Fes un clic a la lupa per veure el text de
l’entrada. Fes un clic al títol de
l’entrada per veure-la sencera. Fes un clic al nom del blog
per anar al blog.
El català a la policia- Avui hem donat la benvinguda a 24 nous agents de la Guàrdia Urbana. Els he adreçat unes paraules, els he felicitat, i els he encoratjat a treballar amb il·lusió i professionalitat en aquesta nova etapa que ara comencen.He aprofitat també per parlar d'una qüestió que no s'ha treballat suficientment a la nostra policia local. I és la de l'ús del català per part dels professionals del cos. Per tradició, per orígens, per la composició de la plantilla, perquè ningú no ha provat d'explicar-ho amb una actitud assertiva, més enllà del que puguin dir les normes i les lleis. Per tot això, a Badalona no hem avançat prou en aquest aspecte.La reflexió és apresa d'un sopar anterior amb el President Pujol, en el qual va ser preguntat pel ressó de la declaració que va fer en relació a l'ús -cada cop menor- del català al Cos de Mossos d'Esquadra.Ser policia no és fàcil. És una feina que exigeix un punt d'equilibri en tot el que es fa. És una professió que demanda vocació, voluntat de servei, sentit de l'oportunitat. Els qui són policies ostenten una autoritat, i són vistos com a tal. Una autoritat, algú "important".Des d'aquest punt de vista, per a algú a qui li agradaria que el català anés guanyant ús social -només possible si se'n detecta la utilitat i la importància- , que la policia del país -que no només són els Mossos- parli la llengua catalana pot ser un factor tremendament positiu i alliçonador alhora.D'això he parlat als nous agents. De la contribució que poden fer a la millora en l'ús de la llengua catalana. De fer-la servir en adreçar-se a un ciutadà, de canviar l'idioma si convé, però de mostrar que el català és una llengua de rutina en la vida de la ciutat.Lluny d'imposar-la, de forçar canvis en una manera de fer concreta i fonamentada en la pràctica d'anys, crec que és millor afirmar-ho com un repte, com una oportunitat, i com a una contribució a la normalització plena de la llengua catalana, que existeix en d'altres àmbits, però no en aquest, o en el de la justícia.El català, a Badalona, és en minoria. Als qui proposen "la libertad" ja els va bé, perquè la "libertad" se sustenta en la progressiva marginalitat del català. A l'altra banda, hi ha els qui creuen que la llengua s'ha d'imposar per decret, i que poden exigir que la gent la parli o l'usi simplement perquè hi pugui haver una llei que en parli. Però no és així.El català no venç, convenç. I la línia sempre és la de parlar clar, proposar objectius, i fer sentir la gent part d'un projecte comú: fer una llengua més viva, preservar-la, fer-la útil. Perquè ningú no vol -menys els frikis- que desaparegui, però no tothom ha pensat alguna vegada què podria fer per mantenir-la.
- De cacera enlloc de revetlla
- El Ministerio de Trabajo, ahir, dia de revetlla, va decidir que calia inspeccionar alguns forns de Badalona. Justament el dia que hi podia haver els sogres, una amiga, o familiar, ajudant els qui miren de tirar endavant el negoci en un dia en què la feina es multiplica.Es tractava, diuen els forners, de mirar d'enxampar alguna d'aquestes "ajudes" per fer-hi recaure el pes de la llei, tot buscant la il·legalitat del qui treballa un dia sense contracte. Tot plegat demostra com les lleis poden interpretar-se fins esdevenir contràries a allò que pretenen defensar. Perquè a fi de comptes els forners són autònoms, i si un dia algú els ajuda, excepcionalment, no se'ls pot acusar d'explotar treballadors.El que va passar ahir a Badalona és una mala praxi basada en anar a buscar la presa fàcil. És com si inspeccionessin les floristeries el dia de Sant Jordi. Aquest país és ple, menys que abans per desgràcia, d'autònoms que se la juguen cada dia obrint el seu petit negoci. De gent que paguen impostos, assegurances, i la pròpia seguretat social. Trobo francament poc encertat que ahir se'ls sotmetés a aquest escarni, fàcil i injust alhora. Si volen inspeccionar, que ho facin en la normalitat i rutina diàries, no el dia de l'any que poden veure's una mica les orelles. Després hi ha polítics que es pregunten el per què de la desafecció política. Aquí en teniu un exemple.
- Salt tecnològic
- Ahir varem lliurar cinc ordinadors portàtils cedits per Telefónica als guanyadors del concurs que l’Ajuntament de Badalona va organitzar en el marc d’una enquesta electrònica per recollir suggeriments i informació que ens ajudi a construir el nou web municipal. Va ser un acte senzill, en el qual no només varem agrair als badalonins la participació a l’enquesta, sinó que també varem fer un balanç de com estan anant les coses en el projecte de salt tecnològic que estem impulsant des de l’Àmbit de Govern.
La millora de tota la xarxa informàtica de l’Ajuntament avança a bon ritme, malgrat les restriccions pressupostàries a què la crisi ens obliga. I, davant aquestes restriccions, estem recorrent, en moltes ocasions, a l’ingeni dels qui més entenen en aquests temes. Per exemple, hem estalviat molts diners dels badalonins aprofitant les obres del FEIL per estendre la xarxa de fibra òptica, cosa que permetrà connectar, amb un cost baix per a l’Ajuntament, una vintena d’edificis municipals, com ara oficines de districte, centres cívics i altres equipaments d’ús ciutadà. La cosa no només millorarà les condicions de treball dels empleats públics. Permetrà, sobretot, accelerar de forma notable la tramitació de gestions tan senzilles com el volant d’empadronament, o les sol•licituds d’ajuts socials, com ara el PIRMI, amb el conseqüent benefici directe per al ciutadà.
Mentre no tinguem enllestit l’any vinent el futur web municipal (que incorporarà la possibilitat de fer tràmits en línia de forma progressiva), aquest salt tecnològic serà poc visible. Però estem bastint-ne l’esquelet necessari, i alhora posant en marxa iniciatives que vagin incorporant la “cultura electrònica” en la relació entre els ciutadans i l’administració. Enguany, per exemple, i per primera vegada, la inscripció a la cursa popular de les Festes de Maig, la preinscripció als campus poliesportius d’estiu, i la dels cursets intensius de natació s’han pogut fer electrònicament, estalviant els desplaçaments i les cues que tradicionalment hi havia per inscriure’s a aquestes activitats. Un pas endavant, que ha permès que 2.890 persones no s’haguessin de desplaçar a una oficina municipal per fer una cosa tan senzilla com inscriure’s en una activitat. Encara que sembli mentida, i que això faci pujar els colors perquè parlem de la tercera ciutat de Catalunya, a Badalona no havia estat possible fins ara.
En només 4 mesos, l’Ajuntament ja ha repartit 1.322 certificats digitals IDCAT, que permeten fer tràmits en línia amb la Seguretat Social, l’Agència Tributària i altres administracions i entitats, a les quals s’afegirà en un futur l’Ajuntament de Badalona. Tota aquesta gent s’ha estalviat desplaçaments a oficines públiques, temps i diners que han pogut dedicar a altres afers. I la regidoria de Medi Ambient, per exemple, ja ha enviat 2.500 correus electrònics informant d’activitats que organitza, amb l’estalvi de paper que això comporta.
Són grans i petites coses que han de permetre que Badalona faci un salt tecnològic i se situï al nivell que li correspondria tenir des de fa molts anys en un aspecte clau en la societat d’avui. Perquè sense una administració electrònica potent, la ciutat avançarà a menys ritme que les seves competidores. I això, en els temps que corren, no ens ho podem permetre.
- El Pont del Petroli, el millor exemple d'espai públic
- El Pont del Petroli ja és una realitat posada al servei dels ciutadans de Badalona. El mèrit de la seva recuperació és dels ciutadans que varen promoure-la. D'en Josep Valls, el Toni Poch i els submarinistes badalonins, i de les dues mil persones que l'any 2001 participaren de la festa que en reivindicà la seva existència. El mèrit també és de l'Ajuntament i els seus regidors i regidores, i dels governs municipals d'aleshores i d'ara, per saber escoltar i, sobretot, per saber trobar els 1,5 milions d'euros que ha costat l'obra. Desitjo que aquest símbol de Badalona pugui convertir-se en un espai de lleure i investigació de primer ordre al Mediterrani. Perquè el "pont del petroli" no només és una passera de lleure, sinó que integra una estació de medició de l'onatge i d'altres variables ambientals que dóna suport a la investigació científica. Per això el Pont del Petroli representa el millor exemple del que ha de ser un espai públic: neix de la voluntat col·lectiva, i aporta un valor afegit que transcendeix el localisme i dóna servei a la investigació científica. Per molts anys!
- "NIMBY" per l'àrea de gossos
- L'efecte NIMBY ("Not In My Back Yard": no al meu jardí de darrere) ja no només afecta les incineradores, abocadors, presons o centrals nuclears....L'efecte NIMBY ha arribat a les àrees de gossos, en forma d'embolic conceptual i manca de confiança en el propi veïnat.A la Plaça Torrents i Lladó (pintor badaloní), a Bufalà, l'ajuntament va decidir de proposar-hi una àrea de gossos, és a dir, un espai que donés resposta a la necessitat dels gossos de córrer una mica, i dels seus amos de facilitar-ho. Recordem que l'ordenança cívica ordena que sempre hagin d'anar lligats (els gossos), però que al mateix temps la voluntat era oferir alternatives sempre que fos possible.En aquest cas, n'hi havia. I la proposta va ser crear àrees perquè els gossos poguessin anar deslligats. Una vegada triats els emplaçaments, hem rebut les queixes de veïns que no volen l'àrea a prop de casa seva. La seva por es basa, pel que sembla, en una doble malfiança: d'una banda, creuen que allò serà un pipícan, i que seguirà la seva tràgica història, és a dir, que es convertirà en un lloc on els amos -els que siguin marranos- deixaran que el gos faci les necessitats sense recollir-ne les conseqüències. De l'altra, creuen que l'ajuntament no serà capaç de fer respectar les normes i que facilitarà la degradació de l'espai. Els veïns no saben que hem sancionat desenes de badalonins i que tants d'altres han rebut advertiments suficients sobre la cura que han de tenir dels seus animals.Deia Tenesse Williams que un pessimista era un optimista amb experiència. I segurament, tenia raó. Però jo crec que valdria la pena que confiessin una mica més en el propi veïnat, que fossin capaços d'informar-lo, com aquests dies està fent la Unitat de Civisme de la Guàrdia Urbana. I que creguessin en les possibilitats d'un petit equipament que podria donar molt bon servei si fossim capaços d'aprofitar-lo. Nosaltres ens hem convençut que és possible, i posarem els mitjans necessaris per tal de fer-lo respectar.Els veïns, alguns, deien que calia allunyar-lo del nucli del barri, o bé traslladar-lo a un altre lloc de la plaça. Justament, al lloc on ara hi ha una petita -i pobre - zona de jocs infantils. No sé què n'opinaran els qui tenen criatures, però, en tot cas, ho estudiarem.Que els gossos no es barregin amb nens, que tinguin un espai on córrer, és l'objectiu. I que els seus amos siguin cívics, que majoritàriament ho són, no hauria de ser una utopia.
- O ara o mai
- Aquest és l'article que vaig publicar dimecres passat a la contraportada d'El Punt, que en aquest cas està dedicat a l'autopista C-31. En el text faig una crida a l'alcalde de Badalona que mobilitzi la ciutat per demanar el soterrament de l'autopista, actuació que no està inclosa en el Pla Territorial de Barcelona, que defineix les infraestructures i la mobilitat de l'àrea metropolitana els anys a venir.
- Badalona, «zona de guerra»
-
Aquest és l'article que vaig publicar dimecres a la contraportada d'El Punt. El text aprofundeix en l'anàlisi del que significa per a Badalona l'arribada del partit xenòfob Plataforma per Catalunya.
- Xenòfobs en aigües tèrboles
- Aquest és el meu bloc parlat emès la setmana passada per Ràdio Ciutat de Badalona al programa Cinc Minuts Més de Carles Tornero. En aquesta ocasió estava dedicat a l'actitud xenòfoba dels promotors de la Plataforma per Catalunya, que han declarat Badalona «zona de guerra».
- De bloc a bloc: Ètica periodística i noves tecnologies
- Clicant l'enllaç podreu llegir el darrer post que he escrit al meu bloc El tercer home, als Blogs d'El Punt. Aquesta entrada està dedicada a l'aprofitament que han fet els mitjans de les noves tecnologies, en el sentit més negatiu de la paraula, per explicar la vida privada d'Anna Negra, la passatgera catalana de l'Airbus d'Air France desaparegut fa pocs dies.
- De bloc a bloc: Collar Europa per oficialitzar el català
- Clicant l'enllaç podreu llegir el darrer post que he escrit al meu bloc de política catalana, El tercer home, als Blogs d'El Punt. Recull una entrevista que he fet a Miquel Català i Coït, l'autor de la traducció il·legal de la pàgina web del Parlament Europeu (www.europarl.cat).
- Una concessió conflictiva
- Dimarts el ple municipal va aprovar el plec de clàusules que regeixen la concessió, per adjudicació directa, d'un edifici del Parc de Can Solei a la Fundació Concepció Juvanteny (associació Asteroide B-612), per a l’acollida d’infants i adolescents en risc d’exclusió social amb els vots de CiU, PSC i PP. ICV es va abstenir i el representant d’ERC no va poder assistir per malaltia.
Pot resultar estrany que ICV s’hagi abstingut en una qüestió de caire social com aquesta, però és que, de fet, el problema no és l’obra social, sinó la manera com es fan les coses. Així, ICV qüestiona l’adjudicació directa de la concessió, alhora que posa en dubte que l’antic edifici de l’escola Artur Martorell sigui el lloc més adequat per a aquesta institució.
Aquest parc, que hauria de ser un espai d’oci pels ciutadans de Badalona, poc a poc va deixant de ser parc. La tasca “destructiva” va començar la legislatura passada sota la responsabilitat de ICV. Es va escurçar una part de Can Solei (que va representar la tala d’uns quants arbres amb molts anys d’història) per construir els nous edificis de l’escola Artur Martorell. En aquest mandat, i amb la responsabilitat en mans de CiU, una part de Ca l’Arnús es convertirà en un altre edifici escolar i un dels edificis situats al mig de Can Solei es convertirà en un centre d’acollida d’uns 20 nanos de diferents edats.
Que ningú vulgui fer demagògia i en vingui amb que no es pot estar en contra d’un centre d’aquestes característiques. Perquè no estic en contra. De fet, gairebé al costat del parc, tenim la “Casa Amparo” que fa una tasca semblant (tot i que en aquest cas és una institució pública) sense que hagi estat mai (que jo sàpiga al menys) cap problema per a ningú.
Perquè aleshores els dubtes? Doncs perquè estem parlant d’un edifici que està al mig del parc i una activitat docent (que no lúdica que és el que un esperaria d’un parc) que funciona les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana. En aquest blog ja ens vam queixar al seu moment de que l’escola Artur Martorell, quan encara era als edificis antics, barrava al pas una part del parc per no “tenir molèsties” durant les hores docents.
Tant l’actual Artur Martorell com la futura escola que es vol construir a Ca l’Arnús, tenen accés directament des de fora del parc. Aquest centre estarà ubicat al mig de Can Solei amb totes les esclavituds que això representarà pel parc.
Un detall per acabar. ICV demana un pla global pel parc. I, la veritat, ja toca, perquè fins ara les actuacions semblen fetes des de la més absoluta noplanificació.
Enllaç a la informació del ple de l’ajuntament de Badalona.
- Tercera trobada blocàire de Badalona. Llefi@Net
- El passat dissabte vam tenir la que considerarem tercera trobada de blocaires badalonins. Sota el paraigües del IX Fòrum Internet organitzat per Llefi@Net, ens vam reunir sis blocàires badalonins:
Carmen Cortés, Glubs, qué clicks!.
Josep Maria Llagostera, Una mica de cada cosa.
Mercè Guillen, Time to Craft.
Joan Pere Salmerón i Clares, Política, filosofia i emancipació.
Ismael Peña. ICTlogy.
I jo mateix
Vam ser pocs per un conjunt de fets. Per una banda feia poc que havíem fet una bona trobada, s’havia convocat pràcticament en només una setmana i estava lligada a un acte amb més pes que la pròpia trobada blocaire.
De fet, per a ser sincers, l’acte va tenir poc (tot i que sí alguna cosa ) de trobada. Davant d’una petita audiència, vam explicar que era un bloc i les nostres experiències. Això sí, en acabar aquest acte, vam mantenir una conversa informal que vaig trobar molt interessant.
