Fes un clic a la lupa per veure el text de
l’entrada. Fes un clic al títol de
l’entrada per veure-la sencera. Fes un clic al nom del blog
per anar al blog.
Una oposició populista- Populista, que no Popular. Tenen 7 regidors. Han aconseguit, amb l'ajuda socialista, que ni els propis socialistes anessin a votar en aquestes darreres municipals. Fan un discurs diàfan, adreçat a remoure instints primaris. Es mouen i quan algú els explica alguna cosa, sigui certa o no, en fan rebombori. En català, diríem que "d'un pet, en fan set esquerdes".Saben el que es fan. Del que no estic segur és que els continuï donant rèdits. Però això és cosa seva. Ara han fet un vídeo trist en què pregunten a l'alcalde si duria els seus fills a dos centres de Llefià, el Rafael Alberti i el Rafael de Casanova.Si Alberti o Casanova aixequessin el cap....El vídeo es pot trobar al youtube, i ara suposo que el repartiran a Llefià. Són imatges i música descolorides i trista. Fredament, però, hi veiem una paperera oberta (oh! quin desastre!), humitats en alguna paret, un quadre elèctric mal girbat i, atenció, un wàter sense tapa!!. No sé com és possible que no hi hagi hagut una revolta social i hagin penjat els responsables!Potser perquè aquestes escoles, de Llefià, tenen uns claustres prou bons i projectes educatius que fan possible una matrícula suficient cada any, fet que posa de manifest que, a diferència d'altres escoles, d'on la gent defuig la matriculació, estem davant dos casos en que això no succeeix.Potser perquè tot això que es denuncia ja s'ha començat a resoldre, amb inversions de 60000€ en un centre i de 44000 en l'altre. I també perquè ja s'ha adjudicat una inversió en façanes de 212000€.El problema de l'educació no és a les infrastructures, per molt que sempre faci falta invertir més i que el manteniment no sigui prou i tot el que es vulgui. El problema de l'educació és un altre, que té a veure amb els valors, les actituds i la capacitat de generar joves que vulguin tenir un projecte personal i de vida. El PP fa vídeos ensenyant papereres i wàters. Equivoca el tret. El problema de l'educació és un altre, i no veig que, més enllà de les xorrades sobre el castellà, siguin capaços d'oferir un model educatiu diferent, o millor, a l'actual.Això sí, fent populisme, són els millors. Per bé que, paradoxalment, si els pares els creguessin, es carregarien precisament les seves pròpies escoles, de les úniques, repeteixo, que no tenen problemes de matrícula.
- Volem i dolem
- A La Vanguardia, ahir, van coincidir dues notícies que m'interessa comentar. Una, fa referència a l'informe de la Agencia de Protección de Datos, que deu ser un organisme oficial de Madrid, que explica que han augmentat de manera molt substancial les peticions d'empara davant la proliferació de càmeres de seguretat arreu de l'Estat. S'explica quins són els requeriments tècnics i legals que hi ha en el moment d'instal·lar una càmera al carrer, o en un establiment comercial, i també quina és la tendència europea d'implantació d'aquesta tecnologia.L'informe conclou que la clau de la implantació correcta de la videovigilància rau en el seu ús. I deixa ben clar que és una aposta a l'alça a França, el Regne Unit, Espanya i, en general, el món occidental. També, el mateix dia, el periodista Luis Benvenuty es feia ressó de la instal·lació de càmeres al Polígon de Can Ribó, en un article titulat "copas bajo vigilancia" que voldria matisar. Ho faig perquè encara que sigui cert que l'origen d'aquesta instal·lació va ser la problemàtica de la zona d'oci, la realitat és que el projecte actual supera aquest objectiu i proposa que Badalona tingui un sistema de vigilància de la mobilitat intel·ligent.Entenc també que l'interès periodístic posi l'accent en allò que poden fer les càmeres, si s'escau. Però les càmeres, són de trànsit. Tenen o poden tenir altres utilitats? si. Però són de trànsit. Comptem que, com que estaran senyalitzades i se sabrà que hi són, podrem limitar el vandalisme a la zona. Comptem, amb el temps, que podran ajudar a la policia si, per exemple, hi ha una baralla al mig de la carretera com ha passat darrerament. O si hi ha un accident. Però les càmeres formen part d'un sistema que, quan estigui implantat, permetrà una direcció més eficient del trànsit. Dic tot això defensant que les ciutats tinguin i adoptin aquests sistemes sense complexes, amb garanties de privacitat i destrucció de les imatges no rellevants, però com a mesura complementària de seguretat. I ho defenso defugint la hipocresia dels qui podrien criticar les càmeres i al mateix temps enganxar-se als "realitys" i a les fotos "robades" de la premsa groga i rosa.Volem ser vigilats, però que no ens vigilin. Voldríem, com diu el periodista David Airob, mirar però que no ens miressin. Heus aquí la contradicció i la paradoxa que cal mirar de salvar.Un darrer apunt, gairebé biogràfic. Ahir van robar a la meva finca. No al meu pis, però si al meu veí. Entre les nou i les deu del matí. Just a sobre de casa. No sé si enxamparan els autors. És difícil quan són professionals. Però, parlant de càmeres i tecnologia, en aquesta ocasió haguessin estat útils si el pis hagués tingut una alarma connectada a una central que hagués avisat la policia que, des de la seva sala de control de trànsit, hagués pogut focalitzar la càmera en el punt del carrer on s'estava avisant del robatori per poder tenir imatges, potser decisives, per enxampar els lladres.Parlo de futur, però no de ciència ficció. I defenso que puguem disposar d'aquesta tecnologia i d'aquesta capacitat. Però avui per avui no som en aquest estadi i, simplement, estem en un projecte de mobilitat intel·ligent amb potencials aplicacions que caldrà anar debatent. Mentrestant, jo, ja he encarregat una porta més segura.
- Contes urbans
- La senyora vivia sola en una planta baixa, a Badalona. Tenia l’única companyia d’un gos faldiller. Fa molts anys que era així. La rutina de cada dia li feia passar l’escombra per la vorera del davant de casa, i recollir el paper o les fulles i la pols que hi pogués haver. L’altra gent gran del carrer, també ho feia. Era una costum pròpia d’aquells que no havien tingut de res i precisament d’això en feren virtut. La virtut d’esforçar-se, treballar, comptar amb el veïnat i mantenir el seu entorn ben polit.
No sabria dir qui ni com, ni per què es va trencar el vell veïnatge. Hem de suposar que l’arribada d’un servei municipal pagat pels ciutadans en va ser l’origen, o un d’ells. Ningú no volia, ni sabia o podia predir que allò que era bo –que pagar impostos revertís en aquells homes i dones que escombraven on abans ho feia el veïnat- acabés enfonsant la manera de viure dels veïns del lloc.
“Si ho fa l’Ajuntament, jo ja no ho de fer” o “jo pago impostos, ja m’ho fan”....van esdevenir frases comunes que feren possible un canvi de vida. Una comoditat que es va estendre després al manteniment d’aquell jardí, o a la cura d’aquell veí malalt. L’administració va anar cobrint tots aquells espais de veïnatge deixant despullat el terme. La gent, mica en mica, s’hi va anar acostumant. I fins i tot, l’educació dels fills va ser delegada en un sistema escolar que a més d’ensenyar lliçons havia d’ensenyar valors. Al cap i a la fi, deien alguns, “jo ja pago els meus impostos”.
Així, aquell petit univers de persones, famílies i veïns que netejaven i s’ajudaven en l’adversitat, va ser substituït per una filera de vivendes i blocs d’habitatges plens de gent que no es relacionava de cap manera. I d’això en van dir “progrés”. Havia arribat el progrés, la possibilitat de pagar per obtenir serveis, i de convertir-se en client i consumidor a perpetuïtat. Aleshores va canviar la lògica de les relacions humanes. Més aviat, varen desaparèixer. A partir d’aquell moment, només hi havia una propietat a defensar, i un entorn a mantenir per l’administració a través dels impostos. I hi havia tanta feina a defensar-se, que es considerava que l’educació dels fills tampoc no pertocava als pares, sinó que, com la recollida de la brossa o la neteja del carrer, també l’havia de fer l’administració.
Tothom es cuidava exclusivament d’allò seu. La frase “cuidi’s de les seves coses” va esdevenir la preferida per tal de deixar clar que ningú no podia ficar-se en els afers aliens. I aquest pensament va tenir tant d’èxit que, quan algú llençava un paper a terra, o no recollia els excrements del gos, naturalment deslligat, i alguna persona gran, com aquella senyora o aquelles que havien après què era el veïnatge, els demanava o reclamava pel fet, la resposta tòpica esdevenia el “cuidi’s de vostè”.
I la gent gran va callar, i ja no va advertir mai més ningú del seu comportament. Les regles havien canviat, i calia veure com avançava “el progrés”. Però cada dia els impostos donaven per menys, i tothom creia que tot, absolutament tot, li corresponia a l’administració, que no donava l’abast. S’havia perdut el control. La gent només es cuidava d’allò “seu”. Aleshores, amb la gent gran muda, molts pares absents i els joves sense referents, l’administració va inventar els educadors de carrer, els agents cívics, els mediadors....però res no era tant efectiu com allò que feia la gent gran, anys ençà.
L’administració i els pares i mares havien de reaccionar. El fracàs escolar avançava, i això es notava en la gent jove que s’estava al carrer sense fer massa res perquè el propi sistema els havia protegit del mal de “treballar” a segons quines edats. Lentament, s’anà despertant una consciència adormida pel progrés mal entès i absurd. Que els fills s’han d’educar; que l’administració no pot fer de pares; que no tot es paga amb impostos; i que l’excessiva protecció fabrica dèspotes i maleducats.
- Pedagogia contra les festes sorolloses
- No podem arribar a tot arreu. No sempre la Guàrdia Urbana pot atendre les queixes que rep per festes sorolloses que molesten els veïns els caps de setmana. Les múltiples actuacions que a aquelles hores ha de fer a vegades ho impedeixen. Però les queixes dels veïns no queden en un calaix. En fem un seguiment, i durant la setmana mirem de visitar els pisos que han protagonitzat algun conflicte d'aquest tipus. Ho fem quan els qui hi viuen estan en millors condicions d'escoltar. Així s'hi pot raonar millor, i els resultats són més efectius. Penjo com a arxiu adjunt al peu d'aquest post un article de La Vanguardia d'avui que en parla.
