!
- ‘Pepu’ Hernández: “És un extraordinari honor estar en aquest club”
- Badalona- El nou entrenador del DKV Joventut, José Vicente ‘Pepu’ Hernández, ha assegurat en la roda de premsa de la seva presentació que per a ell, com a home de bàsquet i després de dos anys fora de les pistes, és un “extraordinari honor” poder entrenar l’equip verd-i-negre, conjunt que “sempre” li ha agradat per la seva tradició i mentalitat. “Estic encantat de ser aquí. El sentiment que tinc a flor de pell és molt clar. El Joventut ha estat per a mi un equip amb una extraordinària tradició i mentalitat de bàsquet, que m’ha agradat sempre.
Espero que puguin haver-hi moltes coincidències en la forma de treballar i per a mi és un extraordinari honor el poder estar en aquest club”, ha sentenciat el tècnic. La situació que es troba no és còmoda, amb set derrotes consecutives a ACB i jugant-se demà el passi als ‘play-offs’ de l’Eurocup, però l’exseleccionador confia en les possibilitats d’un equip al qual, primer, haurà de curar les “urgències”, com una certa baixada anímica, però en el qual espera tornar a competir amb els grans. “Intentaré posar en comú el grup, perquè sigui sòlid, i amb una capacitat clara d’entrar un altre cop en la competició perquè amb aquestes derrotes ha perdut una mica la fe en les seves possibilitats, que les té. I no només per a aquesta temporada, sinó per a altres. Els donaré tota l’ajuda que pugui oferir-los”, ha manifestat el tècnic. En aquest sentit, i com ja va fer en la seva llarga i fructífera etapa a Estudiantes, ‘Pepu’ Hernández vol aprofitar la bona planter del Joventut per impregnar-hi el seu segell.
No veu l’equip deprimit, però potser sí un xic ansiós. Per aquesta raó, primer gestionarà l’estat anímic de la plantilla, però ha matisat que, en el seu primer partit amb els jugadors hi ha vist una bona predisposició. “Deprimit, no, ansiós o nerviós podria ser. Cal gestionar aquesta sensació, però hi ha bona voluntat de fer les coses, fins i tot més que no pas els demano. La voluntat és boníssima, però no tots poden anar al contraatac, córrer al mateix temps… Prefereixo que sigui aquest el problema, i no d’apatia”, ha fet.
No hi haurà fitxatges
Content amb el grup que s’ha trobat, el madrileny ha comentat que de moment no hi hauria fitxatges. “De moment ens apanyarem bé com estem. És el moment que tothom se senti important i pugui sumar. Però un equip no està completament tancat, és una societat que en algun moment pot necessitar un canvi que l’ajudi o reafirmi en una situació. No és una cosa estàtica, tancada o hermètica, és perquè algú que vingui amb la intenció d’ajudar pugui venir. Però no és la intenció”, ha manifestat. I és que, amb els joves valors amb els quals compta, espera acabar amb dignitat la temporada i això implica tornar a competir per ser en els ‘play-offs’ pel títol ACB. “Aquest equip té i crec que podem estar al ‘play-off’. Hi ha una competència gran per excés i bona forma de treball d’altres equips. És atraient i il•lusionant el poder disputar una plaça”, ha assegurat. Per això, intentarà que ‘el seu’ Joventut sigui “molt més sòlid” en defensa i intentar aconseguir que els jugadors se sentin “més importants en atac”. “Quan un equip és sòlid en defensa és més probable que se senti fort en atac. Caldrà intentar diversificar la importància de tots els jugadors en atac”, ha afirmat.
Compartir!
- Perill al parc
-  A les 17:40 de 26 de febrer  estava fent esport al parc, concretament running i de cop i volta una furgoneta de la nova associació que gestiona la Fundació Concepció Juvanteny i que habita al parc de Can Solei s’ ha m’ ha tirat a sobre literalment , no m’ ha fet mal perquè ha frenat a l’ últim moment, però l’ ensurt ha estat molt gros, cal dir que la furgoneta anava plena de nens i circulava a tota velocitat dins un PARC PÃBLIC Recriminada a la conductora que anava molt de pressa i tingués cura, m’ ha escridassat.DEMANO a les autoritats competents, en aquest cas l’Ajuntament de Badalona que son els que han autoritzat que puguin passar cotxes al parc que els hi recordi que PRIMER ESTAN ELS USUARIS I VIANANTS i després en tot cas ells, i de cap manera es pot circular a alta velocitat. Tot plegat lamentable.  L’ associació de veïns ha denunciat a l’ Ajuntament en varies ocasions l’ entrada al parc de vehicles, però aquests no respecten els peatons i usuaris del parc.  ... (... continúa)
- Reunió amb les regidores del districte i Mobilitat i Medi Ambient
- El dimarts 9 de febrer vam tenir una reunió amb les regidores del districte (Montserrat Juárez) i Mobilitat i Medi Ambient (Mercè Rius) on es van tractar diferents temes:Es va demanar informació sobre les obres que afecten al parc. S’està fent una entrada accessible al costat de l’entrada principal al carrer Seu d’Urgell. Aquest accés farà accessible la zona del jardà històric de Can Solei, que fins ara era inaccessible. També se han començat les obres de construcció d’una zona de jocs infantils a Ca l’Arnús, entrant per Sant Bru a ma esquerra. Per altra banda, l’ajuntament vol fer una zona de gossos a Ca l’Arnús, però cal l’aprovació de la Mancomunitat de Municipis. Les visites que es feien al parc de Ca l’Arnús, se continuaran fent, però depenent del Museu i com una activitat com les visites al AnÃs del Mono. Això significa que les visites es mantindran però més puntualment.Es va demanar informació sobre l’accés de cotxes al parc. Les regidores van assegurar que es controla molt l’accés de vehicles al parc i que fins i tot han demanat a l’associació que té la cessió del edifici de Can Solei que redueixin al mÃnim l’accés de vehicles.