I així, conèixer a dos blocaires badalonins més, veure en acció als membres de Llefi@Net, assabentar-me de l’existència del Radar urbanístic de Llefià (explicació en pdf i pàgina web) i poder mantenir una interessant conversa durant una estona, va ser el resultat d’aquesta petita trobada blocaire on no vam parlar de la nova web municipal, però sí del bloc de la Capital de la Cultura Catalana 2010 (perquè no he pogut trobar cap enllaç cap aquest bloc a la pàgina de l’ajuntament de Badalona?).
I a l’octubre o novembre… Una altra trobada? Espero no trobar-me jo sol
Per cert, hi ha fotos al grup de blocaires badalonins de Facebook.
- Trobada blocaire al IX Fòrum Internet
- La gent de Llefi@Net, organitzen aquesta setmana el IX Fòrum Internet. Una de les activitats, dissabte, és una trobada de blocaires de Badalona. Així que si tens un bloc (parlis del que parlis) i vius a Badalona, dissabte vinent, a les 8 del vespre, tens una cita a la plaça Trafalgar.
- Lliurament de premis de l’enquesta electrònica
- El passat mes de Març l’ajuntament de Badalona va iniciar una enquesta a través de la seva pàgina web, tot preguntant als badalonins que els hi agradaria que tingués la nova web municipal. Bona i interessant pensada tot i que els comentaristes d’aquest blog van trobar (possiblement amb raó) que es quedava curta.
Ahir, sense cap mena de propaganda es va fer el lliurament dels premis. Sorprenentment (o no) l’ajuntament es va saltar les seves pròpies normes que als punts 5 i 6 deien:
5.- Entre el dies 1 i 10 de Juny es farà publica la llista de persones que poden optar al sorteig.
6.- Entre els dies 10 i 15 de Juny es farà el sorteig davant del secretari general o la persona en qui delegui.
Les llistes no s’han fet públiques (i si ha estat així ha sigut d’una manera força amagada) i el sorteig no es va fer entre el 10 i 15 de juny.
Afortunadament, en Ferran Falcó, primer tinent d’alcalde de la ciutat ha tingut el detall d’agrair la participació dels més de 500 badalonins "que han decidit dedicar una petita part del seu temps per contribuir a millorar el projecte que es posi en marxa".. Potser hauria estat bé haver donat l’oportunitat a aquests badalonins de rebre aquesta felicitació en persona, tot fent una mica de propaganda de l’acte…
Actualització 24/06/09: Sí, sí que estan publicades les llistes. En Salvador ha posat l’adreça als comentaris.
- Rètols sobre gossos
- Ja he posat en alguna ocasió cartells que penja la gent demanant als amos dels gossos que no els deixin pixar a qualsevol lloc. Aquí teniu dues imatges més:
El cartell diu: Aquí un perro meando y el guarro de su amo mirando
I aquest diu: Al propietario del perro que se hace pipí en este sitio. Le advertimos que avisaremos a civismo. (sic)
- ¿Ventaja en la adjudicación de viviendas VPO?
- La constitución española establece que todos tenemos derecho a una vivienda digna, pero a estas alturas cabria replantearse ese derecho y definirlo con menos ambigüedad. Así mismo, y una vez bien definido habría que incorporarlo al grupo de derechos exigibles. En este aspecto la CE tiene una laguna que dura ya demasiado tiempo.El primer ministro británico intenta superar la crisis de los laboristas presentando en los Comunes nuevas propuestas políticas haciendo suya una de las fundamentales del racista Partido Nacional Británico al comprometerse a dar prioridad a los británicos frente a los inmigrantes en el reparto de las viviendas sociales.No lo dijo así de claro, porque esta sería una propuesta ilegal por discriminatoria, pero ése es en la práctica el objetivo de su propuesta de dar prioridad a "los locales" en las listas de espera para la adjudicación de viviendas sociales.Se adhiere así Brown a lo que muchos ciudadanos de su país solicitan de su gobierno, como ya lo han hecho otros gobiernos europeos ante idénticas demandas de los nacionales.Aunque no creo sea esta una situación totalmente comparable a la nuestra, al menos de momento, recuerdo una charla con un dirigente político de nuestra ciudad en el gobierno que en definitiva venia a plantear lo mismo. Según él, los actuales criterios de valoración para la adjudicación de viviendas están excluyendo, de hecho, a la mayor parte de la población -local- que, por el hecho de disponer de dos sueldos -obligado para poder tirar adelante- se ven fuera del mercado de la vivienda privada y, en la práctica, también de la pública al gozar de mayores salarios.Al final las viviendas de VPO resultan adjudicadas a personas que con igual necesidad disponen de ingresos menores. Lógico, por otro lado, que así sea. Los hechos, pero, han llevado a que una gran porción de estas viviendas sean adjudicadas a familias con diferentes niveles de carencias económicas y sociales y, en bastantes casos la concentración de los mismos ha generado auténticos problemas de convivencia. Solo hace falta recordar algunos barrios de viviendas en otras tantas ciudades catalanas.¿Que ocurre? Que el primer sector , el de los afortunados, que disponen de recursos económicos pero no pueden acceder a una vivienda de ningún tipo, resulta que tienen una mayor influencia política que a la hora de la verdad cuenta al tomar decisiones políticas al respecto. De ello se deriva que los partidos políticos se vean presionados cada vez más a favorecer a ese sector de la población estableciendo modelos diferentes de VPO: la concertada catalana p.e, que pretende conciliar todas estas necesidades.A pesar de todo y de la necesidad de vivienda asequible a todos los sectores, las administraciones no están poniendo el interés suficiente en la promoción y construcción, manteniendo una bolsa considerable de ciudadanos en condiciones de imposibilidad de acceso a la vivienda durante muchos años. Ello está condicionando permanentemente el futuro de jovenes, que no consiguen emanciparse, y a familias abocadas a alquileres exagerados cuando no desorbitados que, en otra situación, podrían dedicar a pagar su propia vivienda.Entrando en lo que ocurre en nuestra ciudad, vemos como las autoridades locales y autonómicas más que contribuir a solucionar el problema de la vivienda, parece que se ven sobrepasados y ocasionan otros relacionados. Existe una zona badalonina donde por desidia de la administración correspondiente pisos que han quedado vacíos han quedado pendientes de adjudicación durante años provocando, para enojo de los vecinos ya aposentados, la ocupación por la fuerza de alguna de estas viviendas principalmente por familias presuntamente conflictivas. A tal ha llegado el caso que los vecinos se ven en la necesidad de hacer de vigilantes de estas viviendas -han establecido turnos- ante el abandono por parte de las administraciones, para evitar que sus bloques se conviertan en un problema social y de convivencia.Mientras los responsables se lo piensan los vecinos temen y no pueden dormir en paz. IC está demostrando que no esta siendo más operativa en esta competencia que CIU en sus tiempos.La Res Pública de Badalona
Participa!
- Ens adherim a la Campaña: UN CARRER PER VICENTE FERRER
- Enviem un email al nostre alcalde demanant-li:UN CARRER PER VICENTE FERRERGràcies i difon, si ho creus convenient, aquesta proposta.Envia un correu a l'alcalde SerraArticle de l'impulsor de la propostaLa Res Pública de Badalona
Participa!
- 84 habitatges protegits VPO
- Promocions d'Habitatge protegit als barris del Gorg, Casagemes, Llefià, La Salut i MontigalàEl Ple de l'Ajuntament de Badalona ha aprovat en la sessió ordinària celebrada el dimecres 25 de juny l'execució de 5 promocions d'habitatge protegit a diferents barris de la ciutat.L'empresa municipal Engestur executarà per encàrrec de l'Ajuntament de Badalona un conjunt de promocions d'habitatge protegit. Aquests habitatges, 66 en total, s'aniran construint a mida que estiguin disponibles les parcel•les edificables.Al barri del Gorg es realitzarà una promoció de 16 habitatges protegits a l'illa situada entre els carrers Progrés, Cervantes, Eduard Maristany i Ponent, en una parcel•la cedida a l'Ajuntament.A Casagemes es realitzarà una promoció d'aproximadament 30 habitatges protegits al sector de la Unió Vidriera, en una parcel•la cedida a l'Ajuntament, com a resultat de la transformació urbanística d'aquesta antiga fàbrica.Al barri de Llefià es durà a terme la construcció d'un edifici de 4 habitatges protegits en l'espai edificable resultant del procés d'obertura del carrer Richard Strauss en la seva intersecció amb el carrer de la Circumval•lació.Al barri de La Salut s'aixecarà un edifici entre mitgeres on s'ubicaran uns 11 habitatges protegits al carrer Pelai, número 43-45.Finalment, l'Ajuntament cedirà per a polítiques socials 5 habitatges al carrer de Sant Fermí del barri de Montigalà.Aquestes cinc actuacions se sumen a la promoció d'habitatges protegits que l'empresa Engestur té previst realitzar a l'Avinguda Caritg i a les dues promocions que sorgiran com a resultat de l'obertura del carrer Liszt als números 71 i 77-83.En total es preveu que l'empresa municipal Engestur executi, en el conjunt d'aquestes 8 actuacions, uns 84 habitatges protegits, aproximadament.El dictamen s'ha aprovat amb els vots favorables de tots els grups municipals.Les promocions en marxa no semblen gaire cosa pel numero de ciutadans que estan interessats a aconseguir un habitatge VPO. Però és fins on està disposat a arribar el nostre govern que prefereix construir a miquetes que no fer un sorteig a l'estil Maite Arqué i tornar a defraudar les expectatives ciutadanes.De totes maneres i pels números que es treballen no sembla que hi hagi gaire perspectives de futur per solucionar aquest problema que els ciutadans perceben com a greu per la inaccessibilitat actual al mercat del totxo.ES NECESSÀRIA UNA POLÍTICA D'HABITATGE MÉS SÒLIDA I MÉS AMBICIOSA. D'acord amb les necessitats de la població.On informar-se:Ajuntament de Badalona.Av. Alfons XIII, cantonada c/ Ponent (Pavelló Olímpic)tel. 934 610 418Ajuntament de Santa Coloma de GramenetAv. Generalitat, 112, baixostel.933.92.47.45Ajuntament de Sant adrià de BesòsPl.Vila 12tel.93.381.20.04La Res Pública de Badalona
Participa!
- IX Fòrum Internet Llefia 2009
- Llefi@Net xarxa ciutadana de Llefia programa pels propers dies el IX Fòrum Internet (Veure Cartell)El dissabte dia 27 de juny proposa una trobada de blocaires Badalonins.Una iniciativa interessant.La Res Pública de Badalona
Participa!
- Vicente Ferrer: un humanista
- "Hay personas que no deberían morir, porque son valiosas, porque son amadas, porque son únicas"Una frase que recojo de entre las multiples que se ha escrito estos días ante la desaparición de un hombre que había dedicado su vida a los demás. Un autentico humanista que contribuyó a hacer un mundo un poco mejor.La noticia de la muerte de Vicente Ferrer, esperada después de la embolia sufrida, me ha conmocionado y me ha hecho sentir un sentimiento de desasosiego como la pérdida de alguien cercano. Reconozco que alguna lagrima disimulada saltó de mis ojos.Le había oído hablar múltiples veces, la última no hace tanto en una entrevista en televisión. Fantástica entrevista, fantástica la personalidad de Vicente Ferrer. Como recojo en la frase titular hay personas destinadas a vivir para siempre y él es uno de ellos. Si hubiera sido indio estoy convencido de que su figura no hubiera estado muy por debajo de la del mismisimo M.Gandhi.Video entrevista a TV3Últimos artículos sobre Vicente FerrerLa FundaciónLa Res Pública de Badalona
Participa!
- Ley electoral: El pacto imposible
- Hay palabras mágicas: nada más pronunciarlas dan ganas de desaparecer. En política, si se quiere aburrir es cuestión de hablar de la ley electoral. El debate sobre las reglas de juego lleva 30 años dando vueltas sobre sí mismo. ¿Quiere eso decir que no es interesante para los ciudadanos? Más bien al contrario. Una buena ley electoral no es un crecepelo milagroso contra la abstención, pero mejoraría la calidad democrática. Cataluña es la única comunidad autónoma que no tiene ley electoral a pesar de que el Estatut de Sau establecía: "el Parlamento será elegido por un periodo de cuatro años, por sufragio universal, libre, igual, directo y secreto, de acuerdo con la ley electoral que aprobará el mismo Parlamento" (art. 31). Hoy por hoy no se ha presentado ni una proposición de ley en el Parlament. No lo hizo Convergència, ni lo han hecho PSC, ERC e ICV.Cataluña es la única autonomía que no tiene ley electoral. Una nación sin ley electoral es una nación sin reglas de juego.El paso más destacable que se ha dado hasta ahora fue reunir a un grupo de politólogos que consensuaron una propuesta, que ha dormido en un cajón durante dos años y que ahora se dice que se desempolvará. Pero una ley que no se ha aprobado porque requiere el voto favorable de dos terceras partes del Parlament no parece realista pensar que se desencallará cuando los partidos están con el dorsal puesto y en posición de salida para las autonómicas.A la propuesta de los expertos se ha añadido otra presentada por Ciutadans pel Canvi, un proyecto que se pretende que llegue al Parlament gracias a las firmas de una iniciativa legislativa popular y que tiene el mérito de agitar el debate, aunque represente la impotencia de quien busca en la calle apoyo para lo que sus diputados se ven incapaces de hacer en la Cámara.La cuestión clave es hacer compatible representatividad y territorialidad. Como acercarse al principio de una persona un voto, sin que el peso de Barcelona arrase ni que un escaño de Lleida valga 25.000 votos y uno de Barcelona 60.000, como ocurre ahora. Por supuesto, los intereses de los partidos pasan por su distribución electoral en el territorio y no cabe esperar que ninguno dé apoyo a una propuesta que le perjudique mucho.La comisión de expertos propone, entre otras buenas medidas, que los candidatos estén inscritos en el censo de la circunscripción en la que se presenten para evitar a los paracaidistas enviados por el aparato. Propone también circunscripciones electorales basadas en los ámbitos territoriales con los que trabaja la Administración de la Generalitat para acercar los representantes al territorio. Y fundamentalmente, propone lista abierta o desbloqueada que permite votar la lista entera como la presenta el partido o dar votos preferentes a algunos candidatos individuales. Los incentivos a los candidatos para trabajar y darse a conocer parecen superiores al peligro populista.Entre los inventos del TBO propios del gremio se propone votar durante 15 días y CpC opta por un Parlament acordeón que premiaría los territorios donde se votara más con más escaños.En un país en el que el debate sobre la abstención dura un par de semanas tras cada elección, los ciudadanos pagamos periódicamente informes sobre la desafección. El diagnóstico está hecho. El último fue presentado por el consejero de Interior, Relaciones Institucionales y -ojo al dato- Participación, Joan Saura, y el ex consejero Josep Maria Vallès. Se titula Actituds polítiques i comportament electoral a Catalunya y se localiza fácil en la Red. El informe habla de "bajo interés, una dificultad para la compresión de la política, una desconfianza notable en la capacidad ciudadana para influir en las decisiones y una baja valoración de las instituciones políticas". Según Vallès "los medios de comunicación alimentan una imagen parcial, banal y negativa de la política". El informe solemniza lo obvio en las propuestas: "mayor inteligibilidad, más transparencia y participación, más responsabilidad y rendimiento de cuentas". Es decir, la accountability americana. Rendir cuentas y hacerse responsable de lo que uno hace y deja de hacer. Del documento de Vallès y de lo propuesto por CpC sobre la información electoral se desprende una desconfianza creciente entre periodistas y políticos muy saludable. Ganará la sociedad cuando seamos conscientes de que el pacto entre periodistas y políticos de la transición caducó y seamos capaces de decir no a los políticos que pretenden hacer portadas y a los periodistas soldado.Ester Vera. el Pais
- Les europees impulsen la ILP per una llei electoral catalana
- CpC aconsegueix un miler de signatures cada dia de recollidaPublicat a El PuntL'alta abstenció registrada diumenge, d'un 62,5%, ha obert de nou el debat de la creixent distància entre ciutadans i polítics. La plataforma civicopolítica Ciutadans pel Canvi (CpC) ha detectat un interès creixent per la seva iniciativa legislativa popular per una llei electoral catalana, en què es proposen mesures per fomentar la participació.El diputat i responsable d'acció política de CpC, Antoni Comín, admet que des de les eleccions europees, en què es va registrar una participació baixíssima, d'un 37,5%, han detectat un interès creixent per la seva ILP. La llei electoral que proposa CpC s'inspira en l'informe elaborat pels experts, que havia de servir de base per a la normativa --per encàrrec del govern--, en què es proposaven una cinquantena de mesures per afavorir la participació. En aquesta línia, la plataforma advoca per les llistes desbloquejades --a mitjà termini entre les actuals i les obertes--, un Parlament amb un nombre d'escons variable que augmenti o disminueixi en funció de la participació i que una sindicatura electoral vetlli per les eleccions al Parlament de Catalunya, entre altres qüestions. Tot plegat, per donar més poder de decisió als ciutadans i mirar de reduir la distància amb els polítics, que es posa en evidència en cada contesa electoral. «Els partits poden entrar en precampanya, que l'únic que farà és cansar, o bé podem fer un gest junts per intentar recuperar la confiança de la gent en el sistema», deia Comín. Des de Ciutadans pel Canvi consideren que la normativa és «una oportunitat».El govern va deixar a les mans dels grups l'elaboració de la llei per l'alt consens que requereix --dues terceres parts del Parlament--. Els partits, però, no han impulsat la ponència per fer-la i fonts del govern són escèptiques sobre la possibilitat que ho facin.La plataforma va començar a l'abril la recollida de les 50.000 signatures necessàries, que el 18 d'agost hauria d'haver reunit perquè la ILP sigui admesa al Parlament. Comín assegurava que van a un ritme de «mil al dia», sense revelar quantes en tenen. Es recullen bàsicament els caps de setmana en taules mòbils --aquest, a la Patum, al mercat medieval d'Almenar, al Corpus de la Garriga i a les mostres d'entitats de Llefià, a Badalona, i al barceloní districte de Sant Andreu--, en taules als districtes de Barcelona i també les recullen els fedataris individualment.
