Blogs de Badalona

Bloc de Ferran Falcó

NOU BLOC: www.ferranfalco.cat

Amb l'objectiu d'incrementar la possibilitat d'interconnexió a les xarxes socials i d'incloure noves aplicacions que facilitin el debat, des d'avui he canviat l'emplaçament del bloc.A partir d'ara em podreu trobar a www.ferranfalco.cat.La nova adreça d'RSS és: http://www.ferranfalco.cat/feed

ARA, BADALONA PRIMER

Per què no? CiU vàrem guanyar les eleccions al Parlament a Badalona i ens agradaria ser també la força majoritària a l’Ajuntament de Badalona, al maig. Creiem que cal un canvi a Badalona, però en positiu. La nostra actitud: responsabilitat, il•lusió, fermesa, confiança... Reconeixent que hi ha problemes (el primer l’atur) però no fent-los servir per destruir l’adversari sinó per oferir el nostre esforç i compromís per trobar-hi solucions. El nostre projecte és el de la Badalona que suma. Un projecte on hi cap una àmplia majoria. És aquell projecte que, per sobre d’ideologies, gustos, simpaties o antipaties, té clar que el primer no són ni tan sols les nostres sigles, sinó Badalona. El canvi positiu: Badalona primer.

Posar l'accent

A COTNINUACIÓ US REPRODUEIXO UNA NOTA DE PREMSA QUE HEM FET PÚBLICA EN RELACIÓ A LA NOTÍCIA PUBLICADA AVUI SOBRE L'ALIANÇA ELECTORAL ENTRE ERC I UN GRUP QUE S'ANOMENA "ACCENT". A MÉS, HI AFEGEIXO UN DOCUMENT QUE COMPARA EL QUE DIU EL MANIFEST FET PÚBLIC AVUI AMB EL QUE DÈIEM A PRINCIPIS D'ANY AL DOCUMENT "LA BADALONA QUE SUMA", QUE ES TROBA EN AQUEST WEB I EN AQUESTA PLANA DEL FACEBOOKTOT PLEGAT HO DEIXO TAMBÉ PENJAT EN FORMAT PDF EN AQUEST BLOC. CiU respecta l’aliança electoral d’ERC amb Accent però recorda que el febrer ja va proposar “superar l’estricte àmbit dels partits i possibilitar la participació de persones que no en formen part” En el document “La Badalona que suma”, editat el passat mes de febrer, Ferran Falcó apostava per un projecte “fruit de la suma de sensibilitats, transversal, que realment reflecteixi la riquesa i la diversitat de la gent de Badalona” Una anàlisi superficial del manifest d’Accent i del document “La Badalona que suma” constata, segons Falcó, que “hi ha una coincidència en el 99% dels assumptes plantejats” El president del grup municipal de CiU i probable candidat de la formació a les properes eleccions municipals, Ferran Falcó, ha valorat com a “legítima i respectable l’aliança electoral feta pública avui per ERC i un grup de ciutadans de Badalona agrupats sota el corrent Accent”. En aquest sentit, Falcó ha matisat que “no obstant això, és sorprenent que aquestes persones hagin decidit fer una aposta implicant-se explícitament en la llista electoral d’ERC i no hagin contemplat la possibilitat de col·laborar, amb aquesta o qualsevol altra forma, en l’oferta pública que vaig fer el febrer d’aquest any amb el document La Badalona que suma, en la qual, evidentment, no parlava de llocs a la llista electoral com ara sí es parla des d’ERC i Accent”. Falcó ha volgut recordar “unes paraules molt clares i directes que vaig escriure en aquest document de principis d’any: ‘crec que és l’hora de superar l’estricte àmbit dels partits i possibilitar la participació de les persones que no en formen part. Una participació pública, oberta , lliure, en l’articulació d’una proposta per a la Badalona que s’ha de construir a partir de l’any 2011’”. Per al regidor, “aquest sector de la societat civil organitzada, amb el qual hem tingut el plaer de treballar des de les regidories liderades per CiU amb molt bons resultats, ha ignorat aquell missatge i ha preferit apostar per una oferta electoral d’una formació que difícilment aconseguirà bastir un projecte de ciutat prou recolzat com per a esdevenir una alternativa real als dos partits que actualment tenen més representació”. “CiU oferíem –i continuem oferint- a aquesta i molta altra gent implicar-se, en diferents graus, en un projecte transversal i integrador que sí tindria possibilitats reals de capgirar el mapa polític local, però aquest pas fet per un col·lectiu de persones no ens resta ni ens restarà possibilitats per a assolir aquest ambiciós objectiu”, ha afegit. D’altra banda, Falcó entén que “aquesta aposta pot perjudicar el gran valor afegit que implica per a la ciutat tenir col·lectius que, des de la independència, treballen en projectes que pretenen millorar-la”. El líder nacionalista ha afegit que “pel fet de fer aquesta valoració se’ns podria acusar de demagogs si no haguéssim plantejat públicament el que varem plantejar amb el document ‘La Badalona que suma’”, i ha insistit que “el que hi escrivia continua vigent, malgrat que hi hagi hagut algunes persones que, potser per certs prejudicis que res tenen a veure amb aquesta nova forma de veure la política que defensen, hagin decidit ignorar aquesta sincera invitació”. Finalment, el líder nacionalista ha explicat que “una anàlisi superficial del manifest fet públic aquest matí pel col·lectiu Accent sobre la seva aposta electoral per ERC deixa clar que hi ha un 99% de coincidència entre el que diu el text publicat avui per justificar aquesta aposta i el document que CiU va publicar el mes de febrer”. Falcó ha volgut ser molt clar: “cada punt expressat per aquest col·lectiu ja estava recollit al document que vaig enviar a milers de ciutadans el febrer passat, des de tot allò relacionat amb els reptes que Accent considera que la ciutat té fins als 3 punts essencials que la plataforma diu que vol desenvolupar a través d’aquesta aliança amb ERC”. “Aquestes persones –ha conclòs Falcó- s’han de preguntar si la seva aposta serà útil per al seu objectiu vehiculant-la a través d’ERC, o si no hauria estat més productiu impulsar-les amb una força molt més majoritària que fa temps que defensa que vol ser l’opció de la Badalona que suma, que integra i que s’estructura al voltant d’una oferta transversal”. Ferran Falcó ha manifestat, per acabar, que “mantindrem, com no pot ser d’altra manera, el diàleg que sempre hem mantingut amb aquest sector social que representen les persones de la plataforma Accent, però no ens podem estar de recomanar-los que tornin a llegir el document La Badalona que suma i reflexionin si l’aposta estratègica que han fet –legítima i respectable- serà útil per a assolir uns objectius que en gran part compartim”.SEGUEIX AMB L'ÀNÀLISI COMPARATIU ENTRE EL MANIFEST I EL DOCUMENT "LA BADALONA QUE SUMA" COINCIDÈNCIES ENTRE EL MANIFEST ACCENT I EL DOCUMENT “LA BADALONA QUE SUMA” EDITAT PER CIU EL FEBRER DE 2010  A continuació s’exposa una anàlisi del manifest fet públic avui pel corrent “Accent” coincidint amb l’expressió pública dels seus membres sobre la seva aposta de concórrer conjuntament amb ERC a les properes eleccions municipals. En color negre hi trobareu el document original de la carta oberta d’aquest corrent. En color taronja hi ha, al costat de conceptes destacats del text d’Accent, algunes de les parts del document “La Badalona que suma” que, al nostre entendre, reflecteixen fidelment l’esperit del que es planteja al manifest d’aquest corrent aliat amb ERC.  L’any 2007, un grup de persones de la ciutat vam coincidir com a signants d’un manifest en el qual demanàvem l’alternança al govern municipal, la regeneració de la política (pàg. 8: “Crec que cal combatre un sistema de partits que ha construït un imaginari endogàmic de la política i dels polítics. Crec en les idees que tracen horitzons de futur compartits i ambiciosos, que generen il·lusió, que sumen complicitats de gent ben diversa”) i la cerca del consens per abordar els grans reptes que tenim a la ciutat (avui més urgents que mai, en l’actual context de crisi). Eren (i són): a) més impuls al treball per la cohesió social i la qualitat de vida; (pàg. 14 “Una política que busqui assegurar la cohesió interna no és aquella que pretén que tothom sigui igual, sinó que és aquella que pensa en tothom des de les diferències de cadascú. Per això, la cohesió social passa per atendre diferents col·lectius amb problemàtiques específiques). b) la millora de la nostra competitivitat com a ciutat; (pàg. 11 “La personalitat pròpia (de Badalona) també es reforça amb la recuperació d’un paper de capitalitat territorial, sobre el mateix Barcelonès Nord i sobre el Maresme Sud, que li és natural (...) i que ajuntament i ciutadania hem de maldar perquè Badalona sigui atractiva per als municipis de la seva àrea d’influència”) c) l’assoliment d’una cultura més potent (p. 24: “Cal, en aquest sentit, crear les condicions perquè la ciutat generi i demani més oferta cultural per si mateixa, amb un paper dinamitzador per part de l’Ajuntament i altres administracions públiques. Aquesta oferta cultural hauria de ser més transversal, perquè Badalona té un enorme potencial en molts camps (...) camps on la ciutat pot posicionar-se, si aprofita el capital humà amb què compta, i si conserva, modernitza i manté els equipaments existents” / p.25: “El millor que s’ha fet en cultura a Badalona ha estat fet per les entitats (...) La capacitat de comunicació, de coordinació, de col·laboració, de generació de complicitats, serà fonamental perquè Badalona compti amb un model cultural diferent, que aspiri a més i vagi més enllà de la tradicional tutela institucional i pública”) i d) l’existència d’un govern més eficient, més participatiu i més transparent. (pàg. 12, a Eix 3. Transformar la gestió municipal: “Cal fer una reflexió seriosa i prendre mesures concretes per canviar una concepció de la funció pública que contribueix al conformirme, que porta a la manca de projectes transformadors i a la dificultat per a introduir dinàmiques de treballa adaptades a les necessitats dels ciutadans (...) Amb noves estratègies organitzatives, amb la definició d’objectius clars, amb la dotació de mitjans adequats” / pàg. 13, Eix 3: “Hem introduït una nova concepció de la gestió municipal quan hem impulsat un salt tecnològic que permeti millorar els serveis sense recórrer a la contractació de més personal (...) Hem avançat en aquest aspecte desenvolupant mesures que tendeixin a la descentralització administrativa (...) Queda camí per fer, perquè és evident que no tenim la organització administrativa amb un engranatge prou eficaç com per a donar el servei que requereix una ciutat de les nostres catacterístiques. Sense aquesta reflexió autocrítica, difícilment aconseguirem impulsar els processos de millora necessaris”) Avui, prop de quatre anys després, algunes d’aquelles persones decidim passar de la proposta a l’acció. Els signants d’aquest article formem part d’un col·lectiu més ampli que s’articula al voltant d’una nova iniciativa política a la ciutat. Amb aquest article anunciem la constitució d’’Accent, Independents per Badalona’, una plataforma que vol: 1. Incorporar al debat polític de les pròximes eleccions la frescor de les cares noves i d’una manera de fer constructiva i exigent. (pàg. 8: “Sóc alhora dels que pensa que aquesta oportunitat d’opinar i representar sensibilitats –col·lectives o individuals- l’ha de poder exercir qualsevol persona en qualsevol moment, més enllà de les cites electorals que tenim cada quatre anys” / p. 29: “M’agradaria tenir la sensació que l’any 2011, quan aspiri a l’alcaldia de Badalona, ho faré defensant un projecte propi però fruit de la suma de sensibilitats, transversal, que realment reflecteixi la riquesa i la diversitat de la gent de Badalona”) Volem ajudar a trobar solucions i a detectar i posar en valor les bones pràctiques, a més d’assenyalar els problemes i les disfuncions que hi pugui haver. Els nostres instruments són l’experiència en el món cívic, el coneixement de la ciutat, la formació i els orígens professionals diversos… i un optimisme que està basat en el realisme i el compromís amb allò que ens envolta. 2. Ajudar a cercar els punts de trobada entre les diferents forces de progrés i catalanistes a la ciutat. Volem posar damunt la taula la conveniència de promoure tres pactes locals que, amb una durada de vuit anys, ajudin a trobar els mínims comuns denominadors en àmbits com a) la cohesió social, b) la competitivitat econòmica i el model de ciutat i c) la cultura i la participació ciutadana. Aquests pactes locals haurien de ser assumits també per part de la societat civil. Creiem que podem ajudar a aconseguir-ho. Avui, a Badalona cal sumar. 3. Proposar un debat de fons sobre la identitat i la cohesió social. Volem que Badalona quedi reflectida en el país des de la certesa que “Catalunya es juga el futur a Badalona”. L’àrea metropolitana ha de contribuir molt més en l’actual procés de construcció nacional. Hi ha aspectes que volem subratllar: a) el català com a llengua de trobada i oportunitats, b) la inclusió social com a motor de qualitat de vida, c) la diversitat cultural com a repte i oportunitat i d) la relectura i actualització dels nostres referents, amb l’objectiu de reconèixer totes les complicitats amb el país. (pàgs. 9-10, a Eix 1: reivindicar la personalitat pròpia: “Badalona forma part de l’àrea metropolitana però no pot estar indiferenciada (...) La construcció d’aquesta personalitat singular i forta s’ha de fonamentar en diverses columnes: L’orgull dels badalonins de sentir-se badalonins (...) L’existència de punts de referència comuns –de coneixement de la història i la tradició- però sobretot de projectes de futur (...) La vitalitat de la societat civil i el dinamisme dels seus emprenedors (...) La possibilitat de lluir realitats i èxits badalonins (...) La personalitat de Badalona s’ha de plantejar com un èxit d’integració, de suma: com una ciutat que suma contrastos (...) Promoure un gran debat sobre la badalonitat, que vagi de les arrels més profundes als brots més joves i que doni pas a un marc de referència que difondrem activament entre la ciutadania”) 4. Contribuir a enfortir l’espai de progrés nacional a la ciutat. Per assolir aquests objectius, i amb la voluntat de reforçar els consensos entre les forces catalanistes i progressistes de la ciutat, Accent accepta la proposta de crear una llista conjunta amb ERC, una formació que creiem que ha entès la necessitat de canvi polític a la ciutat i que accedeix, de forma sincera i generosa, a una aposta de major transversalitat, que supera la costura de les sigles. (pàg. 28: “Perquè una ciutat se’n surt o no en funció dels valors que es promouen i en els quals es basa. Aquests valors són els que marquen la diferència, i els que determinen l’èxit o el fracàs com a comunitat. El canvi més important que hem intentat és el de fer la política amb valors i actituds: proximitat, capacitat d’escoltar, sentit col·lectiu, predisposició a la suma i no a la divisió, exigència cap a nosaltres mateixos i cap als altres... Amb complicitat, buscant que cadascú doni el millor de si mateix al servei dels altres, buscant sumar i no restar”) A hores d’ara, Accent i ERC estem debatent la fórmula de col·laboració, que es traduiria en una llista conjunta en les pròximes eleccions del 22 de maig de 2011. En els últims mesos, Miquel Estruch, candidat de la formació, ha fet diferents crides a l’obertura del partit; crides a les quals hem volgut respondre. L’any 2007 ja dèiem que els partits havien d’entendre que calen noves maneres, que cal obrir finestres i que cal posar en dubte les velles inèrcies. Creiem que ERC a Badalona ha fet un pas important en aquesta línia. I volem aprofitar aquest oferiment. Creiem que és el moment de contribuir des de molts llocs, i també des de diversos espais ideològics, a aquest canvi de fons. Tan de bo altres partits facin apostes similars. (pàg. 2: “Crec que és hora de superar l’estricte àmbit dels partits i possibilitar la participació de les persones que no en formen part. Una participació pública, oberta, i lliure, en l’articulació d’una proposta per a la Badalona que s’ha de construir a partir de l’any 2011”) Ho celebrarem. Catalunya viu avui una nova transició. Les persones que signem avui aquesta carta oberta ho fem convençuts que tenim coses a dir i a aportar (i també en tenim moltes a aprendre). “Alguna cosa ens diu que sí”, que ara és un moment especial a la ciutat, i al país. Ens agradaria sumar altres veus i mirades en un projecte que neix més com a invitació que com a dogma. Ens calen més mans, més ulls, més mans. (pàg. 29: “M’agradaria tenir la sensació que l’any 2011, quan aspiri a l’alcaldia de Badalona, ho faré defensant un projecte propi però fruit de la suma de sensibilitats, transversal, que realment reflecteixi la riquesa i la diversitat de la gent de Badalona”) Accent neix avui, aquí, a les pàgines d’un diari. Des d’ara mateix ja ens pots trobar a la xarxa a accentbadalona.cat, però ben aviat ens trobarem allà on ens hem trobat sempre. A peu de carrer. Allà on fem feina. T’hi apuntes?