- Millores al barri i a Ca l'Arnús
- L’ajuntament ens informa de noves obres de millores al barri i al parc: Es pintarà un stop al terra en el carrer d’en Prim/ Margarita Xirgu.En el carrer Mendez Nuñez es col.locarà un cartell amb la senyalització de Z-30A la part alta del carrer Seu d’Urgell es farà la vorera resalt per tal de reduïr la velocitat dels vehicles.Aproximadament durant un mes l’entrada del Parc de Ca l’Arnús, camà dels plataners, quedarà retallada per la gent de mobilitat reduïda i s’apuntalaran els murs. Les obres està n previstes que acabin abans del mes de maig.Â
- espai interior
- L’interior de l’illa delimitat pels carrers Margarida Xirgu, Seu d’Urgell i Méndez Núñez, es un espai deixat i desaprofitat. Si com sembla el projecte inicial s’ha desestimat i ara com ara no tè un ús definit, perquè des de l’Associació, no es fa una proposta de adecentar aquest espaï tot i mantenint l’aparcament?. Tot es possible potser entre tots e spoden donar idees Badalona, 8 d’octubre
- aparcamientos
-                   Hola tenia ganas de comentar el tema de los coches aparcados los Domingos junto al campo de futbol del badalona,es increible por los problemas que puedan traer pero a la guardia urbana les da igual ,hasta que un dia pase algo fuera de lo común y entonces vendrán las quejas .Donde manda patrón no manda marinero .          Amigo dime algo ya que te interesas por lo que escribimos ,un salido
- Estado policial contra los inmigrantes
-
Fa ja uns dies que detecto certs moviments estranys al metro, més concretament a l'entrada, on policies (nacionals) es posicionen i van demanant de forma aleatòria papers i documentació als ciutadans que entren. De fet, més concretament, en demanen només als que són "sospitosos" de ser immigrants.
Normalment tinc molta presa, però fan ganes d'aturar-se i comentar que el franquisme ja el vam superar, que la gent té drets, i que l'habeas corpus existeix tant si ets de fora com si no. De fet, em sembla indignant. Si tant temps lliure tenen per anar amenaçant a la pobre gent treballadora que agafa el metro, podrien agafar als que es colen sense pagar, o fins i tot, els que roben carteres, aquests, que si que són criminals i gent mereixedora de presó o extradició, aquesta gent sembla que no importa. El que cal és anar a pel pobre treballador immigrant explotat en alguna fabrica de mala mort, acollonir-li i ficar-li la por al cos.
Tinc la sensació de que enlloc d'avançar anem cap enrere. Comentant això mateix amb ma mare, em deia que no digués res als policies, no fos cas que també em detinguin. Sembla ser, que ara també et poden aplicar la llei de vagos y maleantes.
Una altra punt més a la meva particular llista de greuges ciutadans… jo si m'enrecordaré d'ella a l'hora de votar.
- Haití: Réne Préval toma la palabra
-
“Las infraestructuras del país son endebles, el aeropuerto se colapsó en unas horas. Cuando aterrizaba un avión nos preguntaban: ¿Dónde están los camiones para transportar la ayuda? Y no teníamos camiones. ¿Dónde están los depósitos para almacenar las donaciones? Y no teníamos depósitos. ” Réne Préval, President d’Haití.
El que deia… una entrevista amb bastant de suc a La Vanguardia. M’han agradat un parell de frases, tot i que m’agradaria constrastar informació sobre aquest home.
http://cinetube.ucoz.com/index/ver_invictus_2010_online_gratis_divx/0-494
- Haití: Los americanos consiguen comenzar
-
Set dies van intentar els cascos blaus de la ONU organitzar punts claus al territori per distribuïr alimebnts i aigua, sense èxit. En menys de 24 hores els Marines americans no només ho han aconseguit, sinó que ja llegia a la Vanguardia que comença a arribar benzina, i que alguns cotxes ja comencen a funcionar, algunes botigues comencen a obrir les seves portes i el Govern haitià comença a funcionar (no sé on llegia que només queden en peu el Ministeri d'Interior i de la Dona, i que tant un com altre han coordinat amb molt d'èxit l'arribada d'ajut a punts claus). Un èxit de d'USA, fins i tot, han aconseguit que l'aeroport comenci a funcionar amb molta més eficiència (curiosament quan van fer fora als periodistes d'allà).
Com ja deia a l'anterior entrada sobre Haití, està clar, que el que necessitaven eren soldats, i no galetes. Al igual que he criticat durament a USA en la majoria de les seves actuacions exteriors, de moment cal felicitar-los. Lluny de les crítiques d'usurpació, o els temors d'alguns països del voltant, l'ajuda comença a arribar i la normalitat torna. No era l'objectiu?
Per acabar, destacar declaracions, per exemple, les d'un un soldat al periodista de The Guardian Ed Pilkington (“I don’t plan on firing a single shot while I’m here. I’ve been in Iraq three times and I’ve done enough of that.”) o un portaveu de l'ambaixada (“We want the people of Haiti to understand that we are here to help. We are not here to invade or occupy.”).
- Haití no es Badalona
-
Són moltes les crítiques ciutadanes que s'aixequen reclamant com potser que només estiguin arribant militars i galetes a Haití enlloc de quantitats inherents d'aliments i ajuda. La resposta és simple, no pot arribar més.
La nostra visió occidental del món, el nostre benestar, ens fa pensar que allò és com aquí, i que els haitians poden trucar als bombers o als Mossos i aquests apareixen al cap d'una estona (per suposat aquí, sense valorar res, els criticarem per tardar 15 minuts), i que en cas d'un desastre tindrem maquines i policies ràpidament per reconstruir i garantir la seguretat, en conclusió, pensem que allà tenen un Estat tant fort com el nostre.
No ens adonem que no queda res de res, l'Estat, que abans del terratrèmol era més aviat dèbil i estava auspiciat per les Nacions Unides, ara ja ni existeix. En els primers moments de la tragèdia, l'ajuda internacional estava col•lapsada, el seu aeroport, o el que quedava, no podia admetre a tants avions, que passaven hores i hores intentant aterrar, quan ho feien, no hi havia dunes, això vol dir que ningú podia descarregar l'ajuda, i en tot cas, quan ho feien, no sabien que fer-ne ni com distribuir-la. Una vegada descarregat, l'avió no tenia combustible suficient per enlairar-se, el que feia endarrerir més als que baixaven.
Per això, ara mateix, per dur que sembli, els haitians no necessiten més galetes o barretes energètiques de la UE, ara el que necessita són milers de soldats i policies, que garanteixin la seguretat del país, els canals de distribució d'aliments, sistemes de drenatge (algun dia plourà, amb risc d'infeccions i malalties), carreteres, i sobretot els hospitals, llavors, si que es podrà ajudar realment a que la població no mori de fam, i que els pillatges, les bandes tribals i la violència acabin amb els supervivents.