- La proposta de LLei Electoral en Video
- Qué és la ILP per impulsar l'aprovació d'una Llei electoral Catalana pròpia.Ara en vídeo
- Qui pot témer una llei electoral catalana?
- Darrere la iniciativa legislativa popular de CpC, la ciutadania agafa protagonisme i els diputats haurem de pronunciar-nosCiutadans pel Canvi ha posat en marxa una iniciativa popular per forçar la tramitació d'una llei electoral catalana. Cap partit no s'ha atrevit a desqualificar la iniciativa, però em consta que ha incomodat més d'un pel fet de posar de manifest la falta de voluntat o la incapacitat política dels grups parlamentaris per assolir el consens imprescindible per dotar Catalunya d'una llei electoral pròpia.Han passat trenta anys des que l'Estatut de Sau establia: «El Parlament serà elegit per un termini de quatre anys, per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, d'acord amb la llei electoral que el mateix Parlament aprovarà» (art 31). Mentrestant, tant l'Estatut del 79 com el del 2006, a l'espera d'una llei electoral pròpia, remeten, en les corresponents disposicions transitòries, a la llei electoral estatal.Al llarg d'aquestes tres dècades d'autonomia, no s'ha presentat cap projecte ni proposició de llei electoral al Parlament. No ho va fer CiU ni ho ha fet el govern d'entesa malgrat que en el document programàtic assumit pel PSC, ERC i ICV-EUiA es recull el propòsit d'elaborar una llei electoral.Val a dir, tanmateix, que aquest govern, per acord del 27 de març de 2007, aprovà la creació d'una comissió d'experts amb l'encàrrec que elaboressin una proposta que servís de punt de partida per a una llei electoral catalana. Els experts van fer la feina. Una bona feina, reconeguda per tots els partits, però aquelles bases dormen de moment al calaix de la Conselleria de Governació.Com s'explica?Molt senzillament: com que la llei electoral serveix per establir el sistema de normes i procediments per convertir els vots en escons, tothom, grans i petits, fa prèviament els números.Cal tenir en compte que si la llei vol garantir un pes similar o proporcional del vot de tots els electors, visquin a les circumscripcions més urbanes o més rurals, aquells partits que tenen la massa electoral més estable a les circumscripcions menys poblades podrien perdre més escons, i per contra en guanyarien més els que tenen el gruix electoral a les circumscripcions més urbanes.Fets els comptes amb el nombre de votants i les corresponents traduccions en escons, entenc que ni CiU ni ERC, més arrelats a les comarques rurals, tinguin gaire interès a estrenar un nou sistema electoral més equilibrat. Però, tanmateix, la llei electoral ha de ser aprovada per una majoria de dues terceres parts dels diputats. Això vol dir que no n'hi ha prou amb la majoria governamental. Els partits majoritaris (CiU i PSC) són decisius i imprescindibles a l'hora de la veritat. I aquí rau tal vegada el problema.És en aquest marc que Ciutadans pel Canvi, no pas a través dels propis diputats sinó per impuls de les seves plataformes territorials, ha decidit posar sobre la taula la iniciativa legislativa popular amb la voluntat de forçar el debat parlamentari amb una proposició avalada directament per la ciutadania.Aquest impuls cívic no deixa de ser la raó de ser o l'essència de l'associació que al seu dia va impulsar Pasqual Maragall.CpC no parteix de zero. Aprofita les bases elaborades per la comissió d'experts, però la proposta articulada va més enllà. És més agosarada.Entre altres coses:1.- Introdueix les llistes desblocades, amb la possibilitat per als electors de marcar candidats preferents dins de les llistes presentades pels partits.2.- Tot i garantir que tots els territoris estiguin degudament representats, estableix un valor similar als vots de tots els electors, independentment de la vegueria on resideixin.3.- Es proposa un sistema que premia amb més escons les vegueries amb un alt índex de participació.Però darrere de la iniciativa de CpC hi ha el valor afegit d'implicar la ciutadania en l'acció política.Els ciutadans poden formular proposicions de llei i forçar el legislatiu a prendre-ho en consideració.Caldrà primer reunir 50.000 avals. Hi ha més d'un centenar de fedataris per recollir-les. És un moviment d'activisme polític molt valuós en moments de desafecció generalitzada. La ciutadania agafa protagonisme i els partits i diputats haurem de pronunciar-nos en seu parlamentària. La proposició serà debatuda pels diputats electes. Tothom s'haurà de retratar i ningú no podrà amagar el cap sota l'ala.En cas de ser admesa a tràmit, la llei igualment haurà de ser aprovada per dues terceres parts del Parlament. Serà esmenada, sens dubte, però marcarà una fita important en la història democràtica de Catalunya. Estic convençut que el partit majoritari de l'esquerra catalana --el PSC--, amb l'aval lògicament dels diputats de CpC, hi tindrà un paper decisiu per dur-la a bon terme.Publicat per Josep m. balcells a El Punt
- Tret de sortida per la Iniciativa Legislativa Popular
- El divendres passat divendres dia 4 es va celebrar a l'Ateneu Barcelonès l'acte organitzat per l'associació civicopolítica Ciutadans pel Canvi (CpC) que obria la campanya sobre la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que promou a favor d'una llei electoral catalana pròpia.L'objectiu d'aquesta iniciativa seria complir una competència estatutària de Catalunya des de 1979 que a més, figura als pactes de govern del tripartit (el del Tinell y el de la Entesa). Tal com va dir la presidenta de CpC, Carme Valls, el Parlament va encarregar un informe a un grup d'experts per que elaboressin l'esborrany d'una llei catalana però que, per conveniències o millor dit per no conveniència, resta tancat a un calaix del Parlament. CpC es proposa recollir el guant amb aquesta iniciativa.La proposta, que aposta per un sistema que doni més capacitat de decisió als electors a través de les llistes desbloquejades amb vot preferent, va rebre el suport de l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall i d'altres membres de CpC i de la societat civil i política. La proposta, però, incomoda el PSC ja que no li fa gràcia allò de les llistes obertes ni allò del "Parlament acordió". Tampoc sembla que Iniciativa la vegi oportuna. D'altra banda CiU i ERC s'hi oposen per manifest interès electoral: la present llei beneficia el voto rural justament on tenen el sustentament tant nacionalistes com republicans.Serveix per incitar al debat dins de la societatA la seva intervenció Maragall defensà les llistes obertes i les primàries com a forma d'elaborar les llistes electorals, front del domini de les executives dels partits vigent actualment." Que no siguin les executives del partit les que dominin definitivament sobre les posicions dels candidats". "Així els candidats tindrien singularitat i s'ho haurien de treballar personalment". Va considerà que són mesures absolutament necessàries i un dret dels votants.Això, que es pot percebre com una aposta de democratització del sistema, posa dels nervis als aparells dels partits, que perdrien la capacitat que tenen ara de confegir les llistes en l'ordre que més els interessa a ells. L'ordre d'aparició en una llista, no és un tema menor, és l'ordre d'importància de cadascú dins del partit. D'aquí el neguit.A la seva intervenció Maragall va demanar també al CpC que "algun dia faci valer els seus vots decisius al Parlament, tan necessaris en aquests moment per què el tripartit tingui la majoria absoluta. Va assegurar també que tenen la paella pel mànec i va assegurà que tenen la possibilitat de fer-lo. Ho va dir en referència als cinc escons de la associació dintre del grup PSC-CPC: Francesc Boya, Josep Maria Balcells, Antoni Comín, Rosa Maria Ferrer y Mohammed Chaib.També va defensar les primàries assegurant que si dos del mateix partit es barallen es percep com si es trenques una religió. "no és cap pecat"que n'hi hagin de primàries.Les continues crides de Maragall a CpC per què actuïn de forma més autònoma del Gran Germà PSC no tenen moltes probabilitats de ser escoltades. Ja ho hem vist en èpoques anteriors, com quan va fer una crida a presentar-se a les eleccions generals al marge de PSC. Llavors es va queixar de que "Ciutadans pel Canvi, no omple el buid polític actual. Llàstima!..."La proposta és clarament mediatica ja que l'aprovació d'una llei electoral requereix d'una majoria reforçada que faria necessària la participació de CiU. Per tant, encara que s'aconseguís portar al Parlament la Iniciativa i es portés a un debat i aprovació d'aquesta llei hauríem de veure quin redactat en sortiria.Però serveix per incitar al debat dins de la societat i a reforçar el coneixement sobre els plantejaments d'associacions com la nostra.Cal regular el regim de funcionament intern dels partits i altres organitzacionsD'altra banda, també seria necessari regular el funcionament intern dels partits i altres organitzacions que les fes obertes, democràtiques i transparents. Cosa que actualment no succeeix a la majoria de partits ni associacions de diversa naturalesa. Organitzacions creades a contracorrent dels funcionaments orgànics d'altres partits s'han vist com acabaven enrocant-se en sí mateixes i acabant retallant els drets i la democràcia als seus interiors en benefici de la clase dominant. Existeix molta hipocresia en aquestes organitzacions que criden de portes enfora la defensa dels drets i valors pels ciutadans però els neguen al seus militants i socis.Publicat per J.Andújar
- La Revolta de Juliol (La Setmana Trà gica).
-
A La Sombra del Vent, el carismàtic personatge de Fermín Romero de Torres, referint-se a l'educació de les classes altes per part dels religiosos, afirma en un moment donat que, als alumnes, els hi ensenyen a 'repetir la història'. Una reflexió que em va xocar.
Precisament, alguns sovint diem i pensem de forma progressista que cal esforçar-se a conèixer la història per tal de comprendre el present i transformar la realitat per a fer-la més justa i inclusiva. Ara bé, les elits polítiques i econòmiques, també 'juguen' en aquesta societat i saben mantenir-se al poder a partir de les desigualtats fent bona la frase: 'canviar-ho tot perquè no canviï res'. Si cal amb 'seny' burgès i si cal, sense complexes, amb 'rauxa', reprimint durament qualsevol desafiament a l'ordre establert.
Aquesta darrera opció és la practicada ara fa cent anys a conseqüència de la Revolució de Juliol, més coneguda com la Setmana Tràgica (26 de juliol - 1 d'agost de 1909), i després de l'experiència republicana dels anys trenta, la Revolució i la Guerra Civil de 1936-1939.
En referència de la Setmana Tràgica han aparegut recentment un grapat de llibres ara que hi haurà el centenari de la revolta que, a més de Barcelona, va tenir força importància a ciutats com Badalona; i és un referent ineludible de la història contemporània de Catalunya.
Entre els llibres que vull fer esment hi ha la reedició d'un llibre imprescindible, l'estudi de Joan Cornelly Ullman datat del 1968 però encara avui el treball més rigurós fet sobre La Setmana Tràgica; també la reedició del treball 'clàssic' de Josep Benet sobre Joan Maragall i la Setmana Tràgica. De les novetats es destacable el llibre de Dolors Marin, en el qual s'expliquen molt bé els precedents societaris i les fonts teòriques del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia i de l'Escola Moderna, així com els episodis i alguns protagonistes de la revolta: des de la vaga general contra la Guerra del Marroc, els enfrontaments als carrers dels obrers amb les forces d'ordre, la crema d'edificis religiosos i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia; i una darrera novetat, és el llibre divulgatiu d'Alèxia Domínguez, un treball acurat amb molts exemples per poder situar-se en el moment que s'explica i seguir dia a dia la crònica de la revolta obrera, així com la posterior repressió.
- 30 anys de la Flama del Canigó a Badalona.
-
Foto: Espai Jove de Converses Interculturals.
Benvinguda en nom de l'Associació Festa Nacional dels Països Catalans de la Flama del Canigó a la plaça de la Vila de Badalona, en el marc de la 30a Festa Nacional dels Països Catalans a la ciutat (2009). Visca els Països Catalans!
- Arriba la Flama del Canigó a Badalona.
-
Aquest dimarts 23 de juny, a les 7 de la tarda, a la plaça de la Vila, en el marc de la 30a Festa Nacional dels Països Catalans a Badalona, tindrà lloc la rebuda de la Flama del Canigó. Com a representant de l'Associació Festa Nacional dels Països Catalans, m'encarregaré de la presentació i la conducció de l'acte i fent un exercici per preparar-m'ho, us faig cinc cèntims de la celebració.
La Flama del Canigó s'escampa arreu dels territoris de parla catalana, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, sense oblidar l'Alguer. Aquesta festa, iniciada tal i com la coneixem als Països Catalans l'any 1966, recollint la tradició secular dels focs de Sant Joan, ha contribuït a conservar i transmetre les tradicions pròpies de la nostra nació.
Enguany, el Ple municipal de Badalona ha aprovat una moció per donar suport a la iniciativa de reconèixer oficialment la festa de Sant Joan com a Festa Nacional dels Països Catalans.
Respecte al desenvolupament de la celebració a Badalona, l'Associació Festa Nacional dels Països Catalans, amb la col·laboració de Soca-rel, els Miquelets de Badalona i Badalona Bèsties de Foc, s'encarreguen de portar-la a terme.
A la plaça de la Vila, a l'entorn de les 7 de la tarda, arribarà la flama en bicicleta per part de membres de l'associació Soca-rel, que hauran passat per diverses entitats per deixar-hi petites torxes amb la Flama del Canigó. Prèviament una torxa amb la flama és recollida a Barcelona i traslladada a Badalona.
Després de la presentació a càrrec de l'Associació Festa Nacional dels Països Catalans que organitza el conjunt de l'acte, el vicepresident de la Societat Coral La Badalonense, Jaume Suñol, farà enguany el pregó de benvinguda; els Miquelets de Badalona realitzaran unes salves de benvinguda; s'encendrà una foguera amb una reproducció del Decret de Nova Planta, pel qual el borbó Felip V, per la força de les armes, abolia les institucions pròpies catalanes; i el foc de Badalona Bèsties de Foc, clourà la festa.
Una vegada arribats a aquest punt, desitjar bona revetlla a tothom.
- Jordi Albaladejo, 'el censurador' [sic].
-
En el darrer post he hagut d'eliminar una sèrie de comentaris destinats a generar polèmica sobre una persona i un partit que comença a treure el cap per Badalona, que no tenien res a veure amb l'article que havia escrit.
Els he eliminat després que davant de l'oferta de parlar sobre unes suposicions que m'explicaven (deixant-lis un telèfon i un email de contacte), ja que semblaven molt interessats a fer-ho, un darrer comentari feia una suposició malintencionada i irrespectuosa respecte la meva persona i partit. Emmerda que alguna cosa queda. Per trobar informació d'algú avui dia, hi ha molta a la xarxa i no cal inventar-se falses complicitats per conèixer dades d'alguna persona.
Desconec qui hi ha darrera dels comentaris però tinc apuntades les IP des d'on s'han fet. No entraré en cap joc de primats. Políticament es pot parlar de qualsevol cosa però compte amb el to i les maneres perquè l'efecte és el contrari.
- El pont d'en Valls.
-
Foto El Punt. L'inefable activista badaloní, Josep Valls Pla, el pastisser del barri de Morera, quitxotesc de mena, no va defallir per reivindicar el manteniment del pantalà del petroli una vegada desmuntades les instal·lacions de CAMPSA al front marítim de Badalona. Se'n va sortir.