- No som a la "teletienda"
- Ahir vaig anar al Palau de la Virreina, aconsellat per un amic a qui li agrada la comunicació política, a veure una exposició titulada "spots electorals, l'espectacle de la democràcia" www.bcn.cat/virreinacentredelaimatge . Vaig passar gairebé dues hores consumint anuncis polítics de tot tipus, nacionalitat i ideologia. Ho vaig fer pràcticament sol. Però vaig disfrutar veient com a tot arreu, la política incorpora la creativitat a l'elaboració dels seus missatges, cada vegada més simples.De tot el que vaig veure, se n'ha editat un llibre amb quatre dvd's, amb l'agradable oportunitat de triar-ne l'edició catalana-anglesa, o la castellana-anglesa.Hi ha molts anuncis que m'agraden, i és impossible descriure'ls. No és per això que faig aquest post. El faig per dir que, més enllà dels anuncis, bons o dolents, la confiança i el vot te'l guanyes al carrer. I que no hi ha spots que canviïn aquesta realitat.Obama, per exemple, que ha fet uns spots rodons, i una gira europea mediàtica i triomfal, ja va enrera de McCain. Els analistes ho atribueixen precisament a la seva sofisticada campanya, que agrada molt als rics creatius de Manhattan, però que no connecta prou amb l'Amèrica real.Tornant a l'exposició, hi he trobat a faltar, o en tot cas m'agradaria saber, quina relació hi va haver entre alguns spots magníficament produïts i el seu efecte electoral real. Sense negar la seva importància, insisteixo només a dir que el vot de la gent es treballa al carrer, i que si a més després hi ha diners i creativitat, els spots poden ajudar, però que no són decisius.Als polítics, la gent no ens compra per internet, ni en un "teletienda". La gent ens vol veure més a prop. Aquests dies m'he confirmat en aquesta creença visitant persones de Badalona que m'havien requerit per una o altra raó. Hi he anat a les hores que diuen que passen les coses que m'han volgut explicar. No sé quantes, quan ni si les podrem resoldre, però queda clar que el contacte val la pena i que es poden intercanviar impressions que et permeten seguir estimant la teva feina i, en el meu cas, renovant la vocació que tinc de procurar servir d'alguna cosa sense alllunyar-me de la realitat.
- El PP edita un nou DVD
-
El Partit Popular de Badalona ha tornat a la carrega amb un nou vídeo, que podeu trobar penjat al Youtube. En el DVD, els populars badalonins denuncien l'estat en què es troben dues escoles públiques de primària de Llefià: el CEIP Rafael Casanova i el CEIP Rafael Albertí.
- Un nou Casal popular a Badalona
- Llegeixo al bloc d'Ela Miralpeix que fa una setmana que s'ha inaugurat el bloc del casal Carme Claramunt que un grups de badalonins proven de posar en marxa a l'entorn de Llefià, la Salut i Artigas. Claramunt va ser una víctima més dels franquistes l'any 1939, a les mans dels quals va morir afusellada.
- Apunts ràpids: el Corte Inglés va per llarg
- La construcció del Corte Inglés a Badalona sembla que va per llarg. Ahir la majoria de diaris catalans publicaven una informació amb els resultats econòmics del darrer exercici de la companyia i on s'explicava quins són els centres que la marca es prepara per obrir a l'Estat. A Catalunya només hi ha en fase de projecció el de Tarragona. Badalona haurà d'esperar...
- Món complicat
- Aquest és l'article que ahir vaig publicar a la secció d'opinió d'El Punt, Punt de Vista, a la peça que porta per nom genèric De set en set. L'article reflexiona sobre com els humans, sobretot els que manen, ens compliquem la vida.
- El PP badaloní exposa vídeo a la Virreina
- El Partit Popular de Badalona va aconseguir notorietat en l'àmbit nacional a les passades eleccions municipals gràcies al polèmic vídeo «7 minutos», on es barrejava el tema de la immigració amb delinqüència i seguretat ciutadana. Aquests dies, el vídeo ha estat inclòs, com explica el PP al seu web, a l'exposició internacional Spots electorals, l'espectacle de la democràcia que fins al 28 de setembre ha estat present a la Virreina.
- Badalona: Plaça de Les Gavines
- Cliqueu a sobre per veure les imatges més grans.
- Reflexions d’estiu: ERC
- Se’m fa difícil d’entendre el joc polític d’ERC a Badalona. A les darreres eleccions locals van rebre un bon cop i tot i així van preferir estar al govern de la ciutat que fer una digna oposició. Entenc que amb la petita representació que té el partit a la ciutat, pugui semblar més profitós estar al govern i que la gent senti parlar d’ells, que no estar a l’oposició i que ningú no en sàpiga res. A més, la pressió que fa la CUP (amb un “target” semblant) pot fer més convenient aquesta opció. Però els problemes amb els que s’està trobant el Jaume Vives (Escola de Música, Dalt de la Vila), dubto que li donin bons rèdits polítics, més aviat al contrari. De fet, cal recordar que en el cas de l’Escola de Música el jutge a donat la raó als professors i els ha reconegut una relació laboral que en Jaume Vives havia negat.
Hi ha gent molt vàlida a ERC Badalona així que suposo que s’hauran valorat totes les alternatives. Però no acabo de veure els beneficis de que ERC estigui al govern i no deixo de veure-li inconvenients. De tota manera en Jaume Vives possiblement serà un gran polític, però no té la bona imatge que semblen tenir en Ferran Falcó o en Carles Sagués i això és un llast considerable per a la formació.
Encara queda molt per a les properes eleccions municipals, així que ERC està en condicions de millorar la seva imatge a Badalona. Seran capaços de fer-ho?
- Reflexions d’estiu: ICV-EUiA
- De quina manera ha afectat la pèrdua de poder polític a Badalona a ICV-EUiA? Sincerament, no ho tinc clar. El canvi de persones és força evident, però aquest canvi ja estava previst abans de les eleccions municipals, així que és difícil valorar de quina manera els hi ha afectat el canvi de situació a l’ajuntament.
Carles Sagués, el nou cap visible de la coalició, sembla multiplicar-se i és fàcil veure’l en qualsevol acte més o menys important de la ciutat. Donat que és una cara nova a ICV-EUiA, sembla lògic que s’estigui donant a conèixer. En Carles sembla una persona seriosa i amb ganes de fer coses. La veritat és que no ho té massa fàcil. És el cap visible d’una coalició amb diverses sensibilitats que el nom no mostra en la seva extensió. De fet en l’anterior legislatura municipal les vam veure de tots els colors, la marxa de la Muntsa, el “plante” del regidor del PSUC-viu (em perdonin si m’he equivocat amb el nom), desagradables errades (tall d’arbres a Can Solei i els voltants per “error” de l’empresa constructora, per exemple), discussions amb els seus socis de govern,… Ara sembla que la situació està controlada i que hi ha ganes de tenir un cert pes en la ciutat. I això, sempre és bo.
Una de les darreres actuacions d’ICV-EUiA ha estat la campanya per la transformació de l’autopista C-31 que ha rebut un cert suport ciutadà i que ha aconseguit la unió dels diversos partits al consistori per tal de demanar a la Generalitat que busqui la manera de reduir l’impacte d’aquesta via. Aquest interès d’ICV-EUiA no és nou, de fet ja havien liderat la petició de reducció de la velocitat a 90 km/h (mesura superada desprès per la reducció a 80 establerta per la Generalitat).
Tot i que ara no ho tinc massa present, crec recordar que Badalona és una de les poblacions catalanes on ICV-EUiA té més pes. Possiblement sigui més demèrit dels socialistes badalonins que mèrit dels comunistes locals, però ara hi ha una persona que sembla tenir prou seny per a que al demèrit dels altres es pugui sumar els seus propis mèrits. Serà en Carles Sagués capaç de millorar els resultats del seu partit a Badalona? Em mullaré: jo crec que sí.
- Reflexions d’estiu: CiU al govern de Badalona
- Feia temps que venia donant-li voltes a aquesta entrada, però no trobava el moment d’escriure-la. L’estiu m’ha ajudat a donar-li forma
Quan CiU va donar suport al PSC a l’ajuntament de Badalona em vaig sentir decebut. El PSC fa massa anys que està governant la ciutat i dóna la sensació que viu en un mon apart, lluny dels badalonins i badalonines. Alguns diran que els vots no ho demostren, però Badalona és una ciutat que vota PSC-PSOE compulsivament i tot i això, el PSC local va patir una important caiguda de vots a les eleccions municipals, més notòria si la comparem amb el nombre de vots que va rebre el PSC-PSOE a Badalona a les eleccions espanyoles.
Però tenim CiU a l’ajuntament des de fa ja prou temps com per poder fer una valoració de la seva feina. Com s’ha notat l’arribada de CiU al govern de la ciutat?
Pel ciutadà normal, segurament la part més visible sigui la nova normativa de civisme. Una normativa que continuo sense veure clara per molts motius que no venen al cas, però bàsicament perquè l’aleatorietat a l’hora de fer complir les normes és una norma a aquesta ciutat… Si continua així aquesta normativa no servirà de res. També va tenir una certa repercussió el cotxe “posamultes”. Veient que a President Companys no ha disminuït l’aparcament indegut tinc els meus dubtes que realment estigui complint els objectius que CiU es va marcar amb ell. Més coses?
Bé, però de fet, segurament la part que CiU ha aportat a l’ajuntament està a la banda que no es veu o, potser millor dit, que no es veu massa. Els regidors de CiU intenten estar a peu del carrer i parlar directament amb la gent. Una diferència molt important amb els regidors del PSC i fins i tot amb els regidors que tenia ICV-EUiA a l’anterior legislatura que deixaven aquesta tasca als coordinadors corresponents. Aquesta actitud els fa més propers i, alhora, els ajuda a viure els problemes dels ciutadans més a prop. No és el mateix parlar directament amb els ciutadans que deixar que sigui un altre el que ho faci. Desprès, a l’hora de solucionar els problemes la cosa es complica, perquè la manca de recursos de l’ajuntament (per a segons quines coses…) i la necessitat molts cops de la participació de regidories de diferents colors, fa que les solucions triguin molt en arribar.
Tot i que Badalona és una ciutat molt gran, encara és prou petita com per a què els regidors puguin estar a prop del ciutadà. És veritat que això significa una feina extra potser no prou recompensada, però l’objectiu dels polítics hauria de ser el servei a la comunitat (que és, de fet per allò per a que han estat elegits) i crec que només d’aquesta manera poden fer bé la tasca que els ciutadans els hi hem encomanat. Sembla que a CiU ho tenen clar. Potser perquè porten poc temps fent aquesta feina i les nombroses limitacions encara no els han cremat. Sigui com sigui, espero que no decaiguin i que la dedicació que ara posen es mantingui fins al final de la seva responsabilitat.