- La noche, los borbones y mi perro
-
Et despertes a la nit, mires el rellotge i veus que és de matinada. T'aixeques per anar a pixar, allò típic, i quan estàs mig adormit davant la immensitat de la taça del servei, t'adones que hi ha algun sorellet estrany fora.
Et despertes els sentits, però no el cervell, quan acabes i et mires al mirall sense saber si ets tu, intentes tornar al llit, però de nou sents el sorollet al passadís.
Decidit vas cap allà, encens el llum i zas:
Trobar-te al teu gos pixant al mig del passadís sobre un diari de "El Mundo" amb una foto del Borbó en la portada a les 5 de la matinada no té preu XD
- Tinc un problema amb la Kidman
- Tinc un problema amb la Nicole Kidman, i em consta que no sóc l'únic. Tots els afeccionats al cinema ens permetem tenir actors i actrius als quals els ho perdonem tot, i actors o actrius als quals no els en passem ni una. Això darrer em passa amb la Kidman. No és només la seva gèlida mirada... és la seriositat amb la qual es pren a ella mateixa, aquell posat d'orgullosa trascendència, la repel·lència de la 'primera de la classe' amb la qual puntualitza les seves frases. En la seva darrera producció, a més, hi presenta una cara que sembla sortida d'una convenció de trekies, i per la qual caldria demanar explicacions al seu cirugià plàstic. La pel·lícula, malgrat tot, té més d'un punt d'interès, cosa que demostra que el meu odi per l'actriu australiana és més sanguini que cerebral. Perquè, al capdavall, la Kidman no arriba a espatllar el film, i això vol dir que la seva actuació no deu ser, en el fons, tan desastrosa. 'Margot and the Wedding', la pel·lícula en qüestió (i que jo vaig veure el 5 de juliol), és com si Cassavettes i Rohmer haguéssin anat de copes a Sundance amb el Wes Anderson de torn. Atropellada i irregular conté un parell d'escenes torbadores d'inusitada intensitat i algun gag memorable, ben orquestrat per un Jack Black en estat de gràcia.
- Woody Allen fa crònica local
- Pura Anarquia recull 18 narracions curtes escrites per Woody Allen en els últims anys, la meitat de les quals són inèdites. La resta les va publicar la revista New Yorker, una de les millors 'revistes locals' del món. Em sembla important subratllar aquest fet, bé que ja se sap que Nova York té el poder de fer universal tot allò local. Woody Allen repassa en les seves bullicioses i iconoclastes narracions els problemes quotidians del novaiorquès tipus de l'Upper East Side, tot informant-nos del mal nivell del servei domèstic, de la dificultat d'obtenir plaça en una bona guarderia, del fet que Broadway ja no és el que era, de les potineries dels contractistes d'obres a la ciutat, de l'inquietant augment dels negocis 'new age', etc. Les històries d'Allen conformen una singular crònica satírica de la seva ciutat, i com a tals estan amanides amb una munió de noms de personatges reals i de llocs concrets; detalls difícils de captar i intendre des d'Europa, per molt que el traductor hagi fet un estimable treball de contextualització. Tot plegat entel·la el llibre d'un hermetisme que, a tants quilòmetres de distància, i als nostres ulls, en algun moment acaba fent insubstancials algunes històries.
- Fer un titular d'una novel·la
- Sóc dels que es fixa en les bandes que acompanyen molts llibres i en les quals l'editor aprofita per subratllar al lector que un determinat llibre ha guanyat aquest o aquell premi, que l'argument del volum ha inspirat l'últim film d'èxit a Hollywood o la darrera 'delicatessen' del cinema europeu, o que un diari o una revista de prestigi considera que el volum que hom sosté a les mans és, posem per cas, el llibre de l'any o de la dècada. Sóc dels que s'hi fixa, però sóc, també, dels que extravien amb facilitat aquesta singular tireta de paper que tant sembla ajudar a la venda. Tot això ve al cas perquè em proposava parlar d''Un mal propi del país', el llibre de l'escriptor nord-americà Ken Kalfus editat per Empúries, i m'ha vingut al cap una d'aquestes frases lapidàries que van en aquests bandes publicitàries: l'11-S en clau d'humor, podria haver dit. No recordo si, en efecte, aquesta era la frase que acompanyava el llibre quan el vaig comprar. Tan se val. 'Un mal propi del país' és víctima d'aquesta simplificació tan oportuna en termes de màrqueting bàsic. Tan eficaç a la llibreria, tan carregosa per al lector. És força difícil reduir 'Un mal propi del país' a un titular. Kalfus s'arma d'un cinisme brutal per presentar la parella protagonista, un matrimoni en descomposició. L'autor emmiralla el patètic procés de separació amb un Nova York perplex i també desorientat, el dels mesos posteriors a l'atemptat de les torres bessones. La relació entre la cojuntura política i social i la història íntima és a vegades un pèl forçada. Però la novel·la funciona i ho fa per la incomoditat que genera, per la rudesa amb la qual retrata un determinat moment històric, per la modèstia amb la qual l'autor declina tancar el cercle. 'Un mal propi del país' novel·la de forma suggerent i interessant la urgència del present, amb totes les seves incògnites i incerteses.
- Vacances a Can Ruti
- Rera un inofensiu 'I got the rockin pneumonia and the boogie boogie flu', l'imarscicle clàssic de Nova Orleans, s'ha amagat durant molts dies la meva estada a Can Ruti. Les persones que segueixen el meu 'microblog' (twitter) o que són contactes del meu Facebook van poder llegir l'enigmàtic missatge durant una bona colla de dies. Una pneumònia amb vessament pleural inclòs, acompanyada d'altres complicacions, m'ha tingut ingressat durant prop de dues setmanes. Des de fa uns pocs dies sóc, de nou, a casa els pares, per encarar una recuperació que s'endevina llarga, i que, en els primers dies demana repòs absolut. Tot ha quedat en un ensurt. I de l'ensurt, el compromís personal de reduir una mica el ritme de vida, la voluntat d'escoltar una mica més les senyals del meu cos. I una pila de llibres per anar devorant en les pròximes setmanes. Amb el viatge a Texas anul·lat per prescripció mèdica espero de la literatura tots els nous paisatges que es puguin encabir en una pàgina. I no cal dir que, per sort, són inacabables.
- Descans
- Per una temporada deixo d'escriure al bloc. Circumstà ncies molt personals m'ho impedeixen. Espero tornar-hi el més aviat possible.
Grà cies a tots i totes
- Resposta a la Badalona que suma.