En solitari i després amb un munt de complicitats ciutadanes, va aconseguir una important mobilització per conservar-lo. L'administració municipal va anar molt de temps a remolc. Finalment, va posar fil a l'agulla i el pantalà, el 'pont del petroli', després d'uns anys d'intervencions amb diners públics, s'ha restaurat, acull un espai d'investigació científica i s'ha obert al públic. Des d'aquest darrer cap de setmana la ciutadania pot gaudir d'un element patrimonial que s'endinsa 200 metres al mar. Un símbol de referència que, més enllà dels possibles efectes dels temporals, i de l'incivisme, ha de conservar-se com un lloc agradable.
La lluita del ciutadà Valls pel pont, quant poca gent no donava ni un cèntim per conservar-lo, pot molt bé perdurar amb el fet de donar nom al pont. 'El pont d'en Valls', pot ser l'adient per a l'espai en forma de placa com a recordatori.
Formalment no és un pont ja que és un pantalà, però deixeu-me que ho lligui al precedent del Pont d'en Botifarreta, nom consolidat en la toponímia badalonina (Platja del Pont d'en Botifarreta; també en la seva vessant popular), que estrictament tampoc mai ha estat un pont, sinó un forat sota la via del tren que feia funcions de rec de desguaç cap al mar de vísceres i budells d'una fàbrica que hi havia a prop, d'aquí l'adopció del nom.
Una vegada obert el pont, felicitats Valls, felicitats Badalona!
- Què significa estar preparats?
- Quan un col·lectiu humà es planteja reptes sempre hi ha un cert punt d'inseguretat, de dubte sa i, en certa manera de vertigen. Suposo que la seguretat al 100% no existeix mai i sempre queda una mica de dubte a l'hora de llençar-se a la piscina. El dubte és sa i, fins i tot, la por és necessària per a plantejar-se segons quins reptes.
En la nostra acció política tots ens hem preguntat si estàvem preparats per fer el següent pas, bé sigui muntar un Correllengua a la nostra ciutat, bé sigui obrir un Casal, començar la publicació d'una revista, muntar una assemblea de joves, presentar-nos a unes eleccions locals o, a nivell més personal, entrar a militar en un lloc o un altre. Sovint se'ns obre als peus l'abisme humà de la inseguretat. Seré capaç? Serem capaços?
M'imagino que els bolxevics devien sentir també aquest dubte el 1905 i el 1917, que els irlandesos del Sinn Féin i l'IRA devien tenir tres quartes parts d'aquest sentiment davant dels fets de Pasqua de 1916 i que els « 82 pirats » que es van enfilar al Granma el novembre de 1956 tampoc no les devien tenir totes. Tampoc la desena de joves bascos que van fundar l'independentisme modern al seu país i que van acabar empunyant les armes ho devien tenir senzill… i de preparats, de ben segur que no ho estaven.
Segur que de tots aquells fets en devien poder extreure alguna conclusió, augmentar la seva experiència i afinar els seus anàlisis. I anant a casa nostra, aquells que ara fa 30 anys van muntar una organització per a practicar la propaganda armada, no devien tenir tanta preparació com els seus (els nostres) enemics: l'exèrcit, l'estat i tots els poders fàctics, regionals i estatals. En tots els casos, però, trobem un denominador comú fruit del seu compromís amb la causa que defensaven: l'esperit de sacrifici i de superació i la capacitat d'assumir reptes.
Explico tot això perquè sovint em trobo amb un sentiment d'inferioritat molt extès entre la militància, entre aquelles persones que lluiten per un món i un país millor. Aquest complexe és, per mi, un reflex de la lluita ideològica que sobre nosaltres practiquen. El bombardeig ideològic constant fa que ens sentim impotents davant tot el seu entramat i ens costa molt de veure'n les escletxes. Sentim que no podem respondre tècnicament a moltes qüestions i ens costa veure que el fons d'aquestes no és tècnic si no polític.
- Ni França, ni Espanya, ni l’american way of life
- Moltes veus han volgut ubicar l’independentisme en una mera reclamació territorial, una reclamació que beneficiaria, segons aquestes mateixes veus, a les classes més benestants del nostre país. Hi ha diferents elements que contradiuen de base aquests pseudoarguments, que no tenen en compte ni la història del nostre país ni la història en general. Convé remarcar que aquests arguments a casa nostra han estat defensats pels personatges més il·lustres de l’esquerra oficial, gent com en Jordi Solé Tura, que va anar del PSUC al PSOE, passant per Bandera Roja i per pare de la “Constitución”. Un d’aquells personatges a qui ara tots hem de venerar com a conseqüència de la seva malaltia. Jo m’hi nego, doncs entenc que ha estat una de les persones que més mal a fet al meu país en els darrers anys i que més ha enverinat la nostra cultura política.
Primerament, cal afirmar amb total rotunditat que és gràcies als sectors populars catalans que la nostra llengua es manté viva i que, per tant, ha esdevingut un dels símbols més clars del nostre plet nacional. Només cal recordar que les burgesies principatines i valencianes han estat les primeres a renunciar a la nostra llengua, amb diferències substancials, i tant, però amb el mateix discurs de fons. Si voleu el fet de la llengua és anectdòtic, però il·lustra molt bé la falsa dicotomia entre allò social i allò nacional. Allò social és nacional per definició, sigui de la nació que sigui. I allò nacional és social, d’una classe o d’una altra.
Diumenge vam celebrar la 7a Calçotada del Casal de Badalona, tota un fita. 3.500 calçots, més de 250 persones menjant aquest tipus de ceba que també deien això: no és només un país el que reclamem, és un model de desenvolupament humà, arrelat a la terra, respectuós amb l’entorn i amb totes les persones, sense distinció de si tenen més o tenen menys. Joan Fuster va deixar escrites unes paraules que encara em martellegen el cervell i que no em puc resistir escriure-us:
“…i aquest catalanisme, nascut al si d’una burgesia efervescent, conservador i legalista, no tenia més opció que ajustar-se a les “regles del joc” del règim liberal. Així fou i així tornarà a ésser, si hom renuncia a l’acció revolucionària per a sol·lucionar favorablement el plet català.” dels textos d’exili.
Bé, doncs això mateix dic jo a la meva manera: ni França, ni Espanya, ni l’american way of life!
(per cert, la conversa entre l’Oriol Lladó i en Josep Duran, exregidor de Cultura de Badalona, a una d’aquestes xarxes socials i virtuals és tot un poema. Miraré de fer alguna entrada al Bloc aquesta setmana. Els arguments “democràtics” de l’exregidor del PSOE local no tenen pèrdua)
- Ja fa tres anys que molts ens vam manifestar
- Avui fa tres anys que milers de persones vam desfilar pels carrers del centre de Barcelona per dir una cosa ben òbvia:
“SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET A DECIDIR”
Aquella manifestació organtizada i convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir em va trencar molts esquemes, moltes barreres mentals que m’havia anat creant des d’una suposada situació de marginalitat política. Certament, aquella mobilització massiva em va alterar positivament, malgrat els recels que tenia hores abans i que vaig poder compartir amb diferents companys de militància local. Dubtes i pors m’ocupaven els meus pensaments amb una música de fons: no estarem regenerant aquell catalanisme que ens ha portat precisament a manifestar-nos? no estarem fent el joc a aquells partits que es proclamen independentistes, sobiranistes de tots els pelatges i que recolzen totes i cada una de les lleis de l’estat que ens oprimeix com a poble? Finalment vaig dir-me a mi mateix: allà ells i les seves contradiccions.
Arribant a Barcelona des de Badalona vaig anar veient gent per tot arreu. La secretària de l’escola on treballava aleshores, companys de feina amb qui no havia parlat mai de política o, com a molt, d’una forma molt superficial, gent del barri que coneixes de vista, gent anònima de la teva ciutat… tots fent cua a l’estació de tren amb les bateries carregades per anar a passejar-se per Barcelona, des de la Plaça d’Espanya a la Plaça Catalunya. Un recorregut molt simptomàtic i que em va semblar molt clarificador i atractiu.
Més enllà dels rèdits a curt termini que certes formacions polítiques en van voler treure, penso que aquella manifestació va significar un trencament amb un dels pilars fonamentals del sistema polític i la cultura política principatines d’ençà la segona restauració borbònica (1978): l’immobilisme i l’institucionalisme. Miro d’explicar-ho amb unes altres paraules: el catalanisme s’havia basat amb una completa identificació amb les institucions que l’estat ens havia permès. Dic ens havia permès perquè molts fervents independentistes i gent que vol trencar amb Espanya, són uns fidels defensors de les “institucions nacionals”, tal i com les anomenen ells. I jo em pregunto, poden ser institucions nacionals unes insitucions que deriven d’unes lleis orgàniques d’un estat aliè a aquesta nació? em penso que estem davant d’uns contradicció in terminus.
Per mi aquella manifestació va significar la primera mobilització massiva per reclamar l’autodeterminació del meu país. Sona bèstia, però fins aleshores jo no havia pogut anar mai a cap manifestació per reivindicar la plena sobirania dels Països Catalans de bracet amb gent de totes les edats, de tendències polítiques que no eren exactament la meva i, sobretot, no ho m’havia pogut manifestar mai amb tanta gent. Recordo que tres hores després de l’inici oficial de la marxa encara estàvem a la plaça Espanya i tothom deia que el cap de la mobilització ja havia arribat a plç. Catalunya. No sé quanta gent volia dir allò, però eren molts més dels que jo havia vist mai mobilitzats per un tema com aquest.
Fetes aquestes reflexions potser massa personals, què en queda políticament d’allò? Més enllà de balanços massa optimistes, encara no podem dir que l’autonomisme amb totes les seves expressions (des del més recalcitranment espanyolista dels Icetes, Camachos, Albiols o Serres, fins a l’autonomisme de barretina i espardenya dels Ridaos, Puigcercós, Vives o Bertrans) hagi mort. Més de trenta anys de gestió regional no es poden morir d’un dia per l’altra. Els processos històrics requereixen foc lent i moltes remenades perquè no s’enganxin i segurament ara estem en un moment on allò antic no s’acaba de morir i allò nou no acaba de néixer. Tampoc podem dir que l’autonomisme es trobi tocat de mort, desgraciadament. Tanmateix, sí que penso que es troba en un atzucac i que és feina nostra posar-los la sortida el més complicada possible. Després d’una reforma estatutària inacabada (les del País Valenicià i les Illes sí que ho estan, d’acabades) la feina dels sectors rupturistes és la de posar sobre la taula els termes reals del conflicte polític que viu el nostre país des de fa dècades, obrir un altre front de lluita per debilitar l’estat i obrir perspectives de canvis polítics profunds. No és fàcil ni ningú ha dit que ho hagi de ser. Només podem comptar amb les nostres mans i la nostra imaginació, que no és poc.
- Coses que es mouen…
- Sovint ens queixem, i no sense raó, de la nostra ciutat: ens queixem de la classe política local, de la brutícia, dels edificis que cauen, dels que construeixen, dels que no construeixen, del mal estat i la poca programació dels Centres Cívics, de la lenta mort del petit comerç i de l’augment de les grans superfícies, del mal estat de la platja a l’estiu, … paro perquè no vull deprimir-vos.
Però hi ha moments que deixes el pessimisme a banda i et poses a mirar el teu entorn més immediat i respires una mica més tranquil. I quan mires i respires trobes coses, idees, que s’han anat cuinat molt a poc a poc i que van donant fruit. Són idees que s’assemblen a aquella ceba que cuinem a foc molt baix i que serveix per fer estofats o salses boníssims. A vegades aquestes idees es cuinen sense que en sàpigues res i això encara és millor, més gratificant.
Parlo de festivals com el Musica’t, de reportatges com el que es va projectar la setmana passada al Círcol sobre l’experiència d’Unitat Popular xilena, de projectes que reneixen amb més força com la Sargantana i el grup d’activistes culturals del seu entorn, de la nova seu de l’Òmnium i el Centre Excursionista de Badalona (CEB), dels cinc anys de la Festa Major Alternativa i Popular de Badalona, de la dinàmica de llutia arrel de la crisi econòmica que estan adquirint les entitats veïnals i de moltes més coses i petits detalls que podem trobar als nostres carrers i als nostres caps.
- Per què Bolonya?
- He de reconèixer que em costa molt processar tota la informació que m’arriba sobre aquest tema: el procés d’implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) o, altrament dit, privatització de l’ensenyament a la bolonyesa. Em refio i molt de la bona feina que fan la gent del SEPC i els altres sectors mobilitzats a les aules dels Països Catalans i també, perquè no dir-ho, tinc massa feina per arribar a arreu. Llegint un dels escrits que han fet per divulgar els arguments en contra de l’EEES i per explicar el què això representarà per l’ensenyament públic universitari me n’adono d’algunes coses especialment greus. Per alguns no serà res més que la repetició de coses que han sentit moltes vegades:
procés d’elaboració d’esquenes a la comunitat universitària: declaració de Bolonya (1999), LOU Aznar i Real Decret de Zapatero
aprofundiment del sistema de contractes-programa. Actualment els centres públics ja funcionen bastant així. Amb Bolonya axò anirà a més i es tendirà a un sistema “públic” de dos nivells.
l’ensenyament anirà orientat al profit econòmic que es podrà extreure dels coneixements, no al profit social.
A banda d’aquests motius que es podrien ampliar abastament, les protesetes contra el Pla de Bolonya han provocat detencions i sancions administratives. Sense anar a més lluny, hi ha uns quants universitaris badalonins implicats en les protestes. Ells no seran portada de cap revista ni diari local, ni podran parlar a la Tele Badalona sobre el que han viscut aquests darrers mesos. A tots ells les meves mil gràcies, i també molt especialment a aquells dos que han detingut avui a la Via Laietana, quan es manifestaven al Departament que controla l’anomenat “Lenin del Bages”. Aquest personatge, ideòleg en sel seu moment d’ERC i gran defensor del Tripartit, s’ha de reconèixer que ha fet una de les tombarelles ideològiques més impressionants dels darrers anys d’aquest país. Tot un mèrit.
- Punt i final
-
Doncs ara sí, ha arribat l'hora de dir adéu definitivament a bloc.cat, i volia fer-lo amb l'usuari que vaig començar a escriure en aquest, per això veureu que no surt com a autor l'habitual scaravaca, sinó setros.
Ja està operatiu el nou bloc (falten alguns tocs, però ja està). Hi podeu accedir des de l'adreça http://www.sergicaravaca.cat o bé des de http://sergicaravaca.wordpress.com, mentre que aquest bloc es podrà seguir visitant des de http://sergi.caravaca.bloc.cat o bé http://blocat.sergicaravaca.cat
Ens veiem al nou bloc!
- Canvi(s) al/de blog!
-
Doncs continuen els canvis, però aquest cop, seran molt més forts.
De fet, més que canvis al blog, és canvi de blog. I és que entre alguns problemes que tornava a donar el bloc.cat i que els canvis que havia intentat insertar no acabaven de rutllar, m'han decidit a optar per començar a treballar en un bloc dins la plataforma de Wordpress, amb la que ja havia treballat i m'havia donat bons resultats (tot i que potser no l'he exprimit a nivell gràfic, s'intentarà).
Tot i això, no m'agradava la idea de deixar el .cat que tant ha costat i sabia que el canvi de direcció podia costar, així que m'he fet amb un domini .cat que ja està operatiu: http://www.sergicaravaca.cat
Ara bé, donat que és ja molt de temps amb aquest blog i moltes hores invertides, no el tancaré i es podrà seguir entrant i visualitzant des d'algun subdomini que introduiré un cop el nou blog estigui enllestit (que potser trigarà una miqueta amb els exàmens pel mig, així que haureu de tenir una miqueta de paciència )
I res més, que com a darrera actualització aquí, agraïr-vos a tots i totes les que heu seguit aquest humil bloc i convidar-vos a seguir-lo en la nova etapa "wordpressera"!
- Del neo nacional-populisme de la dreta
-
Tot just fa dos dies, el dimarts passat, es
conmemorava una trista data: feia 70 anys que les tropes franquistes
entraven a la nostra ciutat. Just 70 anys després, vaig veure,
entristit, com, en un lloc a tocar de la ruta seguida pel feixisme, un
vell fantasma d'aquella època tornava a deixar-se veure. I no, no estic
parlant del fantasma de la guerra civil, que esperem que estigui ben
lluny, sinó el d'una política que fou una de les causants: el
nacional-populisme.
És un terme que sembla
desdibuixat, inclús, per alguns, podria ser contradictori. Lluny
d'això, és una de les tàctiques d'un ventall polític que va des de
l'ultra conservadurisme a l'extrema dreta que més beneficis electorals
els ha reportat. Però no només ha actuat aquí, d'altres països també
l'han patit, com la França de la IV República, l'Itàlia post-mussoliana
o la RFA post-nazi.