Actualització 11/08/08. En Ferran Falcó respon al seu blog: Resposta a la bitàcola d’en badabit.
- Jabier Muguruza a Badalona
- Ja tenim el programa de les festes d’agost 2008 al web de l’Ajuntament. I n’hi ha per tots els gustos.
A casa del Capgròs no ens perdrem el concert del Jabier Muguruza a la Plaça de Font i Cussó, divendres 15 a les 20:00h. Diu el programa:
Konplizeak és el títol de l'últim disc de Jabier Muguruza i que ens presentarà a Badalona. Aconsegueixen un ambient elegant i sensible partint de tres components: la veu i l'acordió de Jabier, la guitarra d’Angel Unzu, i els cors de Mireia Otzerinjauregi. La proposta del cantautor d’Irun a l'estiu badaloní.
Al Jabier Muguruza a casa l’hem vist ja unes quantes vegades, l’últim cop al BarnaSants 2008, on va presentar aquest mateix espectacle.
Es fa difícil explicar com algú que canta en una llengua de la qual no s’entén ni un borrall (tot el repertori és en basc amb alguna comptadíssima excepció) és capaç de transmetre una emoció i una intimitat tan sensibles durant el concert. Potser les explicacions (digressions, moltes vegades) sobre les cançons (o sobre anècdotes de la seva vida) que fa abans de cantar un tema… o just en acabat, potser el to (al principi monòton, després un murmur que se’t fica als òssos), potser les veus, la guitarra, l’acordió…
No teniu excusa per no anar-hi: si no us agrada, sempre podreu dir que ho heu provat. A més, l’accés és lliure.
Ens hi veiem!
- Blog de l'alcalde
- El nou alcalde de Badalona ja ha obert el seu blog, en consonància amb els nous temps i amb la importància que dia a dia cobra el ser present a la Web i especialment a les bitàcoles. Al ser un blog institucional (www.alcaldedebadalona.cat) no podem esperar que sigui obert i escrit per una persona que vol comunicar amb la ciutadania si no un d'absolutament hieràtic i corporatiu on sols es manifesten les bondats i les realitzacions suposades del nou govern municipal. Es adir, un nou blog a l'estil del de Maite Arqué.Anirèm seguint la seva evolució i us comentarem els seus articles.Us deixem com a mostra de les excel•lències del nostre nou alcalde la seva Biografia més oficial encara que l'anterior també exposada en LRPB. Pareu atenció al seu currículum laboral que ens deixa ben clar els interessos del nostre alcalde: viure sempre de la política. Amén?Biografia de l'alcaldeVaig néixer a Badalona el 9 de juliol de 1955. Estic casat i sóc pare de dos fills.Vaig fer els estudis de primària i batxiller a Can Nolis i el batxillerat superior i el COU al Col•legi Badalonès. He estudiat Ciències Químiques.En la meva trajectòria política he estat coordinador de Publicitat i Imatge del PSC. Des de l'any 1996 sóc el Primer Secretari de l'agrupació del PSC de Badalona. També sóc membre del Consell Nacional del PSC i he exercit com a assessor del Gabinet de Presidència de la Diputació de Barcelona.Pel que fa a la meva trajectòria a l'Ajuntament de Badalona, vaig ser elegit regidor l'any 2003. En el meu primer mandat com a regidor (2003-2007) vaig ser nomenat 8è tinent d'Alcalde i regidor de l'Àmbit de Recursos Interns. Al capdavant d'aquesta regidoria vaig liderar el pla de sanejament de les finances municipals, el qual vaig poder culminar amb bons resultats, cosa que ha fet que en aquests moments l'Ajuntament de Badalona presenti un balanç positiu en els seus comptes de l'any 2006 i 2007. També vaig impulsar des d'aquesta regidoria mesures que van ser pioneres, com les bonificacions fiscals sobre l'IBI de les famílies monoparentals.En aquest primer mandat també vaig ser nomenat regidor responsable del districte número 4, que comprèn el barri de La Salut. Com a regidor de districte vaig treballar activament en el desenvolupament del Projecte d'Intervenció Integral dels 7 barris fronterers de la Serra d'en Mena en el marc de la Llei de Barris. També com a regidor d'aquest districte vaig impulsar el projecte i la construcció del nou Centre Cívic de La Salut.En aquest període també vaig ser membre de la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.Des del mes de juny de 2007 he estat segon Tinent d'Alcalde i regidor de l'Àrea d'Urbanisme i Territori de l'Ajuntament de Badalona i membre de l'Àrea d'Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona.La Res Pública de Badalona
Participa!
- Desapego i finançament
- Llegeixo aquestes darreres setmanes el debat sobre la finançament autonòmic i les diferents posicions que es mantenen a les diferents autonomies.Montilla ha obert la caixa dels trons amb les seves demandes -que alguns qualifiquen d'extemporanies- amb un fons clarament econòmic trufat -com deia l'altre- amb un revestiment, el famós desapego, més propi dels nacionalistes. No s'ha de dir que aquests estan cofois per l'actitud del seu president xarnego.A primera vista entenc perfectament que cadascú miri per les seves carxofes. És lògic que un president vulgui beneficiar-se el màxim possible dels diners a repartir del Fons de Suficiència. (finançament addicional que te per objecte cobrir la diferència entre necessitats de depesa de cada comunitat autònoma i la seva capacitat fiscal -recaptació-).D'altra banda el principi de solidaritat be recollit a la Constitució espanyola amb l'objectiu de vetllar per l'establiment d'un equilibri econòmic adequat i just entre les diferents parts del territori. La questió estriba en les paraules, adequat i just.Ho entenc inclòs quan els números deixen clarament i palès un desajust en el repartiment que fa que els territoris que més aporten acabin essent els que menys renda perceben per capita. Així ocorre amb les comunitats de Madrid, Balears, Catalunya i Comunitat Valenciana que desprès de la anivellació queden molt per baix de la mitjana espanyola. No passa com a Canada o a Alemanya on les comunitats que més aporten, contribueixen al fons de solidaritat però al final continuen essent les que més ingressen per capita.Malgrat l'aportació important de Catalunya al Fons, continua existint l'errònia percepció que associa singularitat catalana amb privilegi. És a dir, qualsevol reclamació que faci el govern català es trobarà amb la crítica frontal tot i ser justa. I en aquest cas concret no pot ser més justa. Els catalans volem rebre el finançament que ens pertoca si volem mantenir els serveis amb una qualitat mínima (com els que te Extremadura, posem per cas, un receptor net)La reclamació deu ser tan clara que l'Estat ja està disposat per a modificar el sistema de finançament de les comunitats. Inclòs està disposada al repartiment del 120% del pastis ja que declaren que cap autonomia rebrà menys del que rep. No s'estan per enfrontaments amb els diferents territoris! Com es fa aquest repartiment si no és amb una major aportació de la caixa de l'Estat?No tinc clar si la solidaritat, els seus conceptes, s'han de limitar o no a uns determinats com es proposa des del Govern Català, però el que si tinc clar que no podem continuar essent contribuïdors nats de les arques i acabar percebent menys que els que són receptors nets. És un model que s'ha d'acabar per que es marcadament injust.Tornant al desapego anunciat per Montilla, considero que no deu ser tal quan aquí, a les eleccions estatals, el nombre de votants es multiplica de tal manera que el PSC guanya de lluny. Per cert gràcies als vots al PSOE.Cony amb el desapego?De tota manera, amb desapego o sense, vull recolzar les demandes del nostre president, per justes i per solidaries.Comentaris d'altres blogers badalonins:La Leche se esta agriando por F.Bello -Catalunya solidaritat i fanançament por J.DuranLa Res Pública de Badalona
Participa!
- canal NO
- Noticias relacionadas a El PuntAlgo que muchos nunca hemos tenido claro y que por eso no hemos defendido nunca parece que empieza a dar marcha atrás: el proyecto de un puerto con canal interior.El nuevo alcalde de Badalona empieza su andadura con decisiones fuertes. Un proyecto que lleva en marcha más de 20 años y después de una larga andadura de negociaciones y expropiaciones para disponer del terreno necesario, se paraliza por decisión gubernamental.Me sorprende que a pocos días de coger la vara de mando Serra adopte una decisión como esta. Una decisión que, sin duda comportará duras controversias y negociaciones con las personas, empresas y instituciones implicadas.La excusa dada por el gobierno municipal es extremadamente débil:el canal supondrá grandes costes que podrían dedicarse a otra cosaA estas alturas del proyecto se me antoja una explicación escasa cuando no risible.Si acaba consumándose esta nueva apuesta urbanística, a la que sinceramente me sumo, habrà antes que explicar claramente qué es lo que ha llevado al equipo de gobierno a esta cambio tan inesperado y sobretodo aclarar como han pensado torear la que se nos viene encima a todos. Las empresas implicadas y afectadas por el cambio no se van a quedar quietas, estoy convencido que las demandas contra el Ayuntamiento no se harán esperar. Demandas que de prosperar podrían suponer muchos millones de euros para las arcas municipales. ¿han contado con esta eventualidad? ¿realmente han calculado los costes de la marcha atrás?Por otro lado, acostumbrado al oscurantismo y manipulaciones de la política municipal respecto del urbanismo y a sus convenios invisibles uno llega a ser malpensado y me pregunto: ¿habrá algo aquí que no sepamos? ¿la decisión no entrañará alguna sutil maniobra especulativa? Conociendo el percal de unos y los manejos -en manos judiciales- del primo ¿tendremos que echarnos algún día las manos a la cabeza?Como siempre: CANAL NO.La Res Pública de Badalona
Participa!
- Aduladores
- Solo para tus oídos:Si quieres saber -¡si no lo sabes ya vas bien!- que es un adulador, lameculos, pelota...Enciende los altavoces y dale al play...¿Y esto de que va? Te preguntarás.Observa los entornos del nuevo alcalde. Se aprende mucho y rápido...La Res Pública de Badalona
Participa!