- Primer de tot felicitar-te per la iniciativa. Badalona s'ho mereix amb escreix. Els temes plantejats són mereixedors d'un debat intens, però caldria no oblidar, un cop encetat aquest debat, la situació de l'esport a Badalona i que podem fer per a que sigui un referent dels més importants del paÃs, tot tenint en compte els costos i els grans beneficis que això ens aportaria. Aquà us deixo unes reflexions que, com no, s'haurien de debatre i plantejar-ne totes aquelles que poguessin ser el més interessant per la ciutadania badalonina.
* Badalona és un autèntic referent esportiu a nivell de l'Estat Espanyol, i per això crec que seria del tot just que la Federació Catalana de Bà squet tingués la seva seu a Badalona. Ãs just i fins i tot crec que és del tot necessari que això sigui aixÃ.
* Crec que em de parlar obertament de com sÂha dÂajudar a la Penya i al Badalona. Hem dÂencetar un debat de com ho volem fer i de quina manera, a més dÂestablir quins controls sÂhan de dur a terme per tal que això no sigui un suma i segueix sense cap mena de sentit. La meva oposició és clara, els dos club han de ser a les categories més altes possibles, doncs són grans ambaixadors de la nostra ciutat, i per descomptat la imatge que ens donen i la projecció que creen té un gran valor que difÃcilment podem aconseguir d'altres maneres sense tenir que pagar autèntiques bestieses amb dubtosos resultats.
* Crec que sÂha de tornar a donar fortalesa als jocs escolars. Per posar-ne un exemple, el BBB ha de deixar de ser una figura de poc valor representatiu a ser el mà xim exponent representatiu del Bà squet Base dÂaquesta ciutat. Aquest criteri hauria de ser extrapolat als altres esports que es practiquen a Badalona, que en són molts, doncs el teixit esportiu dÂaquesta ciutat és dels més rics que conec.
* Crec que sÂhaurien dÂestablir lligams forts entre el teixit esportiu privat i el públic. La feina és complementaria i per tant es pot millorar si es produeixen fors on poder parlar i plantejar problemes, idees o el que faci falta.
* Crec que sÂhauria de tornar a fer la Nit de lÂEsport, però aquest cop dÂuna manera seriosa i que els premis del jurat fossin imparcials i merescuts.
Ãs un petit avançament en una lÃnia que no he vist en aquesta primera andanada.
Novament felicitar-te doncs molts ens sentirem molt més còmodes en aquesta lÃnia de treball que no pas en la negativitat de molts altres.
- Les lletres de la crisi
- Us adjunto un link de la pà gina euribor.com.es on s'explica en forma de lletra quin tipus de crisi estem patint. Com que opinar és força bo, crec que la nostra crisi, la de l'estat espanyol té forma de L. Crec que podria variar al tipus U, però dependrà molt i molt del que faci l'actual Govern.
Sota el meu parer, tot i que estic convençut que saben el que tenen que fer per sortir-ne, crec que no tenen el valor suficient, ja que per llà stima per nosaltres s'ho miren en clau electoral i no de pais. Més que mai ens fa falta un "Yes we can", tant a Catalunya com a Espanya, ja que Europa no ens farà els deures.
http://www.euribor.com.es/2010/02/15/las-letras-de-la-crisis/
- Francesc Layret Peatonal
- Com més ho penso més ho veig. Realment no és una idea innovadora, doncs la gran majoria de les ciutats que ens envolten ho tenen fet amb resultats molt més que satisfactoris. Ãs fins i tot possible que el nostre Consistori ja ho tingui al cap, però ho desconec; el fet és que no cal preocupar-nos gaire per problemà tiques que dÂaltres ja han sabut resoldre, el que ens té que preocupar és com fer-ho el més aviat possible.
El Centre lliure de cotxes farà que el moviment de les persones sigui molt millor i agradable. Farà que lÂactivitat econòmica de la zona millori ostensiblement, conferint-nos un nou espai de moviment i obrint diferents possibilitats dÂoci avui inexistents per impossibles.
Ãs hora dÂactuar de manera que el nostre Centre sigui un autèntic espai integrat i un punt de trobada fà cil i atractiu per la ciutadania de Badalona. Ãs hora de donar un pas més enllà per tal que les diverses actuacions que sÂestan portant a terme agafin encara més rellevà ncia. De fet lÂIlla Central tindrà encara més raó de ser en guanyar una major permeabilitat amb el Centre històric de Badalona, donant-li tot un sentit encara més gran al nou aparcament i lÂarribada del metro. Per què no Francesc Layret peatonal?
- SGAE
- Els perruquers estan en peu de guerra, i es que lÂúltima del SGAE ratlla la misèria i la indecència en el seu mà xim exponent. Pretenen que les perruqueries paguin 6,5 euros al mes per a que els seus clients escoltin la rà dio mentre els arreglen els cabells. Es veu que no nÂhi ha prou en rebre tot el que reben amb aquests impostos abusius i injustificats als establiments, o les fotocòpies, el material informà tic, etc. La pròxima serà que tributem els conductors una quota al mes per escoltar la rà dio en el cotxe o posar música en el CD, tot això incrementat pel número de places del vehicle. No sÂestan passant? I pitjor encara, per que seÂls permet?
Ãs important el proper dia que aneu a la perruqueria manifesteu que el servei que us facin sigui sense cap mena de soroll més que la conversa del professional, del client o clienta del costat i la dels assecadors en funcionament, doncs si demaneu música patireu un recà rrec.
I es que si la solució per sortir de la recessió és incrementar impostos i taxes a dojo sense que sÂajudi a la productivitat, us puc ben assegurar que no en sortirem ni en 100 anys. El perruquers també ho passen malament. La clientela no disposa ni de diners i moltes vegades ni de ilÂlusió per mantenir el ritme amb que anys enrere ho podia fer. Un bon amic en comentava que treballar continuava treballant molt, però que el calaix no sÂomplia per cobrir la despesa que es genera, especialment els impostos. Haureu comprovat lÂesclat de perruqueries que anys enrere es van obrir en poc temps a Badalona, i de la mateixa manera com estan tancant avui dia. I amb mides com aquestes, el que sÂincentiva és aquell tipus de perruqueries del 1er 1ª, que no paguen impostos i que fan un competència deslleial a la resta que lluiten per sobreviure en un mercat on sembla ser que el mà xim enemic no és la crisi, si no el Govern.