També amb nosaltres

Quan s'acaba el mandat municipal, un comença a fer recompte de tot allò que, de l'oposició estant, havia dit que voldria fer "si fos alcalde". No ho he estat, però estic satisfet de l'obra de govern. Hi ha qui em diu que me'n desentengui, que defensar això és com defensar els "socialistes", i que és l'hora del "quita bicho". Que faci una crisi, escenificada, que deixi el govern.No pas. No vull que fem el ridícul. Ara no toca. Ara toca anar a guanyar les properes eleccions municipals, amb l'aval de poder dir que hem contribuït a un mandat a on moltes de les coses que s'han fet porten també o principalment el nostre segell. I parlar de futur, i del què volem fer, ara sí, amb l'alcaldia a les mans.És clar que hi ha coses d'aquest govern que no ens han agradat, que ens han enfadat, i que ens han distanciat dels socis. I coses que nosaltres mateixos no hem fet prou bé. Seria sucós que ara en fes una llista que podria començar per...no....no cauré en això. De trist i partit ja n'hi ha hagut un, de govern. Nosaltres hem buscat sumar, construir, fer. És al nostre ADN. Com ho és guanyar...però no per satisfer egos personals, que d'això ja n'estem vacunats, sinó per continuar complint compromisos i coses que voldríem haver fet ja, però que quedaran penjades, que no oblidades.Demanar-me, demanar-nos, que oblidéssim que hem format part del govern no em permetria poder dir, amb orgull, que la nostra estada al govern ha permès i ha ajudat a reconduir planejaments urbanístics com els del Sant Bru, Dalt la Vila o la Serralada de Marina. Que també amb nosaltres, hem complert l'objectiu de revifar la zona de la façana marítima. Que també amb nosaltres, hem posat el civisme a l'agenda social i política de la ciutat. Que també amb nosaltres, hem procurat les inversions per a la museïtzació romana i l'arranjament de teatres públics. Que també amb nosaltres hem millorat el contracte de la neteja, o augmentat la policia local. O que també amb nosaltres, Ca l'Arnús és una realitat molt més potent que fa un temps, i que la platja és un espai lúdic de primer nivell. Que també amb nosaltres, hem reduït la conflictivitat en moltes comunitats de veïns.Hi ha coses, més petites, que m'alegren enormement. Una, haver posat més jocs infantils a moltes places de la ciutat que no en tenien. L'altra, que demà poguem inaugurar oficialment un equipament que la regidoria d'esports de l'Ajuntament té el repte de mantenir bé, com és el bike i skate park de Guixeras. Serà un èxit rotund i respon al que molts nanos em demanaven quan, en aquest mandat, vaig explicar a més de 1500 alumnes de Badalona per què havíem fet una ordenança de civisme.Per què hauríem de renunciar a la bona feina que s'ha fet? quina mena de complexe tenen els qui estan disposats a regalar la feina feta, en positiu, als altres socis que l'han fet possible? I ara!!...nosaltres, jo, no regalem ni regalarem res. Ni el que s'ha fet, ni l'alcaldia.

Qui coneixia Sebastian Vettel?

Vettel va guanyar el mundial de fórmula 1 mentre Alonso i Webber es barallaven per un títol que, a priori, ningú més podia aconseguir. L'equip de Ferrari, a la darrera cursa, va cometre l'error de no tenir en compte l'estratègia de qui va acabar guanyant, en concentrar-se només a seguir de prop el màxim i teòric rival, Mark Webber. Finalment, Vettel, el jove alemany de l'equip Red Bull, es va emportar el campionat. Qui no era favorit va acabar guanyant contra pronòstic gràcies a la seva serenitat, a la confiança en si mateix, a l'errònia obsessió d'Alonso per Webber, i al cansament d'aquest darrer, que arribava al final del campionat força desgastat. Ho dic perquè aquests dies corren comentaris sobre si l'excel•lent resultat de CiU obtingut a Badalona, on varem guanyar al PSC per més de 6.000 vots, es pot reeditar al maig vinent. Hi ha, és clar, opinions interessades. Evidentment, cap dels altres partits ho veu possible. Tots creuen que això no pot passar. Jo ho respecto. I sé que és difícil. Però els partits haurien de començar a aprendre que el mapa polític i el comportament dels ciutadans va canviant, i que els perímetres dels partits s'eixamplen. I que si al 2003, quan tots els qui pontificaven i presumien clarividència donant CiU per morta, els haguéssim fet cas, avui les coses serien ben diferents. Nosaltres tindrem algunes avantatges a la propera batalla electoral. La més important, definitòria, és que no tindrem pressió ni por. Ni de guanyar, ni de perdre. Que ens presentarem davant els ciutadans no clamant resistència, ni clamant foragitar els qui han estat hegemònics durant 30 anys. Nosaltres podrem convidar a somiar una Badalona que eixampli les pròpies costures i cotilles d'un passat que ja no tornarà. Perquè la ciutat ha canviat, i això ens dóna, ens pot donar, la centralitat social i política que perseguim. Avui ho deia al debat de Televisió de Badalona. Em sembla que la majoria som conservadors en les tradicions, progressistes en la innovació, liberals en els desitjos, i socialdemòcrates en les necessitats. Així som nosaltres, i per això aspirem a la confiança d'electors, tots, menys dels qui se sentin obertament de dreta pura i dura, i íntimament espanyolistes (que no espanyols). Que diguin el que vulguin, que nosaltres anirem fent camí, com el va fer Vettel, amb independència i confiança en les pròpies possibilitats.

El bloc d'Andreu Mas

El misto i la benzina

Fa molts anys que conec en Juanje Guerrero, educador de carrer i membre del patronat de la Fundació Ateneu de Sant Roc. Hi ha poques persones que coneguin el barri millor que ell, si és que n'hi ha. És una persona conciliadora, poc amant del conflicte, de conviccions molt fermes. S'estima el barri i la seva gent de veritat. Quan llegeixo que diu que “tard o d'hora, Sant Roc esclatarà”, no ho poso en dubte. No parla per interessos polítics. En Juanje i altres persones, incloent-hi tota l'oposició municipal, alerten que el govern del PP està promovent una política que posa en confrontació la comunitat autòctona –majoritàriament d'ètnia gitana– de Sant Roc amb els nouvinguts pakistanesos i els col·lectius musulmans. En aquestes aigües ja hi han remenat d'altres. Recordo amb feredat una imatge, no difosa als mitjans, de Josep Anglada sortint de Sant Roc com si fos un torero a espatlles d'unes persones d'ètnia gitana. La nota de premsa de Plataforma per Catalunya, emesa durant les darreres municipals, afirmava que els gitanos de Sant Roc estaven amb el seu partit i en contra dels romanesos i altres col·lectius similars. Tot i que la imatge parla per si mateixa, no tots els gitanos són iguals, per bé que durant molts anys entre els dirigents d'aquest col·lectiu autòcton i els polítics locals i nacionals s'ha jugat al joc de “jo et dono i tu em dónes”. A la llarga tots els polítics van sortir-ne escaldats, perquè el vot no té més amo que el de la persona que el diposita a l'urna, i una cosa és el que et diuen i una altra el que fan. Hi ha coses que surten massa cares... Ara la pau s'esquerda a Sant Roc, perquè la crisi fa créixer rivalitats en l'espai on hi ha més dificultats econòmiques, i això no ajuda a conciliar mentalitats i costums diferents. Ara bé, el paper del govern local no és acostar mistos a la benzina –prohibir resar a les places públiques sense oferir alternatives és una manera de fer-ho–, sinó desactivar situacions que un dia d'aquests ens donaran un disgust. Això i mantenir, malgrat les retallades, serveis socials fonamentals en zones d'alt risc com són Sant Roc. A la fi, els vots són volàtils; els conflictes tendeixen a ser permanents.

Quan el silenci interessa

Potser, ho espero, en el moment d'escriure aquest article les coses ja s'han solucionat, però crec que no serà així. Contemplo amb preocupació, com molts altres badalonins, que una conquesta democràtica: la ràdio primer i la televisió de Badalona després, podrien acabar tancant portes per una qüestió més política que no pas econòmica. D'entrada, hi ha la voluntat del govern local de rebaixar al 50% l'aportació a la societat gestora Badalona Comunicació i, d'altra banda, un desacord polític que bloqueja el consell d'administració de l'ens i que ha portat el PP governant a dir que sense acord liquida la societat i, amb ella, els mitjans que administra. Fa la sensació que més enllà de la tisorada que toca aplicar –perquè les coses estan com estan, no ens enganyem– a tothom ja li convé (o a gairebé tothom) que els mitjans públics amaguin la veu. Els conservadors, perquè hi deuen veure un cau d'esquerranosos que mai els ha tractat prou bé i perquè, a més a més, no disposa de matèria grisa pròpia per fer les substitucions gerencials i periodístiques que li convindria. D'altra banda, quan l'alcalde vol titulars ja sap com fer-ho perquè les televisions espanyoles li facin cas, i no hi ha misses per explicar petites obres i, que se m'entengui, collonades diverses. Per què, doncs, no tancar? A l'oposició ja li està bé que la tele i la ràdio callin. Hi ha una llarga tradició d'intentar manipular els mitjans locals públics –i això ho saben i ho han patit els professionals que hi treballen– en funció dels interessos dels partits del govern (de tots o gairebé tots), avui a l'oposició. Sabent el pa que s'hi dóna, segur que no volen deixar cap eina en mans del PP que amplifiqui la seva gestió de govern, quan el que interessa transmetre és que no fa res o no fa res bé. És a dir que hi ha una coincidència d'interessos per silenciar els mitjans públics, cosa que, a més a més, permetrà a uns i altres practicar l'esport de tirar-se els plats pel cap. Però i els treballadors? I la tasca de vertebració feta per la ràdio i la televisió durant tres dècades? Si els polítics són prou irresponsables per deixar-les caure, més valdrà que ells també callin i deixin de parlar de pluralitat i llibertat d'expressió.

Dimecres, la Nit del Còmic, no hi falteu

ARRIBA  LA NIT DEL CÒMIC 2011 | 2n PREMI INTERNACIONAL DE CÒMIC CIUTAT DE BADALONA-CAIXA LAIETANA.   El proper 23 de novembre se celebrarà al Teatre Principal de Badalona a les 19.30h, la segona edició de la NIT DEL CÒMIC, per donar a conèixer el guanyador del 2n PREMI INTERNACIONAL DE CÒMIC CIUTAT DE BADALONA-CAIXA LAIETANA.  Un premi que neix l’any 2010 amb l’objectiu de recuperar el format d’expressió més primigeni del còmic: la tira de còmic. Un format, que per les seves condicions ha anat adquirint, gràcies a les tecnologies digitals, renovades formes de creació i difusió.    A més a més, enguany la NIT DEL CÒMIC retrà un homenatge al dibuixant, il·lustrador, fotògraf i publicista badaloní Enric Sió (Badalona, 1942 - Barcelona, 1998), destacant-ne la seva singularitat artística amb la voluntat de restituir el seu llegat al còmic i la cultura en general. I un any més, la NIT DEL CÒMIC premiarà a una personalitat de l’àmbit de la comunicació i la cultura pel seu compromís i aportació al món del còmic. En aquesta nova edició, la NIT DEL CÒMIC vol fer una menció especial a la tasca del periodista Vicent Sanchis (València, 1961), pels seus estudis sobre la censura franquista aplicada a la historieta, ben exemplificats en l’assaig Franco contra Flash Gordon (2009, Tres i Quatre Ed.). I en el llibre recentment publicat Tebeos Mutilados (2010, Ediciones B.), una recerca que s’endinsa en l’estricte control i despreci del règim franquista pels productes de la cultura de masses, prenent com a cas d’estudi l’editorial Bruguera.    I acabarem amb una “il·lustració dolça” per a tots els assistents, obsequi  de la Pastisseria Comas.

La ciutat deserta

Aquest és un article sobre Badalona que vaig publicar dimecres a El Punt. Us deixo un enllaç amb l'interessant contesta que n'ha fet en el seu bloc l'Oriol Lladó. La distància té grans coses. Et permet fer una dissecció freda del que veus. Té un inconvenient: que la mirada pot ser esbiaixada, perquè no coneix el que es cou en el subsòl i jutja només per les aparences. Avui, però, he aplicat l'exercici de la distància a l'hora de fer la tria sobre la crònica que signo. He estat incapaç de trobar res d'interessant. He rebuscat en els mitjans, mirant de trobar alguna cosa sobre la qual pontificar. He navegat pel ciberespai i hi he trobat teranyines: blocs inactius des de fa mesos o anys, direccions que no porten enlloc, temàtiques que no parlen de Badalona, discursos vells, gent que en campanya parlava de política i ara parla de paisatges... Badalona sembla immersa en una letargia que fa imperar la mediocritat. M'ha cridat l'atenció un article del sempre encertat i esmolat Jordi Ballesteros, on parla d'una certa decadència del carrer Francesc Layret, a tocar de l'ajuntament. Ja ho diu tot. Tot ho ha provocat la victòria del Partit Popular? Què ha passat, què l'esquerra de sempre, la redemptora, ha llançat la tovallola? I que el nacionalisme ha fet el mateix en constatar, per segona vegada en vint anys, que l'aritmètica és una assignatura que semblen condemnats a suspendre? Què l'independentisme se n'ha anat als quarters d'hivern a esperar l'onada que alliberi el país i de passada Badalona? És veritat que la crisi no ajuda gaire a mantenir alts els bioritmes, però l'apatia que es percep a Badalona és demolidora per a l'esperit de la mateixa ciutat. Badalona s'ha desactivat. Se li han fos els ploms. És una ciutat cansada, resignada. Però sempre hi ha una oportunitat per reinventar-se. No és només una qüestió de diners, sinó de fe en les pròpies possibilitats. Ves per on, un acte de fe. N'hi ha pocs avui dia. Una ciutat que cau ha d'aixecar-se. On són aquells que tant prometien? –n'eren molts i de molts colors durant la campanya electoral–. Ara toca que governi el PP, doncs que ho faci i que ho faci de la millor manera possible i que a l'altra banda de la taula es trobi algú que hi dialogui i que s'hi enfronti si cal. La deserció és també una forma de rendició. 

Que la mà dreta sàpiga el que té l'esquerra

A casa sempre m’havien dit que la mà dreta no ha de saber el que té l’esquerra. Una frase que té a veure amb el seny català, amb allò de no estirar més el braç que la màniga.A Catalunya, però, tenim una mà amputada i això fa que, ni volent, ens puguem permetre fer jocs de números. En no disposar de la nostra pròpia fiscalitat, en no recaptar els nostres impostos i després transferir a Madrid allò que la solidaritat ens obliga, com fan els bascos i els navarresos, tenim un marge de maniobra que, de tan estret, és una cotilla. La nit que el Parlament va aprovar l’Estatut real, aquell que es va malmetre passades les portes de l’hemicicle, els polítics, pujats a l’estrada, parlaven de com canviaria el país ara que Catalunya tindria la seva Agència Tributària. Ara sí, els catalans començaríem a ser una mica amos del nostre destí perquè tindríem les claus de la caixa (i ja se sap que la llibertat entén de diners). Doncs a l’hora de passar els ribots –els pactats i els no pactats–, a Madrid se’ns van quedar la caixa, ens van prendre la clau i ens van picar a les mans, perquè amb els diners no s’hi juga. Una política fiscal pròpia ens permetria avançar molt més, perquè no hauríem de dedicar els nostres recursos a engreixar d’altres territoris (perquè els suplim mancances i els engreixem). El Cercle Català de Negocis fa un interessant càlcul sobre l’aportació dels treballadors a l’IRPF mitjançant la nòmina. Segons aquests empresaris, l’IRPF de la nòmina es podria reduir un 48,5% i la quota que paguem a la Seguretat Social, un 13,2%. No està gens malament, no? Diuen que l’impost de societats es podria reduir un 20%, cosa que activaria el teixit econòmic, i les cotitzacions socials un 10%. En qualsevol cas, dades a banda, el més important és que disposaríem de prou liquiditat per invertir en sectors clau o per no fer retallades. No tenim res a perdre i molt a guanyar.

Badalona bitácola

Cavalcada Reis Badalona 2012

Ses Majestats els Reis d’Orient arribaran dijous 5 de gener, a les 16:30 hores. Arribaran en carruatges a la cruïlla de Martí Pujol amb Francesc Lairet i des d’allà aniran caminant fins a la plaça de la Vila. A partir de les 18:30 hores s’iniciarà la Cavalcada. Horaris aproximats de la Cavalcada de Reis de Badalona 2012 (Cabalgata de Reyes en castellà): A les 18:30h, a la rambla de la Solidaritat, inici de la Cavalcada de Reis. 18:45 Av. Marquès de Sant Mori 19:15 Don Pelai 19:30 Av. Alfons XIII 19:45 Francesc Macià 20:00 Martí Pujol 20:15 Francesc Layret (plaça de la Vila) 20:30 Prim 20:45 Final a la cruïlla de Prim amb la Rambla Mapa del recorregut: Veure el recorregut de la Cavalcada en un mapa més gran Més informació: Web de l’ajuntament: Arribada de ses Majestats els Reis d'Orient i Cavalcada de Reis 2012

Transport públic: sense comentaris

Preus, percentatge d’augment respecte l’any anterior i IPC de l’any anterior. Any Preu T10 Variació any anterior IPC any anterior Diferència 2002 5,60 2003 5,80 3,57% 4% -0,43 2004 6 3,45% 2,6% 0,85 2005 6,3 5% 3,2% 1,80 2006 6,65 5,56% 3,7% 1,86 2007 6,9 3,76% 2,7% 1,06 2008 7,2 4,35% 4,2% 0,15 2009 7,7 6,94% 1,4% 5,54 2010 7,95 3,25% 0,8% 2,45 2011 8,25 3,77% 3,3% 1,47 2012 9,25 12% 3% (estimat 2011) 9! La T10 és la tarja de transport que fan servir habitualment els treballadors per a desplaçar-se a la seva feina. Anada i tornada: 10 viatges per setmana. No surt a compte la T-mes ni la T-trimestre. És una massa de gent molt important, per això és el títol més usat. I cada cop més castigat. Enllaços: La Vanguardia: La T-10 del metro subirá en 2012 un euro hasta los 9,25 El Periódico: El preu de la T-10 de Barcelona s’apuja un euro El Punt – Avui: La T-10 passarà a costar 9,25 euros a partir de 2012

Els aparcaments reservats per a minusvàlids seran de pagament.