- Esta es la justicia que tenemos
- Leí el artículo que os incluyo y me hizo ver, claramente, la necesidad urgente de una reforma de la administración de Justicia tan anquilosada y más propia de otros siglos que del actual sigloXXI.No se puede más que dar la razón a todos y cada uno de los argumentos con que nos clarifica la actual situación que puede calificarse además de bochornosa.Os dejo que leías el artículo y que luego os pido que penséis en ello. Aquellos que podáis, insistir en la modernización necesaria de nuestra Justicia ante vuestros valiosos interlocutores, sean quienes sean. La Justicia és un pilar bàsico de la sociedad.Saludos.22/4/2008 LA IMPUNIDAD FRUTO DE LAS NEGLIGENCIAS // LIDIA FALCÓN Esta es la justicia que tenemos -.La acusación de que las mujeres presentan denuncias falsas de malos tratos hace que muy pocas veces se dicte prisión preventiva. -.Los olvidos y errores judiciales son habituales, por desidia o por falta de recursos y de personal Cuando creíamos que después del asesinato de Mari Luz no podíamos horrorizarnos más, nos enteramos de que una mujer ha sido asesinada tras haber pedido repetidas veces protección de un marido que estaba condenado y con orden de alejamiento, poco antes de que un enfermo mental pasee la cabeza de su madre por las calles del pueblo, después de haber estado condenado cuatro veces. Estos casos que nos escandalizan son la cara visible de algunas de las negligencias que cometen ciertos organismos institucionales que tendrían que proteger a las mujeres. Los olvidos que llevaron a Mari Luz a la muerte han sido explicados como un error achacable únicamente al juez que era responsable del encarcelamiento del culpable. Tantos otros implicados, desde la Audiencia a la Policía, se han declarado exentos de cualquier responsabilidad. Lo que no se cuenta es que los olvidos y los errores judiciales suceden habitualmente. La instrucción de un sumario por abusos sexuales a menores, malos tratos a mujeres, lesiones, robo sin violencia, hurtos, etcé- tera, tarda dos años. Pueden añadirse de uno a tres más de demora en la Audiencia. Esa sentencia tendrá que ejecutarla el juzgado penal; teniendo en cuenta que las penas inferiores a dos años pueden suspenderse o sustituirse por un inexistente servicio a la comunidad, miles de condenados no cumplen la sentencia. PERO INCLUSO en el caso de que esa condena supere los dos años, con toda probabilidad no se ejecutará. En este momento miles de sentencias de prisión y de multa duermen en las carpetas de los juzgados. Muchas porque no se ha encontrado al condenado para notificárselas. Informan los medios de que en un solo juzgado de Palma de Mallorca hay 8.000 ejecuciones por tramitar. Entre ellas se encontrarán las que afectan a esposas y madres maltratadas y a menores de los que se ha abusado. La prensa cuenta que varios pederastas han desaparecido después de ser condenados a penas de tres años y más de cárcel. Transcurrido el tiempo en el que los autos duermen en una mesa del departamento de ejecuciones del juzgado, el delito habrá prescrito. En el tema de violencia contra la mujer, la acusación, vertida en los medios, de que las mujeres presentan denuncias falsas, ha influido para que solo en muy contadas ocasiones los jueces dicten prisión preventiva contra los denunciados por maltrato, pederastia, abusos sexuales, violaciones. Así, muchos de los acusados ni acuden al juicio, y los que lo hacen desaparecen, preventivamente, temiendo la sentencia. Pero estos no son los únicos casos en que los condenados viven tranquilamente sin temer la persecución de la justicia. Las multas de los procesos de tráfico, de alimentos, de infracciones que no acarrean pena de prisión no se suelen pagar. Cuando el abogado acusador persigue tenazmente el cumplimiento de la sentencia tropieza con el atasco que ahoga a las oficinas de ejecución y que ocasiona la lentitud en dictar órdenes de localización, y la casi imposibilidad de que se disponga la busca y captura en los casos en que las penas no sean mayores de tres años de prisión. A este funcionamiento de los juzgados, conocido de todos los profesionales del Derecho, se le puede aplicar sin duda una atenuante calificada: el estado caótico en que se encuentran. Juzgados ubicados en un inmueble de vecinos, a veces con ellos dentro, oficiales amontonados con sus mesas y expedientes, de cuatro en cuatro, en habitaciones mi- núsculas, donde se toma declaración a imputados, testigos y peritos, con asistencia de letrados, delante de los demás empleados y profesionales que entran y salen del juzgado interesándose por sus asuntos. La invisible presencia de los fiscales adscritos a varios juzgados a la vez y que no pueden atender a todos. Salas de audiencia, como las de los juzgados de familia de Barcelona, que consisten en una mesa ovalada alrededor de la cual se sientan todos los implicados: juez, fiscal, secretario, procuradores, abogados e interesados, rozándose codo con codo, y donde se celebran vistas en las que están en juego la felicidad de los cónyuges, la propiedad de los bienes familiares y el futuro de los hijos. LA IMAGEN habitual de los juzgados es la de habitaciones atestadas de expedientes, en las estanterías, en las mesas, en las sillas, en el suelo, y hasta en el váter, sin vigilancia alguna, de tal modo que cualquiera puede llevarse las carpetas y hasta los sellos del juzgado. El único paliativo a tantos males es por lo menos doblar el número de juzgados, de jueces, de fiscales, de secretarios, de oficiales, de auxiliares, de agentes y de policía judicial, y ubicarlos en los edificios adecuados con los ordenadores y las terminales necesarias, donde se hayan introducido las bases de datos coordinadas con las policías y los otros juzgados. Pero esta reforma --y no hablo del imprescindible cambio del procedimiento-- necesita una inversión económica enorme que los gobernantes no están dispuestos a hacer. Por tanto, es imposible que la Administración de justicia española salga del siglo XIX, en el que se halla anclada, y es previsible que a corto plazo cualquier otra niña o esposa o madre sea víctima de un pederasta, de un marido o de un hijo que, pese a estar condenado, disfrute tranquilamente de libertad. *AbogadaOtros Artículos:El Pais: "Hay quebrantamientos de condena en masa. Estoy sobre un polvorín"El Pais: El Poder Judicial se moviliza por el caos en la ejecución de penasLa Res Pública de Badalona
Participa!
- Vaques sagrades.
-
Diuen que qui es pica alls menja. Altra cosa és que algú es passi de frenada i no tingui rèplica. I justament això, és el que em motiva l'article En temps de vaques magres de Jaume Oliveras i Costa a l'edició d'El Punt del dimecres 3 de setembre.
Tot i que cal conèixer abans d'entrar en la qüestió del cost econòmic dels càrrecs de confiança per a les arques municipals, si hi ha altres despeses de més calat que es puguin reduir; coincideixo amb Oliveras quan es refereix amb sornegueria als càrrecs de confiança de l'Ajuntament de Badalona que "estaria bé que, almenys, es digués quina és la feina imprescindible que fa tota aquesta gent". Totalment d'acord. És conegut que l'actual crisi econòmica desequilibrarà el pressupost municipal, per tant caldrà aprimar les despeses i estrènyer el cinturó de l'administració on es pugui sense que la capacitat de servei quedi greument afectada. I, si cal tocar els càrrecs de confiança entre d'altres mesures, d'acord amb un sistema de prelació i d'eficiència dels recursos i del personal, doncs que es parli on toca dins del govern municipal i es contemplin les possibilitats. Que se'n parli, que es discuteixi, que es justifiqui, que es faci d'acord amb la raó del servei públic.
Ara bé, trobo del tot gratuïta l'afirmació d'Oliveras que els republicans no contemplen obrir el meló dels càrrecs de confiança "més quan ara tenen un alt percentatge de militants beneficiats d'aquestes contractacions". Aquesta és la raó? Es tracta de posar gent així perquè sí i que siguin com "vaques sagrades"? Si parlem seriosament, contemplem les responsabilitats actuals de gestió en aquest cas d'Esquerra a l'Ajuntament de Badalona: regidoria de Cultura i Patrimoni Cultural; gerència de Dalt de la Vila; regidoria del Districte 3; despatx del grup municipal; i analitzem quin personal hi ha treballant i la feina que desenvolupen sense que s'hagi creat cap càrrec nou ni de funcionari.
I, perquè quedi clar, dues premises: una, considero que es bo que hi hagin càrrecs de confiança política subjectes al mandat i no que aquests llocs de feina siguin ocupats per nous funcionaris; segona i òbvia, que els càrrecs de confiança han d'estar justificats laboralment. Finalment, és mesquí pensar que no cal fer una cosa, si s'escau, és justa i està plenament argumentada perquè pugui afectar "als teus".
- Apunts de vacances.
-
Vacances... sona molt bé la paraula i encara més poder-la posar en pràctica. Després d'un breu tast a l'Alt Empordà sobretot gaudint d'una de les meves platges preferides, el Borró, a la vessant occidental de cap Ras, al terme de Colera; hem pogut gaudir la nostra família d'un viatge a Sicília.
Una setmana intensa i molt bona amb una parella d'amics de Saragossa, l'Edu i la Neus. Dic intensa perquè hem recorregut amb cotxe de lloguer bona part de l'illa, a partir de passar nits a Messina, Catània i Palerm. Les restes gregues (Siracusa, Agrigento, Taormina), romanes (... Vil·la Casale), els edificis decadents d'un esplendor barroc passat (impressionant a banda de Palerm i Catània, la ciutat de Noto), els indrets on va rodar-se el Padrino (Savoca), el volcà Etna... són reclams que no defrauden les expectatives.
L'espectacle de la gent, el menjar ("la rivoluzione e buona pero preferisco la pasta!"), la lluminositat del dia, els contrastos dels paisatges i també entre els edificis imponents i la brutícia i la pobresa; com condueixen els sicilians; són d'altres elements que han enriquit les experiències del viatge. Tot i així, la bona impressió i el munt de coses que ens han quedat per veure fa que ben segur retornem a Sicília en una altra ocasió. Un destí del tot recomenable.
Unes curiositats finals...xxxttt: tant a l'anada com a la tornada vam coincidir a l'avió amb José Zaragoza, secretari d'organització del PSC. Què deuria anar a fer a Palerm? Doncs, vacances... amb la seva família que l'acompanyava. I, es més, a l'avió de tornada vam coincidir també amb en Jordi Subirana & family, regidor d'Unió de Badalona.
- Ãros, c'est la vie.
-
Una bona experiència estival és la visita a l'exposició Duchamp, Man Ray, Picabia organitzada pel Museu Nacional d'Art de Catalunya en col·laboració amb la Tate Modern de Londres.
Hi destacaria del conjunt d'obres exposades, més que es tracta de grans obres pel seu perfil tècnic i artístic, la voluntat de provocar, d'experimentar per trobar nous camins expressius i de donar la volta al concepte i als cànnons establerts de la mateixa obra d'art. Cal contextualitzar els artistes i les seves obres en el marc històric de l'art contemporani en què van desenvolupar-se amb tot un component de trangressió propi del moviment dadà.
En definitiva, unes mostres creatives que trenquen clixés i allunyades de convencionalismes políticament correctes.
Com afirmava Picabia, "un art alegre, ingenu i feliç".
- El so de les Browning i de les Star pels carrers de Badalona.