I és que tots sabem que aquest ventall polític té un handicap:
la instauració d'un sistema autoritarista no és ben rebut per una gran
part de la societat. Per tal de salvar aquest obstacle i permetre
apropar a gent al seu discurs antidemocràtic, les organitzacions que
s'inclouen en aquestes tendències només tenen una sortida: la de
relacionar tots els problemes amb el sistema i presentar-se com els
valedors del poble.
Podria ser, que algú
relacionés aquesta tàctica amb la seguida per les organitzacions
revolucionàries, però res més lluny de la realitat. Aquestes, a
diferència dels sectors nacional-populistes, propugnen un canvi de
sistema que va més enllà de l'entrega del poder a un cert sector. La
revolució suposa un canvi en les estructures de funcionament polític,
social, econòmic i fins i tot cultural. I per fer-ho, s'evidencien els
greus problemes del sistema capitalista, com ho és aquesta crisi. Però
darrere d'aquesta crítica hi ha un projecte alternatiu. La lluita
doncs, com ja he dit, no és pel poder, sinó pel canvi.
En canvi, el nacional-populisme advoca per la relació de tots els
problemes amb la debilitat de la democràcia -sigui quin sigui el model-
i la necessitat d'instaurar un règim autoritari o bé de restricció de
les institucions democràtiques, depenent de l'espai que ocupin dins el
ventall esmentat. Així doncs, el sistema continua, però amb un règim
restrictiu Actua com a abanderat del poble, però el seu objectiu no és
altre que l'assoliment d'aquet poder.
A més, el seu discurs està marcat per un total ultra-nacionalisme, tot treient importància al poble i a les persones, doncs considera que la nació és un tot i, perquè tot funcioni, ha de funcionar com un tot homogeni. Les seves consignes per atreure l'electorat en aquest sentit han estat ja molt escoltades, i són constants crides a salvar la pàtria del seu trencament o del seu desprestigi, alhora que acusen a d'altres de poc patriotes. I desgraciadament, aquest discurs ja fa anys que l'anem sentint.
Com ja he
dit, no és el primer cop que aquestes plataformes han utilitzat aquesta
tàctica: a la II República trobem des de la dreta ultra conservadora
-que estaria encarnada en el Partit Radical Republicà d'Alejandro
Lerroux i part de la Confederación Española de Derechas Autónomas
(CEDA) de Jose Maria Gil Robles- fins a moviments d'extrema dreta, com
la Falange de Jose Antonio Primo de Rivera, les Juntas de Ofensiva
Nacional-Sindicalistas de Ramiro Ledesma Ramos i Onésimo Redondo, o el
Bloque Nacional de José Calvo Sotelo. I a aquestes se li ha de sumar,
clar està, la part de l'exèrcit que es sublevà el 17 de juliol de 1936.
Però, com ja he dit, l'Estat Espanyol no és l'únic lloc on es produirà.
Fins i tot després de la Segona Guerra Mundial, n'apareixeran grans
exemples: a França, Action Française de Charles Maurras a la III
República, el Centre National des Indépendants et Paysans (CNIP) o el
Rassemblent du Peuple Française (RPF) del general Charles de Gaulle a
la IV República i la Union pour la Nouvelle République (UNR) del mateix
Charles De Gaulle i els seus posteriors derivats -Union pour la Ve République (UD-Ve),
Union pour la Défense de la République (UDR) i Union des Démocrates
pour la République- i el Front National de Jean-Marie Le Pen a la V
República; a Itàlia el Movimento Social Italiano (MSI) de Giorgio Pini
i Forza Italia de Silvio Berlusconi; a Àustria, el Bündnis Zukunft
Österreich (BZÖ) de Jörg Haider; a la RFA el Nationaldemokratische
Partei Deutschland; i així en trobaríem casos a gairebé tots els països
Fins ara, a l'Estat Espanyol i als Països
Catalans, en teníem alguns exemples de nacional-populisme, com podien
ser el Movimiento Social Revolucionario (MSR), Alianza Nacional (AN), o
fins i tot organitzacions que es declaren independentistes, com és
Unitat Nacional Catalana (UNC). Tot i això, aquests mai han tingut
molta acceptació ni capacitat de difussió i d'expansió.
Però fa poc ja van aparèixer els primers partits nacional-populistes amb
capacitat de mobilització i expansió: Ciudadanos - Partido de la
Ciudadania (C's)de l'Albert Boadella i l'Albert Rivera -a Badalona, en
Lorenzo Merchán va ser el seu màxim líder- i la Unión Progreso y
Democracia (UPyD) que ha tingut en Rosa Díez la seva màxima dirigent. Fins ara, aquests no han assolit grans quotes de poder i no havien tingut cap representant en l'Ajuntament. Però el passat dimarts, el dia que es complien 70 anys de les tropes
franquistes a la nostra ciutat, vaig poder veure com dins de l'edifici
de l'Ajuntament, hi havia un grup municipal, assegut paradoxalment a la
dreta del públic, que s'aproximava molt, per no dir que practicava, el
nacional-populisme i que disposa de suficients mitjans, tant econòmics
com de difusió, per poder extendre's a gran abast. I a més, en una situació propícia
per la seva tàctica com és l'arribada d'una crisi de llarg abast i la
inoperància dels partits gobernants i d'una dèbil oposició.
Davant d'això, el poble no podem deixar-nos enganyar. Hem de tenir clar
qui és que utilitza el poble i qui és qui el defensa, qui és hereu de
l'opressor i qui del reprimit, qui és el defensor dels interesos de les
classes benestants i qui de les classes populars, del poble en esència.
Davant d'aquesta tàctica de neo nacional-populisme, cal una aposta
clara per les esquerres de veritat, per aquelles esquerres que
sorgeixen del mateix poble autoorganitzat i, sobretot, cal denunciar i
desenmacarar el que s'amaga darrera del nacional-populisme.
P.S.: he fet una edició al text, per tal d'ampliar la concepció del nacional-populisme en la seva vesant nacionalista, alhora que he inclós dos partits que em vaig deixar d'assenyalar
- L'Esquerra Independentista amb Gaza.
-
L'assemblea de Maulets de Badalona, la Candidatura d'Unitat
Popular (CUP) i el conjunt de l'Esquerra Independentista de Badalona
han decidit sumar-se a la convocatòria de la concentració en
contra de la massacre a la Franja de Gaza demà divendres a les 8 del
vespre a la Plaça de la Vila.
D'aquesta manera, l'Esquerra Independentista de Badalona es
solidaritza amb el poble palestí, un poble que lluita, com nosaltres,
pel seu alliberament, i denuncia l'autèntic genocidi que està portant a
terme l'estat d'Israel, tot amagant-se darrere una suposada operació
militar.
Així mateix, aquestes organitzacions animen a
tots els badalonins i totes les badalonines a participar d'ella, així
com de la manifestació convocada el dissabte dia 10 de gener a les 5 de
la tarda a la Plaça Universitat de Barcelona.
Badalona, Països Catalans
8 de gener de 2009
- Repressió? Ni ara ni mai!
-
Aquests dies hi haurà dos judicis polítics contra membres de l'Esquerra Independentista.
El primer d'ells, contra dos companys de Maulets acusats de causar danys a la "mítica" figura del toro situada a la localitat de El Bruc.
El segon, també contra dos companys acusats d'ultratge a la bandera per despenjar la bandera espanyola del castell de Montjuïc el 25 d'abril de 2005, en el marc de la campanya "300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència" i penjar una estelada. Per això, els companys s'enfronten a una petició de 2400 euros o vuit mesos de presó.
Un cop més, hem de demostrar la nostra solidaritat amb els encausats i les encausades polítiques, que no són més que repressaliades polítiques en un conflicte independentista.
Perquè la repressió no ens tallarà les ales!
Visca els Països Catalans lliures!
P.D.: Carles, et dec una contestació, ho se, però ha estat actualització ràpida. Quan tingui un moment et contesto ;)
- "Paso Doble", de Barceló-Nadj
- Fa mesos ja vaig dir que la perfomance "Paso Doble" de Miquel Barceló i Josef Nadj era un dels meus espectacles imprescindibles aquesta temporada i el proppassat dissabte, 10 de maig, vaig poder gaudir-ne. He de dir que, d'ençà que es va estrenar al Festival d'Avinyó, he fet un seguiment tan acurat del tema, que la meva percepció en directe de la peça patí de certa manca de sorpresa; a això li he de sumar una certa decepció en relació al comportament de l'artista en tot l'affaire de la cúpula de Ginebra. Però tornem a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure.Expectació a la sala, cares conegudes (Pere Gimferrer, Sílvia Munt, Andreu Buenafuente o Javier de la Muelas) i un mur d'argila roja, pintada de blanc, excepte el terra que roman amb el color original. Un sonors cops per darrera del mur ens fa veure que allò es belluga, que comença a prendre forma. Amb posterioritat, apareixen Barceló i Nadj, amb vestit negre i camisa blanca, comencen a treballar l'argila, la de Kanizsa, vila natal del coreògraf i la de les obres ceràmiques de Barceló. El plató es converteix en el taller de l'artista. Les diverses tècniques de treball es succeeixen en aquesta obra que es realitza davant dels nostres ulls. I, tanmateix, és només això? La realització d'una obra plàstica davant de l'espectador?...He de dir que no, la perfomance té una part de treball escenogràfic essencial. Malgrat no tenir argument, les diverses escenes s'esdevenen fent avançant l'obra, entre la ironia, la sorpresa, el missatge subtil o més evident cap un final metafòric que representa molt bé el que Josef Nadj pretenia al plantejar-li aquesta aventura a Barceló: entrar en el quadre. Nadj es converteix en un element plàstic més del pintor, és ruixat i tot amb pintura blanca com la resta del mur d'argila, per acabar ambdós engolits per l'obra resultant, en una tornada a l'origen, als fons de l'argila, de la terra aquosa de la que han/hem sortit.Espectacle de gran alçada plàstica i escènica. Imprescindible!Per cert, al final de l'espectacle Barceló fa unes fotos al públic i a l'obra resultant, a més de prendre's una birra a escena en un acte de se m'enfotisme o divisme (trieu l'adjectiu), molt aplaudit pel públic. Alguns aprofitem per fer fotos a l'obra, llàstima que --al contrari de l'artista- no anem preparats per l'ocasió.Noticies relacionades:"Isaki Lacuesta llevará al cine a Barceló", El País, 9 de maig de 2009"El goce efímero", La Vanguardia, 12 de maig de 2009"Las coreografías de Nadj y el arte de Barceló llegan al Teatre Lliure de Barcelona", El Mundo, 6 de maig de 2009"Venecia 'revisará' a Barceló", Diario de Mallorca, 27 d'abril de 2009
- From I to J. Un homenatge d'Isabel Coixet a John Berger
- El proppassat 2 d'abril a les 7 del vespre s'inaugurava a Arts Santa Mònica la instal·lació d'Isabel Coixet "From I to J", amb motiu del llibre de John Berger "From A to X -- A Story in Letters". Pensava anar-hi, però era un dijous d'aquells que a l'agenda tot s'ajunta i vaig optar per acompanyar al meu amic Manuel Calderón i la seva gent a la presentació de la seva revista "Calle Nueva" al CCCB. Per tant, vaig perdre l'oportunitat que la meva admirada Isabel Coixet em pogués tornar a "donar un tall" com ja va fer fa temps, i de conèixer i escoltar a John Berger i a la mateixa Coixet. Tanmateix, em vaig prometre que, més d'hora que tard, aniria a veure la instal·lació.I així ha estat. Dissabte passat, enmig de les vacances de Setmana Santa, vaig anar-hi cap al migdia. Primer de tot he de dir-li a Vicenç Altaió que ha de fer més amable l'accés al nou Santa Mònica. Ho dic perquè, o s'està molt motivat, o es fa difícil entrar per temor a traspassar el llindar. Un cop a dins, sense massa explicacions, un grupet de 10 o 12 persones comencem a veure un curtmetratge, en el qual John Berger parla de la gestació del seu llibre i desgrana tots els conceptes i motivacions que podem trobar-hi. El curtmetratge és filmat per la Coixet, amb tot el seu ofici i amb l'ajut del millor elenc d'actrius europees (d'Isabel Huppert o Maria de Madeiros a Sarah Polley o Penélope Cruz). Totes elles posen veu a les cartes que A'ida envia al seu enamorat, Xavier (amb veu de l'escriptor Henning Mankell), empresonat amb doble cadena perpètua i que posa el contrapunt a les cartes escrites per l'A'ida.A la fi del curtmetratge, i davant del desconcert generalitzat, un amable treballador de l'equipament ens informa que ja podem passar "a veure-ho" i que aquesta sessió és totalment en anglès. Un grupet de 9 persones entrem en el que sembla un soterrani fosc. Caminem a poc a poc --una noia i jo davant, però sense saber ben bé cap a on- fins que ressona la veu de Henning Mankell i ens trobem amb un moble antic on es guarden les cartes d'A'ida. Ens indiquen que podem agafar-les i a partir d'aquí ens deixem endur per les veus de les actrius que llegeixen les cartes i els contrapunts de Xavier. Estem a la presó (un entrellaçat de filferros dissenyats per l'estudi de Benedetta Tagliabue), a les fosques, i per mitjà de la il·luminació anem de llit en llit; llits de fusta, només tapats per una manta antiga, com les de la meva infantesa i on hi han inscrits els crits de Xavier ("El dia que desaparegui la fam del món veurem una EXPLOSIÓ ESPIRITUAL com la humanitat no ha conegut mai, li va dir Lorca a Jaimes fa uns moments", per exemple). Amb la lectura de les cartes anem sabent més coses d'A'ida i de Xavier, però en realitat és una excusa per parlar d'universals: del pas del temps (de l'efímer, de l'etern o de l'oblidat), del valor, de l'opressió, de l'amor, etc... En acabar la lectura de les 10 cartes i de recórrer els 10 llits, una música que funciona molt bé com a crescendo final de la instal·lació ens retorna a la claror del dia, ens convida a abandonar el món, fosc i tancat, però lliure i lluitador com ho és el pensament de Xavier i de la seva, i ja nostra també, A'ida.Marxa el grup, però em quedo amb les ganes d'escoltar-ho en català --el meu anglès no és tan bo com per haver-ho captat tot, ni amb l'ajuda de les cartes, que encara tinc a la mà- i decideixo visitar la resta de les exposicions abans de tornar a entrar a la presó d'en Xavier.Mentre pujo al pis superior, vaig llegint unes frases del projecte d'Alfred Jaar "Questions, qüestions" ("La cultura és necessària? La cultura és crítica social? La política necessita la cultura?..."). A dalt, hi trobo el projecte de Maria Jesús González i Patricia Gómez "Projecte per a presó abandonada", intervenció desenvolupada a l'antiga presó Model de València. Certament, és un projecte interessant, però més quan s'acaba de sortir de l'experiència d'una presó. Pujo i tafanejo ràpidament el "Refugi" de Mal Pelo, i a les 2.15 p.m. retorno a la planta baixa a punt d'entrar novament al món de Xavier i A'ida.Ara sóc l'únic visitant--dissabte de Glòria i a aquestes hores!!-, així que puc gaudir en soledat, i amb el català de la Carme Elias i l'anglès de Henning Mankell, del recorregut per l'univers que la intel·ligent Isabel Coixet ha muntat a l'entorn del món de John Berger. Puc apreciar la sintonia entre la veu, la llum i els sons. És una experiència única, com estar dintre d'un del seus films o del llibre de Berger. La pròpia Isabel Coixet diu "El projecte que presentem és un homenatge a aquest pensador i una recreació de l'experiència sensorial que proposa en el seu llibre". Missió acomplerta!! Un consell: no us perdeu aquesta instal·lació!En sortir de Santa Mònica vaig anar directament a comprar un exemplar del llibre de Berger. L'efecte Coixet havia aconseguir exhaurir-lo, només quedava un exemplar en castellà d'Alfaguara. Ara l'estic acabant...Algunes reflexions d'A'ida:"Els nens, com jo, ja s'han despertat. Tenen menys raons per dormir que els adults, menys coses que no volen tornar a veure mai més.""El passat és l'única cosa que no ens empresona, amb el passat podem fer el que ens vingui ben bé de gust. El que no podem fer és canviar-ne les conseqüències.""Hi ha una diferència molt gran entre les esperances i les expectatives. Primer em pensava que tenia a veure amb la durada, que tenir esperances implicava esperar alguna cosa que encara havia de passar. M'equivocava. Les expectatives pertanyen al cos, i les esperances, a l'ànima. Aquesta és la diferència.""No es pot cometre un error més gran que creure que l'absència és el no-res. La diferència entre ambdues coses és una qüestió de temps. (I, contra el temps, ells no hi poden fer res.) El no-res passa abans, i l'absència, després.""Em vaig sentir vella, encara recordava el temps en que els soldats eren guerrers, en que les mares, encara que plenes d'angoixa, se sentien orgulloses dels seus fills soldats."" Y me miro las manos, que quieren tocarte, y me parecen obsoletas, porque hace tanto que no te acarician.""Son las cosas pequeñas las que nos asustan. Las cosas inmensas, aquellas que pueden matarnos, nos hacen valientes."Instal·lació oberta del 3 d'abril al 7 de juny, de 12 a 22 h.