No és el fet en sí, prou greu com per comentar-lo si no el comentari del senyor Albiol el que m’ha fet sortir del meu ensopiment: Tenir problemes de mobilitat no significa ser pobre. Potser algú hauria d’explicar a aquest senyor que les persones amb dificultats de mobilitat tenien aquestes places gratuïtes perquè no tinguin diners, si no perquè per ells és una necessitat que, afortunadament per nosaltres, altres (com el senyor Albiol) no tenim. Tinc la sensació de que des de que és l’alcalde de la ciutat el senyor Albiol pateix d’una mena d’incontinència verbal (i twittera) que s’hauria de fer mirar. Però potser és que abans no li feia tant cas… I recordar als senyors de PSC, CiU i ERC que al passat mandat van crear una nova web municipal que es va fer sense tenir en compte les necessitats de les persones amb discapacitat. Si ara els hi preocupen aquestes coses, ja cal que comencin a predicar amb l’exemple! Més informació: Badalona comunicació: Crítiques del PSC i ICV-EUIA dels impostos del govern El Periódico: García Albiol anuncia una rebaixa d’impostos i taxes a Badalona el 2012

Policia de barri

Dilluns l’ajuntament de Badalona va presentar la nova policia de barri. Aquesta nova unitat de policia reparteix a 24 agents en 12 zones, amb una presència de poc més de 10 hores al dia: de 8.15 a 18.30 hores. Tot i que la idea em sembla bona, trobo que el nombre d’agents destinats i les àmplies zones que han de cobrir faran que aquests agents no s’arribin a veure com veritables policies del barri. En qualsevol cas, dubto que realment serveixin per donar més sensació de presència policial. Bé, ja veurem, jo només espero veure’ls per la plaça de Les Gavines algun dia. Més informació: Ajuntament de Badalona: Els 24 agents que formen la Unitat de la Policia de barri comencen a patrullar avui a peu pels carrers de la ciutat CiU: CiU de Badalona considera "ridícul" qualificar de "policia de barri" el model presentat pel govern d'Albiol. El Punt: Badalona recupera la policia de barri deu anys després de renunciar-hi ABC: CiU califica de ridículo el modelo de policía de barrio presentado por Albiol. 20 minutos: Los vecinos de Badalona pueden llamar al móvil de la Guàrdia Urbana El Periódico: García Albiol, digui.

I jo que crec que tot és més senzill…

Badalona experiment o punta de llança? O potser cap de les dues coses? Sincerament, estem donant-li voltes a coses que si bé són importants pel conjunt de la societat catalana, cal preguntar-se si la majoria dels badalonins ho viuen de la mateixa manera. Diumenge, a La Plana, als actes no institucionals de celebració de La Diada, érem unes 300 persones en una estimació que m’atreveixo a dir que és optimista. A la majoria dels badalonins, als votants del PP de tota la vida i a molts dels votants del PSC, La Diada ni els interessa ni els importa. Bé, sí, els interessa quan poden fer pont. És una llàstima, però és la realitat. I quant a l’idioma… Quin percentatge de badalonins ni parla ni escriu el català i ni tant sols els importa? Els regidors del PP s’estan movent molt. De fet la feina que està fent el PP a peu de carrer sembla la continuació del que feien abans de les eleccions. Utilitza molt bé la propaganda combinada amb actuacions reals. I no sembla que els hi vagi malament. I mentre l’oposició sembla actuar de cara a una galeria gairebé inexistent, el PP va fent una política que sembla agradar. Bé, segur que m’equivoco, però jo diria que ni experiment ni punta de llança. Ens agradi o no, més aviat un toc de realitat badalonina. I un detall més. Dubto que la política del PP de Badalona es pugui extrapol·lar a més de dos o tres municipis catalans. Actualització 13/9/11: A veure, és evident que el PP està fent política local i nacional. La meva impressió (pel que sento bàsicament al meu carrer) és que a la gent la política nacional li preocupa menys que la local i, per tant, si localment funciona, no importa si diu segons quines coses. A Catalunya el nacionalisme està més arrelat que a Espanya i per tant la política local gairebé sempre té una component nacional/ista (evidentment catalana). Aquesta component és la que s’ha tret de sobre el PP badaloni i crec que hi ha una part important de la ciutadania a la qual li resulta indiferent. El PSC era més nacionalista (i d’aquí el fet que la bandera espanyola es retirés per la diada malgrat la llei) i mentre el PSC feia bona política local als badalonins no els importava. Quan el PSC ha començat a donar mostres d’esgotament del seu projecte els badalonins no han tingut cap problema en buscar una altra opció política, independentment del seu tarannà nacional. A l’oposició el barallar-se per una bandera més o menys no els hi donarà més vots. A canvi, el frontisme davant un PP que sembla preocupar-se per la política local només farà que donar forces al PP. No dic que no s’hagin de defensar les idees nacionalistes a Badalona, però cal fer-ho amb una mica més de ma esquerra de la que ha demostrat l’oposició aquests dies.

La res pública de Badalona

LA CRISIS EXPLICADA EN 1 MINUTO

La crisis financiera explicada demanera sencillaHeidi es la propietaria de un baren Berlín, que ha comprado con un préstamo bancario. Como esnatural, quiere aumentar las ventas, y decide permitir que susclientes, la mayoría de los cuales son alcohólicos en paro, bebanhoy y paguen otro día. Va anotando en un cuaderno todo lo queconsumen cada uno de sus clientes. Esta es una manera como otracualquiera de concederles préstamos. Nota: Pero en realidad, no le entraen caja ningún dinero físico.Muy pronto, gracias al boca a boca,el bar de Heidi se empieza a llenar de más clientes.Como sus clientes no tienen quepagar al instante, Heidi decide aumentar los beneficios subiendo elprecio de la cerveza y del vino, que son las bebidas que sus clientesconsumen en mayor cantidad. El margen de beneficios aumentavertiginosamente. Nota: Pero en realidad, es unmargen de beneficios virtual, ficticio; la caja sigue estando vacíade ingresos contantes. Un empleado del banco más cercano,muy emprendedor, y que trabaja de director en la sección de servicioal cliente, se da cuenta de que las deudas de los clientes del barson activos de alto valor, y decide aumentar la cantidad del préstamoa Heidi. El empleado del banco no ve ninguna razón para preocuparse,ya que el préstamo bancario tiene como base para su devolución lasdeudas de los clientes del bar. Nota: ¿Vais pillando la dimensióndel castillo de naipes? En las oficinas del banco losdirectivos convierten estos activos bancarios en "bebida-bonos","alco-bonos" y "vomita-bonos" bancarios. Estosbonos pasan a comercializarse y a cambiar de manos en el mercadofinanciero internacional. Nadie comprende en realidad qué significanlos nombres tan raros de esos bonos; tampoco entienden qué garantíatienen estos bonos, ni siquiera si tienen alguna garantía o no. Perocomo los precios siguen subiendo constantemente, el valor de losbonos sube también constantemente. Nota: El castillo de naipes crece ycrece y no para de crecer, pero todo es un camelo; no hay detrássolidez monetaria que lo sustente. Todo son "bonos", esdecir, papelitos que "representan" tener valor siempre ycuando el castillo de naipes se sostenga. Sin embargo, aunque los preciossiguen subiendo, un día un asesor de riesgos financieros que trabajaen el mismo banco (asesor al que, por cierto, despiden pronto a causade su pesimismo) decide que ha llegado el momento de demandar a Heidiel pago de su préstamo bancario; y Heidi, a su vez, exige a susclientes el pago de las deudas contraídas con el bar.Pero, claro está, los clientes nopueden pagar las deudas.Nota: ¡¡¡Porque siguen sin tenerni un céntimo!!! Han podido beber cada día en el bar porque "secomprometían" a pagar sus deudas, pero el dinero físico noexiste. Heidi no puede devolver suspréstamos bancarios y entra en bancarrota. Nota: Y Heidi pierde el bar.Los "bebida-bonos" y los"alco-bonos" sufren una caída de un 95% de su valor. Los"vomito-bonos" van ligeramente mejor, ya que sólo caen un80%.Las compañías que proveen al barde Heidi, que le dieron largos plazos para los pagos y que tambiénadquirieron bonos cuando su precio empezó a subir, se encuentran enuna situación inédita. El proveedor de vinos entra en bancarrota, yel proveedor de cerveza tiene que vender el negocio a otra compañíade la competencia. Nota: Porque los proveedores devinos y cervezas también le fiaban a Heidi, creyendo que estabanseguros de que cobrarían con creces al cabo del tiempo. Como no hanpodido cobrar dado que el dinero no existe, la deuda de Heidi se losha comido a ellos. El gobierno interviene para salvaral banco (y sólo al banco), tras conversaciones entre el presidentedel gobierno y los líderes de los otros partidos políticos.Para poder financiar el rescate delbanco, el gobierno introduce un nuevo impuesto muy elevado quepagarán los abstemios. Nota: Que es lo que de verdad hapasado. Con los impuestos de los ciudadanos inocentes, los gobiernoshan tapado el agujero financiero creado por la estupidez de losbancos. ¡Por fin! ¡Una explicación queentiendo! La Res Pública de Badalona Participa!

PARAISOS FISCALES

La Res Pública de Badalona Participa!

Por el liberalismo

En tiempos de crisis se exigen reformas laborales, como si los derechos de los trabajadores, que dan algo de estabilidad a los que pretenden vivir de su salario y les permiten hacerse un mínimo proyecto de vida, fuesen la causa de todos los males.Zaratustra sigue sin hablar, pero ha convocado a los líderes sindicales para anunciarles la urgente necesidad de abordar esas reformas que se exigen desde todos los centros de poder, y cuya necesidad se ha convertido en dogma de fe. Antes de realizar cualquier ajuste, antes de implantar cualquier recorte, se ha de llegar a un pacto de "reformas profundas" que nos lleve a un mercado ¿flexible?, no: elástico. Lo que se pretende, como en el resto de los ámbitos, es que este mercado, el laboral, también sea libre: el sueño, la panacea de los liberales.  Un mercado laboral sin normas donde los derechos sean abolidos; los trabajadores sean tratados como mercancía; un paraíso donde las personas adquieran la condición de "cosas"; la utopía de un mundo amoral, como el propio dinero.En nada ayuda este sueño tanto tiempo añorado a solucionar la crisis, pero es el momento de imponerlo, ahora que los estados han dejado de tener como prioridad el bienestar de los ciudadanos y no hay más patria que eso que llaman "los mercados", que siempre se llamó "el capital", y de cuya crueldad e infinita avaricia, cuando se le deja actuar libremente, sin respuesta, ya nos advirtieron nuestros mayores, hoy malditos, demostrando que aquella, su razón, escondía una verdad. Por eso los persiguieron y demonizaron.de: El Gran Wyoming.La Res Pública de Badalona Participa!

El Tanatori de Badalona millorarà els seus accessos

El tanatori de Badalona ampliarà l'aparcament i posarà escala mecànica Una decisió sabia. La política de l'ex- alcaldessa Arqué de evitar qualsevol enfrontament amb els veïns que es van negar a aceptar el tanatori a la zona baixa de Bufalà va ocasionar un greu perjudici als usuaris d'aquesta instal·lació tan necessaria a la nostra ciutat.A diferència de altres ciutats, com Barcelona, que te els tanatoris en zones centriques de fàcil accès en mitjans de transport públics, el nostre govern va decidir construir-lo allà on ningú es queixaria. Això ha provocat que el transport més utilitzat hagi estat el cotxe ocasionant continus problemes degut a la manca d'aparcament. Altre inconvenient és l'accés des de la parada de l'autobus, amb unes escales molt pronunciades que per a moltes persones era realment un gran problema. Maite la va cagar, com en altres ocasions. Ara tenim el que tenim i la decisió d'ampliar l'aparcament, encara que a costa de disminuir l'escàs espai natural que ens queda, és una decisió sabia. Instal·lar a més una escala mecànica arregla parcialment un desgavell d'anteriors governs de PSC-IC.ERC.Ara quedarà una mica més acceptable, encara que la ubicació continua sent una solució errònia.Tanatori de Badalona: Com anar. Noticia a ElPuntLa Res Pública de Badalona Participa!

Precampanya dels partits petits

Precampanya electoral dels partits petits no representats Per primera vegada en la història de la democràcia espanyola ia causa de la reforma de la llei electoral el passat mes de gener avalada bàsicament pels partits amb majories parlamentàries en què s'obliga a tots els partits sense representació a presentar uns avals amb la corresponent recollida de signatures del 0,1 per cent dels electors inscrits en el cens electoral de la circumscripció (cas de Barcelona 4000) Data màxima de recollida el 15 d´octubre.Personalment em sembla una mesura més de tancament d'alternatives per regenerar una nova democràcia que el poble està demanant a crits.Tendint clarament a que en el nostre país hi hagi el bipartidisme de dos partits que en els darrers temps s'han caracteritzat per la seva falta de coherència amb les seves idees i un degoteig diari de casos de corrupció a les seves files.Demanaria ,per bé de la democràcia, als mitjans de comunicació que fessin ressò d'aquesta recollida de signatures ja que pot ser una de les poques oportunitats que tinguin aquests partits, persones que avui no estan d'acord amb el sistema actual, de donar-se a conèixer públicament perquè com sabeu durant la campanya electoral a causa de la distribució de falques publicitàries en funció dels resultats de les eleccions anteriors no les tindran.Tenint en compte que des del dia que el senyor Zapatero va convocar les eleccions el 20 N tant el partit popular com el PSOE i els altres ja estan fent campanya a través de tots els mitjans que tenen al seu abast i domini.Jaume VenturaEscons en BlancLa Res Pública de Badalona Participa!

Els Ciutadans pel Canvi

CIUTADANS PEL CANVI ACORDA LA SEVA DISSOLUCIÓ

COMUNICAT DE PREMSAL'assemblea extraordinària de Ciutadans pel Canvi (CpC) ha aprovat aquest dimarts 13 de desembre del 2011 la dissolució de l'entitat. L'acord, pres per majoria absoluta, posa punt final a una innovadora experiència de pràctica política ciutadana, que va començar el 1999 amb la constatació que calia un canvi profund en les formes de governar i de fer política a Catalunya.Alvar Roda. President de CpCEl plenari de l'assemblea, òrgan legal per aprovar la dissolució, ha acordat també encomanar a l'actual Junta Rectora de CpC Ciutadans pel Canvi la gestió de la dissolució. El primer pas d'aquest procés va tenir lloc el 26 de novembre d'enguany, quan la Convenció de CpC (assemblea anual ordinària) va aprovar, a proposta de la Junta Rectora, una moció que plantejava el final del cicle polític de CpC.Els socis i sòcies que han participat a la reunió, entre els quals hi havia el President Pasqual Maragall, inspirador de CpC, i els expresidents de l'associació Josep M. Vallès i Carme Valls, han reivindicat l'aportació de Ciutadans pel Canvi com a nova forma de fer política i han agraït l'espai d'intercanvi i de generació de propostes que suposa l'entitat. Igualment, han remarcat la valentia política i el rigor en la gestió del tancament de CpC per donar per acabat un cicle profitós per a la política d'esquerres catalana.Tots els participants han coincidit a manifestar la seva voluntat de continuar, ja sigui de manera individual o col·lectiva, amb el compromís cívico-polític propi dels valors sobre els quals es va crear CpC.Ciutadans pel Canvi

SERRA fot al camp

Salvatge assalt a la llibertat d'expressió a Badalona

Reproduïm la nota de premsa emesa pels companys del Partit Socialista de Badalona (PSBAD) partit que va presentar la seva candidatura a Badalona lliure i democràticament amb la voluntat de recuperar pels ciutadans els valors del socialisme, valors que fa temps que el PSC badaloní va abandonar.Tot el nostre recolzament a Jordi López candidat a l'alcaldia a les passades eleccions municipals.NO ES TOLERABLE AQUEST ASSALT A LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ.NOTA DE PREMSAJORDI LOPEZ ALCALDE, candidat del Partit Socialista de Badalona (PSBAD) a les pasades eleccions del 22 de maigHA ESTAT ACOMIADAT del seu treball on estava empleat des de fa 6 anys, quatre dies despres de les eleccions, per gestions a instàncies de l'actual alcalde de Badalona el senyor SERRA, davant de l'empresa on treballaba, VINCLE, empresa totalment dependent de les adjudicacions i subvencions de l'administració pública.Aquest és el tarannà democràtic d'una persona que no accepta discrepancies ni accepta que uns ciutadans de Badalona haguem decidit presentar una candidatura socialista per sustituir un model caduc i clientelista com el que defensa el PSC de Badalona. De forma lliure i democràtica. Des del primer moment els militants del PSBAD hem estat objecte de persecusió per part d'aquest home que no te més mèrit que ser un ordenança al servei del PSC Barceloni.LA DEMOCRACIA I LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ no són valors que s'estimi el SR. SERRA.Us demanem, si el considereu convenient, difoneu i demaneu explicacions d'aquest acte impropi d'una persona de be.SalutacionsBadalona, 1 de juny de 2011Partit Socialista de Badalona

Maragall

PASQUAL MARAGALL

POSICIONAMENT DE CPC DAVANT LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONALDes de Ciutadans pel Canvi (CpC) constatem que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya és un pacte polític entre els legítims representants del poble de Catalunya a través del seu Parlament i els legítims representants del conjunt dels pobles d'Espanya a través de les seves Corts Generals, ratificat en referèndum pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i, per aquest motiu, considerem inacceptable que aquesta suma de voluntats, plasmada en l'Estatut, hagi estat alterada de manera injustificada pel Tribunal Constitucional, fent un ús irresponsable i temerari de la seva funció jusrisdiccional.El problema no és tant el contingut de la sentència, com el fet mateix que un Tribunal Constitucional com aquest, completament deslegitimat, hagi emès sentència. Una sentència que és fruit d'una interpretació restrictiva de la Constitució, interpretació que malmet greument l'esperit que va fer possible el pacte constitucional del 78. Des de Ciutadans pel Canvi reivindiquem la plena constitucionalitat de l'Estatut que van votar els ciutadans de Catalunya. En aquest sentit, estem convençuts que és molt més fidel a la Constitució l'Estatut que no la sentència que el retalla.Cridem a la reflexió i a la contundència en la resposta, per tal d'actuar a l'alçada de les circumstàncies històriques, posant-nos al costat del President de la Generalitat i dels nostres dirigents, de les institucions catalanes i de la societat civil en totes aquelles respostes unitàries davant de l'esmentada sentència i de les seves conseqüències polítiques.En aquests moments, es fa més palesa que mai la necessitat de recuperar el clima de consens i respecte que va afavorir l'elaboració i aprovació de la Constitució Espanyola de 1978. Per aquest motiu, creiem que és necessari que la Constitució no pugui ser interpretada de manera parcial, contravenint l'esperit que la va fer possible. Per això proposem avançar cap a una reforma constitucional en clau federal que garanteixi la convivència en un marc de respecte a la diversitat i la pluralitat de totes les nacions i regions de l'Estat.Ens sumem a la convocatòria unitària per a la manifestació del proper dissabte 10 de juliol, i animem els nostres associats/des i amics/es a participar-hi massivament.Junta Rectora de Ciutadans pel CanviBarcelona, 30 de juny del 2010