-
Amb motiu d'una col·laboració en la revisió d'un manuscrit, m'he trobat que, sovint involuntàriament, o bé per la manca d'estudis realitzats i publicats, la divulgació històrica local té grans buits i es repeteixen una sèrie de tòpics i de dades incompletes que no acaben d'ajustar-se a la realitat que tracten de recollir.
Potser és massa específic, però vull referir-me amb algunes poques dades que conec sobre el pistolerisme a Badalona. Una pugna oberta que va donar-se entre els pistolers del Sindicat Lliure amb vincles amb les autoritats, amb la Patronal i el carlisme, i els grups d'acció relacionats amb el Sindicat Únic, la CNT, a l'entorn dels anys vint del segle XX.
En aquest sentit a Badalona, hi ha un certa difusió en la premsa del moment i en alguns treballs de divulgació històrica, dels assassinats d'obrers de la CNT, uns dotze; dels empresonats i dels exiliats; perquè van patir una duríssima repressió de les autoritats en connivència amb els pistolers del Sindicat Lliure. Així, va prendre rellevància el governador civil, el general Severiano Martinez Anido, amb l'aplicació de la tristament coneguda "llei de fugues", per tal de encobrir l'assassinat pur i dur de sindicalistes.
Ara bé, els grups d'acció anarquistes també van actuar a la ciutat. Potser van causar menys víctimes però també les seves accions van fer-se sentir. Només em centraré amb els assassinats, tres, que assenyalen que va haver-hi, si parlem de pistolerisme a Badalona, més víctimes mortals que les perpetrades pels del Lliure.
El 1923 van ser "caçats" a Badalona, el dia 3 de maig, Josep Arquer (o Arqués segons el diari), vidrier, carlí i membre del somatent armat de Badalona; i el 30 de maig, Tomàs Torrents, carlí. Un dia després de proclamada la Segona República, el 15 d'abril de 1931, va ser assassinat l'encarregat de la Llauna, Gonzalo González, membre del Sindicat Lliure.
D'atemptats en aquella època va haver-hi força i aquí només he donat una petita pinzellada històrica de quan les pistoles Browning dels del Lliure i les Star dels anarquistes s'escoltaven pels carrers de Badalona.
- Cinema en català a Badalona.
-
Veure una pel·lícula de cinema en català és força complicat a Badalona. L'activitat empresarial té un component de negoci d'acord amb les característiques del sector que dificulten molt i molt la distribució de pel·lícules en català a les sales de cinema.
Ara bé, a Badalona, la programació del cinema a baix a mar corresponent a les Nits d'Estiu organitzades per la regidoria de Cultura i Patrimoni de l'Ajuntament de Badalona, ha permès cada dijous del mes de juliol, ara en queda un, de veure gratuïtament al frontó del Club Natació Badalona, 4 pel·lícules en català, de les 5 programades. Un cicle amb títols estrenats no fa gaire temps, de qualitat i de molt bona acceptació entre el públic: Un funeral de mort; Juno; Michael Clayton; Elegy i Harry Potter i l'orde del Fènix (el proper dijous 31 de juliol).
Aquesta és una bona pràctica d'impuls públic i normalització de la llengua pròpia, el català, a Badalona. Cal valorar l'esforç en la recerca de pel·lícules (hi han poques en versió catalana que compleixin els requisits de recent actualitat i també de renom), l'elecció i la programació d'aquestes. És per tant, un pas més, petit però efectiu, per tal de continuar avançant en l'ús del català a tots els àmbits com a llengua de cohesió i d'integració.
- La trista democràcia de la demoscòpia
- Avui us penjo un article d’en Carles Castellanos que surt a la secció d’opinió del Punt.
Quan s'acosta una jornada electoral espanyola el cel s'enfosqueix i comencen a aparèixer negres idees dins les quals sura l'escòria dels prejudicis instintius. Entrem en el regne de la propaganda gruixuda on cal donar peixet a la simplicitat mental i a la visceralitat. Les idees curtes i la intolerància esdevenen reines; la falsedat senyoreja i la racionalitat queda arraconada de l'escena pública fins a millor ocasió. La foto fàcil i l'arenga barroera marquen el compàs. Ara és la Carme Chacon qui ha de servir per a un canvi d'aspecte per tal de vendre el mateix fum de sempre, l'ensarronada zapateriana feta imatge juvenil. Després seran l'Artur Mas i en Joan Ridao que s'apuntaran al dret de decidir per a poder decidir que faran el mateix de sempre. Més enllà serà el senyor Rajoy amb les seves víctimes del terrorisme que arrelaran en la irracionalitat del sadomasoquisme religiós, acompanyades de les veus reaccionàries d'uns bisbes sorgides de la ultratomba nacionalcatòlica.
Com en els moments més tenebrosos d'un passat perseguidor d'heretges i jueus calen bocs expiatoris que es trobaran en les "comunitats estranyes": els "altres" a atacar seran bascos, catalans i "moros", col·lectius que són objecte, una i altra volta, de comentaris insidiosos i de notícies sensacionalistes que satisfan els baixos instints de la turba. Cada cop una mica més: ara ja no són els independentistes bascos els perseguits sinó tot el poble basc en la figura dels seus representants. No sols s'ha privat d'expressió política una part de la nació basca sinó que s'ha volgut criminalitzar tot allò que sigui basc. Una radicalització de la confrontació que agrada dins l'Espanya profunda que somia així frenar l'avanç d'Euskal Herria cap a la seva llibertat. D'altra banda, els personatges més descarats i anticatalans, com Manuel Pizarro i Magdalena Álvarez, han trobat i troben encara hores de glòria en la immundícia. Fins i tot qüestions serioses com les detencions de suposats fonamentalistes islàmics han aparegut manipulades amb intencionalitat política; Saura i Rubalcaba s'hi han ben exhibit. Finalment el plat mediàtic ha estat amanit darrerament amb un fons de saborosos programes d'exaltació de la monarquia borbònica.
Davant aquest espectacle, els qui viuen instal·lats en la política arronsen les espatlles tot argumentant que cal "la pau social", que això no es pot canviar, i que és imprescindible treure el màxim de vots, d'on sigui i de la manera que sigui. És l'imperi de la demoscòpia, és la democràcia emmordassada i buidada de sentit pel culte a la irracionalitat.
On han anat a parar els programes polítics sobre qüestions importants, les mesures serioses en defensa dels nostres drets nacionals i socials? Quan els independentistes parlem que cal una ruptura democràtica que ha de venir amb la independència és també perquè volem posar fi a aquesta burla a la voluntat popular en què s'ha convertit la democràcia parlamentària del règim monàrquic espanyol. Això vol dir que per a poder decidir lliurement no n'hi haurà prou amb un simple "canvi d'amos". Ara comprenem més bé que caldrà fer un esforç de sanejament polític i de renovació democràtica que superi el rígid sistema de partits amb llistes tancades, i els mètodes i les actituds governamentals i socials de la cultura política espanyola tan poc sincerament democràtica (com s'ha mostrat recentment, de manera ben palesa, davant la declaració democràtica d'independència de Kosovo). És ben cert que tant el PSOE com el PP tenen ben poc tarannà democràtic, i un sentit del ridícul molt poc desenvolupat. Ara ja sabem que aquesta renovació democràtica tan necessària al nostre país, que ha d'acompanyar el nostre accés a la independència, només serà possible amb un procés d'independència organitzat des de la base, arrelat en la pràctica associativa, i que trencant amb el passat, reculli les aspiracions més profundes de llibertat i de democràcia del poble català. Més enllà del joc electoral sotmès als dictats de la demoscòpia, la nostra força serà l'extensió arreu del país d'una xarxa organitzada pel Dret de decidir i el combat basat en la unitat popular, veritable embrió de la nova nació catalana independent, lliure i democràtica.
Carles Castellanos i Llorenç, professor de la UAB i membre del Col·lectiu d'Opinió Mata de Jonc/Països Catalans
- Parlem del cinisme de l’Ajuntament
- Després de l'èxit sense paliatius de la manifestació del passat 14-F per defensar l'evidència de la necessitat de l'educació pública, a Badalona s'ha encetat una lluita entre el col·lectiu de professors de l'Escola de Música i l'Ajuntament, més concretament contra la Regidoria de Cultura.
Ara mateix tenim un grup de professors de l'Escola tancats per reclamar els més elementals drets laborals i perquè no expulsin a l'Ismael Dueñas, un professor que va gosar alçar la veu la setmana passada i que ha estat expulsat fulminanment pel govern d'entesa. El dissabte a la tarda una delegació de la CUP va visitar els professors tancats al Centre Cívic per donar-los el nostre suport. Vam estar xerrant poca estona amb ells i elles perquè en aquell moment tenien assemblea, però els vam notar contents i amb ganes de continuar lluitant.
El cas es resumeix força ràpid: un professor alça la veu per regularitzar la seva situació i l'exulsen. El cinisme del regidor de Cultura i responsable de l'Escola (en Vives, d'ERC) el podeu llegir a aquesta notícia. Per sort els professors s'han adonat del tracte rebut als darrers anys i reclamen un contracte laboral en ferm. De moment les negociacions amb el govern d'entesa no han donat fruits han servit per demostrar l'estil del nou regidor. Demà (dilluns) tornarem a parlar amb ells per donar-los suport. Ja explicarem com ha anat.
- La CUP davant la LEC
- Us faig arribar el posicionament de la CUP davant la proposta de Llei d’educació de la Generalitat de dalt:
PER UN ENSENYAMENT PÚBLIC, LAIC, POPULAR I CATALÀ,NO A LA PRIVATITZACIÓ, NO A LA LEC
. Davant la proposta de Llei d'Educació Catalana (LEC) impulsada pel govern tripartit del Principat de Catalunya, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), denuncia que:
- Aquesta llei, redactada sota els auspicis i les recomanacions del capitalisme transnacional (OMC, OCDE…) consistents a reconvertir els serveis públics en àmbits de negoci, té per principal objectiu avançar vers la privatització total de l'ensenyament, implantant un sistema de gestió privada dels centres que posi els criteris productius i mercantils per damunt de qualsevol consideració social o pedagògica.
- En cas d'aplicar-se, la LEC suposaria una agressió sense precedents al Dret a l'Educació de les noies i dels nois de classes populars, ja que no faria sinó augmentar les diferències entre centres, deixant l'orientació dels currículums en mans dels gestors, i establint, de facto, una dualitat entre escoles i instituts per a una formació elitista (els premiats pel nou sistema de finançament i autonomia de centres) i d'altres reduïts gairebé a l'àmbit assistencial i condemnats a la formació de mà d'obra barata i sense referents culturals.