- D'un temps, d'un país
- Hi havia una vegada un país que estava preocupat pels resultats acadèmics dels seus alumnes: un 25% dels estudiants no acabaven l'educació secundària i aquesta xifra es doblava quan es tractava de segments de població desfavorida. L'informe PISA situava aquests alumnes 12 punts per sota de la mitjana dels països participants.El President del país va proclamar:"El relatiu declivi de l'educació és insostenible per a la nostra economia, per a la nostra democràcia i inacceptable per als nostres nens. No podem deixar que segueixi com està."I el govern va presentar la seva reforma educativa. Els diaris van dir que seria una reforma polèmica i que l'enfrontaria de ben segur amb els poderosos sindicats de professors.El president seguia dient:" Als bons professors se'ls recompensarà amb més diners per millorar els resultats dels estudiants i se'ls hi demanarà que assumeixin majors responsabilitats per millorar les seves escoles".I va dir directament als professors:"No demaneu més diners, grups d'alumnes més petits, sense estar disposats a considerar una nova forma d'avaluar millor el sistema". La reforma preveia oferir més fons a les escoles públiques, concedir més finançament a les institucions ja existents i una racionalització de la jornada laboral.Us sona la història? Podríeu dir a quin país transcorre? Penseu en Catalunya? Doncs esteu equivocats! És als EUA i les frases i la reforma educativa és la del President Obama. Les semblances amb la situació a Catalunya i al Projecte de Llei d'Educació són evidents, oi? Quelcom fem bé en aquest país nostre! Els problemes cal abordar-los i prendre les mesures adients, encara que costin, perquè el país i els seus ciutadans tinguin un futur per endavant! Frases extretes de:"Obama impulsa una gran reforma educativa en busca de competitividad", El País, 11 de març de 2009."La escuela que quiere Obama", de David Alandete, El País, 30 de març de 2009.
- D'aquí i d'allà!
- Reprenc l'escriptura d'aquest bloc després de massa dies de feina i d'idees que difícilment han sortit del meu cap. Així que faré una mena de miscel·lània que espero que no us cansi.La setmana passada l'ex-alcalde de Medellín, Sergio Fajardo, va recollir el premi "City to City Barcelona FAD Award" al programa "Medellín, la más educada". La peça central d'aquest model són els anomenats "parcs biblioteques": àgores, llocs de trobada, salons de barri. Consten d'un auditori, una sala d'internet, llibres, un espai per a nens, un espai per a la generació d'activitats productives que gestionen crèdits i un altre per a la tercera edat. En paraules de Fajardo, que subscric:"Lo más bello, para los más humildes, de modo que lo público sea lo mejor de esos lugares.""Donde estaba la destrucción está ahora lo bello, así mandamos un mensaje político que tiene que ver con la dignidad del espacio, porque supone un reconocimiento, reafirma la autoestima y crea un sentido de pertenencia."Sens dubte, reflexions i bones pràctiques necessàries!Benedetta Tagliabue realitza l'escenografia per l'espectacle de Merce Cunningham en el seu 90è aniversari. El muntatge s'estrenarà el proper dia 16 d'abril --dia de l'aniversari de Cunningham- a la Brooklyn Academy de Nova York i el 30 d'abril es veurà al festival de Madrid en Dansa. Al novembre el tindrem a Barcelona, però amb una altra peça breu (Grrrrr!!). Tagliabue ha afirmat:"Esta es la gran roca que regalaremos a Cunningham en su 90º cumpleaños".En principi no s'entén res, perquè només es veu una gran i intricada estructura d'acer a base de peces tubulars, amb diverses plataformes a diverses alçades, lligades per escales en ziga-zaga. L'arquitecta diu que es va inspirar en un cristall de roca per a dissenyar l'estructura i si s'observa bé, les seves formes geomètriques recorden a les roques de quars. Tot i així encara falta el recobriment d'algunes cares amb material de plàstic sobre el que el vídeo-artista Frank Aleu projectarà diverses gravacions d'efectes de refracció de llum.Felicitats, doncs, Merce Cunningham, pare de la dansa contemporània!Es posa en marxa l'Arts Santa Mònica de Vicenç Altaió, alhora que el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació afirma que aviat veurem el nou centre d'art emergent de Barcelona al Canòdrom. De fet, l'Ajuntament ja ha destinat recursos provinents del Fons Estatal d'Inversió Local (FEIL) per adequar-lo.Seguirem atents l'evolució de tot plegat!!Per últim i més entranyable per mi, l'artista Gerard Sala exposa "L'esperit intangible, llum aigua aire" a l'Espai Betúlia de Badalona. Una aproximació plàstica a la poesia o una aproximació poètica a l'art. En tot cas, la subtilesa, la intel·ligència, el plaer dels sentits, els trobarem en aquesta exquisida exposició (oberta fins al 30 d'abril):"...I un altre copDir els noms secretsPer reconèixer-se en els mots.I les paraules seran més que paraulesPerquè tindran clarorI, a voltes, ànima."(Gerard Sala)
- "El Cor d'Espines", de Javier Velasco.
- Fa unes setmanes l'amic Ramon Bassas ens va demanar a un seguit de persones que comentessin l'obra de Javier Velasco, "Cor d'Espines". Tot seguit transcrit la meva modesta aportació:D'entrada he de fer dues confessions. Primera: no coneixia a Javier Velasco amb anterioritat a la petició d'en Ramon de comentar l'obra "Cor Vermell" (ara he recuperat el catàleg d'ARCO 2006 amb el seu "Cor Espinat" i m'he endinsat una mica en el seu món). I, segona, no he pogut contemplar directament l'obra, sinó només les reproduccions que he trobat a internet. Per tant, el meu comentari està mancat de contextualització. Tanmateix, ambdós dèficits estan en vies de solució, ja que espero visitar l'exposició abans del seu tancament a la galeria MITO de Barcelona. Agraeixo a en Ramon la descoberta d'un nou artista per afegir al meu limitat llistat d'incondicionals (Josep Uclés, Javier Pérez, Alicia Martín, Miquel Àngel Para, Fiona Morrison, Cristina Iglesias...).L'obra de Javier Velasco "Cor Vermell" em provoca una primera sensació dual: l'estupefacció en percebre una densa trama de filaments d'un vermell sanguinós i rutilant -- a diferència de l'obra "Cor negre" -- que, a manera de venes, dibuixa un cor; però també la intimidació, quasi dolorosa, que causen les espines afilades que despunten de les artèries. Sorprenentment, Velasco disposa el cor sobre un plat, recurs que tant podria suggerir una ofrena com una invitació al seu tast.Si la peça tingués forma de corona --com a "Corona Transparent"- podríem adjudicar-li d'immediat reminiscències de l'amor i del sofriment sagrat. Però es tracta d'un cor i el cor, des del romanticisme, ha estat considerat com l'òrgan dels sentiments i especialment de l'amor, malgrat que ara el coneixement científic n'apunta al cervell com a responsable, davant de l'escepticisme dels que no creiem que tot sigui matèria. Clarament, doncs, el cor és una crida a l'amor i a l'amor humà; però, és possible l'amor? Al meu parer, és en aquest punt on les punxes eleven l'obra a parlar d'allò transcendent. L'amor és possible, però representa una exposició tan plena, tan descoberta, tan absorbent, que ens hem de protegir fins a l'extrem que no s'aconseguirà sense dolor: el de l'ésser estimat que patirà les nostres fiblades i a qui ens agradaria preservar-lo dels patiments, i el nostre mateix, en no poder estalviar-nos ni estalviar-li ni una de les nostres punxes...El cor batega d'amor i de dolor, exposat i protegit alhora, però ben viu, com el seu color vermell demostra; el vermell de la vida, plena de dualitats i de dicotomies; el vermell del que estem fets, però que ens espanta quan apareix... I és que la vida és risc, l'amor és risc, l'art és risc, com diu Rubert de Ventós "l'amor, l'art, Déu són coses suficientment importants per no tenir la seva existència assegurada".
- La Rambla canviarà la seva cara després de 25 anys
- Centre - El tradicional i conegut passeig badaloní canviarà la seva imatge properament, després de 25 anys de la darrera remodelació. El projecte de transformació de la Rambla comptarà amb la renovació de mobiliari urbà, canvi de paviment i la instal•lació d’una petita plaça on es troba actualment una font davant de l’Escola del Mar. El projecte es completarà amb la transformació del passeig marítim, entre el carrer de Mar i d’en Prim.
Definir un entorn amb nous components però respectant l’essència de la Rambla. Aquest és l’objectiu de la remodelació d’aquest espai emblemàtic de la ciutat. Algunes de les actuacions seran el canvi de bancs o la renovació de paviment. Segons va explicar l'alcalde de Badalona, Jordi Serra, en una entrevista a la ràdio local, "els fanals es mantenen, els bancs es canvien i el mobiliari urbà es canvia tot. Es farà una bona neteja de cara. La vorera de Santa Madrona, per exemple, quedarà a un nivell i l'altre costat de la Rambla també quedarà molt arreglat". En aquest sentit, el projecte inclou una gran transformació del passeig marítim, especialment en el tram comprès entre el carrer de Mar i d’en Prim. Renovar el mobiliari urbà, augmentar la il•luminació, ampliar el carril bici o reforçar el paviment, forma part de les actuacions que es duran a terme.
Es preveu que les obres comencin durant el mes d’octubre i que la transformació de la Rambla estigui enllestida per a les Festes de Maig del 2010. Serra ha explicat que la Mancomunitat de Municipis va aprovar fa dues setmanes un pressupost de dos milions i mig d'euros per fer aquesta obra de reforma que es vol acabar en sis mesos.
Proposen dedicar un espai a la memòria del poeta Josep Gual
La transformació de la Rambla dedicarà un espai al poeta badaloní Josep Gual. L'Associació de veïns del Centre ha proposat dedicar un espai, a la Rambla remodelada, dedicat a aquest poeta que va morir a l'octubre de 2004. "Poemes al carrer" és el títol de la proposta d'actuació cultural i urbana que tindrà la nova Rambla. Els impulsors de la iniciativa són l'arquitecte Salvador Droch, el dissenyador gràfic Pere Ruzafa i l'escriptor Valentí Soler. L'espai estarà situat just davant de l’Escola del Mar, al costat dels jardinets i de la Font. Una de les propostes d’aquest col•lectiu és crear una passarel•la a l’Escola del Mar que faciliti l’accés, a més de crear una petita plataforma per a realitzar-hi actes senzills. La idea és incloure una placa i uns versos del poeta gravats al terra. Josep Gual era popularment conegut com el poeta de la Rambla, sobretot pels vincles que tenia amb aquest indret emblemàtic, on havia viscut.
La Rambla, un lloc de trobada i lleure des de fa dècades
La popular Rambla badalonina era, en el seu origen, un sorral que utilitzaven els pescadors de la ciutat. L'Ajuntament va decidir urbanitzar la zona durant la segona meitat del segle XIX. Els terrenys, propietat del Marquès de Barbarà, senyor de Badalona, van ser cedits al consistori amb la condició que fossin utilitzats per la construcció d'un passeig. En cas contrari el tracte quedaria rescindit i la possessió de les terres tornarien a la casa del Marquès. A canvi de la cessió, l'Ajuntament va concedir a Barbarà la llicència per construir les cases de la Rambla. El primer projecte d'urbanització data de l'any 1868. L'any 1879 es van col•locar els bancs de fusta al llarg del seu recorregut. El dia de la Festa Major, el 15 d'agost de 1894, s'inaugurà el mític monument de Roca i Pi. D'altra banda, l'any 1897, van construir-se, al costat del que avui és l'Escola del Mar, els primers jardins de la Rambla.
Edificis senyorials a la Rambla
Alguns dels edificis més representatius de la Rambla es construïren a finals del segle XIX. Són edificis de tipus senyorial, com ara el del Cor de Marina, inaugurat el dia de Nadal de l'any 1896.
Compartir!
- Persones: Xavi Pons, tècnic de la Creu Roja
- "Els comerciants de Badalona Sud volen trencar amb els prejudicis"
El Consorci Badalona Sud i la Creu Roja han decidit posar fil a l'agulla a la crisi econòmica. I ho han fet de tres manares diferents que tenen per objectiu ajudar aquelles persones que pateixen més que ningú els efectes de l'actual situació econòmica. Per una banda, s'ha posat en marxa Interlabora, que forma i orienta persones que necessiten feina. En segon lloc també és dona sortida a les persones que tenen una idea de negoci i no saben com portar-la a terme. És el que s'anomena autoocupació. I en tercer lloc, s'ha fet un programa de dinamització econòmica als comerços del Districte 6, que inclou, Sant Roc, Artigas, El Remei, la Mora i el Congrés. En aquests dos últims projectes hi treballa el dinamitzador de la Creu Roja, Xavi Pons.
Com comença aquest projecte?
Va iniciar-se a principis d'aquest any a proposta del Consorci Badalona Sud, que és qui detecta les necessitats del barri. En un moment de crisi, cada vegada és més necessari treballar en la inserció laboral.
Com hi col•labora la Creu Roja?
Hi ha dues línies. Una d'elles es diu Interlabora, que amb recursos del Fons Social Europeu, s'ajuda els col•lectius més vulnerables amb necessitat d'inserció laboral i se'ls fa un recorregut personalitzat. Per altra banda, el tema que porto jo és el d'autoocupació, és a dir treballar per un mateix, que és una altra via que està agafant força.
Què vol dir autoocupació?
Persones que tenen una idea de negoci i la volen fer realitat. Estem parlant de col•lectius vulnerables que no tenen accés al sistema bancari ordinari i se'ls ajuda a través dels microcrèdits.
Amb quines idees de negoci us heu trobat?
Hi ha de tot perquè la gent és molt creativa… des d'aquells que volen fer de transportistes, als que volen obrir una fruiteria, o exportar productes catalans a Nigèria.
Per altra banda, des de la Creu Roja també heu fet un programa de dinamització comercial. En què consisteix?
S'intenta potenciar el teixit comercial dels barris de Badalona Sud. Se'ls fa jornades sobre temes que interessa els botiguers, com per exemple, xerrades sobre llicències d'activitats, sobre les associacions de comerciants multiètniques, etc.
Què preocupa als comerciants de Badalona Sud?
A banda de la preocupació lògica per la situació de crisi econòmica, els comerciants es plantegen fer indicatives per trencar la imatge negativa que sovint es té del comerç de la zona sud. Volen trencar amb els prejudicis que es té amb els barris de Sant Roc o Artigas.
Més informació a
Telèfon: 93 398 35 05
Consorci Badalona Sud: C/ Sant Joan Evangelista s/n 1a planta
Compartir!
- Ràdio Pomar inaugura nous estudis amb el repte d'oferir més continguts locals
- Pomar- L'emissora badalonina, Ràdio Pomar, acaba d'inaugurar nous estudis situats a l'Avinguda Primer de Maig. Després de dues ubicacions, la primera dins l'església del barri i la segona damunt del Centre Cívic de Pomar, l'emissora local ha ampliat els seus estudis. Ràdio Pomar, que va néixer ara fa 18 anys, ha estrenat també nous equips electrònics i tecnològics de darrera generació. El director de la ràdio, Albert Arnau, ha destacat l'esforç que ha realitzat l'emissora, sense el suport de l'administració pública, per estrenar les noves instal•lacions. Per Arnau, "aquests estudis representen una consolidació del mitja i demostra que som un projecte sòlid i cada dia creix". Coincidint amb la inauguració dels nous estudis, Ràdio Pomar també acaba d'estrenar una nova unitat mòbil que permetrà tenir més presencia al carrer i realitzar programes en directe des de qualsevol punt de Badalona.
Ràdio Pomar estrenarà tertúlies a partir de setembre
El canvi de local es traduirà, durant els propers mesos, en un canvi de programació. Segons ha explicat Albert Arnau; "Volem estar més a prop de la nostra audiència i per això estrenarem nous espais i farem més continguts que parlin de Badalona". Una de les grans novetats serà l'estrena de tertúlies matinals dedicades a parlar de l'actualitat badalonina. "Volem fer tertúlies plurals amb veus representatives de la ciutat" apunta Arnau. Les tertúlies de Ràdio Pomar també tindran la participació de l'audiència. El director de l'emissora també ha explicat que s'apostarà més per la informació local i propera. D'altra banda, d'aquí a pocs dies, Ràdio Pomar estrenarà noves falques de promoció de l'emissora per potenciar i renovar la imatge de la ràdio.