- Adiós a los Árboles
- ¿Adiós a los árboles? Sí, ellos nos dieron el papel y el papel nos dio la lectura. La lectura nos los quitará. No de nuestros bosques, los quitará de nuestro papel para poder seguir disfrutando de la lectura. Una lectura esta vez sin fecha de caducidad.
Pues nada. Suelto esta parida para decir que me compré un cacharro de estos:
Y que ahora leo más libros que nunca (luego dinero bien invertido, no?).
Se trata de la Papyre 5.1. Y con ella tengo la misma sensación que cuando fui al dentista y me quité esas feas manchas que tenía en los dientes: ¿Por qué no lo hice antes?
- ping
- pong
- Redimensionando Particiones Bootcamp
- Supongo que conocéis BootCamp, una utilidad incorporada en OS X que permite crear una segunda partición en nuestro Mac donde instalar y arrancar Windows.
Dado mi trabajo, suelo echar bastante mano a Windows, de manera que para mí es imprescindible poder tenerlo de manera nativa en cualquier máquina que tenga a mano. Por eso no es raro ver mis macs con dos particiones… una con OS X y otra con alguna variante de Windows.
El problema surge cuando te das cuenta de que hemos creado una partición Windows demasiado pequeña (o demasiado grande). Precisamente ayer me encontré en esa situación (asignar 10Gb a un Windows nunca resultó buena idea…) y me vi en la obligación de redimensionar.
Buscando por aquí y por allá no me lo ponían demasiado fácil, y casi todas las soluciones apuntaban a hacer un clonado de la partición Windows con Winclone para luego volver a crear la partición con el Asistente Bootcamp y restaurar en ésta lo previamente clonado. Otra posibilidad era utilizar una aplicación llamada iPartition que no es barata precisamente…
Pues bien. Buscando por ahí he encontrado una aplicación gratuita orientada precisamente a lo que yo quería hacer: redimensionar la partición Bootcamp. Se trata de Camptune, una aplicación de Paragon que te creará un CD de arranque mediante el cual podrás decidir de manera muy rápida y sencilla cuánto espacio de disco quieres dedicar a Windows y cuánto a OS X. Todo ello sin perder un solo byte de información.
Supongo que el personal ya la conocería, pero yo no, así que aquí queda anotada para futuros usos.
A mí me fue bien… y a tí?
- Twitter en la Antigüedad
- iTunes, Windows 7, su Firewall y otras (malas) hierbas
- Lo sé, hoy es el día de los inocentes, pero esto no es una inocentada.
Ya saben los dos o tres que leerán que hace meses que trabajo única y exclusivamente en casa con un PC de 300 euros que compré en PCGreen. Un Core2Duo E7400 a 2,8Ghz con 500Gb de disco duro y una tarjeta gráfica dedicada de ATI, una EAH3450 de 512Mb fabricada por ASUS. La placa base del engendro es una ASUS P5KPL-AM y venía “dotada” con 4Gb de memoria ram en 2 módulos de 2Gb.
Dicho equipo llevaba instalada una distribución Ubuntu de la época de Concha Piquer que procedí a eliminar tan pronto como llegué a casa. Me gusta Linux, pero trabajando de lo que trabajo no me queda otra que depender de los productos de Microsoft y su sistema operativo, que no fue otro que…
¡Windows Vista! 666
Duró poco, ya que como estaba dando un curso de mantenimiento de equipos informáticos tenía que andar quitando y poniendo sistemas varios y no podía liarme con experimentos… pero esto duró poco.
A principios de Agosto comencé las vacaciones y, al no dar ya las 11 horas de clases diarias de las que disfrutaba durante los últimos meses, disponía de muchas horas libres. Por esa razón me puse a experimentar.
Sabía de gente que instalaba Mac OS X en sus PC’s, algunos de ellos con éxito. Había oído de gente (alguno de ellos Maqueros de la Vieja Escuela™ ) que ya renunciaba a la compra de Macs y trabajaba directamente con PC’s exorcitados con el Sistema Operativo de Apple. Tenía su lógica, ya que desde que Apple decidió abandonar la plataforma PowerPC para pasarse a Intel Macs y PC’s compartían muchas similitudes.
Viendo que había una fuerte comunidad de usuarios dedicada a ello, descargué un Mac OS X Leopard 10.5.7 modificado para funcionar en PC’s: iDeneb.
El proceso de instalación de Ideneb en mi PC no fue especialmente dificultoso, de hecho y excepto un paso en el que hay que especificar el Hardware concreto de tu PC (Chipset, sonido y gráfica básicamente) no difería en absoluto con respecto a la instalación de Leopard en un Mac. Conseguí un PC arrancando OS X funcionando a la perfección, exceptuando un detalle: la tarjeta gráfica. Y es que, amiguitos, esa ATI baratera no es compatible.
¿Qué hice? Pues cambiar la tarjeta gráfica, comprando una cosa que no fuera demasiado cara y me diese compatibilidad con todas las pijadas gráficas de OS X para sus equipos modernos… y héte aquí que por 40 euritos compré una nVidia GeForce 9500GT de 1Gb fabricada for XFX que resultó ir a las mil maravillas.
Lleno de escepticismo me dispuse a probar semejante engendro. No podía ser que por 340 euros tenga un Mac funcionando, y encima con esas características técnicas… algo tenía que fallar.
Usé esa máquina con OS X durante 4 meses de una manera normal, como si del último iMac se tratara. Y no, no hubieron problemas. Probé a meter caña de España a ver si lo conseguía colgar… y ni por esas. Incluso con aplicaciones pensadas sólo para PowerPC funcionaba a las mil maravillas. Y al final llegué a una conclusión que nunca en los años que he estado de maquero hubiera pensado: O Apple ajusta el tema de precios y calidades o sintiéndolo mucho a partir de ahora trabajaré sólo con máquinas exorcitadas. Supongo que cuando necesite comprar un ordenador miraré los Apple y miraré PC’s de característica similares y tomaré una decisión.
Hace un mes compré un segundo disco duro, uno de 1Tb adquirido en PCBox. Resulta que en PCBox te descuentan en importe del canon de la SGAE si dices que el disco duro que compras va a ser usado sólo para el sistema operativo. Has de rellenar una hoja con una declaración jurada diciendo que no lo usarás para hacer cosas malas y ya está.
El caso es que puse ese disco duro como disco de sistema (cumplí mi palabra… a medias…) para instalar Ubuntu Linux 9.10 en una partición pequeñita y Windows 7 Ultimate x64 en la otra.