- Tal i com està plantejada, l'autonomia de centres suposaria la impossibilitat d'una part important de la població d'accedir a una educació de qualitat que possibilités la seva plena realització com a persones i com a ciutadans; podria, fins i tot, derivar en el trencament del model lingüístic d'immersió, suposant un cop molt dur per al futur de la nostra llengua. Davant d'aquesta proposta, la CUP defensa una Llei d'Educació que:
- Acabi amb la política segregadora dels concerts i estableixi una única xarxa pública d'escolarització, garantint una gestió pública i democràtica dels centres on intervinguin mestres i professors, estudiants i llurs famílies.
- Garanteixi un finançament del sistema educatiu suficient i equiparable al dels estats europeus més avançats (com la tant anomenada Finlàndia, que hi dedica al voltant del 6,25% del seu PIB).
- Garanteixi el control públic de la qualitat de l'ensenyament, des del funcionament i les dotacions dels centres, fins a l'adequació dels currículums i els nivells de qualificació objectiva dels estudiants.
- Garanteixi un model educatiu integrador i solidari basat en el laïcisme, la igualtat, la formació integral dels estudiants i la llengua catalana com a eina de cohesió.
Per tots aquests motius, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) manifesta que:
- Dóna suport a les mobilitzacions convocades el proper 14 de febrer pel conjunt de forces sindicals de l'àmbit de l'ensenyament i pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, i crida el conjunt del poble català a afegir-se a la lluita per una educació pública i de qualitat.
- Denuncia el paper de les forces polítiques autodefinides "d'esquerres" (ICV-EUiA i ERC) com a còmplices d'un govern que es disposa a perpetrar una agressió sense precedents al sistema públic d'educació a Catalunya.
Països Catalans, febrer de 2008
- Signar o no signar?
-
Davant l'aparició del manifest "Volem votar el nostre alcalde" que presenta un seguit de reflexions i demandes a la ciutat i als partits amb representació al Ple, m'agradaria fer unes quantes consideracions, unes consideracions que em donaran el pretext per reprendre la feina en aquest Bloc.
Comparteixo plenament la lletra de la cançó però no la melodia. Dit això, vull fer públic que m'adhereixo a aquest manifest perquè veig positiu que la ciutat (o un grup de persones) es bellugui, que es mogui en la direcció de demanar més compromís, més participació i transparència. Amb això, com ja he dit, hi estic plenament d'acord. Tanmateix, alguna cosa falla a la melodia, a la remor de fons, que em despista. El problema de la ciutat és un problema parcial, concret i que depèn de la bona fe d'algunes persones per solucionar-lo? I encara més, hem de continuar depenent de la bona voluntat d'unes estructures, els partits amb representació, que ja han demostrat que no en tenen i que responen a dinàmiques diferents de les de la societat civil?
La resposta a aquestes preguntes és que no, que el què falla a Badalona no és el mecanisme de successió a l'alcaldia, que per altra banda hem de criticar amb tota la contundència possible, si no que tenim uns problemes estructurals, endèmics, fruit d'anys i anys de desídia. En altres paraules, la qüestió no és una biga (que requereix d'una intervenció concreta), la qüestió són els fonaments de la casa.
Finalment coincideixo plenament amb els impulsors del manifest en què s'ha de començar a treballar per una alternativa política de cara al 2011 i més enllà, tal i com van expressar el maig passat, perquè aquesta ciutat no pot estar pendent del joc de partits i dels calendaris electorals. Per tant, posem-nos a treballar, colze a colze, per construir.
- Les eleccions no ho són tot
- Vivim immersos en una tempesta informativa permanent: El Punt, TVB, RCB, Badalona 2000, el TOT, els blocs de la gent de Badalona, … tots aquests mitjans treuen, dia sí i dia també, informació dedicada a les eleccions. Des de els Verds-CUP hem defensat sempre que les eleccions són exclusivament una plataforma on t’has de fer sentir i que segurament t’obliga a accelerar certes feines, però que el treball polític ha d’anar molt més enllà de les paperetes i les urnes.
A la nostra ciutat patim una altíssima abstenció que ja he comentat en aquest bloc, una abstenció que situa a la vora del 50% del cens a fora del joc de les urnes. Si som una mica seriosos i serioses, podem entendre que la gent passarà de qualsevol persona que només s’interessi per ella durant unes setmanes un cop cada 4 anys. No és seriós perseguir a la gent i oblidar-te’n després d’ella, perquè finalment acabarant passant de tu.
Per tant, la nostra feina per bastir una alternativa política no s’acabarà el 27 de maig pel mateix motiu pel qual pensem que el món tampoc es pot aturar cada 4 anys, ni ens hem de dedicar a inaugurar parcs i rambles, ni a fer unes Festes de maig extraordinàries cada 4 anys. Badalona necessita un debat polític profund i permanent, amb gent que es preocupi de la ciutat independentment de qui la governi, gent que sigui crítica amb el govern, que critiqui i que proposi, i que no es dediqui a dir exclusivament que estan contents…
- Fins sempre TiÃ
-
Aquest matí ha mort un company de lluita, i és que avui ens ha deixat en Sebastià Salellas, en Tià. Pels que no el coneguin, en Tià era advocat. Però no qualsevol advocat, sinó que sempre mirava de defensar als col·lectius més desafavorits, així com a militants independentistes i membres de moviments socials alternatius.
Entre els seus casos més coneguts, la defensa dels independentistes empresonats i torturats el 1992, així com el recurs de més de deu d'ells al Tribunal d'Estrasburg, el cas dels paquistanesos detinguts a Barcelona i acusats de preparar un atemptat o la creuada de l'hereu del TOP Franquista, l'Audiència Nacional, contra la crema de fotografies del rei.
I és que ell sempre va lluitar contra les injustícies de la "justícia" espanyola. Sempre defensant a aquells que, segons ell, defensaven les seves idees i lluitaven per un món més just i per uns Països Catalans lliures.
Avui, però, una enfermetat se l'ha emportat tot just quan tenia 59 anys. Se l'ha emportat, però no s'emportarà ni la seva lluita ni la seva feina, ja que som molts els que lluitàvem amb ell i seguirem lluitant!
Per tu, Tià!
- Comença la Festa Major Alternativa i Popular '08 de Badalona
-
- 15 anys sense Guillem
-
Avui fa 15 anys que ens van arrebatar el nostre company Guillem. Avui fa 15 anys que uns feixistes el varen assassinar a ganivetades. Uns feixistes que vàren ser tractats amb total impunitat i que fins i tot es presenten a les eleccions.
En Guillem era un jove de 18 anys, militant de l'Assemblea d'Horta de Maulets i del col·lectiu SHARP. Un jove compromés amb la nostra terra i amb la societat, que lluitava pels seus ideals, per assolir la llibertat del seu poble. Però fa 15 anys la seva lluita es va veure truncada per una colla de feixistes que no pensaven com ell i que per aquest fet, el mataren. Però el que no sabien és que, com va dir el Che, "podreu matar a una persona, però no als seus ideals". I és ben demostrable que els teus ideals segueixen vius, Guillem. Segueixen vius en tota aquella gent que et coneixia i t'estimava, però també en molta més que mai no vàrem poder parlar amb tu, però et coneixem i seguim amb la teva lluita.
Avui, en aquest trist 15è anniversari, seguim cridant que no t'oblidarem, que seguirem la teva lluita, la nostra lluita, per assolir uns Països Catalans lliures i socialistes. Perquè et van matar però mai no van acallar la teva veu. Perquè ja fa temps que no estem sols i no tenim por. I perquè ara, com sempre, i, alhora, més que mai, cridem ben fort: "Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!"
Sempre et recordarem company!
Dir-vos també que aquest dissabte es fa a Burjassot (la localitat natal d'en Guillem) un acte de Maulets en el seu homenatge, coincidint amb els 20 anys de l'organització. Per a més informació, podeu consultar la web que s'ha habilitat per aquest homenatge.
Igualment, des de l'assemblea de Badalona de Maulets, i amb el suport de la CUP de Badalona, s'ha organitzat una marxa de torxes el proper dia 19 a quarts de nou del vespre a la Plaça de la Vila i que acabarà amb la lectura del manifest nacional. També es demanarà al ple que es posicioni a favor de dedicar el nom d'un carrer, plaça o avinguda al nostre company assassinat. Per a més informació, podeu consultar la pàgina web de l'assemblea.
(clica sobre la imatge per veure-la més gran)
- 9 de març ABSTENCIÃ!