24 hores d'emissió pròpia
Ràdio Pomar emet les 24 hores del dia a través d'ones hertzianes i d'internet. El programa matinal, Amanece que no es poco, porta més d'una dècada en antena presentat per Rafa Rubio. La ràdio també disposa de programes musicals, participatius i monogràfics. Segons els darrers estudis d'audiència, Ràdio Pomar és seguida per 40.000 persones a la ciutat de Badalona.
(+) Ràdio Pomar 101.2 F.M.
www.radiopomar.com
Compartir!
- Més agents i nous vehicles per la Guàrdia Urbana de Badalona
- Badalona- La Guàrdia Urbana de Badalona ha incorporat, aquesta setmana, 24 nous agents i ha renovat la seva flota amb 20 nous vehicles. Des d'aquesta setmana, trepitjant per la ciutat una vintena d'agents nous que s'han incorporat al cos desprès d'haver superat la formació a l'Escola de Policia de Catalunya. S'ha de destacar que dos dels agents d'aquesta promoció són nascuts fora de l'Estat, un fet inèdit a la Guàrdia Urbana de Badalona. D'altra banda, el primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Badalona, Ferran Falcó, ha anunciat que amb l'incorporació d'aquesta vintena d'agents es podrà crear, a partir del mes de setembre, una nova unitat policial dedicada exclusivament a les zones comercials de la ciutat.
Una vintena de vehicles nous
D'altra banda, el primer tinent d'alcalde, Ferran Falcó, va presentar, divendres passat, la vintena de nous vehicles de la Guàrdia Urbana que l'Ajuntament de Badalona ha adquirit per renovar i ampliar la flota actual. Es tracta de 3 furgonetes, 6 cotxes, i 11 motocicletes que permetran retirar 8 vehicles que havien quedat obsolets i ampliar la flota actual fins als 71. Durant l'acte de presentació d'aquests nous vehicles, el primer tinent d'alcalde, Ferran Falcó, va manifestar que "amb aquesta adquisició es fa un salt important en la renovació de la flota, que permetrà que els agents de la Guàrdia Urbana treballin en millors condicions i que, en conseqüència, els ciutadans rebin un millor servei".
Compartir!
- Tot a punt perquè el Tour passi per la Conreria i pels carrers de Badalona
- Badalona- L'etapa catalana del Tour de França, que tindrà lloc el proper dijous 9 de juliol, també passarà per Tiana i Badalona. Els ciclistes, que vindran des de Sant Fost de Campcentelles, pujaran la carretera de la Conreria a les 16.32h. A Badalona els ciclistes passaran a partir de les 16.37h. pels següents carrers; Avinguda de Pomar, President Companys, Via Augusta, Anselm Clavé, Rambla de Sant Joan, Salvador Espriu, Marquès de Sant Mori, Juan Valera i Alfons XIII. Els carrers i carreteres afectades patiran talls de circulació des d'hores abans.
(+) www.letour.fr
Compartir!
- la flama a Can Solei
- de la ma de Socarrel, ens ha arrivat la flama del Canigó a la nostra associació de veïns.
- Festa de l' escuma a Can Solei
- Gran èxit a la primera festa de l’ escuma de la nova A.V Can Solei, el sol ens ha acompanyat gairebé tota l’ estona, al final de la festa s’ han repartir gelats per a tots els participants.VÃdeo gravat a 1 frame cada 10 segons i mostra l’evolució, a una cà mera potser una mica massa rà pida, de la festa de l’escuma del 20 de juny de 2009 a Can Solei autor video: C.Casado.Â
- FLAMA DEL CANIGÃ A CAN SOLEI
-   El proper dimarts dia 23 a les 17:30h la flama del Canigó arribarà al nostre barri.Amb aquesta flama es vol encendre totes les fogueres de la nit de Sant Juan i representa la unitat dels països Catalans.A partir de les 22:00h començarà la revetlla al barri, sopar popular, coca, cava i ball fins la matinada.  Una mica de memoria sobre la flama; El foc canvia profundament la vida de l’home prehistòric. Al voltant del foc s’organitza la seva vida social. El foc cou els aliments. Il·lumina la llar, dona seguretat. L’adoració del sol, culte del foc són constants a nombroses civilitzacions. Aixà el foc esdevingué un sÃmbol i la Flama del Canigó portadora d’un missatge de pau i amor, signe d’identitat de tot un poble que vol guardar la seva cultura, la seva llengua, les seves tradicions i costums. Amb els focs de Sant Joan perdura una multitud de ritus pagans lligats a supersticions, tot i que l’església per reconèixer-... (... continúa)
- FESTA MAJOR A CAN SOLEI
- PROGRAMA DE FESTES CAN SOLEI 2009 20 JUNY DISSABTEFUTBOLTRIANGULAR BENJAMIN11:00h CAMP FUTBOL CEIP ARTUR MARTORELLI A LA PLAÃA DE LES GAVINES16:00h FESTA AMB CANO D' ESPUMA I GELAT GRATISENTREGA DE PREMIS DEL CAMPIONAT DE FUTBOL  23 DE JUNY -GRAN REVETLLA DE SANT JOAN-A PARTIR DE LES 22:00h A LA PLAÃA DE LES GAVINESLLOGUER DE TAULES I CADIRES, COCA I CAVA INCLOSMUSICA, BALL,SHOWMAN, COLORS, DIVERSIÃ. 27 DE JUNY DISSABTEFUTBOLTRIANGULAR SENIOR I VETERANS17:00h CAMP FUTBOL CEIP ARTUR MARTORELLA LA PLAÃA DE LES GAVINES22:00h HAVANERS I RON CREMATENTREGA DE PREMIS CAMPIONAT DE FUTBOL més informació: veins.can.solei@gmail.comels dilluns i dimarts a partir de les 20:00h podeu passar pel local , plaça de les Ganives,s/nper fer la reserva de taula per la revetlla, 20 euros parella adults socis, (taula , cadires, coca i cava.)nens gratuït. no socis 25e.Â
- Los obispos: “El aborto con píldora también es un crimen”
-
“La difusión, la prescripción y el uso de la píldora del día siguiente son, por tanto, prácticas moralmente reprobables por tratarse de un aborto provocado. De ello son también responsables todos aquellos que cooperan con tal procedimiento”
Ja estem com sempre…. aquests de la CEE… en fins, que hi farem! Aquesta nit m’hauré de fustigar una molt bona estona!!! Tot sigui per la fe…
- El Papa transmite a Abas su apoyo a la creación de un estado palestino
-
Interessants els moviments diplomàtics de la Santa Seu en l'orient mitjà. Si ja Joan Pau II havia pres alguna petita posició sobre el conflicte entre palestins i israelians, Benet XVI ha anat més enllà, i un dia després de demanar la pau en el mur de les lamentacions, avui teníem una bonica foto del Sant Pare donant la mà al President palestí Mahmoud Abbas i demanant, o més aviat reclamant, un Estat propi per als palestins.
La situació que viuen els cristians a Terra Santa és encara pitjor que israelians o palestins, ells, sense un Estat o Autoritat que els recolzi, són realment una minoria en un territori en constant conflicte. El viatge de Benet XVI ha estat molt ben rebut per tots ells, de fet, després de les fotos amb el President palestí ha oficiat una missa per prop de 5.000 cristians prop de l'Església de la Nativitat. Un gest que ha comportat a l'Estat israelita obrir les fronteres temporalment per a que poguessin anar cristians a aquest esdeveniment.
Més enllà del seu posicionament, m'està agradant i molt la política diplomàtica en el sentit de viatges que està realitzant el Sant Pare, primer al continent africà, i ara a palestina. Sense cap mena de dubtes dos indrets on cal molta ajuda i molt de protagonisme d'actors exteriors. Per una banda fer-te amic dels països africans sempre és quelcom bo, costa molt poc i és molt gratificant, per altra banda, fer l'ullet als països musulmans tampoc està gens malament.
Conclusió: si molts teníem que amb Joan Pau II s'havien acabat les imatges d'un Papa viatger, aquí en tenim un que de nou no para d'anar d'un costat a l'altre, de moment portant un missatge d'esperança i fe. Pot ser un primer pas. De fet, l'estratègia de la Unió Europea d'agafar el lideratge en alguns "terrenys" poc explotats diplomàticament com ara els drets humans i l'ecologia va ser una molt bona aposta amb bons resultats, potser estem assistint als primers passos d'una nova estratègia diplomàtica pontifícia, on la lluita contra la pobresa i la mediació internacional són els principals fet distintius. Sense cap mena de dubtes, seria una opció molt interessant, tant per implicats com per a la pròpia Església en sí, així com quelcom molt positiu per als catòlics que desitgem que l'Església es modernitzi i comenci a interactuar globalment fent servir la seva molt gran influència, creant cada dia més partidaris. El primer pas, penso, ja s'està donant.
- La cámara belga aprueba una queja oficial por las palabras del Papa contra el preservativo
-
Llegia a La Vanguardia que el Parlament belga ha aprovat una queixa oficial front el Papa. La notícia en sí no té més, Bèlgica té l’honor de ser el primer país del món en manifestar-se en contra d’una declaració del Papa.
Malgrat això, jo que sóc més tocapilotes. Al llegir la notícia m’he sorprès molt més pel fet que el Parlament belga hagi aconseguit votar quelcom per majoria absoluta, ja que hi han hagut 98 vots a favor i 18 en contra. Penso doncs, que la notícia és aquesta, i no en sí el que hagin votat o deixat de votat.
Personalment, penso que les declaracions del Papa no van estar tant fora de to, més aviat em vaig sentir molt identificat, quan va dir que el problema del sida no es solucionaria amb preservatius. És evident, es solucionarà el dia que comencem a deixar als països africans viure, els treguem els deutes externs i els ajudem realment a construïr econòmies que els hi permetin tirar endavant per ells mateix amb els seus recursos.
- Moratinos visita Washington
-
Quien los ha visto y quien los ve
La vida que dóna una de voltes que no ens ho podem ni imaginar…
- Els primers passos d’Obama
-
Més enllà de les càmeres i els flaixos, governar a vegades no és tan simple com a primera vista pot arribar a semblar, ja que de fet, les complexitats són la norma.
Són veritablement admirables els esforços i sobretot la valentia que ha pres Obama en els seus primers dies al comandament d'Estats Units. A falta de començar realment la baralla en el Congrés per desenvolupar tot el seu programa electoral, les seves primeres decisions han estat molt interessants: retirar les tropes d'Iraq, tancament de Guantánamo, aixecar el veto a les ajudes al desenvolupament i congelació dels sous dels principals assessors de l'administració.
Totes, com deia, són ordres executives (a Estats Units, aquesta formula legislativa té una bona vintena de competències, així que Obama pot legislar sense aprovació del Congrés i Senat de forma directa en algunes matèries), ja que les veritables polítiques i el diner estan en mans del Congrés i Senat. Tot i això, s'ha de puntualitzar un seguit de coses sobre aquestes decisions:
Retirada de tropes. No és una retirada a l'estil Zapatero, sinó més aviat Obama ha demanat als seus principals caps de l'estat major, plans i estudis de retirada progressius. Sap que és millor no enemistar-se de forma directa amb aquest estament, i amb la seva decisió calma en certa forma les expectatives d'uns i d'altres: no és un canvi radical o unilateral de política a la vegada que ho és en donar un primer pas en aquest camí. Jugada de fet d'equilibrista, que li dóna també cartes i certa credibilitat en les seves noves relacions amb el món àrab en general i amb Iran en particular. A més, s'ha de tenir en compte, que una retirada unilateral en aquest moment provocaria justament una desestabilització greu a tota la zona, cosa que ningú vol.
Tancament de Guantánamo. Més aviat, una ordre prohibint l'ús de la tortura i altres pràctiques similars. De facto significa l'acabament de Guantánamo en efecte, però a la mateixa vegada és una de les decisions més rapides i agosarades, ja que ara s'haurà de plantejar que farà amb els reclusos que hi ha empresonats en ella. No és una pregunta qualsevol, menys després de saber que alguns dels presos alliberats en els darrers mesos s'han acabat integrant en estructures de grups terroristes, alguns amb tant d'èxit que han arribat a convertir-se en peces claus o líders. Per tant, hi ha molt de suc en aquesta decisió, no obstant, ha estat com a mínim valenta per part d'Obama. Caldrà esperar per saber com evoluciona.
El veto a l'ajuda internacional. És una de els decisions més interessants ja que té diverses lectures més enllà del canvi general de política que significa (i que no és poc). Primer de tot cal dir que existia un veto que limitava la rebuda de fons públics a aquells hospitals o centres hospitalaris, clíniques etc, que fomentessin l'avortament, de fet, amb les esmenes i consideracions posteriors, una màquina de condons a un passadís o que algun metge simplement parlés del tema amb els pacients era la senyal inequívoca de la matança de fetus en aquell centre mèdic. Ara cal saber però, en quines condicions s'aixeca aquest veto, però és simptomàtic que hi hagi un intent d'obertura ideològica en aquest punt, a més, la part important és al meu parer el inici prometedor en tot allò relacionat amb l'ajuda al tercer món, bàsicament perquè tots sabem que gran part de la pobresa crònica en que viuen aquests països és fruït d'unes agressives polítiques econòmiques neoliberals dutes a terme per organitzacions on el lideratge d'Estats Units és evident. Així que, el fet de que una de les primeres decisions preses per Obama hagi estat relacionada amb això, renova les esperances d'un seguit de reformes urgents necessàries del sistema econòmic mundial, que per altra banda, la crisis en que estem submergits, demostra que aquestes reformes no són simple retòrica i que les previsions més funestes s'estan fent realitat en aquest sentit, per tant són encara més urgents de dur a terme.
Congelació salarial. El darrer tema a tocar, poder un dels més mediàtics a primera vista, i amb marcada intenció de cara a la galeria, però a la vegada amb rerefons interessant. Es tracta justament de la congelació de sous d'alts càrrecs de l'administració. Mesura populista? Està clar que té d'això, però també cal afirmar que el detall d'intentar limitar també practiques esteses com saltar del món públic al privat per part d'alts càrrecs i consellers, fan d'aquesta nova directiva ètica quelcom més. Augmenta el temps necessari per poder passar d'un àmbit a l'altre per exemple. Està clar que a part del missatge en termes de que tots s'han d'apretar el cinturó, està el primer tret en la guerra amb els diferents lobbys, cal recordar que la seva independència dels lobbys ha estat un dels seus principals punts forts durant les primàries i la campanya electoral per molts americans.
En conclusió, passem dels gestos als fets, en direccions molt diferents sí, però alhora interessants. El interès radica en els inicis de camí que representen molt d'ells i per les possibilitats de futur i de canvi que generen. És evident que els reptes que té Obama davant, en especial en termes d'expectatives creades, són molt elevats. Diuen els experts que els 100 primers dies de mandat d'un president són els més profitosos dels quatre anys de mandat. De moment en uns dies ja tenim aquí molta teca per comentar. Quin serà el següent pas?
- Tinc un problema amb la Kidman
- Tinc un problema amb la Nicole Kidman, i em consta que no sóc l'únic. Tots els afeccionats al cinema ens permetem tenir actors i actrius als quals els ho perdonem tot, i actors o actrius als quals no els en passem ni una. Això darrer em passa amb la Kidman. No és només la seva gèlida mirada... és la seriositat amb la qual es pren a ella mateixa, aquell posat d'orgullosa trascendència, la repel·lència de la 'primera de la classe' amb la qual puntualitza les seves frases. En la seva darrera producció, a més, hi presenta una cara que sembla sortida d'una convenció de trekies, i per la qual caldria demanar explicacions al seu cirugià plàstic. La pel·lícula, malgrat tot, té més d'un punt d'interès, cosa que demostra que el meu odi per l'actriu australiana és més sanguini que cerebral. Perquè, al capdavall, la Kidman no arriba a espatllar el film, i això vol dir que la seva actuació no deu ser, en el fons, tan desastrosa. 'Margot and the Wedding', la pel·lícula en qüestió (i que jo vaig veure el 5 de juliol), és com si Cassavettes i Rohmer haguéssin anat de copes a Sundance amb el Wes Anderson de torn. Atropellada i irregular conté un parell d'escenes torbadores d'inusitada intensitat i algun gag memorable, ben orquestrat per un Jack Black en estat de gràcia.