Linux lo puse para hacer pruebas (no viene mal que si no a uno se le oxida la mollera…) y me aportaba el gestor de arranque Grub. Con Grub conseguí un arranque dual Windows/Linux pero en breve planeo hacer Trial Windows/Linux/OS X.
Últimamente, y a pesar del éxito insospechado de mi Leopard bastardo, me veo trabando casi siempre con Windows 7. Lo siento, es lo que tiene ser profe de informática… pronto el alumnado comenzará a hacerme preguntas sobre Windows 7, y si no me lo he mirado antes… ¿No creéis? lo mismo con Office 2007 y (cuidado, que está al caer!) Office 2010.
Pues bien, en Windows 7 (y en Windows en general) acostumbro a escuchar música con un maravilloso programa llamado Foobar2000. Sin embargo tengo un Airport Express que quería aprovechar para poner música en el comedor. Para quien no lo sepa el Airport Express es un modulito maravilloso que permite hacer que tu iTunes suene vía Wifi en los altavoces de equipo HIFI que tienes tras habitaciones más allá. Pues bien, instalé iTunes sólo para eso… Sí, ya sé que el iTunes de PC es una bazofia inmunda, pero bueno, eso es algo en lo que no me voy a fijar demasiado escuchando música en la cocina mientras friego los platos, no….?
Estoy harto de configurar Airports Express. Es algo bien fácil de hacer. Sin embargo en Windows 7 se me resistió sobremanera. Me daba error.
Y sabéis por qué? Pues porque al señor iTunes o al señor Windows (o a ambos en una confabulación juedeomasónica sin precedentes) no le dio la gana de preguntame si quería añadir una excepción para iTunes en el Firewall de Windows.
Y yo de mientras dándome de cabezazos con el monitor. Y no, esto no hubiera pasado en mi Leopard bastardo. Y sí, de esto iba a el post.
Voy a por un café. Buenas tardes y feliz día de los inocentes… aunque insisto, esto no es una inocentada.
- Going Nowhere
- Pues eso, que me voy. Sigo en los blogs de La Republica.es. Aquà me podréis encontrar.
- Vote with a bullet
- Tras ser liquidado por un disparo de las bandas armadas legales, el primer ministro Kostas Karamanlis lamentó la muerte del joven de 15 años Alexis Gragoroupulos, pero no la condenó.A ver cuándo lo ilegalizan por ello.
- 15-12-2008
- 1 - Acabo de votar las 10 tesis sobre Feuerbach como candidato a rector de mi universidad. Voto nulo2 - Hace un año escribà lo siguiente, como introducción a algo que no se sabe qué deberÃa haber sidoQuien no es comunista a los 20, es que no tiene corazón; quien lo sigue siendo a los 40, es que no tiene cabeza. Desde hace años me sorprende que haya gente que siga haciendo una afirmación tan categórica acerca de la conciencia y el compromiso como algo Ãntimamente ligado a los efluvios juveniles y las hormonas, justamente cuando otra descalificación en ese sentido tiene una orientación diametralmente opuesta: eso es cosa de viejos y nostálgicos. Pasada de manera justa la barrera de los 30, situado en el meridiano entre las edades marcadas por –casi siempre lo son- el bastante reaccionario refrán, y haciendo una recopilación mental de todos los sujetos adscritos al pensamiento crÃtico y radical que he conocido en casi tres lustros de activismo, he observado que por lo general sus evoluciones han sido bastante coherentes. Las adscripciones particulares ya varÃan, o el grado de compromiso e involucración –por lo habitual, nunca cero-, pero el paradigma básico se mantiene: la crÃtica radical y de base al estado de cosas actual, y ser parte del movimiento real que se le opone. Sin embargo, en un sentido colectivo, todos conocemos casos de personas que han dado cambios extremos, auténticos bandazos ideológicos de la noche a la mañana. Y nos sorprendemos dado que es más que habitual oÃr de sus labios las máximas biológicas que he enunciado al inicio de este texto. Cuando me refiero a cambio, estoy indicando un auténtico atravesar el parquet e ir a la otra orilla; una ruptura en el paradigma. Más de una vez le he dado vueltas al asunto y cada vez me hallo más cerca de encontrar, creo, una respuesta. ¿Qué tiene la militancia de positivo? Reflexionar sobre ello no hace más que reafirmarme en un mÃnimo común denominador: disgustos. La militancia da una cantidad de disgustos que podrÃa minar la paciencia de más de uno. Y sin embargo engancha. Por que no todo es reuniones tediosas, cabrearse con el compañero, o dedicarse a la acción, la agitación y la propaganda. Hay una parte muy seductora que es el aprendizaje como persona y las relaciones sociales. Aprender a ver el camarada como un amigo, en las luchas se forjan lazos difÃciles de romper, y de manera muy especial cuando más intensas son éstas. Pienso en huelgas indefinidas, de hambre, encierros prolongados. Por ninguna de ellas he tenido que pasar, pero sé perfectamente qué es preparar una gran movilización con tiempo, con semanas de antelación, y pensar en todas las horas empleadas en preparar la propaganda, en llegar a todos los confines, en hacer distribución de la misma por los centros de estudio o ser el valiente que interviene en una asamblea ajena. Incluso añadirÃa una cosa más. La militancia es, aunque suene duro decirlo, el lugar donde también se enrola en un momento dado la gente fácilmente impresionable, de posos ideológicos o de personalidad poco firmes, y con amor por todo lo estético y sentimental que conlleva. Suena muy absoluto, y alguno podrÃa decirme que yo también fui asÃ. Cierto es, pero también esto es un aprendizaje. Y me explico ante la idea dura y rotunda que he enunciado antes. El atractivo del implicarse y especialmente en años universitarios tiene algo de romántico por la construcción social y el mito que se ha generado con ello. Cuadros medios, profesionales, ideólogos del sistema y élite cultural se han encargado de idealizar no solo a determinadas generaciones, sino además dentro de ellas a determinados ámbitos que, paradójicamente, en aquel momento estaban bastante vedados a los hijos de la clase trabajadora. No me gustarÃa hacer una definición en sentido cerrado, pero sà quiero remarcar que, parte importante de la intelligentsia que se dedica a elaborar hegemonÃa cultural, en su actividad se incluye construir esos mitos que luego un número elevado del público más ingenuo abraza con una gran facilidad. Por ello insisto en lo que llevo llamando factor estético. La gente