Bloc de Jordi Albaladejo

(I’m not your) steppin’ stone

Una entrada peculiar la d’avui perquè fent recerca musical vaig lligant caps i descobrint al ritme que em marca la curiositat de tastaolletes, diferents cançons originals, versions, adaptacions… Tot plegat, com el programa de Televisió de Catalunya, No me la puc treure del cap. És el cas d’(I’m not your) steppin’ stone, cançó que coneixia fa molt temps per l’adaptació que feien els bilbains M.C.D. ‘No hay libertad de expresión’ d’un cover punk que tocaven els Sex Pistols (com a curiositat podeu veure la recreació d’una actuació per part d’actors del film Sid and Nancy). Els Pistols a la vegada esbudellaven anteriors versions d’altres grups i sobretot l’entranyable dels Monkees que van popularitzar el tema l’any 1966. Una descoberta recent, diguem ignorant, que m’ha motivat a escriure l’article. Per una altra banda, havia escoltat també la cançó per part dels  Merton Parkas (desconeixia que eren ells però avui dia per internet et permet trobar-ho tot), amb una elegant versió del revival mod de 1979. De fet buscant, buscant, he trobat un munt de versions de diferents èpoques i estils. Ben segur no té més importància però és un exemple que la vida és plural com ho és la creativitat i sempre, en tots els àmbits, tenim tant per aprendre! Internet, amb el sentit crític necessari, és una font excepcional d’informació històrica, de testimonis gràfics i musicals. Tweet

‘Si trobes cara l’educació, prova la ignorància’

‘L’Art suprem del mestre és despertar el plaer de l’expressió creativa i el coneixement’ (Albert Einstein). El quadre representat és del pintor rus Nikolay Bogdanov-Belsky, datat el 1895 i reflecteix molt bé l’estima i l’interès per transmetre l’aprenentatge per part del mestre així com l’actitut per aprendre d’uns alumnes estimulats. Sense recursos destinats a l’educació per donar igualtat d’oportunitats a tothom i desenvolupar les capacitats, un país està coix per molt que ‘un bon mestre sota d’un pi fa escola’ (Alexandre Galí). ‘Si trobes cara l’educació, prova la ignorància’. Tweet

‘El partit dels treballadors de Choson’

Choson, peninsula asiàtica dividida en dos estats des de 1945: Corea del Sud i Corea del Nord  que van tenir una cruenta guerra els anys cinquanta del segle XX. Pyongyang és la capital de Corea del Nord, un règim comunista ordodox i hermètic respecte qualsevol tipus d’influències i de notícies exteriors. Tanmateix segons sembla és el país que més ajuda humanitària rep del món, però això sí, redistribuïda pel govern. Buscant informació al respecte he trobat de retruc una altra dada sorprenent, l’Estat d’Israel és el que rep per habitant més Ajuda Oficial al Desenvolupament tot i ser un dels vint-i-cinc països més rics del món. Segurament el gran pes dels pressupostos militars fan destarotar-ho tot. De retorn a Corea del Nord, el culte totalitari del líder, la militarització del país i el control tutelar absolut de la població: d’expressió, de pensament, de moviments…  són altres caraterístiques que defineixen el país. Recentment Corea del Nord, governada per una dinastia familiar, ha estat notícia per la defunció de Kim-Jong-Il, que serà substituït pel seu fill menor Kim Jong Un. El fet m’ha portat a llegir la novel·la gràfica – el còmic – Pyongyang de Guy Delisle de la prolífica editorial bilbaina Astiberri. Una història original del tot recomanable que retrata com si fos un documental una realitat trista i asèptica, deshumanitzada diria jo, d’un règim omnipresent en la línia de la novel·la 1984 de George Orwell i que té punts de coincidència sobretot per les conjectures sobre el que realment estem veiem i deixem de veure amb el reportatge de Miquel Calçada a Afers Exteriors acompanyat pel entusiasta delegat del règim Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez. Una crònica d’un absurd extrem, com tants d’altres que hi ha al món occidental i que ofeguen la llibertat. Tweet

Entre l’Isonzo i el Piave: el front italià a la Primera Guerra Mundial

Les darreres lectures i recerques sobre Venecia, ciutat que he pogut visitar recentment, m’han portat a un tema poc conegut més enllà dels entesos però força interessant: el gran desgast dels exèrcits contendents a la Primera Guerra Mundial al front italià. Segurament la guerra de les trinxeres entre alemanys i francesos i el front rus és més conegut per nosaltres tot i que la gran carnisseria amb centenars de milers de morts que va viure’s al Trentino i al Véneto entre les tropes italianes i les austrohongareses i alemanyes és igualment impactant. Els successius fronts i batalles a l’entorn del riu Isonzo i després de la reculada italiana al Piave van representar una gran sagnia de combatents i per les poblacions del territori. Es colpidor el testimoni de l’artista Santiago Rusiñol al llibre Espurnes de la guerra: deu jorns al front italià recull d’articles publicats al setmanari republicà l’Esquella de la Torratxa el 1917 on explica l’estada juntament amb un grup d'intel.lectuals espanyols com Unamuno, Castro i Azaña, al front de Trieste. Entre d’altres visitants del front també va ser-hi com a corresponsal Ernest Hemingway (foto que il·lustra l’article). Venecia va ser bombardejada des de l’aire, la ciutat estava força preparada amb reflectors per protegir els indrets patrimonialment importants, tot i així el plafó de Tiépolo del temple degli Scalzi (al costat de l’estació ferroviària) va ser força malmès i actualment es conserva parcialment a l’Acadèmia. A l’episodi del còmic Corto Maltés a Venècia dins de Les Céltiques apareix un atac aeri que, d’altra banda, ja havien intentat anteriorment els austrohongaresos el 1849 amb globus aerostàtics. Com podem veure, el bombardeig d’una ciutat patrimoni de la humanitat com Duvroknic pels serbis o el pont de Mostar pels croates els anys noranta del segle passat, si parlem d’una zona propera a l’Adriàtic, tenia precedents anteriors. Una breu resenya del front italià podeu trobar-la aquí. Un darrer enllaç que podeu veure d’aquest mateix context bèl·lic és el segon episodi de Les Céltiques centrat en una aventura d’en Corto perquè els aliats recuperin el tresor amagat del Rei de Montenegro que es trobava en un poble abandonat en terra de ningú. Tweet

Blocada veneciana. 90-92, queda un segon: s’aixeca Joe Galvin i…

…bàsquet!!! El Joventut de Badalona, ‘la Penya’, va forçar una pròrroga in extremis a l’aleshores potentíssim Carrera de Venecia en la final de la Copa Korac al Palau Blaugrana l’any 1981. Un partit èpic que finalment va guanyar per un millor joc d’equip ‘la Penya’, 105-104. Impressionant. Aquest episodi que tinc gravat en la retina des de petit sempre l’he associat amb la ciutat d’aquell altre equip, Venecia. També, es clar, l’arxifamós carnestoltes, les referències a la República Sereníssima als llibres d’història, els còmics de Corto Maltés d’Hugo Pratt i Venecia Celeste de Moebius, els quadres de Canaletto, Guardi, Turner, Manet, Monet… I, fa uns anys en un viatge a Creta vaig conèixer el llegat venecià d’una de les seves colònies comercials. Ara hem pogut gaudir els quatre ‘pelusos’ de la família d’uns fantàstics dies a Venecia, magnífica i esplendorosa ciutat no tant sols pel Palau del Dux, la basílica i la plaça de Sant Marc, l’Academia, els palaus del Gran Canal… l’encant es troba en la trama medieval de carrers i carrerons, els ponts i canals, els patis, en l’aiguabarreig esplendorós d’edificis gòtics, renaixentistes, barrocs; en el marbre, l’estuc i els maons vermells de les parets… Venecia la gran musa és un tot, màgica follia, visca la República Sereníssima!!! Tweet

Bloc d’en Marc Sallas

Ja fa tres anys que molts ens vam manifestar

Avui fa tres anys que milers de persones vam desfilar pels carrers del centre de Barcelona per dir una cosa ben òbvia: “SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET A DECIDIR” Aquella manifestació organtizada i convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir em va trencar molts esquemes, moltes barreres mentals que m’havia anat creant des d’una suposada situació de marginalitat política. Certament, aquella mobilització massiva em va alterar positivament, malgrat els recels que tenia hores abans i que vaig poder compartir amb diferents companys de militància local. Dubtes i pors m’ocupaven els meus pensaments amb una música de fons: no estarem regenerant aquell catalanisme que ens ha portat precisament a manifestar-nos? no estarem fent el joc a aquells partits que es proclamen independentistes, sobiranistes de tots els pelatges i que recolzen totes i cada una de les lleis de l’estat que ens oprimeix com a poble? Finalment vaig dir-me a mi mateix: allà ells i les seves contradiccions. Arribant a Barcelona des de Badalona vaig anar veient gent per tot arreu. La secretària de l’escola on treballava aleshores, companys de feina amb qui no havia parlat mai de política o, com a molt, d’una forma molt superficial, gent del barri que coneixes de vista, gent anònima de la teva ciutat… tots fent cua a l’estació de tren amb les bateries carregades per anar a passejar-se per Barcelona, des de la Plaça d’Espanya a la Plaça Catalunya. Un recorregut molt simptomàtic i que em va semblar molt clarificador i atractiu. Més enllà dels rèdits a curt termini que certes formacions polítiques en van voler treure, penso que aquella manifestació va significar un trencament amb un dels pilars fonamentals del sistema polític i la cultura política principatines d’ençà la segona restauració borbònica (1978): l’immobilisme i l’institucionalisme. Miro d’explicar-ho amb unes altres paraules: el catalanisme s’havia basat amb una completa identificació amb les institucions que l’estat ens havia permès. Dic ens havia permès perquè molts fervents independentistes i gent que vol trencar amb Espanya, són uns fidels defensors de les “institucions nacionals”, tal i com les anomenen ells. I jo em pregunto, poden ser institucions nacionals unes insitucions que deriven d’unes lleis orgàniques d’un estat aliè a aquesta nació? em penso que estem davant d’uns contradicció in terminus. Per mi aquella manifestació va significar la primera mobilització massiva per reclamar l’autodeterminació del meu país. Sona bèstia, però fins aleshores jo no havia pogut anar mai a cap manifestació per reivindicar la plena sobirania dels Països Catalans de bracet amb gent de totes les edats, de tendències polítiques que no eren exactament la meva i, sobretot, no ho m’havia pogut manifestar mai amb tanta gent. Recordo que tres hores després de l’inici oficial de la marxa encara estàvem a la plaça Espanya i tothom deia que el cap de la mobilització ja havia arribat a plç. Catalunya. No sé quanta gent volia dir allò, però eren molts més dels que jo havia vist mai mobilitzats per un tema com aquest. Fetes aquestes reflexions potser massa personals, què en queda políticament d’allò? Més enllà de balanços massa optimistes, encara no podem dir que l’autonomisme amb totes les seves expressions (des del més recalcitranment espanyolista dels Icetes, Camachos, Albiols o Serres, fins a l’autonomisme de barretina i espardenya dels Ridaos, Puigcercós, Vives o Bertrans) hagi mort. Més de trenta anys de gestió regional no es poden morir d’un dia per l’altra. Els processos històrics requereixen foc lent i moltes remenades perquè no s’enganxin i segurament ara estem en un moment on allò antic no s’acaba de morir i allò nou no acaba de néixer. Tampoc podem dir que l’autonomisme es trobi tocat de mort, desgraciadament. Tanmateix, sí que penso que es troba en un atzucac i que és feina nostra posar-los la sortida el més complicada possible. Després d’una reforma estatutària inacabada (les del País Valenicià i les Illes sí que ho estan, d’acabades) la feina dels sectors rupturistes és la de posar sobre la taula els termes reals del conflicte polític que viu el nostre país des de fa dècades, obrir un altre front de lluita per debilitar l’estat i obrir perspectives de canvis polítics profunds. No és fàcil ni ningú ha dit que ho hagi de ser. Només podem comptar amb les nostres mans i la nostra imaginació, que no és poc.

Coses que es mouen…

Sovint ens queixem, i no sense raó, de la nostra ciutat: ens queixem de la classe política local, de la brutícia, dels edificis que cauen, dels que construeixen, dels que no construeixen, del mal estat i la poca programació dels Centres Cívics, de la lenta mort del petit comerç i de l’augment de les grans superfícies, del mal estat de la platja a l’estiu, … paro perquè no vull deprimir-vos. Però hi ha moments que deixes el pessimisme a banda i et poses a mirar el teu entorn més immediat i respires una mica més tranquil. I quan mires i respires trobes coses, idees, que s’han anat cuinat molt a poc a poc i que van donant fruit. Són idees que s’assemblen a aquella ceba que cuinem a foc molt baix i que serveix per fer estofats o salses boníssims. A vegades aquestes idees es cuinen sense que en sàpigues res i això encara és millor, més gratificant. Parlo de festivals com el Musica’t, de reportatges com el que es va projectar la setmana passada al Círcol sobre l’experiència d’Unitat Popular xilena, de projectes que reneixen amb més força com la Sargantana i el grup d’activistes culturals del seu entorn, de la nova seu de l’Òmnium i el Centre Excursionista de Badalona (CEB), dels cinc anys de la Festa Major Alternativa i Popular de Badalona, de la dinàmica de llutia arrel de la crisi econòmica que estan adquirint les entitats veïnals i de moltes més coses i petits detalls que podem trobar als nostres carrers i als nostres caps.

Per què Bolonya?

He de reconèixer que em costa molt processar tota la informació que m’arriba sobre aquest tema: el procés d’implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) o, altrament dit, privatització de l’ensenyament a la bolonyesa. Em refio i molt de la bona feina que fan la gent del SEPC i els altres sectors mobilitzats a les aules dels Països Catalans i també, perquè no dir-ho, tinc massa feina per arribar a arreu. Llegint un dels escrits que han fet per divulgar els arguments en contra de l’EEES i per explicar el què això representarà per l’ensenyament públic universitari me n’adono d’algunes coses especialment greus. Per alguns no serà res més que la repetició de coses que han sentit moltes vegades: procés d’elaboració d’esquenes a la comunitat universitària: declaració de Bolonya (1999), LOU Aznar i Real Decret de Zapatero aprofundiment del sistema de contractes-programa. Actualment els centres públics ja funcionen bastant així. Amb Bolonya axò anirà a més i es tendirà a un sistema “públic” de dos nivells. l’ensenyament anirà orientat al profit econòmic que es podrà extreure dels coneixements, no al profit social. A banda d’aquests motius que es podrien ampliar abastament, les protesetes contra el Pla de Bolonya han provocat detencions i sancions administratives. Sense anar a més lluny, hi ha uns quants universitaris badalonins implicats en les protestes. Ells no seran portada de cap revista ni diari local, ni podran parlar a la Tele Badalona sobre el que han viscut aquests darrers mesos. A tots ells les meves mil gràcies, i també molt especialment a aquells dos que han detingut avui a la Via Laietana, quan es manifestaven al Departament que controla l’anomenat “Lenin del Bages”. Aquest personatge, ideòleg en sel seu moment d’ERC i gran defensor del Tripartit, s’ha de reconèixer que ha fet una de les tombarelles ideològiques més impressionants dels darrers anys d’aquest país. Tot un mèrit.

Efemèrides: 27 de gener de 1939, gener de 1999 i 21 de gener de 2001

Qué bonito es Badalona!

Diumenge passat vaig tenir una mica de temps i vaig fer una cosa d'aquelles que costen de fer, almenys a mi: passejar i respirar una mica la ciutat. Vaig rebre la visita d'un bon amic de fora de Badalona que a partir de la nostra amistat ha començat a descobrir aquest món de móns que és la ciutat que m'ha vist néixer. L'amic en qüestió, un noi de "comarques" (no m'agrada gens l'expressió perquè jo també sóc d'una comarca), desconeixia fins fa quatre dies Badalona, una ciutat que ara ronda els 215.000 habitants censats i que va perdent població cada setmana perquè els preus estan pels núvols. Junt amb aquest amic vam anar descobrint racons i raconets de la ciutat, no tots, certament, però sí alguns d'interessants. Primerament vam passejar pels carrers del centre fins a anar a petar a la Rambla, tant plena com bonica un diumenge al migdia. Dóna gust passejar-s'hi sense més, gaudint de les palmenres i veient com les criatures van i vénen amb bici i juguen a pilota. A més a més, i com és tradicional a la Rambla el diumenge al matí, vam escoltar sardanes i vam veure quatre cercles fent aquesta dansa empordanesa. Després de passejar vam anar a fer una cervesa al Bétulo, just allà on trenquen les onades que relaxen. Tornant cap a casa vam entrar a l'AVV del Centre on hi havia els del Club de bitlles catalanes que feien un dinar després del partit setmanal. No recordo si havien guanyat o no, però estaven contents. Vaig aprofitar per mostrar les instal·lacions de l'AVV a aquest amic, que va al·lucinar. En acabat vam anar a dinar a Llefià on també hi ha un passeig amb palmeres en paral·lel al mar, passant abans pel Progrés per recollir un paquet i el cotxe. Vam donar alguna volta pel barri per trobar aparcament però finalment hi va haver sort, just davant de la Jartá, mític bar-restaurant del barri. Allà hi vam passar moltes hores, discutint també de política i menjant unes tapes excel·lents. Just a l'entrar, un noi jove a la barra amb l'equipament complert de la selecció catalana de futbol mentre la camarera (d'orígen sudamericà) no entenia massa bé el català. Contradiccions de la meva ciutat! Va ser un diumenge interessant, fent descobrir una realitat massa poc coneguda com és Badalona. Sovint penso que la ciutat que m'ha vist néixer té un potencial increïble, que té moltíssims contrastos que no sabem apreciar ni explotar al nostre favor i que els badalonins i badalonines hauríem d'aprendre a estimar la nostra ciutat. Estimar-se-la és el primer pas per començar a canviar-la, i la casta política local no està per aquestes coses. D'aquí dos dissabtes farem el Consell Polític de la CUP a Torre Mena, el Centre Cívic de Llefià, entre la Plaça Trafalgar (plena de palmeres) i la Jartá. Penso que és un lloc ideal per discutir com apliquem el que vam aprovar a la darrera Assemblea Nacional de la CUP, fer un salt en la lluita per la independència i el socialisme als Països Catalans, idea que passa per una major implantació de l’independentisme a les àrees metropolitanes dels Països Catalans. Qui s’hi apunta? (APUNT: gràcies a l’excel·lent feina dels companys de l’Arxiu històric de Llefià he trobat aquesta foto a la xarxa. Com es veu, una pila de furgonetes de la poli controlaven els veïns, emprenyats perquè la plaça s’estava construint d’esquenes a les reivindicacions del teixit social del barri. Us sona la cançó?)