- El proper 9 de març us animem a participar en aquesta campanya i us cridem a abstenir-se en les eleccions al Congrés i Senat espanyols. Com a independentistes considerem que l'actitud correcta davant d'aquestes eleccions ha de ser de no participar-hi, i fer-ho denunciant les imposicions i el caràcter antidemocràtic d'aquesta contesa electoral:- Des de la mort del dictador Franco, aquestes eleccions han permès que els Països Catalans apareguin com una part d'Espanya i que el marc jurídico-polític espanyol se'ns imposi als i les catalanes. Amb la particpació en aquestes eleccions, on no s'ha comptat fins al moment actual amb l'existència d'una opció clarament independentista i socialista, els i les treballadores hem afiançat, quan s'hi ha votat, un sistema que ha reforçat Espanya i el capitalisme, i ens ha debilitat com a classe i com a poble.- Lluny de ser una conquesta democràtica, aquestes eleccions són per als i les qui creiem en la possibilitat d'un sistema econòmic al servei de les classes populars i en la llibertat dels Països Catalans, un obstacle en el camí de la nostra emancipació.- L'abstenció activa serveix per a denunciar un sistema i un estat que ens condemen a patir unes condicions de vida cada dia més precàries: no podem oblidar que en el darrer any aquestes condicions s'han accentuat greument, amb la imposició de grans infraestructures (línies d'alta tensió i el TAV, entre d'altres), l'especulació i la destrucció del territori, la degradació dels transports i sanitat públiques, la pràctica impossibilitat d'accedir a un habitatge, els talls elèctrics, els acomiadaments massius, la privatització encoberta de la universitat pública, la terciarització i desindustrialització estructurals que ens imposen, la criminalització de les dones que avorten,... Per acabar-ho d'adobar, des de l'entrada envigència de l'Euro els preus han pujat un 60%, i els sous només ho han fet un 20% de mitjana. En aquest context, alhora, la feixistització de l'espanyolisme és cada cop més evident, amb episodis com el tancament de repetidors de TV3, agressions ultradretanesals nostres carrers, els judicis i condemnes als antimonàrquics catalans,...- L'articulació d'una forta campanya propagandística nacional per l'abstenció ens permet visualitzar arreu el territori el nostre rebuig a l'Estat capitalista espanyol i palesar, per damunt de fronteres autonòmiques, que som un únic poble i que mantenim com al 1640-1659, comal 1705-1715, com al 1936-1939,... viva la flama de la resistència.En aquest context, optar per l'ABSTENCIÓ ACTIVA és una eina per a difondre els plantejaments de l'Esquerra Independentista i fer-nos avançar cap a la ruptura amb l'estat espanyol. Si ens abstenim podem assolir baixos nivells de participació que evidenciin el caràcter il·legítim d'aquestes eleccions. Com a independentistes optem per l'abstenció com a eina política no per passotisme, optem per l'abstenció per fer visible el nostre rebuig a continuar sotmesos/es al Regne d'Espanya.És per això que demanem que el 9 de març no votis:Els Països Catalans no som Espanya: ABSTENCIÓ! http://9abstencio.blogspot.com
- Estudiantat contra bolonya, forces de seguretat contra l'estudiantat
- M'han passat fa poc un video d'una acció que van dur a terme alumnes de la Eukal Herriko Unibertsitatea - Universidad del País Vasco (EHU - UPV) contra el procés de privatització que significa el Procés de Bolonya. Aquesta consistia en boicotejar pacíficament una xerrada del rector de la universitat. Com es pot veure, els cosos privats de seguretat actuen amb contuncèndia i sense miraments contra els estudiants. Un cop fora, segueixen amb els cops de porra i les patades contra ells fins que arriba la ertzaintza que, de forma totalment autoritària i, a sobre, amb prepotència (els "lasai" que sentiu, que signifiquen "tranquil/a" són paraules dels ertzaines), els desallotjgen del recinte. Cal recordar que les forces de seguretat, segons les normatives de les universitats, no poden entrar en el seu recinte (a menys que tinguin permís explícit del rector). Així és com actuen les forces de seguretat (altrament dites de repressió) i l'administració de la universitat contra l'estudiantat, majoritàriament en contra del Procés de Bolonya, per fer-lo callar. I no ens enganyem, això ha passat a Euskal Herria, però també passa a casa nostra. Jo mateix he estat testimoni directe de coses com aquesta. Cossos de seguretat privats agredint (o intentant-ho fer) a estudiants, Mossos d'Esquadra rodejant facultats per tal d'identificar a alumnes que estaven fent protestes... Però si una cosa està clara, és que la repressió no ens atura, i que seguirem lluitant contra Bolonya ara i sempre! No a la privatització!
- "I els actors i actrius què?", per Jaume Arqué
- De sempre, el que més m'atrau de qualsevol publicació es l'apartat de cròniques i critiques teatrals. Projectes, estrenes, com ho han fet els actors, com ha solucionat el desenvolupament de l'obra el director, etc. etc.Com jo, suposo que hi ha centenars de lectors que fan aquest exercici de llegir aquestes pàgines.Aquests darrers temps vinc notant dia darrera dia, un nou tipus de critica o comentari de les obres i és per això que vull dir la meva.Avui he llegit els projectes de programació per la propera temporada de dues sales alternatives del teatre barceloní. El tema ocupa cinc columnes d'una pàgina que està escrita a sis columnes, amb una fotografia inclosa. L'anàlisi dels projectes es completa, es parla de la preocupació per l'ocupació de la sala, del to de la programació, de les programacions de les ultimes dues temporades, dels preus teatrals, de les estadístiques d'ocupació, d'uns cicles, de la direcció artística de la sala, de textos, de l'adaptació de textos estrangers, dels arguments dels textos, de directors, de muntatges, en fi un article completíssim, fins a cert punt. A més a més, dins el contingut d'aquest article hi ha una referència especial a la propera estrena que es veurà fins el dia 14, on es fa un anàlisis força complert del text, de l'argument, qui el va editar, la música i del treball del director per lligar "ACTORS" i música.Després de llegir els dos articles de la pàgina, que fan referència a dues sales alternatives de Barcelona, hem dona com a resultat que pel que respecte als "ACTORS", si han dedicat 4 línees d'una columna, en total 12 paraules.Senyors empresaris, programadors, "managers", representants i tants d'altres que viviu del i pel Teatre, no creieu que els ACTORS I ACTRIUS haurien de ser el centre de qualsevol estrena o de qualsevol projecte teatral ?. Si bé autor, director, escenògraf, etc., poden parir un projecte il·lusionant , els que l'han de fer arribar al públic, que es el que paga, son ells, els ACTORS i les ACTRIUS, que sense cap mena de dubte si son d'aquells que surten per la "tele", ompliran l'aforament de la sala.Crec que quan es pensa en una obra de teatre també s'està pensant amb un seguit d'actrius i actors per portar-la a l'escena o és que es comença la casa per la teulada.Per això estic convençut que s'ha de procurar donar la màxima importància als "ACTORS", des de bon principi, des de els primers plaers d'engendrar un projecte fins als dolors del part teatral.De ben segur que el director artístic de les sales, quan fan una programació el que primer busca és un director per cada obra i aquest, en funció de l'obra a representar, proposarà la llista d'actors i actrius que seran els qui amb la seva professionalitat faran tot el treball de quins han quedat darrera les cortines.Per tant senyores i senyors que escriviu de Teatre, doneu al ACTORS i les ACTRIUS, la importància que es mereixen, doncs d'ells es la màxima responsabilitat d'una representació.
- Finals d'Estiu
- Sóc dels que creu que quan no es té res a dir és millor guardar silenci. Per això, el meu silenci estiuenc. Entre les notícies previsibles --el Jocs Olímpics i la no proposta de finançament- i les esgarrifosament imprevisibles --l'accident del 20 d'agost a Barajas-, m'he quedat mut, sense paraules...i sense esma.Avui, com vaig fer al començament de l'estiu, faré un repàs d'alguns temes (no tots, ni necessàriament els més importants) que m'han cridat l'atenció aquests dies. L'exposició no té cap més ordre que l'atzar amb el que se m'acudeixen.El Festival de Bayreuth ha tancat portes i quan tothom donava per segur que l'acord entre les dues filles de l'ancià Wolfgang Wagner --Katharina i Eva- asseguraven un relleu pacífic i bicèfal al capdavant del festival, apareix en escena (mai millor dit) Nike, de 63 anys com Eva, filla de Wieland --germà mort de Wolfgang- i Directora del Festival de Weimar, amb pretensions de dirigir Bayreuth. I, a més, no ho fa sola; ve acompanyada ni més ni menys que de Gérard Mortier, actual director de l'Opera National de París i proper director de la New York City Opera i tota una autoritat en el món operístic. El culebrot ens l'explica molt bé Juan Àngel Vela del Campo a El País de 29 d'agost i, tal com ell diu, "la elección se presenta apasionante".Sobre com veu Gérard Mortier l'òpera avui i les diferències de percepció entre EUA i Europa és molt recomanable l'entrevista al Babelia de dissabte 30 d'agost.M'informen que la retrospectiva de Juan Muñoz (1953-2001) al Museu Guggenheim de Bilbao (produïda per la Tate Modern i que no viatjarà a Barcelona, però sí al Museu Serralves de Porto i al Reina Sofía de Madrid) no quadra amb el catàleg. Sembla que a Bilbao no es mostren totes les obres que la Tate va aconseguir aplegar. És una retrospectiva "amputada", suposo que degut al relatiu poc espai expositiu que té el Guggenheim (segons afirma Iñaki Esteban a "El efecto Guggenheim", Anagrama 2007, l'espai expositiu es va veure reduït dels 33.000 m2 previstos als 22.000 m2 actuals, degut a les negociacions polítiques que la posada en marxa del Museu va comportar). Tot plegat, una llàstima, perquè malgrat que segurament el pensament de Juan Muñoz es pot resseguir sense aquestes obres, és una pena que no es pugui apreciar l'exposició en la seva integritat.Pel que fa a la Xina dels Jocs Olímpics, sembla que un èxit l'organització (amb manipulacions televisives incloses) i un "stand by" --sent generosos- pel que respecta a l'obertura política del règim polític. Molt recomanables els articles de Manel Ollé i de Carles Prado-Fonts, sobre l'evolució històrica de Xina i la literatura xinesa contemporània, respectivament, a la revista "L'Avenç", núm. 337, de juliol-agost de 2008. De l'article de Prado-Fonts extrec el següent poema d'un dels representants de l'anomenada poesia obscura (o boirosa), Gu Cheng (1956-1993):"Bombolles (1980)Dues petites bombolles lliuresS'alcen des de les profunditats de la mar dels somnis...Una boira metàl·lica, densa i somorta.Es dispersa enmig d'una brisa suau.Jo, com un infant.T'estiro fot mentre t'esvaeixes a poc a poc.Inútilment vull fer que la bombolla de l'esperançaTorni a la terra de la realitat."A això només cal afegir les albades a la Ciutat Prohibida retransmeses per TV1 a la 2 de la matinada de cada dia. Una passada visual!!!Seguint amb aquestes notes exòtiques i per trencar el nostre eurocentrisme --del que ja he parlat alguna altra vegada- recomano ferventment la novel·la "Un cor aixanti", de Jordi Tomás, Proa 2008. Enganxa des de la primera línia i no es pot deixar fins la darrera. Trobareu misteri, l'explicació apassionada d'una partitura --recordareu "Bleu" de Kieslowski i a Emmanuelle Beart ensenyant-nos com composava la partitura-, una lliçó d'història i d'humanitat. Vaja, que com em van dir a mi, no us la podeu perdre!I per acabar coses agradables que ens esperen en aquesta rentrée:La nova novel·la de Paul Auster, "Un hombre en la oscuridad"L'exposició "L'escola Yi: trenta anys d'art abstracte xinès", a CaixaForum fins al 21 de setembre. Última oportunitat de veure-la a Barcelona per als que no l'hem vista encara, com jo.La pel·lícula "Hace mucho que te quiero" (Il y a longtemps que je t'aime), dirigida per l'escriptor francés, Philippe Claudel i interpretada per la meva admirada Kristin Scott-Thomas. Per cert, que a l'anunci dels diaris s'han equivocat i han barrejat al cartell els dos noms, de tal forma que la pel·lícula està interpretada per KRISTIN PHILIPPE CLAUDEL, detall que segurament encantarà a la Bargalló. Apa, bona tornada a la feina i a seguir gaudint de la vida!Imatges:1. Fotografía de Gerard Mortier. Manuel Escalera, El País2. Fotografía de l'obra "Many Times", de Juan Muñoz, 1999.3. Portada del llibre "Un cor aixanti", de Jordi Tomàs. Coberta de Serifa/A. Iraita4. Cartel promocional original del film "Hace mucho que te quiero", sense l'errada5. Anunci del cartel promcional del film "Hace mucho que te quiero", amb l'errada.