que suele abandonar el barco no adopta un compromiso real, sino asume un mito –y insisto en ello, dado que los mitos son lo opuesto a la razón- y una categorÃa estética personal acorde con un entorno social o lo que se supone es un periodo vital. No sufren las injusticias como propias, o al menos se engañan sobre ellas. Probablemente ni las vivan, o las vean desde la barrera, o consideren que con la edad adulta se acabaron las chorradas, cuando es el momento donde de facto se inician todos los auténticos problemas y donde más se vive el hecho de que vivamos en una sociedad clasista y con unas clases populares, asalariadas, e incluso propietarias cada vez más depauperadas. El que asume exclusivamente un rol estético, nunca acogerá el componente ético que debe acompañarlo. Nunca asumirá una cierta continuidad ni en la praxis ni en las ideas, porque al carecer de base ética real, principios o bases sólidas se deja engatusar con facilidad: se deja impresionar. Probablemente siempre quiso vender más la imagen de rebelde incluso por una cuestión de conflicto generacional dentro de la familia, que no por tomar partido. En ocasiones el asumir solo este lado superficial hace costoso aceptar en el dÃa a dÃa según qué compromisos reales o tareas cotidianas a los ojos de los demás. Da pereza pero debo hacerlo porque sino qué pensaran de mÃ. Y atención, que no estoy hablando de exigir auténticos revolucionarios profesionales toda la puñetera vida. Puede uno ahogarse por las circunstancias vitales; por una vida cotidiana cada vez más aplastada por el aumento de horas de trabajo –esto es, producir más, con todas las consecuencias que conlleva de maximización de plusvalÃas- y con falta de espacios durante el dÃa dedicados al ocio, a la vida social, y dentro de ésta la vida asociativa. Puede uno dejarse llevar por las circunstancias, pero lo que uno no puede hacer si realmente fue honesto en su momento es cambiarse de acera. Ni los hinchas del fútbol, con todo lo que conllevan de irracional las filiaciones en ese deporte, cambian nunca de equipo; alguien que lo hace directamente no es de fiar. Es una demostración de falta de fidelidad incluso a uno mismo, y despreciable ante los ojos de los que sà fueron sinceros consigo mismos. Un cambio de aires y de edad de la vida puede convertir estas supuestas evoluciones en aceptables en un plano individual, pero la decepción del anterior entorno social seguirá ahÃ. Por lo normal, aquellos que efectúan el cambio de paradigma pero a su vez desprecian el componente ético de la militancia, suelen mostrar algunos vicios que los hacen visibles. Cierta tendencia a la charlatanerÃa, ostentación gratuita de conocimientos, dogmatismo, y poco gusto por el trabajo sucio. Estos dejes se conservan en muchas ocasiones tras el cambio de chaqueta, a menos que no haya una transformación de carácter por medio. En ocasiones me pregunto por qué esa gente hacÃa lo que hacÃa. Por qué se metÃan donde se metÃan. Yo no digo que la persona que se moja sea un auténtico autómata, pero si realmente no están a la altura, no hace falta que se metan tan a fondo ni acepten asumir tareas dirigentes cuando lo único que van a hacer es buscar protagonismo, y posteriormente decepcionar a la mayorÃa. Pueden ser uno más de la calle, y no tiene nada de malo. Interesarse por un plan urbanÃstico, ir a manifestaciones contra los impuestos del agua, ser partÃcipe sin tener por qué ser ni organizador ni lÃder: serÃa su sitio ideal. Pero no: por alguna extraña razón buscan una posición que les permita catar algo de “lo estético” del asunto, y en ciertos casos con voluntad de rentabilizar este aspecto en un sentido individual provechoso. Es muy curioso como este sistema social disfruta reclutando o amparando a estos conversos para su propaganda cotidiana. Pocos pueden ser tan útiles como ellos, especialmente para reescribir la historia o bien para ocultarla. Y mediáticamente tan presentes, que algunos alcanzan en creer que se trata del gran grueso, del gran “desencanto”. Frente a ello, la mayorÃa, los que todavÃa somos, debemos empezar a reconstruir nuestra propia experiencia y difundirla, para que no nos la llenen de barro, no la banalicen, o mejor aún, para que dejen de alimentar el mito del joven atractivo, comprometido y rebelde pasto de un ataque hormonal y de acné. Y por eso me he animado a escribir estas primeras lÃneas a modo de introducción. Espero que disfrutéis con el resto de ellas.
- Music for the Masses
- Pues ahi estaré, poniendo temas de Christina Aguilera y Britny Spears, como es obvio.
- I'm not a fool
-  ¿Qué hacer cuando no sólo te falla tu partido y tu sindicato, sino que además te golpea? Eso pensarÃa esta maestra ayer en la manifestación contra la LECTontos todos menos yo. Con esta frase podrÃa resumirse la actitud del gobierno frente a las manifestaciones de distinto signo que fueron convocadas ayer en el ámbito de la educación. En el caso catalán, no solo contra la aplicación de los planes de Bolonia en la Universidad, sino también contra ley de educación que planea el conseller Ernest Maragall. No voy a entrar en los detalles del rechazo, dado que análisis hay suficientes al respecto, documentados y con los efectos sobre la comunidad educativa bien especificados. Mi reflexión va más allá, y se concreta en el desprecio de las instituciones frente al movimiento, rompiendo con lo que anteriormente era un proceso clásico de pulso: movilización, negociación, y si es necesario más movilización. Ni lo que en ellos llaman democracia cabe ya espacio ni para el conflicto social ni para la discrepancia, no se reconoce a los disconformes como interlocutores válidos de nada, y a lo sumo se intenta dividirlos hábilmente en vez de intentar conseguir acuerdos que sean satisfactorios para las partes en litigio. Y al fin y al cabo, la historia de la humanidad no deja de ser eso, o como dirÃa el viejo, una lucha de clases y de intereses antagónicos. Asumir las contradicciones y superarlas es progresar. ¿Como ignora el gobierno a los manifestantes? En el caso de los universitarios, que protagonizaron sonoras manifestaciones el dÃa de ayer, el desprecio llega a cotas de insultar incluso su propia inteligencia. Como dijo ayer el Director General de Universidades, Felipe Pétriz, desde “el Ministerio