Una nova Badalona comença a caminar

Punt i final

 Doncs ara sí, ha arribat l’hora de dir adéu definitivament a bloc.cat, i volia fer-lo amb l’usuari que vaig començar a escriure en aquest, per això veureu que no surt com a autor l’habitual scaravaca, sinó setros.  Ja està operatiu el nou bloc (falten alguns tocs, però ja està). Hi podeu accedir des de l’adreça http://www.sergicaravaca.cat o bé des de http://sergicaravaca.wordpress.com, mentre que aquest bloc es podrà seguir visitant des de http://sergi.caravaca.bloc.cat o bé http://blocat.sergicaravaca.cat   Ens veiem al nou bloc! Tweet

Canvi(s) al/de blog!

 Doncs continuen els canvis, però aquest cop, seran molt més forts.  De fet, més que canvis al blog, és canvi de blog. I és que entre alguns problemes que tornava a donar el bloc.cat i que els canvis que havia intentat insertar no acabaven de rutllar, m’han decidit a optar per començar a treballar en un bloc dins la plataforma de WordPress, amb la que ja havia treballat i m’havia donat bons resultats (tot i que potser no l’he exprimit a nivell gràfic, s’intentarà).  Tot i això, no m’agradava la idea de deixar el .cat que tant ha costat i sabia que el canvi de direcció podia costar, així que m’he fet amb un domini .cat que ja està operatiu: http://www.sergicaravaca.cat  Ara bé, donat que és ja molt de temps amb aquest blog i moltes hores invertides, no el tancaré i es podrà seguir entrant i visualitzant des d’algun subdomini que introduiré un cop el nou blog estigui enllestit (que potser trigarà una miqueta amb els exàmens pel mig, així que haureu de tenir una miqueta de paciència )  I res més, que com a darrera actualització aquí, agraïr-vos a tots i totes les que heu seguit aquest humil bloc i convidar-vos a seguir-lo en la nova etapa "wordpressera"! Tweet

Del neo nacional-populisme de la dreta

   Tot just fa dos dies, el dimarts passat, es conmemorava una trista data: feia 70 anys que les tropes franquistes entraven a la nostra ciutat. Just 70 anys després, vaig veure, entristit, com, en un lloc a tocar de la ruta seguida pel feixisme, un vell fantasma d’aquella època tornava a deixar-se veure. I no, no estic parlant del fantasma de la guerra civil, que esperem que estigui ben lluny, sinó el d’una política que fou una de les causants: el nacional-populisme.   És un terme que sembla desdibuixat, inclús, per alguns, podria ser contradictori. Lluny d’això, és una de les tàctiques d’un ventall polític que va des de l’ultra conservadurisme a l’extrema dreta que més beneficis electorals els ha reportat. Però no només ha actuat aquí, d’altres països també l’han patit, com la França de la IV República, l’Itàlia post-mussoliana o la RFA post-nazi.   I és que tots sabem que aquest ventall polític té un handicap: la instauració d’un sistema autoritarista no és ben rebut per una gran part de la societat. Per tal de salvar aquest obstacle i permetre apropar a gent al seu discurs antidemocràtic, les organitzacions que s’inclouen en aquestes tendències només tenen una sortida: la de relacionar tots els problemes amb el sistema i presentar-se com els valedors del poble.    Podria ser, que algú relacionés aquesta tàctica amb la seguida per les organitzacions revolucionàries, però res més lluny de la realitat. Aquestes, a diferència dels sectors nacional-populistes, propugnen un canvi de sistema que va més enllà de l’entrega del poder a un cert sector. La revolució suposa un canvi en les estructures de funcionament polític, social, econòmic i fins i tot cultural. I per fer-ho, s’evidencien els greus problemes del sistema capitalista, com ho és aquesta crisi. Però darrere d’aquesta crítica hi ha un projecte alternatiu. La lluita doncs, com ja he dit, no és pel poder, sinó pel canvi.   En canvi, el nacional-populisme advoca per la relació de tots els problemes amb la debilitat de la democràcia -sigui quin sigui el model- i la necessitat d’instaurar un règim autoritari o bé de restricció de les institucions democràtiques, depenent de l’espai que ocupin dins el ventall esmentat. Així doncs, el sistema continua, però amb un règim restrictiu Actua com a abanderat del poble, però el seu objectiu no és altre que l’assoliment d’aquet poder.   A més, el seu discurs està marcat per un total ultra-nacionalisme, tot treient importància al poble i a les persones, doncs considera que la nació és un tot i, perquè tot funcioni, ha de funcionar com un tot homogeni. Les seves consignes per atreure l’electorat en aquest sentit han estat ja molt escoltades, i són constants crides a salvar la pàtria del seu trencament o del seu desprestigi, alhora que acusen a d’altres de poc patriotes. I desgraciadament, aquest discurs ja fa anys que l’anem sentint.   Com ja he dit, no és el primer cop que aquestes plataformes han utilitzat aquesta tàctica: a la II República trobem des de la dreta ultra conservadora -que estaria encarnada en el Partit Radical  Republicà d’Alejandro Lerroux i part de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) de Jose Maria Gil Robles- fins a moviments d’extrema dreta, com la Falange de Jose Antonio Primo de Rivera, les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalistas de Ramiro Ledesma Ramos i Onésimo Redondo, o el Bloque Nacional de José Calvo Sotelo. I a aquestes se li ha de sumar, clar està, la part de l’exèrcit que es sublevà el 17 de juliol de 1936.   Però, com ja he dit, l’Estat Espanyol no és l’únic lloc on es produirà. Fins i tot després de la Segona Guerra Mundial, n’apareixeran grans exemples: a França, Action Française de Charles Maurras a la III República, el Centre National des Indépendants et Paysans (CNIP) o el Rassemblent du Peuple Française (RPF) del general Charles de Gaulle a la IV República i la Union pour la Nouvelle République (UNR) del mateix Charles De Gaulle i els seus posteriors derivats -Union pour la Ve République (UD-Ve), Union pour la Défense de la République (UDR) i Union des Démocrates pour la République- i el Front National de Jean-Marie Le Pen a la V República; a Itàlia el Movimento Social Italiano (MSI) de Giorgio Pini i Forza Italia de Silvio Berlusconi; a Àustria, el Bündnis Zukunft Österreich (BZÖ) de Jörg Haider; a la RFA el Nationaldemokratische Partei Deutschland; i així en trobaríem casos a gairebé tots els països   Fins ara, a l’Estat Espanyol i als Països Catalans, en teníem alguns exemples de nacional-populisme, com podien ser el Movimiento Social Revolucionario (MSR), Alianza Nacional (AN), o fins i tot organitzacions que es declaren independentistes, com és Unitat Nacional Catalana (UNC). Tot i això, aquests mai han tingut molta acceptació ni capacitat de difussió i d’expansió.   Però fa poc ja van aparèixer els primers partits nacional-populistes amb capacitat de mobilització i expansió: Ciudadanos – Partido de la Ciudadania (C’s)de l’Albert Boadella i l’Albert Rivera -a Badalona, en Lorenzo Merchán va ser el seu màxim líder- i la Unión Progreso y Democracia (UPyD) que ha tingut en Rosa Díez la seva màxima dirigent. Fins ara, aquests no han assolit grans quotes de poder i no havien tingut cap representant en l’Ajuntament. Però el passat dimarts, el dia que es complien 70 anys de les tropes franquistes a la nostra ciutat, vaig poder veure com dins de l’edifici de l’Ajuntament, hi havia un grup municipal, assegut paradoxalment a la dreta del públic, que s’aproximava molt, per no dir que practicava, el nacional-populisme i que disposa de suficients mitjans, tant econòmics com de difusió, per poder extendre’s a gran abast. I a més, en una situació propícia per la seva tàctica com és l’arribada d’una crisi de llarg abast i la inoperància dels partits gobernants i d’una dèbil oposició.   Davant d’això, el poble no podem deixar-nos enganyar. Hem de tenir clar qui és que utilitza el poble i qui és qui el defensa, qui és hereu de l’opressor i qui del reprimit, qui és el defensor dels interesos de les classes benestants i qui de les classes populars, del poble en esència. Davant d’aquesta tàctica de neo nacional-populisme, cal una aposta clara per les esquerres de veritat, per aquelles esquerres que sorgeixen del mateix poble autoorganitzat i, sobretot, cal denunciar i desenmacarar el que s’amaga darrera del nacional-populisme.   P.S.: he fet una edició al text, per tal d’ampliar la concepció del nacional-populisme en la seva vesant nacionalista, alhora que he inclós dos partits que em vaig deixar d’assenyalar Tweet

L’Esquerra Independentista amb Gaza.

L’assemblea de Maulets de Badalona, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) i el conjunt de l’Esquerra Independentista de Badalona han decidit sumar-se a la convocatòria de la concentració en contra de la massacre a la Franja de Gaza demà divendres a les 8 del vespre a la Plaça de la Vila. D’aquesta manera, l’Esquerra Independentista de Badalona es solidaritza amb el poble palestí, un poble que lluita, com nosaltres, pel seu alliberament, i denuncia l’autèntic genocidi que està portant a terme l’estat d’Israel, tot amagant-se darrere una suposada operació militar. Així mateix, aquestes organitzacions animen a tots els badalonins i totes les badalonines a participar d’ella, així com de la manifestació convocada el dissabte dia 10 de gener a les 5 de la tarda a la Plaça Universitat de Barcelona.         Badalona, Països Catalans 8 de gener de 2009   Tweet

Repressió? Ni ara ni mai!

Aquests dies hi haurà dos judicis polítics contra membres de l’Esquerra Independentista.   El primer d’ells, contra dos companys de Maulets acusats de causar danys a la "mítica" figura del toro situada a la localitat de El Bruc.     El segon, també contra dos companys acusats d’ultratge a la bandera per despenjar la bandera espanyola del castell de Montjuïc el 25 d’abril de 2005, en el marc de la campanya "300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència" i penjar una estelada. Per això, els companys s’enfronten a una petició de 2400 euros o vuit mesos de presó.      Un cop més, hem de demostrar la nostra solidaritat amb els encausats i les encausades polítiques, que no són més que repressaliades polítiques en un conflicte independentista.   Perquè la repressió no ens tallarà les ales!   Visca els Països Catalans lliures!     P.D.: Carles, et dec una contestació, ho se, però ha estat actualització ràpida. Quan tingui un moment et contesto Tweet

Estació de França

Prohibir, multar i perseguir!

Aquests serien els verbs que defineixen els 100 dies de govern del PP a Badalona. Les polítiques socials han desaparegut sota el pes d'una política de seguretat que amaga els problemes, enlloc d'abordar-los i resoldre'ls.La persecució del "mercat de la misèria", amb un desplegament impressionant d'agents de seguretat i sense la presència de treballadors socials, ha comportat el desplaçament del "mercat" a d'altres poblacions, però no ha solucionat el problema de misèria subjacent.Igualment, la persecució estiuenca a petites botigues d'immigrants, forçant els expedients administratius fins el límit de la legalitat, i a vegades més enllà, no ha fet més que alimentar prejudicis contra la població nouvinguda, confonent casos individuals amb la generalitat de botigues d'immigrants. Aquesta obsessió persecutòria arriba fins al ridícul de fotografiar un xai que suposadament estava al maleter d'un vehicle.Finalment, en aquesta escalada en busca d'una "pax policial" cal esmentar l'intent de regulació de la venda de begudes alcohòliques a la nit --quan no ho permet la llei--, l'intent de sancionar amb la retirada de l'ajut social en cas de delicte --cosa que suposaria situar una doble pena per un mateix fet, trencant el principi de "non bis in idem" --; la introducció del requisit d'un mínim de 5 anys de residència per a poder aconseguir certes ajudes socials (beques de menjador, llibres, etc...), i, per acabar, la retirada de bancs dels carrers i tancament de fonts d'aigua per evitar que es formin grups d'immigrants. Tanmateix hem de reconèixer que l'estratègia de comunicació als mitjans funciona. Tot el que fa l'Albiol és notícia, encara que no sempre bona (com la suspensió del actes de la Diada o la supressió de la paraula "Nacional" del nom de la celebració), i la seva imatge s'ha fet coneguda en el panorama català i estatal. Fins i tot és un personatge assidu al programa "Polònia" de TV3.D'altra banda, la política social d'Albiol és inexistent. Ja hem vist que l'actual govern de la ciutat no compta amb l'experiència i el saber fer dels treballadors socials. També ha estat evident el silenci, durant tot l'agost, respecte de la crisi de la renda mínima d'inserció, mentre la ciutadania afectada estava realment desemparada. Fins i tot la gran promesa electoral de regalar els llibres de text no s'ha complert i resta amb un futur incert, ja que més enllà de declaracions retòriques, no és econòmicanment factible (ni justa, però això és un altre tema) sense recórrer a la socialització de llibres. Tampoc s'ha vist cap acció enèrgica per defensar importants projectes iniciats pel govern municipal anterior i que l'actual Generalitat dificulta, com per exemple, la negativa a construir tres noves escoles (Montigalà, Bufalà 2 i Lola Anglada) que la ciutat tant necessita. Tampoc s'ha fet res per negociar els retalls a les escoles bressol o a l'Escola de Música. En aquests temes el govern del PP senzillament no hi és i, el més greu, ni se l'espera.Pel que fa a la gestió de la cultura municipal, el menysteniment envers aquest àmbit és evident i, fins al moment, només s'ha pres una decisió transcendent: prescindir del director dels teatres municipals i del Cap tècnic, tot això sota el criteri de racionalització de la despesa, és a dir, del retall encobert.En altres branques de l'acció municipal com les que fan referència al territori, s'han limitat a deixar fer el ja endegat, sense que es vegi una direcció política clara. Davant del greu problema de l'atur, no hi ha estratègia, ni rumb, ni pla, quan l'ajuntament sense tenir la solució pot fer coses i que fons ara no fa.Bé, fins aquí el repàs d'aquests 100 dies. En resum: molts titulars i molts tuïts, però poca gestió efectiva i eficient. Ah, i l'obsessió per fer d'oposició a l'oposició.

Aixequem el teló: Cap on anem?

A la passada campanya electoral vaig participar en un debat organitzat per l'Associació de Gestors Culturals de Catalunya sobre els diversos programes de cultura d'algunes de les formacions polítiques que es presentaven a les eleccions. Tant ICV-EUiA, ERC-Accent, CiU, com nosaltres, el PSC, teníem clar que en aquest mandat 2011-2015 calia treballar sobre les eines de participació ciutadana en l'àmbit cultural i tirar endavant una visió estratègica de l'acció cultural, per aconseguir, entre d'altres qüestions, cohesió social i projecció de ciutat. Paradoxalment, el partit que es va mostrar més pobre en l'anàlisi i en les propostes, el PP, ha estat qui finalment governa a la ciutat. D'aquest debat només ens va quedar clar que apostaven pel bilingüisme i poca cosa més. Ja nomenat el govern, la regidora de cultura, en una entrevista al diari "El Punt", tampoc concretava gaire les seves prioritats ni propostes, més enllà de dir que sobre la qüestió de la llengua complirien la llei. Per desgràcia fa pocs dies hem sabut què significa per al PP complir la llei.Davant d'aquest panorama, desert de propostes, vull reformular les línies mestres del que crec que hauria de ser la política cultural de la ciutat en aquests propers quatre anys, tot i deixant constància que una de les premisses ja ha estat trencada pel nou govern: la regidoria de cultura ha perdut el seu rang institucional en passar de ser Tinença d'Alcaldia (i, per tant, membre de la Junta de Govern) a ser Regidoria Delegada, la qual cosa dóna una pista sobre on situa el PP les polítiques culturals, alhora que ens avisa de possibles retallades severes al seu pressupost. Tornem, doncs, a les línies d'acció que esmentava. Bàsicament, es tracta d'implementar aquelles eines que donen estabilitat i permanència a les polítiques culturals de ciutat i que van més enllà de la conjuntura, del calendari festiu o de la programació cultural, segons els següents principis: - cohesió social- projecció - participació- proximitat Entre aquestes eines és fonamental la posada en marxa del ja constituït Consell de les Arts i de la Cultura (prèvia revisió i adequació del seus estatuts en la línia dels del CoNCA) amb competències en la implementació del Pla Estratègic de Cultura, en la definició d'uns criteris de subvencions o en la redacció d'un protocol festiu, entre d'altres. Admeto aquí que sóc partidari d'una Comissió de Festes dins del Consell, encara que he negat i nego que fins aquest moment les Festes hagin tingut manca de participació. La segona, és la revisió del Pla Estratègic de Cultura de Badalona, aprovat en comissió ad hoc l'any 2007. És un element fonamental, plenament vigent i que va comptar amb la participació nombrosa de ciutadans i entitats. Cal adaptar-lo a les noves circumstàncies i realitats, com així es preveia ja en el seu redactat final. Per exemple, no hi apareixen ni el Museu del Còmic, ni el Centre Cultural del Carme, ni la Xarxa de Teatres, ni el Pla de Biblioteques, ni el Pla d'Equipaments Culturals de Catalunya, tots ells posteriors al text definitiu. En aquest breu apunt, no vull deixar de referir-me a la definició i posada en marxa del Museu del Còmic i de la Il·lustració i del Centre Cultural del Carme, processos on caldrà la participació dels professionals locals del sector.  Finalment, una premissa que cal complir: no tocar allò que ja funciona. El Museu de Badalona, el Conservatori (malgrat les retallades), el TallerBDN, Badalona Cultura, S.L., entre d'altres, no han de patir turbulències innecessàries. Fins aquí, a grans trets i de manera resumida, el que considero les bases indispensables per a plantejar una política cultural seriosa, sòlida i de llarg recorregut. He aixecat el teló, que comenci la funció!! si és tragèdia o comèdia aviat ens adonarem  .... 