- La Italia de Berlusconi!
- Imatges:Un soldado italiano vigila la catedral de Duomo en Milán.- REUTERSDona nigeriana detinguda en un caserna de Parma. Notícia i fotografía "La Repubblica"
- "Pinsans i Caderneres", per Jaume Arqué
- GREC-08 TEATRE ROMEA "PINSANS I CADERNERES"En primer lloc, haig de manifestar-me com a "fan" d'en Xavier Albertí, després dels últims espectacles que porten la seva signatura, doncs em fa gaudir del teatre com espectador i estic convençut que si uns quants homes de teatre com ell revisessin tot el llegat musical, tant espanyol com català, que els nostres avis i pares ens van deixar, d'una altra forma aniria la nostra música.Aquest any la meva opinió sobre el Grec-08 és molt minsa, doncs només he vist aquest muntatge d'en Xavier Albertí i el vaig endevinar, ja que "Pinsans i Caderneres" és un espectacle arrodonit. El centenari d'una societat coral fa que la seva directiva organitzi un acte en commemoració del fet, invitant a un famós escriptor per obrir l'acte amb un discurs on glossa la història de la cançó catalana "...des de Clavé a Monsalvatge", fent una àmplia referència al fet wagnerià de Barcelona.Aquesta és la breu síntesi de l'espectacle creat per Albertí amb un text de Narcís Comadira, que té com a subtítol "Voler volar", on en la ficció l'escriptor invitat per la directiva de la "Coral Pinsans i Caderneres de Riudejoncs de les Arenes" és en "Narcís Cordelira" personatge interpretat pel badaloní Oriol Genís, que en fa una creació, pel meu gust, impressionant.Mentrestant l'escriptor està fent la conferència i fa menció d'alguna cançó coneguda, els membres de la "Coral", presents entre el públic, i que són realment els integrants del Cor del Conservatori de Música Isaac Albéniz de la Diputació de Girona, la interpreten. Una vegada que "Narcís Cordelira" acaba l'extenuant conferència, convida a la "presidenta de la Coral", "Donya Eulàlia Canonada" a interpretar una cançó i aleshores comença un veritable "popurri" de cançons catalanes a càrrec dels altres "directius", la majoria de les quals han estat gairebé oblidades i que són d'una gran qualitat, fins arribar a l'actual desgavell de la música catalana. Així doncs..."Pinsans i Caderneres" és un viatge per la fascinant, complexa i a vegades contradictòria peripècia cultural catalana que abraça els segles XIX i XX".Tant l'espai escènic creat per en Lluc Castells, així com la interpretació a càrrec del mateix Xavier Albertí, Oriol Genís, Miquel Cobos, Titon Frauca, Efrem Garcia, Maria Hinojosa, Enric Martinez-Castignani, Marisa Martínez i Xavier Pujolràs, els podem catalogar de formidables i de gran nivell.Molt probablement molt amants del teatre no hagin fet gaire cas de "Pinsans i caderneres", però si la veieu anunciada altra vegada o bé torna als escenaris barcelonins no us la perdeu, doncs creiem que està en la línia de l'èxit obtingut pels muntatges musicals que últimament ens ha ofert Xavier Albertí; pensem en "De Manolo a Escobar", "Boris Vian, constructor d'Imperis", "Tot assajant Pitarra", "El dúo de la Africana" i "Crónica sentimental de España".
- Primers dies de vacances
- Primer cap de setmana d'agost i començo les meves vacances. El primer que vull fer és agrair a en Dani Coll que en el seu bloc, "Sense presses", hagi destacat el meu com un dels blocs més interessants. Ell sap, i vosaltres suposo que ho intuïu, que el seu bloc, sempre a l'última en tema de pel·lícules, és dels que més consulto durant tot l'any. Gràcies novament!Repasso la premsa dels darrers dies, ja que el final de curs ha estat tan intens que ni tan sols he pogut fullejar els diaris. Ara ho faig de tota la setmana. A Espanya, a més de la crisi econòmica, del finançament autonòmic i de l'assassí De Juana Chaos, s'escriu i es parla molt del sufragi dels estrangers extra-comunitaris (aclaridors els articles de Eliseo Aja i de Xavier Rius a El País de 28 de juliol i de 2 d'agost, respectivament), mentre Berlusconi treu al carrer 3.000 soldats per a combatre la immigració il·legal. Vergonya aliena!A Badalona i a Barcelona es nota cada vegada més que durant el període de vacances les ciutats no es buiden com abans, a més del fet que cada cop es fan més esglaonades, el col·lectiu d'immigrants extra-comunitaris no poden marxar al seu poble o país i han de fer vacances a la ciutat. Com alguns de nosaltres als anys '70! A més, des de juliol (9 de juliol Dia de la Independència Argentina i el 28 i 29 de juliol Fiestas Patrias Peruanas) fins al setembre (18 de setembre Dia de la Patria Chilena), passant pel 6 i 8 d'agost (Bolívia i Equador, respectivament), els pobles sud-americans celebren les seves Diades Nacionals, a les que hem de sumar enguany les celebracions de les olimpíades a la Xina i les celebracions de la comunitat xinesa. Els gestors públics hem de tenir aquest extrem en compte a l'hora de dissenyar la programació cultural i de lleure a l'estiu!Pel que fa a la cultura, són notícia el nomenament de Joan Francesc Marco com a Gerent del Gran Teatre del Liceu (bravo, bravíssimo!) i el de Vicenç Altaió com a Director de Centre d'Art de Santa Mònica (CASM), designació aquesta discutida per haver-se fet sense concurs públic. Més enllà del Codi de Bones Pràctiques que tan bona pràctica ha donat al MACBA -en el que es va nomenar per concurs internacional qui ja se sabia que es nomenaria-, crec que Vicenç Altaió pot dotar d'una personalitat pròpia i emergent un centre com és el CASM, que fins ara no ha jugat cap paper important en la definició dels diversos actors i equipaments artístics de la ciutat. Per tant, benvingut Vicenç Altaió!Les caves de champany del domini Pommery a Reims es converteixen en un museu subterrani. Joves creadors de la Unió Europea -dos per cada país- exposen la seva obra en un laberint de 18 km de túnels. D'Espanya, el salmantí, Enrique Marty i la bilbaïna, Abigail Lazkoz. A la segona no la conec, però al primer l'he pogut seguir gràcies al savoir faire del galerista Llucià Homs. Encara que en Llucià sap que Marty no es del meu gust precisament i que l'inscric dintre del que jo anomeno "la inquietante belleza de lo feo y grotesco".El comissari general de la mostra, Fabrice Bousteau, pronuncia unes opinions per a mi molt destacades:"No es extraño que Europa siga siendo una abstracción, un proyecto en el mejor de los casos, para algunos una moneda común, para ninguno una cultura común"."La comunidad europea, al dedicar un montante ridículo de su presupuesto a la creación cultural, es corresponsable de la situación".També ha tancat el Grec, batejada l'edició d'enguany per alguns com "del risc". Un inici controvertit amb "Història d'un soldat", i espectacles destacats com "Dido&Eneas" en versió de Sasha Waltz & Guests, Akademie für Alte Musik Berlin i Vocalconsort Berlin, "El Rei Lear", en versió d'Oriol Broggi (de la que esperem la seva reposició a la tardor), "Troilus and Cressida" dels Cheek by Jowl, "A disappearing number" de Simon McBurney, "Las Troyanas" d'un sobrevalorat Mario Gas o el tancament amb "Pinsans i caderneres" d'Albertí (que espero que agradés molt als amics Jaume Arqué i Feli), han fet que aquest no fos un Grec qualsevol. Esperem que les anunciades col·laboracions amb Avinyó, Istambul i Atenes ens reportin un Grec de més risc i d'imprescindible assistència a la muntanya de Montjuïc.De lluny, com cada any, segueixo les cròniques del meu admirat Juan Angel Vela del Campo del Festival de Bayreuth. Enguany és l'última edició comandada pel vell Wolfgang Wagner, que deixa el testimoni --després d'un culebrot que ha durat anys- a les seves filles, la jove Katharina i la vella Eva, de més de 60 anys, reconciliades per a la ocasió. La família Wagner continua amb els regnes del coliseu de la verda prada. Segons la crítica, imprescindible enguany el "Parsifal" del noruec Stefan Herheim, de gran nivell el "Tristany i Isolda" de Christoph Marthaler, i gran xiulada pels "Mestres Cantaires" de Katharina Wagner (per segon any a Bayreuth i amb la mateixa òpera, crec recordar).I per acabar aquesta abocada de temes i d'idees, unes recomanacions de llibres. Dues joies de poc més de cent planes que espero que us agradin tant com a mi: "La casa de les belles adormides" del premi nobel Yasunari Kawabata, en la nova col·lecció "El cercle de Viena" de Viena Edicions, 2007 (Bravo, Enric Viladot!). Una història d'una bellesa suggerent i inquietant. v>"Una lectora poc corrent", d'Alan Bennett, a Anagrama-Empúries, 2008. S'encomana l'adicció a la lectura? Descobriu-ho en aquesta divertida història. I em queda per descobrir "Tatami", d'Alberto Olmos, editada per Lengua de Trapo, S.L. A veure si és tan transgressora i divertida com diuen!Apa, bones vacances a tothom...i fins d'aquí a uns dies, si voleu!
- S'instal•len les primeres càmeres de videovigilància de trànsit a la zona de Can Ribó
- CANYADÓ- L’Ajuntament de Badalona ha instal•lat, durant el mes d'agost, les tres primeres càmeres de videovigilància de les sis que s’acabaran posant a la zona d’oci de Can Ribó. El projecte, que va néixer amb la necessitat de posar fi als actes incívics i per garantir el descans dels veïns, ha anat prenent forma durant el darrer any i ara la instal•lació de les primeres càmeres en aquesta zona és el primer pas d’un projecte global de videovigilància de trànsit i de gestió intel•ligent de la mobilitat a la ciutat, segons ha explicat el primer tinent d’alcalde, Ferran Falcó. Les càmeres, a més, tenen un efecte dissuasori per evitar l’incivisme a la zona, tal com es preveia inicialment, sobretot als voltants de Can Ribó.
S'instal•laran més càmeres a d'altres punts de Badalona
Bona part de Badalona estarà vigilada per càmeres de trànsit l’any 2010.
Bloc de Ferran Falcó