de Ciencia de Innovación no se ha acertado al explicar todo lo que supone el proceso”. Esto supone a priori dos cosas: la primera que ni tan siquiera se ha tenido en cuenta a los agentes afectados a la hora de reformar la universidad, ni tampoco se les ha querido en ningún momento explicar nada de lo que supone. De por sà reconocer esto es muy grave, pero mucho más es tener a los estudiantes por idiotas, ignorantes, o un sujeto manipulado por oscuros intereses. En el mejor de los casos, antes de opinar o moverse se les exige a los movilizados conocimientos milimétricos de leyes, polÃtica universitaria, economÃa y otros saberes reservados a los tecnócratas, que tan sólo algunos pocos prometeos bien informados y con conciencia social han conseguido robar a esos dioses para llevar al pueblo, ese ser pasivo, idiota, ciego y con el que no se debe contar para nada. Como si a los compañeros amenazados de Nissan se les exigiera profundos conocimientos en Administración de Empresas, algo asà de absurdo. Estos tipos piden un manifestante de calidad, que deberÃa hacer exámenes, controles y doctorados antes de salir a la calle; parámetro que por el contrario no exigen a sus votantes a la hora de ser aupados a la poltrona. Los dan por perfectamente informados acerca de sus programas y sus acciones futuribles. Otras técnicas: despreciar tu representatividad. Apelar a las mayorÃas silenciosas que no se mueven por desconocimiento, pasividad, o por miedo. Apelar a un institucionalismo democrático absurdo referido a los cauces legales para hacer llegar estas peticiones –es decir, vota cada cuatro años- y más allá de eso es sobreponerse al mandato de los representantes del pueblo. Cierto exvirector de economÃa de la UB militante de CDC hace poco insultaba a la representante de USTEC –sindicato de izquierdas mayoritario en la secundaria- al decirle simple y llanamente que quién era ella para meterse en los asuntos de la enseñanza media, que para eso está los polÃticos y no los sindicatos. Negación del papel de la sociedad organizada, y su derecho a incindir en los asuntos cotidianos. En resumen: que estos tipos no se basan ya ni el sistema denominado como menos malo, es decir: el parlamentarismo representativo basado en un fuerte pacto social –entendido para avanzar en las demandas populares, no para recortar-. Por mis bemoles has de acatar lo que yo haga, tú que me elegiste. Es entonces cuando la simpática docente de la foto de este artÃculo, al ver que su sindicato y su partido hacen lo mismo que proponÃa hace unos años CiU, decide borrarse de ambos o bien exigirles explicaciones. Muchos deberÃamos pensar lo mismo antes de practicar lo poco que nos dejan de participación, pensarlo mucho antes echar el papelito el papelito en la urna. O exigir de una vez una izquierda polÃtica que esté a la altura de las circunstancias.-Â
- La pelu
-
Pues eso, que voy a la pelu. Y me repito el siguiente mantra:
Cortar el pelo no hace daño.
Cortar el pelo no hace daño.
Cortar el pelo no hace daño.
...
- Mi primera Riner extra.
- Paella in vitro.
- Carne de pollo y conejo. Pimiento rojo, judía verde y tomate. Garrofons. Arroz. Pimentón dulce y romero. ¿Olvido algo?
Estos son los ingredientes de la primera paella valenciana cocinada en la vitrocerámica de casa. Cocinada por el bro, estaba rica.
¿La aprobará el maestro paellero?
- Operación retorno.
- Me siento, enciendo el ordenador y abro la ventana.
Desde mi rincón.
- Hombres de Madison Avenue.
- Me he quedado pilladísima con Mad men.
De momento sólo he podido ver seis episodios (de una sentada la noche del viernes, ahí es nada) por cortesía de la Biblioteca de Comunicación de la UAB y necesito más. Al menos la primera temporada completa.
Parece el punto justo, una mezcla entre “Mujeres desesperadas” y “Nip/Tuck” pero sin desquiciar el argumento, más costumbrista.
Fachada y profundidad. ¡¡Promete!!
- FELICITATS
- Cliqueu sobre bon nadal i poseu els altaveus
- REUNIÓ DE LA COMISSIÓ PEL DESENVOLUPAMENT DEL PACTE PER LA MOBILITAT
- El propassat dia 25 d'octubre, la Comissió pel Desenvolupament del pacte per la Mobilitat a Badalona, va celebrar la seva darrera reunió, del present exercici. Desprès de fer un balanç de les accions fetes fins ara, i presentar l'esbós de programa per l'any vinent, es va procedir a convocar el Plenari de tots els signants del Pacte per la Mobilitat a Badalona, pel proper día 17 de novembre, on a més a ,és del balanç exaustiu, i el programa d'activitats, es presentarà l'edició del text del Pacte per la Mobilitat, que ha editat l'àmbit de Mediambient i Mobilitat de l'ajuntament.
- GUIÓ DEL PROGRAMA EMÈS EL 05 DE NOVEMBRE DE 2007
- Avui us presentem el Guió del programa emès el propassat dilluns dia 5 de novembre, sobre el Barri de Casagemes i on vàrem comptar amb la col·laboració de Pere Sanchez i Paquita Fernandez De les Associacions de veïns de Can Mercader i Iris Sol CasagemesRecordem que podeu escoltar els programes de Badalona Camina, cada dilluns a les 7 de la tarda, per les ones de RCB 94,4 FM, dins del Magazine El Mentidero, que presenta Curro Gadella.
- GUIÓ DEL PROGRAMA EMÈS EL 29 D'OCTUBRE DE 2007
- Avui us oferim el Guió del programa emès el proppassat dilluns dia 29, i que fa referència al Barri del Progrés i on vàrem compartir estona amb els senyors Antoni Bel i Emili Solé, dos socis veterans de la Cooperativa la Moral, aquesta entitat tant lligada a la història d'aquest barri, creat al voltant del fenomen de la industrialització de Badalona.Com sempre clicant sobre el link GUIÓ hi podreu accedir. Recordem que el programa Badalona Camina s'emet cada dilluns a les set de la tarda per les ones de RCB, 94.4 FM, dins del Magazine "El Mentidero" que presenta Curro Gadella
- GUIÓ DEL PROGRAMA EMÉS EL 15 D'OCTUBRE DE 2007
- Aquesta setmana toca el barri de Manresà, un barri en el que tradicionalment han conviscut, la industria i l'habitatge i que deu el su nom a Pere Bonastre, un pagés que procedent de Manresa, a la Catalunya central, es va assentar en aquesta zona de Badalonai que tothom anomenà El Manresà.Aquest programa va ser emès, el propassat dilluns dia 15 d'octubre per les ones de RCB, dins del Magazine, "El Mentidero" que presenta Curro GadellaCom sempre clicant, sobre el link GUIÖ hi podreu accedir
Bloc de Ferran Falcó