REPRENENT EL CAMí

Fa més de dos anys que vaig abandonar aquesta Estació de França. No en sé ben bé el motiu concret. Cansament, potser; sensació de tenir una obligació que en ocasions es feia pesada; els temps, que començaven a ser convulsos; la immediatesa de les xarxes socials, que em permetia emetre una opinió o una recomanació gairebé quan la pensava....Avui arribo una altra vegada a l'Estació. Espero agafar un tren de llarg recorregut i fer del meu vagó el meu espai per reflexionar sobre allò que m'interessa, m'inquieta o em suggereix. Potser serà un espai més de definició política i ideològica que abans (crec que estem en una cruïlla social i política global i local molt important, com mai havíem viscut). Tanmateix, no deixaré de parlar, segur, d'art, de teatre (les noves temporades del Lliure i del Romea prometen), de cinema, de literatura i de tot allò que m'envolta, d'allò que, com deia Xavier Rubert de Ventós, són coses suficientment importants com per no tenir la seva existència assegurada.Així que respiro a fons, miro al meu voltant, agafo un tren que diu "FUTUR" i surto, com sempre, de l'Estació de França.

La utilització política de Wagner

Malgrat el que pugui suggerir el títol, no parlaré del III Reich i d'Adolf Hilter, qüestió més que estudiada i publicada. Parlaré de la producció de la Tetralogia de l'Anell de Wagner a València i de com el Govern de Camps està fent un ús polític indigne d'aquest esdeveniment.Atret per la inqüestionable qualitat de la proposta del Palau de les Arts de Valencia vaig desplaçar-me el proppassat dia 21 de juny a veure "L'Or del Rhin", el pròleg de les següents tres jornades de l'Anell dels Nibelungs de Wagner (La Walkiria, Sigfried i El Capvespre dels Déus). Tant la direcció de Zubin Mehta, com la posada en escena de La Fura dels Baus, les veus presents (inclòs Plácido Domingo a La Walkiria) o la flamant Orquestra del Palau de les Arts, així com les critiques dels 3 anys anteriors i l'estrena, feia pocs dies, de El Capvespre... al Maggio Musicale Fiorentino, feien sobre el paper una proposta molt interessant.Els preus de les entrades eren els normals en aquests tipus d'espectacle --no precisament barats per la seva pròpia complexitat-, però hi va haver un parell de qüestions que em van cridar l'atenció. La primera és que regalessin el programa. Al Liceu i a la resta de teatres lírics es ven, a un preu molt assequible, però es ven; aquí es regalava a l'entrar no a l'espectacle, sinó a l'accedir a taquilla. La segona sorpresa va ser el preu del catàleg. Llibre que comprèn els 4 llibrets en castellà, valencià i alemany, amb entrevistes i fotos a tot color i editat amb tapes dures. Segons em sembla, un preu raonable per a una publicació d'aquestes característiques estaria entre els 60 o 80 euros; doncs no, el catàleg únicament valia 20 euros. Una mica despistat vaig entrar al Palau i vaig gaudir d'un bon espectacle. (veure video)Al matí del dia següent vaig comprendre moltes de les coses que m'havien sobtat. Al Canal 9 feien una entrevista a la Consellera de Cultura del País Valencià, Trinidad Miró, amb motiu d'un "esdeveniment únic" a Espanya: la representació de l'Anell sencer en producció pròpia. Doncs bé, tota l'entrevista, inclosa la intervenció dels tertulians, girava a l'entorn el greuge comparatiu que suposa que el Palau de les Arts només rebi 1,4 milions d'euros i el Liceu 14 milions. Exclamaven els tertulians que era un escàndol que tot i la qualitat, contrastada, de la programació d'aquests 3 anys de vida del Palau de les Arts, el Govern de Zapatero menystingués als valencians; que el President Camps --aquell que "se paga sus trajes"- recolzava la cultura i pressionava al Govern central, però aquest volgudament volia maltractar al valencians (dit subliminalment: per votar PP). Com a mostra de tot el que dic, transcric una entrevista de l'esmentada Consellera a l'ABC del dia 1 de juny d'enguany (en blau assenyalo el més destacat a l'efecte):"VALENCIA. Mientras aguarda reunirse con Ángeles González Sinde, Trinidad Miró (Alcoy, 1960) tiene claro lo que pedirá a la nueva ministra de Cultura: que asuma los compromisos adquiridos por su antecesor, César Antonio Molina, y aumente progresivamente la subvención que recibe el Palau de Les Arts Reina Sofía. Lo contrario, sería una nueva demostración de que el Gobierno central «continúa ignorando» las necesidades de la región.-El pasado miércoles se reunió el Patronato del Palau de les Arts ¿Qué significaría la entrada del Ministerio de Cultura en el Patronato?-Supondría la implicación del Gobierno central en una de las mayores apuestas por la cultura que se ha hecho en España en muchos años. La Generalitat, con mínima ayuda del Gobierno central, ha hecho un grandísimo esfuerzo para que el Palau de les Arts se convierta en tan sólo tres años de vida en uno de los grandes palacios de ópera del mundo. Sé que es un argumento mil veces repetido, pero es incomprensible e injusto que el Ministerio de Cultura sólo aporte 1,4 millones de euros al Palau de les Arts, mientras que, por ejemplo, el Liceo de Barcelona recibe más de 14 millones. Es de justicia que el Ministerio de Cultura deje de maltratar en sus presupuestos al Palau de les Arts.-¿Está el programa de la próxima temporada del Palau condicionado por la crisis económica?-No. La programación es de primer nivel. Lo que es innegable es que la Generalitat no tendría que hacer los esfuerzos que está haciendo en el Palau de les Arts y en general con la cultura en la Comunidad Valenciana si Rodríguez Zapatero nos tratara tan bien como a otras comunidades. Zapatero destina 49,2 millones de euros para cultura en Cataluña, 31,5 millones para Andalucía, 14,9 millones para el País Vasco ó 7,5 millones para Galicia. La Comunidad Valenciana sólo recibe 5,3 millones de euros. El Consell es uno de los Ejecutivos autonómicos que mayor porcentaje destina a Cultura y Deporte, con un 1,67%. Paradójicamente, por detrás quedan comunidades generosamente apoyadas por los presupuestos del gobierno de Zapatero como Cataluña (1,16%), País Vasco (0,76%), Andalucía (1,49) o Castilla La Mancha (1,58%).-¿Qué novedades incluye la edición del Festival Mediterrani que acaba de estrenarse?-Este II Festival del Mediterrani va a ser el espectáculo total. La producción de la tetralogía «El anillo del Nibelungo», con dirección de Zubin Mehta y puesta en escena de La Fura dels Baus, va a ser algo nunca visto. Es la primera vez que un teatro de ópera en España ofrece dos ciclos completos de una producción propia de la tetralogía wagneriana y la primera vez que un equipo español se atreve a llevarla a cabo. La intendente del Palau de les Arts, Helga Schmidt, ha dicho que con la producción de la tetralogía de Richard Wagner se escribe una nueva página en la historia cultural de Valencia y de España. Es indudable que Valencia se va a convertir en la capital mundial del wagnerianismo.-¿Cuáles serán sus reivindicaciones principales ante la nueva ministra de Cultura?-La primera y principal será exigir un mejor trato económico para el Palau de les Arts. El anterior ministro de Cultura se comprometió a mejorar poco a poco esta situación, pero antes de que ese compromiso se plasmara en algo oficial, Zapatero lo cesó. Otro asunto que quiero exponerle es que el Ministerio se integre en el patronato del IVAM porque, a pesar de ser uno de los mejores museos de arte contemporáneo de España, no recibe un solo euro, mientras que para el Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (MACBA) hay 2 millones. También le pediré implicación en la restauración del Centro del Carmen. La Conselleria de Cultura acaba de iniciar una ambiciosa obra de ampliación de este magnífico museo en la que vamos a invertir 5 millones de euros y le pediré a la nueva ministra que colabore en la financiación de la siguiente fase de rehabilitación y ampliación. Espero y deseo que la nueva ministra sea más sensible a las necesidades de la Comunidad que sus antecesores en el cargo."En definitiva, estem davant d'una utilització política de les operes de Wagner. El Govern de la Comunitat Valenciana ha volgut situar la ciutat de València en el mapa de la lírica internacional, en una operació semblant a la del Govern Basc amb Bilbao i el Guggenheim; però amb la diferència que els bascos s'ho pagaven ells --sí, ja sabem que tenen concert econòmic i hisenda pròpia- i Camps pretén que li paguem tots. No ens ha preguntat a ningú si volem que faci "algo nunca visto", ni si ho ha de fer en 3 anys, ni si ha de regalar el programes o cobrar el catàlegs a 20 euros. Quan els tertulians del programa de Canal 9 es preguntaven cridant, "quin argument li dóna la Ministra de Cultura per maltractar al Palau de les Arts i als valencians?", per a mi la resposta era i és òbvia: només fa 3 anys que aquest equipament funciona i no es pot estirar més el braç que la màniga. La resta són excuses, cinisme polític i manipulació al més pur estil PP.

"Paso Doble", de Barceló-Nadj

Fa mesos ja vaig dir que la perfomance "Paso Doble" de Miquel Barceló i Josef Nadj era un dels meus espectacles imprescindibles aquesta temporada i el proppassat dissabte, 10 de maig, vaig poder gaudir-ne. He de dir que, d'ençà que es va estrenar al Festival d'Avinyó, he fet un seguiment tan acurat del tema, que la meva percepció en directe de la peça patí de certa manca de sorpresa; a això li he de sumar una certa decepció en relació al comportament de l'artista en tot l'affaire de la cúpula de Ginebra. Però tornem a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure.Expectació a la sala, cares conegudes (Pere Gimferrer, Sílvia Munt, Andreu Buenafuente o Javier de la Muelas) i un mur d'argila roja, pintada de blanc, excepte el terra que roman amb el color original. Un sonors cops per darrera del mur ens fa veure que allò es belluga, que comença a prendre forma. Amb posterioritat, apareixen Barceló i Nadj, amb vestit negre i camisa blanca, comencen a treballar l'argila, la de Kanizsa, vila natal del coreògraf i la de les obres ceràmiques de Barceló. El plató es converteix en el taller de l'artista. Les diverses tècniques de treball es succeeixen en aquesta obra que es realitza davant dels nostres ulls. I, tanmateix, és només això? La realització d'una obra plàstica davant de l'espectador?...He de dir que no, la perfomance té una part de treball escenogràfic essencial. Malgrat no tenir argument, les diverses escenes s'esdevenen fent avançant l'obra, entre la ironia, la sorpresa, el missatge subtil o més evident cap un final metafòric que representa molt bé el que Josef Nadj pretenia al plantejar-li aquesta aventura a Barceló: entrar en el quadre. Nadj es converteix en un element plàstic més del pintor, és ruixat i tot amb pintura blanca com la resta del mur d'argila, per acabar ambdós engolits per l'obra resultant, en una tornada a l'origen, als fons de l'argila, de la terra aquosa de la que han/hem sortit.Espectacle de gran alçada plàstica i escènica. Imprescindible!Per cert, al final de l'espectacle Barceló fa unes fotos al públic i a l'obra resultant, a més de prendre's una birra a escena en un acte de se m'enfotisme o divisme (trieu l'adjectiu), molt aplaudit pel públic. Alguns aprofitem per fer fotos a l'obra, llàstima que --al contrari de l'artista- no anem preparats per l'ocasió.Noticies relacionades:"Isaki Lacuesta llevará al cine a Barceló", El País, 9 de maig de 2009"El goce efímero", La Vanguardia, 12 de maig de 2009"Las coreografías de Nadj y el arte de Barceló llegan al Teatre Lliure de Barcelona", El Mundo, 6 de maig de 2009"Venecia 'revisará' a Barceló", Diario de Mallorca, 27 d'abril de 2009

El Tot Badalona

Jordi Pujol pronunciarà una conferència a Badalona sobre el dret a decidir

Òmnium Cultural del Barcelonès Nord ha organitzat un cicle de diàlegs sobre el nou full de ruta nacional marcat per la presidenta de l'entitat, Muriel Casals. Consisteix en tres eixos: independència cultural, independència econòmica i dret a decidir. Aquest proper dilluns, 30 de gener, tindrà lloc la darrera centrada en el dret a decidir. La xerrada [...]

Per problemes d’impressió, la revista en format paper no estarà al carrer fins demà

Per problemes d’impressió, la revista en format paper no estarà al carrer fins demà. Podeu consultar l’edició digital http://goo.gl/6ZiIY

Alícia Sánchez-Camacho clausurarà aquest dissabte la intermunicipal del PPC a Badalona

El Partit Popular de Catalunya (PPC) celebrarà una Intermunicipal a Badalona aquest  divendres i dissabte al BCIN. Durant  la intermunicipal es treballaran les ponències "Les polítiques de proximitat: les persones el primer", "Els reptes del món local davant la crisi" i "Ciutats intel·ligents, municipis de futur". També es formaran dos grups de treball que tractaran [...]

Montgat prorroga la campanya "Fem Comerç"

La campanya “Fem comerç, fem Montgat”, que es va iniciar el passat 5 de novembre i que organitzen la regidoria de Promoció Econòmica i l’Associació de Comerciants, s’allargarà fins el proper 19 de febrer. L’objectiu de la campanya és donar a conèixer tots els establiments comercials i serveis de Montgat i potenciar els vincles entre els veïns i [...]

Fora Estocs dels comerciants del Progrés a la Plana

Tot i que estem en plena campanya de rebaixes, els comerciants adherits a l'Associació de botiguers i serveis del Progrés, han preparat, per aquest divendres i dissabte, la seva primera edició del Fora Estocs. A part de les botigues al carrer, instal·lades a la Plana, també s'han preparat diverses activitats paral·leles. D'altra banda, els comerços [...]

El racò d’en Ferran Bello

COSES DEL PP I ELS SEUS "AMICS"

CONGRESOS Y COHERENCIAS

LA CAIXA DE PANDORA

VAYA GOBIERNO QUE NOS ESPERA!!!!

MIRA QUE LA TE DURA, EN DURAN.

Associació de veïns de Can Solei

nova web cansolei.cat

 L'associació de veïns de Can Solei de Badalona hacanviat de plana, podeu trobar ara la nostra associació ahttp://cansolei.cat 

S'acaben les obres al parc

Ho diu la web de l’ajuntament:Les actuacions realitzades en aquesta fase han permès consolidar el parc i millorar aspectes relacionats amb l’enllumenat i el drenatge. També s’ha rehabilitat la porta d’accés al parc pel carrer de Sant Bru i s’ha fet accessible l’accés per l’entrada de Can Solei. Una altra actuació destacada és la instal·lació d’una gran zona de jocs infantils.Enllaç: Les actuacions realitzades en aquesta fase han permès consolidar el parc i millorar aspectes relacionats amb l’enllumenat i el drenatge. També s’ha rehabilitat la porta d’accés al parc pel carrer de Sant Bru i s’ha fet accessible l’accés per l’entrada de Can Solei. Una altra actuació destacada és la instal·lació d’una gran zona de jocs infantils.Etiquetas: Can, Solei, -, Ca, l, Arnús

Informacions sobre el parc

L’ajuntament ens ha fet arribar algunes informacions referents al parc:Els jocs infantils de Ca l’Arnús estaran aviat acabats. No hi ha una data per a la seva inauguració però segur que serà abans d’acabar l’any.També està gairebé acabada l’entrada pel carrer Seu d’Urgell. S’ha canviat la porta de ferro i sembla ser que ha retardat l’acabament de l’obra. Tampoc hi ha data per a la seva posta en funcionament, tot i que sembla ser que en 15 dies podria estar acabat.S’ha eliminat un nivell d’escales a l’era de Can Solei i s’estan fent altres obres a Can Solei que també poden estar acabades en uns 15 dies.S’està habilitant un àrea de gossos a Ca l’Arnús a la zona on són ara. S’ha restaurat la porta antiga de Ca l’Arnús, tot i que encara no està col·locada. Finalment, comentar que l’ajuntament està buscant una persona que vulgui fer-se càrrec de la guingueta (bar) que s’ha fet a Ca l’Arnús. Els interessats poden dirigir-se a l’àrea de medi ambient de l’ajuntament per tal de demanar informació.Etiquetas: Parc, Can, Solei, Ca, l, Arnús

Inauguració de l'estació Badalona Pompeu Fabra

Avui una representació de la junta de l’associació de veïns de Can Solei ha assistit, convidats per l’ajuntament, a la inauguració de la nova estació de metro de la línia 2, la estació Badalona Pompeu Fabra. La nova estació és gran i espaiosa i té una exposició fotogràfica permanent de tots els dimonis badalonins.Aquesta tarda l’estació romandrà oberta al públic per tal que qui vulgui la pugui visitar.A continuació teniu unes fotografies de l’acte i de l’estació:L’andana del cantó Martí Pujol.L’alcalde de Badalona fent el seu discurs.El President de la Generalitat fent el seu discursL’exposició ... (... continúa)

Obres als parcs de Can Solei i Ca l'Arnús

Per tal d’informar de les actuacions que l’ Ajuntament de Badalona i la mancomunitat de Municipis duen a terme a la zona del parc de Can Solei i Ca l’ Arnús i segons informa la regidora   del departament de Medi Ambient de l’ajuntament de Badalona, pel que fa referència a l’ entrada principal del parc de Can Solei; quant a l’entrada per Seu d’Urgell, el que es fa és fer accessible aquesta entrada, pel que es substitueix l’escala existent per una rampa. A més es fa l’obertura directament al jardí romàntic de Can Solei, pel que aquesta part serà accessible des de fora. Això vol dir les persones amb mobilitat reduïda podran accedir a la feixa més baixa i a la intermitja, però que per anar de una a l’altra no ho podran fer per dins del parc, sinó que hauran de sortir a fora.  Pel que fa a les actuacions a dins el parc de Ca l’ Arnús 

Velez.cat

Retalleu el que vulgueu, però no als jubilats

Primer dia de campanya i es comencen a multiplicar els actes i els discursos. Els candidats intenten demostrar el seu programa, les seves idees, i fer-se valedors dels nostres vots. Però he de reconèixer que m’ha cridat molt l’atenció el concepte que ha esgrimit Coscubiela, quan ha afirmat que: “Els pensionistes no han estirat més el braç que la màniga” Li dono tota la raó. Aquestes darreres setmanes cada vegada existeix una sensació més amplia de que en el sistema sanitari calien reformes i retallades ja que s’havia arribat a un nivell de despesa en coses no necessitaries considerables. Que fins i tot, totes les administracions posibles han fet una mala gestió dels ingressos i estalvis que tenien al seu càrrec. També es parla i reflexiona sobre com els ciutadans van veure’s empesos a viure per sobre de les seves possibilitats, a demanar préstecs (acceptats feliçment, tot s’ha de dir) a bancs per a segones residències, i així una llarga llista de errors i males gestions que entre tots han portat a que la crisis ara mateix sigui tna destructiva, però i els jubilats? Realment em plantejo fins a quin punt, podem atacar a un grup de la nostra societat que en el fons si que no ha tingut cap mena de responsabilitat en la crisis, són amb tot, els que abans de la crisis ja tenien unes pensions lamentables que no els hi permetien arribar de forma digne a fi de mes, i ara, són també un dels grups més vulnerables. Curiosament, són ells els que durant dècades ens han portat a les etapes de més expansió de l’estat del benestar de la nostra història contemporània, i nosaltres els que no em entès quina era la nostra realitat i vam voler viure per sobre de les nostres circumstancies. Per tant, podem retallar en educació (i carregar-nos el futur), podem retallar en infraestructures (i carregar-nos la recuperació econòmica), podem retallar en sanitat (i carregar-nos el present de la societat), però per sobre de tot, no deixem d’apujar, ni que sigui una mica, les pensions cada anys, ni tampoc retallem en prestacions per la gent gran, ni en casals, ni en excursions, perquè són ells els que han passat guerres, penúries i dictadures. Són ells els que ens han donat tot el que teniem partint de cero, i no seria digne ni just, que fossin ells els que paguessin per aquesta crisis. Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo Entrades SimilarsCansat de les retalladesEls pobres ja us ho fotreuSentència a l’Estatut del Tribunal Constitucional10 mesures anti crisis de Zapatero

Cadascú a la seva bola

De fons sona: In your arms Començo aquesta serie d’entrades sobre la campanya electoral al Congreso d’aquest 2011, una campanya que sorprèn a propis i estranys per la situació, pels protagonistes i per les tendències que en els darrers dies hem pogut comprovar en la premsa i en els diferents sondejos que van apareixent per la xarxa i en els principals diaris. Si una idea planeja per sobre de tota la campanya és l’escepticisme d’una població que veu uns partits polítics tradicionals i uns actors polítics més preocupats per si mateixos que per la pròpia situació econòmica i política. Amb més de 5 milions d’aturats (segons l’EPA) i a saber quanta població que malviu a la desesperada, els partits i actors polítics són completament incapaços de donar respostes clares i creïbles a la majoria de població, que sembla que al final farà allò tant català d’escollir al menys dolent dels dolents. Per una banda tenim dos partits nacionals, un el PSOE que sembla no recordar on ha portat la seva gestió econòmica, i que proposa reformes com si no hagués estat en el poder durant 8 anys per dur-les a terme. Quasi millor que això, es troba el Partido Popular, a punt d’aconseguir una de les majories més grans de la història de la democràcia espanyola (aconseguirà superar la de Gonzalez del 82?), però sense esgrimir ben bé cap mena de discurs ni proposta. A casa, Catalunya, un PSC que sembla empecinat a no entendre la nova realitat nacional, i que tot i que conserva l’avantatge electoral, de nou no afronta un procés de reformulació del seu lideratge i del seu concepte de futur per a Catalunya. Propers a ells, a can CIU comencen als nervis al detectar un cert malestar electoral per les retallades i la gestió al capdavant de la Generalitat, tothom acceptava un sacrifici, però a canvi d’uns resultats que no arriben, ni sembla que arribaran. Al PP veuen com tot i començar a tocar el crostó a CIU, el seu sostre electoral continua ferm i sòlid, i no són capaços de superar-lo, ni tant sols en el pitjor moment del PSOE. Per la cua, ERC es frota les mans, veient com la seva renovació interna i prioritzar el seu eix nacional els poden donar un manteniment de resultats o fins i tot pujada, quelcom impensable fa només 6 mesos. Iniciativa no entén al món, ells que són els que tenen les propostes més properes al que creuen que demanda la societat, milloren resultats, però lluny dels seus germans (ideològics) alemanys. Queda un actor més, els indignats, que semblen més preocupats per entendre com sent la representació veritable del poble (aquell famós 99%), les urnes donen el seu recolçament a una opció ideològicament completament oposada com el Partit Popular. Amb tot, una campanya força interessant, on sembla que de moment, més aviat com sempre, tothom està més pendent del seu mèlic, i els ciutadans i ciutadanes, sembla que a priori optaran masivament pel Partido Popular. Sense ficció. Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo Entrades SimilarsLa participació electoralVota a qui et rotiCanvi de panorama a Sant Adrià de BesòsVictòria del PP a Badalona

Canvi de panorama a Sant Adrià de Besòs

Tot portava a un no canvi de panorama a la ciutat, però les perspectives més animades no es podien imaginar el petit canvi que ha patit l'Ajuntament en les darreres eleccions. Tot i la majoria (justa) del PSC en l'Ajuntament, queda demostrat que el model de ciutat que tant d'èxit ha portat al PSC comença a tenir alguns problemes de viabilitat a les urnes. Penso que els resultats són magnífics pel PSC; ja que venien d'unes dinàmiques electorals autonòmiques molt dolentes, i la baixa era més que esperable. El candidat de totes forces, era un pes pesat massa bo com per no esperar una majoria tranquil·la. Potser el canvi real es veu en la resta de resultats. La davallada de CiU és considerable. Ni l'anterior candidat (Sabadell) ni l'actual nova cap de llista han pogut aconseguir un projecte que trempés als ciutadans, i enlloc de pujar en vots i regidors, els resultats són un fracàs considerable per una candidata que aspirava a ser la segona força de la ciutat. Per la seva banda, el PP també modificava el seu cartell electoral, i el nou candidat ha aconseguit un regidor extra, que s'explica per les dinàmiques electorals generals, i per influència de la pròpia Badalona. Pel que fa a la resta, destaca la pujada d'ICV, sent un dels partit més dinàmics de la ciutats, repetint cartell amb en Gregorio Belmonte, ha sabut canalitzar el vot protesta i a la mateixa vegada rendibilitzar la seva tasca de govern, pujar en regidors per ells és un premi enorme a la tasca realitzada. La nota negra la posen els dos següents resultats, primer amb l'entrada de Plataforma a l'Ajuntament amb un regidor. Poc explicable és aquest regidor, ja que la seva campanya s'ha basat en una mena de xenofòbia barrellada amb lerrouxisme. El lema fàcil "primer els de casa" ha captat molt l'atenció, i la propaganda constant en un municipi molt petit ha bastat per assolir una entrada més que triomfal al consistori. La gran sorpresa de la nit va ser justament la no entrada de Renovació per Sant Adrià a l'ajuntament, la coalició d'Esquerra va seguir la mateixa sort que la majoria dels candidats d'Esquerra del país, i molt més concretament, les dinàmiques electorals de la zona, ja que tampoc van aconseguir representació ni en Badalona ni en Santa Coloma. De fet, els resultats de Renovació, tornen a Esquerra dues eleccions enrere, una situació que haurà de portar a replantejar-se moltes coses. Així que, la ciutat no pateix un canvi radical, però si de petites dinàmiques que portaran a canvis profunds durant la legislatura. El primer dubte serà si es tornarà a reeditar el pacte entre PSC i ICV per governar a l'Ajuntament, i que quin paper tindran la nova correlació de forces del consistori tant en aquest pacte de govern com en les dinàmiques dels plens. Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo Entrades SimilarsVictòria del PP a BadalonaQuè passa si no votes?Convocar eleccions a Catalunya des de l’AnetoLes multes de l'Ajuntament de Barcelona

Victòria del PP a Badalona

Són moltes els anys que porto dient que a Badalona vivien una bona colla de peperos, però mai m'hagués arribat a pensar que serien la gran majoria de la població. Però penso que les eleccions a Badalona han estat un laboratori molt més important del que sembla a simple vista, i que al cap i a la fi, la victòria del PP no ha estat tant per mèrits propis, sinó més aviat per un conjunt d'elements a tenir molt en compte, i que dibuixen una sèrie de dinàmiques molt interessants, que no es donen en cap ciutat més de la nostra dretana Catalunya Badalona no és una ciutat: en són unes quantes. La gent de Llefià no té un sentiment molt arrelat de ser badaloní, quan necessita serveis baixa a Sant Adrià o a Santa Coloma, fins i tot a Barcelona. La distància emocional amb el centre de Badalona és molt alta, i té una dinàmica pràcticament diferent. Fins als darrers anys, eren continues les lluites veïnes per l'abandonament de l'administració municipal en el propi municipi. La situació és idèntica a Sant Roc, és aquell barri quan surts de l'autopista, però té una personalitat pròpia particular, i tampoc té un sentiment massa gran d'unitat. Així, podríem anar per moltes altres barris, que per separació física o fins i tot pel simple fet demogràfic, no es senten part d'una ciutat més global com Badalona. Així, cal parlar també de Pomar, Montigalà, Mas Ram, etc. Així, el PSC no ha sabut articular una resposta global de ciutat, i les receptes no han estat les més adequades. Badalona no té tants immigrants: lluny de les taxes d'immigració que tenen ciutats de l'interior de Catalunya, el que Badalona si que té, són uns ghetos de proporcions considerables, barris sencers han estat literalment envaïts per població forastera, i lluny de que l'ajuntament portés a terme polítiques d'integració i dispersió, ha estat simplement inactiu sobre això. Artigues, Sant Roc, són barris que l'ajuntament ha tingut molts anys abandonats, i això s'ha notat. Badalona castiga als corruptes: a part els propis problemes de la ciutat, també tenim el tema dels anteriors dos alcaldes, tant Blanch com Arqué, s'han vist dins de processos de corrupció. En especial Maite Arqué, amb el monument abandonat que suposa un canal i un port que s'ha deixat a mitges (llençant a terra barris sencers per a la seva construcció), i la construcció il·legal del centre comercial Màgic. Tampoc va agradar gens, que a mitja legislatura, fugís literalment al Senat, no com ascens, sinó com fórmula per tenir aforament i no poder ser investigada. Ja en aquelles eleccions, el PP va guanyar a Badalona, i Arqué, va ser menys votada a Badalona que al conjunt de la província de Barcelona (no volíem vot preferencial, doncs aquí ho tenim). Per tant, a Badalona ha existit un gran volum de vot de càstig. Badalona tenia ganes de que algú parlés clar: És cruel, però la campanya d'Albiol, ha estat directa i simple. Que ha tingut un caràcter racista és evident, però els problemes amb els immigrants han estat constants en els darrers anys, i de nou, l'Ajuntament no havia fet res. Penso que més enllà de que els ciutadans estiguessin més o menys d'acord amb el PP, si que estaven cansats de que el PSC no fes absolutament res. Un candidat molt més pròxim, més creïble, i sobretot molt més conegut, ha fet meravelles. A part, la campanya estava molt ben dissenyada. Badalona no tenia alcalde: A Serra no el coneixia massa gent, tot i que s'ha esforçat a construir i renovar places, a millorar el servei de neteja (els dos problemes principals de la ciutat) no ha entès que no es podia fer tot depresa i malament al final de la legislatura. Els carrers continuaran bruts perquè la ciutadania no té consciència de ciutat i no dóna valor a la netedat. Badalona és una ciutat incívica per naturalesa, perquè no se sent un conjunt emocional, la gent no respecta, i d'això té gran part de culpa l'ajuntament socialista, que ha tingut 32 anys per reformes, construir i solucionar problemes, que tres dècades són massa temps per engegar polítiques socials de transformació real. A Sant Adrià, sense anar molt lluny, aquestes polítiques ben dissenyades i aplicades han funcionat, la recepta estava clara, i a més, també beneficia electoralment, com s'ha vist a la ciutat veïna. El gran repte de Badalona ara serà saber si aquesta nova administració serà capaç de sol·lucionar els greus problemes de la ciutat. El PP no ha governat cap ciutat gran a Catalunya mai, i per això, serà interessants veure si les seves receptes, que semblen tan bones a Madrid i València, també poden funcionar a Catalunya. De moment, el PSC deixa una ciutat fragmentada, desestructurada, bruta, amb greus problemes de convivència, socials i econòmics. Serà tot un repte per Albiol, que ha de passar de "dir el que ningú s'atreveix a dir" a "fer allò que ningú ha fet". Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo Entrades SimilarsCanvi de panorama a Sant Adrià de Besòs10 motius per la independència si tens més de 50 anys, ets andalús i vius a la perifèria de BarcelonaCadascú a la seva bolaQuè passa si no votes?

Què passa si no votes?

Us presento un vídeo del youtube que m’ha cridat molt l’atenció, i que penso que pot ser extremadament interessant: Te recomendamos también: Unión Europea y Mejores Universidades del Mundo Entrades SimilarsCanvi de panorama a Sant Adrià de BesòsLes multes de l'Ajuntament de BarcelonaCadascú a la seva bolaVictòria del PP a Badalona

àlbum de retalls

Tinc un problema amb la Kidman

Tinc un problema amb la Nicole Kidman, i em consta que no sóc l'únic. Tots els afeccionats al cinema ens permetem tenir actors i actrius als quals els ho perdonem tot, i actors o actrius als quals no els en passem ni una. Això darrer em passa amb la Kidman. No és només la seva gèlida mirada... és la seriositat amb la qual es pren a ella mateixa, aquell posat d'orgullosa trascendència, la repel·lència de la 'primera de la classe' amb la qual puntualitza les seves frases. En la seva darrera producció, a més, hi presenta una cara que sembla sortida d'una convenció de trekies, i per la qual caldria demanar explicacions al seu cirugià plàstic. La pel·lícula, malgrat tot, té més d'un punt d'interès, cosa que demostra que el meu odi per l'actriu australiana és més sanguini que cerebral. Perquè, al capdavall, la Kidman no arriba a espatllar el film, i això vol dir que la seva actuació no deu ser, en el fons, tan desastrosa. 'Margot and the Wedding', la pel·lícula en qüestió (i que jo vaig veure el 5 de juliol), és com si Cassavettes i Rohmer haguéssin anat de copes a Sundance amb el Wes Anderson de torn. Atropellada i irregular conté un parell d'escenes torbadores d'inusitada intensitat i algun gag memorable, ben orquestrat per un Jack Black en estat de gràcia.

Woody Allen fa crònica local

Pura Anarquia recull 18 narracions curtes escrites per Woody Allen en els últims anys, la meitat de les quals són inèdites. La resta les va publicar la revista New Yorker, una de les millors 'revistes locals' del món. Em sembla important subratllar aquest fet, bé que ja se sap que Nova York té el poder de fer universal tot allò local. Woody Allen repassa en les seves bullicioses i iconoclastes narracions els problemes quotidians del novaiorquès tipus de l'Upper East Side, tot informant-nos del mal nivell del servei domèstic, de la dificultat d'obtenir plaça en una bona guarderia, del fet que Broadway ja no és el que era, de les potineries dels contractistes d'obres a la ciutat, de l'inquietant augment dels negocis 'new age', etc. Les històries d'Allen conformen una singular crònica satírica de la seva ciutat, i com a tals estan amanides amb una munió de noms de personatges reals i de llocs concrets; detalls difícils de captar i intendre des d'Europa, per molt que el traductor hagi fet un estimable treball de contextualització. Tot plegat entel·la el llibre d'un hermetisme que, a tants quilòmetres de distància, i als nostres ulls, en algun moment acaba fent insubstancials algunes històries.

Fer un titular d'una novel·la

Sóc dels que es fixa en les bandes que acompanyen molts llibres i en les quals l'editor aprofita per subratllar al lector que un determinat llibre ha guanyat aquest o aquell premi, que l'argument del volum ha inspirat l'últim film d'èxit a Hollywood o la darrera 'delicatessen' del cinema europeu, o que un diari o una revista de prestigi considera que el volum que hom sosté a les mans és, posem per cas, el llibre de l'any o de la dècada. Sóc dels que s'hi fixa, però sóc, també, dels que extravien amb facilitat aquesta singular tireta de paper que tant sembla ajudar a la venda. Tot això ve al cas perquè em proposava parlar d''Un mal propi del país', el llibre de l'escriptor nord-americà Ken Kalfus editat per Empúries, i m'ha vingut al cap una d'aquestes frases lapidàries que van en aquests bandes publicitàries: l'11-S en clau d'humor, podria haver dit. No recordo si, en efecte, aquesta era la frase que acompanyava el llibre quan el vaig comprar. Tan se val. 'Un mal propi del país' és víctima d'aquesta simplificació tan oportuna en termes de màrqueting bàsic. Tan eficaç a la llibreria, tan carregosa per al lector. És força difícil reduir 'Un mal propi del país' a un titular. Kalfus s'arma d'un cinisme brutal per presentar la parella protagonista, un matrimoni en descomposició. L'autor emmiralla el patètic procés de separació amb un Nova York perplex i també desorientat, el dels mesos posteriors a l'atemptat de les torres bessones. La relació entre la cojuntura política i social i la història íntima és a vegades un pèl forçada. Però la novel·la funciona i ho fa per la incomoditat que genera, per la rudesa amb la qual retrata un determinat moment històric, per la modèstia amb la qual l'autor declina tancar el cercle. 'Un mal propi del país' novel·la de forma suggerent i interessant la urgència del present, amb totes les seves incògnites i incerteses.

Vacances a Can Ruti

Rera un inofensiu 'I got the rockin pneumonia and the boogie boogie flu', l'imarscicle clàssic de Nova Orleans, s'ha amagat durant molts dies la meva estada a Can Ruti. Les persones que segueixen el meu 'microblog' (twitter) o que són contactes del meu Facebook van poder llegir l'enigmàtic missatge durant una bona colla de dies. Una pneumònia amb vessament pleural inclòs, acompanyada d'altres complicacions, m'ha tingut ingressat durant prop de dues setmanes. Des de fa uns pocs dies sóc, de nou, a casa els pares, per encarar una recuperació que s'endevina llarga, i que, en els primers dies demana repòs absolut. Tot ha quedat en un ensurt. I de l'ensurt, el compromís personal de reduir una mica el ritme de vida, la voluntat d'escoltar una mica més les senyals del meu cos. I una pila de llibres per anar devorant en les pròximes setmanes. Amb el viatge a Texas anul·lat per prescripció mèdica espero de la literatura tots els nous paisatges que es puguin encabir en una pàgina. I no cal dir que, per sort, són inacabables.

El bloc d'Esteve Garcia-Ossorio

Marianitu

Los weblogs son aburridos!

Este también.

Migrar mensajes de Apple Mail de un ordenador a otro.

No sé si sabéis que para reyes compré un Macbook. Es una máquina fantástica que gracias a su procesador Intel me da la versatilidad de poder hacer cosas del trabajo (Windows) y trabajos de casa (Mac OS X) desde el mismo ordenador. Dicha máquina, comparativamente con mi iMac G5 es rapidísima. Cualquier cosa tarda muchísimo menos en hacerse en el Macbook que en el iMac, razón por la cual decidí centrar algunas de mis actividades al portátil. Una de ellas es el Mail, pero claro… la última vez que quise pasar los mails de un ordenador a otro casi que me quedo sin correo… y claro, encima ahora con Leopard que es una mierda de sistema y que lo uso porque el Macbook no soporta otra cosa, como para jugársela. Así que ni corto ni peresoso hice algunas consultas a esa bola de cristal conocida como google, llegando a aterrizar, mira tú por donde, al Weblog de Silta. En él se explica claramente que debo copiar los siguientes elementos de un ordenador a otro: ~/Library/Mail ~/Library/Mail Downloads y el archivo ~/Library/Preferences/com.apple.mail.plist Queda anotado pues para futuras consultas propias así como para todo aquel que aterrice aquí con la misma intención. Chomentaryos hoygan serán vaneados.

Auriculares.org

Pues eso, un link: http://www.auriculares.org/ Se trata de una web española dedicada al mundillo de los auriculares, y de momento os redirige a un grupo de Yahoo donde varios aficionados al audio sin altavoces discuten sobre auriculares, hi-fi, amplis y música en general. 100% recomendable.

En Badalona sigue siendo Semana Santa…

O al menos eso es lo que se piensan en la Biblioteca de Can Casacuberta de Badalona. Esta mañana, y tras varios meses de no poder ir por mis intempestivos horarios de trabajo, me decido ir a la que se supone que es mi biblioteca favorita. Ya sé que es Sábado por la mañana, pero es que la biblioteca de Can Casacuberta abre todos los Sábados por la mañana de 10 a 14h del 16 de Septiembre al 15 de Junio. Lo pone bien claro en su web. En la misma web también dicen que habrá un horario especial de Semana Santa: Setmana Santa: biblioteca oberta els feiners de 16.00 a 20.30. Tancada del 21 al 24 de març. Setmana Santa: biblioteca abierta los laborables de 16.00 a 20.30. Cerrada del 21 al 24 de marzo. No importa… hoy estamos a 29 de Marzo, Sábado 29 de Marzo… y la Semana Santa acabó el pasado día 24, pensé. Así que como parece que nada lo impedía, salgo de casa destino a la biblioteca no sin antes preparar todos los enseres que suelo llevar. Pues bien, es llegar al lugar en cuestión y encontrarme la puerta cerrada a cal y canto con el siguiente letrerito colgado de la puerta: Es decir, que la dirección de la Biblioteca de Can Casacuberta ha tenido a bien extender el horario de Semana Santa una semana más, haciendo que la misma dure un total de dos semanas. Han omitido el horario de mañanas de la biblioteca y el Sábado 29 directamente no han abierto a pesar de que en la web indique justamente lo contrario. A mí no me parece mal que la gente haga vacaciones, pero creo que estas variaciones de horario sin ton ni son (que no es la primera vez que suceden en esta “Biblio”…) son una falta de respeto a estudiantes, lectores o simples personas que quieren pasar por ahí que se encuentran con que pierden la mañana porque el centro donde van a ir ha decidido que aún estamos en Semana Santa… así… sin más. Un poco de seriedad, por favor…

La penitencia del Viernes Santo

Apenas faltan 3 horas para llegar al fatídico Viernes Santo, día de penitencia en el que la Iglesia Católica, como si del Natur House se tratara nos dicta qué hemos de comer… o mejor dicho… qué no hemos de comer. Según lo que cuenta esta gente y a modo de penitencia, no se podrá consumir ningún tipo de carne a lo largo de esa jornada. Caso de infringir esa norma se supone que (al igual que sucedía con la Prestación Social Sustitutoria cuando te negabas a hacer la “mili”), se deberá hacer una penitencia compensatoria a elección del pecador. Pues bien. Este año voy a seguir fielmente los designios de la iglesia, y mi menú consistirá en lo siguiente: Y la penitencia alternativa consistirá en acabármelo… o por lo menos en intentarlo…

I Fought the Law

A dónde vas / Patatas traigo

Me creo que tengo algo que ver con ésto.

Going Nowhere

Pues eso, que me voy. Sigo en los blogs de La Republica.es. Aquí me podréis encontrar.

Vote with a bullet

Tras ser liquidado por un disparo de las bandas armadas legales, el primer ministro Kostas Karamanlis lamentó la muerte del joven de 15 años Alexis Gragoroupulos, pero no la condenó.A ver cuándo lo ilegalizan por ello.

15-12-2008

1 - Acabo de votar las 10 tesis sobre Feuerbach como candidato a rector de mi universidad. Voto nulo2 - Hace un año escribí lo siguiente, como introducción a algo que no se sabe qué debería haber sidoQuien no es comunista a los 20, es que no tiene corazón; quien lo sigue siendo a los 40, es que no tiene cabeza. Desde hace años me sorprende que haya gente que siga haciendo una afirmación tan categórica acerca de la conciencia y el compromiso como algo íntimamente ligado a los efluvios juveniles y las hormonas, justamente cuando otra descalificación en ese sentido tiene una orientación diametralmente opuesta: eso es cosa de viejos y nostálgicos. Pasada de manera justa la barrera de los 30, situado en el meridiano entre las edades marcadas por –casi siempre lo son- el bastante reaccionario refrán, y haciendo una recopilación mental de todos los sujetos adscritos al pensamiento crítico y radical que he conocido en casi tres lustros de activismo, he observado que por lo general sus evoluciones han sido bastante coherentes. Las adscripciones particulares ya varían, o el grado de compromiso e involucración –por lo habitual, nunca cero-, pero el paradigma básico se mantiene: la crítica radical y de base al estado de cosas actual, y ser parte del movimiento real que se le opone. Sin embargo, en un sentido colectivo, todos conocemos casos de personas que han dado cambios extremos, auténticos bandazos ideológicos de la noche a la mañana. Y nos sorprendemos dado que es más que habitual oír de sus labios las máximas biológicas que he enunciado al inicio de este texto. Cuando me refiero a cambio, estoy indicando un auténtico atravesar el parquet e ir a la otra orilla; una ruptura en el paradigma. Más de una vez le he dado vueltas al asunto y cada vez me hallo más cerca de encontrar, creo, una respuesta. ¿Qué tiene la militancia de positivo? Reflexionar sobre ello no hace más que reafirmarme en un mínimo común denominador: disgustos. La militancia da una cantidad de disgustos que podría minar la paciencia de más de uno. Y sin embargo engancha. Por que no todo es reuniones tediosas, cabrearse con el compañero, o dedicarse a la acción, la agitación y la propaganda. Hay una parte muy seductora que es el aprendizaje como persona y las relaciones sociales. Aprender a ver el camarada como un amigo, en las luchas se forjan lazos difíciles de romper, y de manera muy especial cuando más intensas son éstas. Pienso en huelgas indefinidas, de hambre, encierros prolongados. Por ninguna de ellas he tenido que pasar, pero sé perfectamente qué es preparar una gran movilización con tiempo, con semanas de antelación, y pensar en todas las horas empleadas en preparar la propaganda, en llegar a todos los confines, en hacer distribución de la misma por los centros de estudio o ser el valiente que interviene en una asamblea ajena. Incluso añadiría una cosa más. La militancia es, aunque suene duro decirlo, el lugar donde también se enrola en un momento dado la gente fácilmente impresionable, de posos ideológicos o de personalidad poco firmes, y con amor por todo lo estético y sentimental que conlleva. Suena muy absoluto, y alguno podría decirme que yo también fui así. Cierto es, pero también esto es un aprendizaje. Y me explico ante la idea dura y rotunda que he enunciado antes. El atractivo del implicarse y especialmente en años universitarios tiene algo de romántico por la construcción social y el mito que se ha generado con ello. Cuadros medios, profesionales, ideólogos del sistema y élite cultural se han encargado de idealizar no solo a determinadas generaciones, sino además dentro de ellas a determinados ámbitos que, paradójicamente, en aquel momento estaban bastante vedados a los hijos de la clase trabajadora. No me gustaría hacer una definición en sentido cerrado, pero sí quiero remarcar que, parte importante de la intelligentsia que se dedica a elaborar hegemonía cultural, en su actividad se incluye construir esos mitos que luego un número elevado del público más ingenuo abraza con una gran facilidad. Por ello insisto en lo que llevo llamando factor estético. La gente que suele abandonar el barco no adopta un compromiso real, sino asume un mito –y insisto en ello, dado que los mitos son lo opuesto a la razón- y una categoría estética personal acorde con un entorno social o lo que se supone es un periodo vital. No sufren las injusticias como propias, o al menos se engañan sobre ellas. Probablemente ni las vivan, o las vean desde la barrera, o consideren que con la edad adulta se acabaron las chorradas, cuando es el momento donde de facto se inician todos los auténticos problemas y donde más se vive el hecho de que vivamos en una sociedad clasista y con unas clases populares, asalariadas, e incluso propietarias cada vez más depauperadas. El que asume exclusivamente un rol estético, nunca acogerá el componente ético que debe acompañarlo. Nunca asumirá una cierta continuidad ni en la praxis ni en las ideas, porque al carecer de base ética real, principios o bases sólidas se deja engatusar con facilidad: se deja impresionar. Probablemente siempre quiso vender más la imagen de rebelde incluso por una cuestión de conflicto generacional dentro de la familia, que no por tomar partido. En ocasiones el asumir solo este lado superficial hace costoso aceptar en el día a día según qué compromisos reales o tareas cotidianas a los ojos de los demás. Da pereza pero debo hacerlo porque sino qué pensaran de mí. Y atención, que no estoy hablando de exigir auténticos revolucionarios profesionales toda la puñetera vida. Puede uno ahogarse por las circunstancias vitales; por una vida cotidiana cada vez más aplastada por el aumento de horas de trabajo –esto es, producir más, con todas las consecuencias que conlleva de maximización de plusvalías- y con falta de espacios durante el día dedicados al ocio, a la vida social, y dentro de ésta la vida asociativa. Puede uno dejarse llevar por las circunstancias, pero lo que uno no puede hacer si realmente fue honesto en su momento es cambiarse de acera. Ni los hinchas del fútbol, con todo lo que conllevan de irracional las filiaciones en ese deporte, cambian nunca de equipo; alguien que lo hace directamente no es de fiar. Es una demostración de falta de fidelidad incluso a uno mismo, y despreciable ante los ojos de los que sí fueron sinceros consigo mismos. Un cambio de aires y de edad de la vida puede convertir estas supuestas evoluciones en aceptables en un plano individual, pero la decepción del anterior entorno social seguirá ahí. Por lo normal, aquellos que efectúan el cambio de paradigma pero a su vez desprecian el componente ético de la militancia, suelen mostrar algunos vicios que los hacen visibles. Cierta tendencia a la charlatanería, ostentación gratuita de conocimientos, dogmatismo, y poco gusto por el trabajo sucio. Estos dejes se conservan en muchas ocasiones tras el cambio de chaqueta, a menos que no haya una transformación de carácter por medio. En ocasiones me pregunto por qué esa gente hacía lo que hacía. Por qué se metían donde se metían. Yo no digo que la persona que se moja sea un auténtico autómata, pero si realmente no están a la altura, no hace falta que se metan tan a fondo ni acepten asumir tareas dirigentes cuando lo único que van a hacer es buscar protagonismo, y posteriormente decepcionar a la mayoría. Pueden ser uno más de la calle, y no tiene nada de malo. Interesarse por un plan urbanístico, ir a manifestaciones contra los impuestos del agua, ser partícipe sin tener por qué ser ni organizador ni líder: sería su sitio ideal. Pero no: por alguna extraña razón buscan una posición que les permita catar algo de “lo estético” del asunto, y en ciertos casos con voluntad de rentabilizar este aspecto en un sentido individual provechoso. Es muy curioso como este sistema social disfruta reclutando o amparando a estos conversos para su propaganda cotidiana. Pocos pueden ser tan útiles como ellos, especialmente para reescribir la historia o bien para ocultarla. Y mediáticamente tan presentes, que algunos alcanzan en creer que se trata del gran grueso, del gran “desencanto”. Frente a ello, la mayoría, los que todavía somos, debemos empezar a reconstruir nuestra propia experiencia y difundirla, para que no nos la llenen de barro, no la banalicen, o mejor aún, para que dejen de alimentar el mito del joven atractivo, comprometido y rebelde pasto de un ataque hormonal y de acné. Y por eso me he animado a escribir estas primeras líneas a modo de introducción. Espero que disfrutéis con el resto de ellas.

Music for the Masses

Pues ahi estaré, poniendo temas de Christina Aguilera y Britny Spears, como es obvio.

Nreska

Basura

¿Cómo he podido dejar el jardín tanto? ¡Lo tengo hecho un asco! Poco a poco iré limpiando, arrancando las malas hierbas y desparasitando las plantitas.

La pelu

Pues eso, que voy a la pelu. Y me repito el siguiente mantra: Cortar el pelo no hace daño. Cortar el pelo no hace daño. Cortar el pelo no hace daño. ...

Mi primera Riner extra.

Hemos encontrado una manera para que las tardes de domingo no se nos atasquen, tan pesadas ellas: salir a tomar unas cervezas en la taberna habitual. Para rematar el puente de la Diada pido una cerveza catalana, artesana y deliciosa. Como resultado obtengo el estado perfecto para un casi-lunes: ¡lupulada!

Paella in vitro.

Carne de pollo y conejo. Pimiento rojo, judía verde y tomate. Garrofons. Arroz. Pimentón dulce y romero. ¿Olvido algo? Estos son los ingredientes de la primera paella valenciana cocinada en la vitrocerámica de casa. Cocinada por el bro, estaba rica. ¿La aprobará el maestro paellero?

Operación retorno.

Me siento, enciendo el ordenador y abro la ventana. Desde mi rincón.

Badalona camina

FELICITATS

Cliqueu sobre bon nadal i poseu els altaveus

REUNIÓ DE LA COMISSIÓ PEL DESENVOLUPAMENT DEL PACTE PER LA MOBILITAT

El propassat dia 25 d'octubre, la Comissió pel Desenvolupament del pacte per la Mobilitat a Badalona, va celebrar la seva darrera reunió, del present exercici. Desprès de fer un balanç de les accions fetes fins ara, i presentar l'esbós de programa per l'any vinent, es va procedir a convocar el Plenari de tots els signants del Pacte per la Mobilitat a Badalona, pel proper día 17 de novembre, on a més a ,és del balanç exaustiu, i el programa d'activitats, es presentarà l'edició del text del Pacte per la Mobilitat, que ha editat l'àmbit de Mediambient i Mobilitat de l'ajuntament. 

GUIÓ DEL PROGRAMA EMÈS EL 05 DE NOVEMBRE DE 2007

Avui us presentem el Guió del programa emès el propassat dilluns dia 5 de novembre, sobre el Barri de Casagemes i on vàrem comptar amb la col·laboració de Pere Sanchez i Paquita Fernandez De les Associacions de veïns de Can Mercader i Iris Sol CasagemesRecordem que podeu escoltar els programes de Badalona Camina, cada dilluns a les 7 de la tarda, per les ones de RCB 94,4 FM, dins del Magazine El Mentidero, que presenta Curro Gadella.

GUIÓ DEL PROGRAMA EMÈS EL 29 D'OCTUBRE DE 2007

Avui us oferim el Guió del programa emès el proppassat dilluns dia 29, i que fa referència al Barri del Progrés i on vàrem compartir estona amb els senyors Antoni Bel i Emili Solé, dos socis veterans de la Cooperativa la Moral, aquesta entitat tant lligada a la història d'aquest barri, creat al voltant del fenomen de la industrialització de Badalona.Com sempre clicant sobre el link GUIÓ hi podreu accedir. Recordem que el programa Badalona Camina s'emet cada dilluns a les set de la tarda per les ones de RCB, 94.4 FM, dins del Magazine "El Mentidero" que presenta Curro Gadella

GUIÓ DEL PROGRAMA EMÉS EL 15 D'OCTUBRE DE 2007

Aquesta setmana toca el barri de Manresà, un barri en el que tradicionalment han conviscut, la industria i l'habitatge i que deu el su nom a Pere Bonastre, un pagés que procedent de Manresa, a la Catalunya central, es va assentar en aquesta zona de Badalonai que tothom anomenà El Manresà.Aquest programa va ser emès, el propassat dilluns dia 15 d'octubre per les ones de RCB, dins del Magazine, "El Mentidero" que presenta Curro GadellaCom sempre clicant, sobre el link GUIÖ hi podreu accedir