- Woody Allen fa crònica local
- Pura Anarquia recull 18 narracions curtes escrites per Woody Allen en els últims anys, la meitat de les quals són inèdites. La resta les va publicar la revista New Yorker, una de les millors 'revistes locals' del món. Em sembla important subratllar aquest fet, bé que ja se sap que Nova York té el poder de fer universal tot allò local. Woody Allen repassa en les seves bullicioses i iconoclastes narracions els problemes quotidians del novaiorquès tipus de l'Upper East Side, tot informant-nos del mal nivell del servei domèstic, de la dificultat d'obtenir plaça en una bona guarderia, del fet que Broadway ja no és el que era, de les potineries dels contractistes d'obres a la ciutat, de l'inquietant augment dels negocis 'new age', etc. Les històries d'Allen conformen una singular crònica satírica de la seva ciutat, i com a tals estan amanides amb una munió de noms de personatges reals i de llocs concrets; detalls difícils de captar i intendre des d'Europa, per molt que el traductor hagi fet un estimable treball de contextualització. Tot plegat entel·la el llibre d'un hermetisme que, a tants quilòmetres de distància, i als nostres ulls, en algun moment acaba fent insubstancials algunes històries.
- Fer un titular d'una novel·la
- Sóc dels que es fixa en les bandes que acompanyen molts llibres i en les quals l'editor aprofita per subratllar al lector que un determinat llibre ha guanyat aquest o aquell premi, que l'argument del volum ha inspirat l'últim film d'èxit a Hollywood o la darrera 'delicatessen' del cinema europeu, o que un diari o una revista de prestigi considera que el volum que hom sosté a les mans és, posem per cas, el llibre de l'any o de la dècada. Sóc dels que s'hi fixa, però sóc, també, dels que extravien amb facilitat aquesta singular tireta de paper que tant sembla ajudar a la venda. Tot això ve al cas perquè em proposava parlar d''Un mal propi del país', el llibre de l'escriptor nord-americà Ken Kalfus editat per Empúries, i m'ha vingut al cap una d'aquestes frases lapidàries que van en aquests bandes publicitàries: l'11-S en clau d'humor, podria haver dit. No recordo si, en efecte, aquesta era la frase que acompanyava el llibre quan el vaig comprar. Tan se val. 'Un mal propi del país' és víctima d'aquesta simplificació tan oportuna en termes de màrqueting bàsic. Tan eficaç a la llibreria, tan carregosa per al lector. És força difícil reduir 'Un mal propi del país' a un titular. Kalfus s'arma d'un cinisme brutal per presentar la parella protagonista, un matrimoni en descomposició. L'autor emmiralla el patètic procés de separació amb un Nova York perplex i també desorientat, el dels mesos posteriors a l'atemptat de les torres bessones. La relació entre la cojuntura política i social i la història íntima és a vegades un pèl forçada. Però la novel·la funciona i ho fa per la incomoditat que genera, per la rudesa amb la qual retrata un determinat moment històric, per la modèstia amb la qual l'autor declina tancar el cercle. 'Un mal propi del país' novel·la de forma suggerent i interessant la urgència del present, amb totes les seves incògnites i incerteses.
- Vacances a Can Ruti
- Rera un inofensiu 'I got the rockin pneumonia and the boogie boogie flu', l'imarscicle clàssic de Nova Orleans, s'ha amagat durant molts dies la meva estada a Can Ruti. Les persones que segueixen el meu 'microblog' (twitter) o que són contactes del meu Facebook van poder llegir l'enigmàtic missatge durant una bona colla de dies. Una pneumònia amb vessament pleural inclòs, acompanyada d'altres complicacions, m'ha tingut ingressat durant prop de dues setmanes. Des de fa uns pocs dies sóc, de nou, a casa els pares, per encarar una recuperació que s'endevina llarga, i que, en els primers dies demana repòs absolut. Tot ha quedat en un ensurt. I de l'ensurt, el compromís personal de reduir una mica el ritme de vida, la voluntat d'escoltar una mica més les senyals del meu cos. I una pila de llibres per anar devorant en les pròximes setmanes. Amb el viatge a Texas anul·lat per prescripció mèdica espero de la literatura tots els nous paisatges que es puguin encabir en una pàgina. I no cal dir que, per sort, són inacabables.
- 2 anys de subprime
- Ben aviat farà 2 anys, a lÂAgost, que va esclatar la crisi mundial amb les famoses hipoteques Âsubprime als Estats Units. La contaminació estesa pels nord-americans va actuar com el pitjor dels galipots a les costes gallegues per culpa del Prestige, i no hi ha manera dÂeliminar-ho.
Existeixen masses interrogants i la desconfiança continua present en tots els à mbits econòmics. La desconfiança i el desà nim de treballadors, autònoms, petita i mitjana empresa que no som capaços dÂidentificar quan arribarà novament lÂestabilitat.
El sistema financer espanyol es recompon i en concret el català que tot fa suposar que de les 10 caixes que disposem es reduiran ben bé a la meitat. SÂobrirà lÂaixeta del crèdit? De moment sembla que no, i sort de la petita treva estival, ja que les previsions són del tot ben fosques i tenebroses per aquest final dÂexercici.
- EURIBOR PER SOTA DEL 1,5%
-
Valor Euribor
- Interessant reflexió
- M'ha agradat, i encara que sóc part interessada, la reflexió s'hauria de fer també des de aquest punt de vista.
Article de Immaculada Amat de Finques Amat
Diari del canvi X
Per Immaculada Amat
Maig de 2009
Ja nÂhi ha prou!
Com que les coses estan com estan i necessitem la mà xima informació, totes les idees al nostre abast, darrerament procurem assistir a totes les conferències, fòrums, xerrades que podem. Les últimes a què hem assistit han estat les jornades organitzades pel Cercle dÂEconomia a Sitges, per cert, de molt nivell.
En totes es parteix del mateix Âés normalÂ: les causes que ens han portat a la situació econòmica actual. En gairebé totes, els conferenciants, i sobretot els polÃtics, fins i tots els de més alt nivell, fan referència al ÂtotxoÂ, per no parlar dels mitjans de comunicació, que en parlen en un sentit absolutament despectiu, sempre en el mateix toÂ
I el cert és que ja nÂhi ha prou! Esgota i molesta, perquè amb aquesta simple paraula fan referència a un sector que ha estat clau en el desenvolupament del paÃs. No es parla en aquest to de cap més sector. Es confon interessadament el promotor amb el negoci financer que havia estat aquest sector en els últims anys; la qüestió és desacreditar.
La nostra empresa Amat mai ha estat promotora, però ha treballat per a molts promotors. Som conscients que segurament sÂhan fet malament moltes coses, però segur que la pitjor ha estat no haver-nos sabut vendre com a colÂlectiu. Tal com diu una amiga nostra promotora: ÂCom pot ser que un sector que ha mogut tants diners, que ha generat tants llocs de treball, que ha aguantat lÂeconomia de la majoria dels ajuntaments, mai hagi estat respectat?Â
Quatre dades de recordatori:
▪ Aportació del sector de la construcció al PIB. Segons les fons i criteris, amb dades del 2008, està vem en un 17,9% del PIB nacional i en un 13% dels llocs de treball. A més, si sÂeliminen els impostos indirectes i es comptabilitza el sector serveis lligat al mercat immobiliari (nosaltres!) alguns analistes situen el pes del sector en un 39,4% del PIB.
▪ LÂautomoció, el sector de lÂautomòbil, segons el president del govern, representa un 8,4% del PIB i un 7% dÂocupació (llocs de treball). Això sÃ, representa gairebé un 26% de les exportacions del paÃs.
Fins avui, aquest sector, el de lÂautomoció, es el que ha rebut la immensa majoria dÂajuts, i diem Âfins avuiÂ, perquè no pot descartar-se que el sector financer acabi rebent la part del lleó. Segons PricewaterhouseCoopers, els bancs necessitaran entre un 2% i un 5% del PIB per recapitalitzar-se...
I tot això sense tenir en compte, qui ha pagat els poliesportius, les biblioteques, les places i parcs, les piscines...
Voler carregar la responsabilitat de la crisi només als promotors em sembla dÂuna simplificació i dÂuna mala idea extraordinà ries. No nÂés també Âo fins i tot més culpable el sector financer? I les administracions públiques? I, segurament, tots els que dÂuna manera o una altra intervenien en el procés?
Pel que fa a les conclusions de les jornades del Cercle dÂEconomia a Sitges, ha estat un clam a favor de reforçar Europa, de millorar la nostra competitivitat, dÂaplicar lÂausteritat en les nostres vides, les nostres empreses, a la funció pública i, sobretot, dÂestudiar què hem de fer per resoldre els dos principals problemes de lÂactualitat:
- La falta de crèdit a empreses petites i mitjanes, que sempre han estat bones pagadores, i que en aquest moment es veuen obligades a tancar per falta de liquiditat.
- Aconseguir parar la lÃnea ascendent de lÂatur.
Des del govern ja sÂadopten un seguit de mesures Âsempre més electorals que efectives. Nosaltres creiem més en la suma de petites accions, que probablement deuen ser menys visibles polÃticament, però que de ben segur anirien més directament als ciutadans, aixà com també som del parer que cada empresa ha de reflexionar sobre què pot fer per intentar palÂliar aquesta situació. Potser amb un gra de sorra de cadascú aconseguirem aixecar el dic que contindrà el vessament continuat. I és per això que nosaltres fem lÂesforç de mantenir la nostra plantilla de colÂlaboradors i colÂlaboradores.
Ãs adequada la reflexió d Epicur: ÂDesitja menys del que ja tens i sempre tindrà s més del que desitgesÂ.
- Ni 5 minuts més
-
Dimarts es va donar per acabat el programa 5 minuts més de Radio Ciutat de Badalona. Segur que a molts ens va saber greu, però aquestes coses passen als mitjans de comunicació que posen i treuen a conveniència els programes en busca de les audiències. Potser em preocupa molt més el fet que el programa hagi estat eliminat de la graella per pressions polÃtiques provocades concretament per lÂespai diari destinat a les tertúlies. Segons la denúncia del Regidor del Partit Popular de Badalona, lÂindependent Sr. Miguel Jurado, aquest programa ha estat eliminat per que les intervencions dels oïdors no agradaven a part del govern.
Ãs preocupant, molt preocupant la seva afirmació, però cada cop és més preocupant que això no sÂhagi desmentit, fins el punt que no dir res al respecte pot dur a entendre que és veritat. Espero i desitjo que el tema sÂaclareixi, doncs ni es poden permetre les mentides, ni es poden permetre les repressions pròpies dÂaltres sistemes antidemocrà tics.
- ABSURDITATS II
- Continuem amb els premis Stella, els que premien els veredictes judicials més absurds. Carl Truman va ser indemnitzat amb 74.000 $ i les despeses mèdiques quan el cotxe al que li estava robant peces de les rodes li va trepitjar la ma. Interessant també la demanda que va plantejar el Sr Heckard, que segons ell era la calca dÂen Michael Jordan, tot i ser 8 cm. més baix, 12 quilos més prim i 8 anys més vell, per un import de 832 milions de dòlars pels danys morals i a la seva imatge que li ocasionava lÂempresa Nike en les seves campanyes publicità ries. Estúpid oi? Ara parlem de les dÂaquÃ, i molt en concret del Reial Madrid i el seu flamant president en Florentino Pérez. Ja porta 160 milions dÂeuros en només 2 fitxatges, diners que li han prestat La Caixa (sÃ, sÃ, la nostra!), Caja Madrid i el Banc Santander. Però que no deien que no tenien un duro i per això no donen crèdits? Però que no han necessitat que lÂEstat els proporcioni diners per quadrar els seus balanços? I pitjor encara, on està la resposta dels governs espanyol i català aixà com de les respectives oposicions, denunciant aquesta barbaritat, o millor dit immoralitat, que alguns sense escrúpols sÂatreveixen a fer en nom de lÂesport en aquest cas?
Mentre, les empreses van tancant, lÂatur augmenta i l incertesa és cada cop més gran. Sindicats i Patronals es mostren del tot ineficients. Quan es posaran les piles? O millor dit, quan els posarem les piles?
- Cuarto Aniversario del 4 Pedres
- El 4 Pedres es un local que podéis encontrar en el Carrer Lleó 33 de Badalona. Lejos de ser un Bar típico, el 4 Pedres se caracteriza por la hiperespecialización en cerveza, siendo de largo el mejor local de Badalona del ramo y no sólo eso… de los pocos de este diantre de ciudad donde aún se da tapa gratuita con cada consumición.
Ayer Domingo el 4 Pedres celebró su cuarto aniversario de existencia con una fiesta en al que todo el respetable pudo disfrutar de media pinta de cerveza, algo de picar y un concierto de música irlandesa. Todo ello gratis.
Si piensas que Badalona es una ciudad en la que no hay nada, estás muy equivocado.
Por cierto. El video fue capturado con uin iPhone 2G, aparato que según apple no es capaz de tales cosas…
- 8 años
- Esta imagen robada por ahí lo define bastante bien:
Y es que éste, el CutreWeblog, ha cumplido 8 años en linea. Muchas cosas han cambiado desde entonces, tanto a nivel de web como a nivel personal.
Antes no trabajaba como ahora, de hecho muchos días ni trabajaba… Hoy sin embargo, en tiempos de crisis y parados a borbotones yo, que me dedico a dar clases a parados más que otra cosa, trabajo más que nunca (y se supone que también cobraré más que nunca).
Las primeras lineas de este weblog fueron escritas desde un editor de textos ViM bajo Debian Linux. Pocas semanas después compré un flamante Mac que con su sistema operativo Mac OS 8.6 supuso la muerte de la linea de comandos de mi escritorio durante algún tiempo. Curiosamente estas líneas las estoy tirando desde un PC con Windows Vista Ultimate.
¿CMS? Eso que es? No, no usaba ningún gestor de contenidos conocido. Cuando todo esto empezó a funcionar este weblog se realizaba a través de páginas estáticas creadas con el ViM antes mencionado, todo ello alojado en un servidor que tenía en casa que daba pena de verlo y que era la misma máquina con la que redactaba las prácticas que luego entregaba en el trabajo. Todo, incluído los archivos por meses, se gestionaba manualmente a través de “copia”, “pega”, etc… Por suerte esto no duró mucho ya que Maelmori estaba desarrollando un gestor de contenidos propio llamado PHPMyBlog y me ofreció la posibilidad de usar su Gestor a cambio de dejarle usar mi servidor. Dicho y hecho aguanté así varios años. Al final ”jubilamos” ese server (su disco duro lo tengo un cajón y cualquier día lo volveré a poner en línea) y pasé a usar Greymatter, gestor que nunca entenderé cómo pudo tener tanto éxito, ya que para mi gusto era la cosa más liosa con la que me he encontrado. Mobable Type, luego Textpattern y, finalmente, Wordpress.
Evidentemente ya no se escribe aquí con la misma frecuencia con la que se hacía antes. Tampoco Internet es como antes… ahora escribimos mucho más en los sitios de otros que en el de uno mismo. Tampoco me motiva tanto la Comunidad que hay ahora… Porque quizá sean impresiones mías, pero cada vez se juzga más a la gente por quién es y dónde escribe que por cómo es. Tan pronto se puede pasar de alguien como de la m*erda, como lamerle el culo cuando cuando de golpe se sabe que es “Periquito, el que lleva nosequé historia”… y sinceramente, veo mucha hipocresía en eso. Pero bueno… tampoco me hagáis mucho caso que ya sabéis que cuando he escrito aquí ha sido básicamente para quejarme
Por supuesto hay otras cosas que no han cambiado: Poco pintaba esta web entonces y poco pinta ahora. ¿Y qué?
Así que es de ahí de donde se viene y es aquí donde estamos. ¿Dónde iremos en el futuro? Pues supongo que seguiré escribiendo de vez en cuando cuando me apetezca y tenga tiempo libre, que para eso está un weblog, para escribir cuando a uno le salga del corazón (del corazón de uno, no el de los demás, no confundamos).
Ale, con Dios. Por cierto, sabéis que mañana es Lunes?
- Brompton Tour 2009 en Figueres
- Texto pillado del foro de Biciplebable.net
Serán 36 km de ruta totalmente llana, con casco obligatorio.
Edad mínima14 años
En esta ocasión iremos desde Figueres, la ciudad donde nació Dalí, hasta el pueblo pescador de L’Escala.
Tras una vuelta por Figueres pasando por el museo Dalí y la Rambla, cogeremos una pequeña carretera hacia el bonito pueblo de Peralada, desde donde pedalearemos a través de primaverales praderas verdes llenas de flores, hasta Castelló d’Empúries. Visitaremos su iglesia y bajaremos por sus estrechas calles testigos del esplendor que convirtió al pueblo en la capital del condado en la Edad Media. Siguiendo el camino GR-92 llegamos a los Aiguamolls de l’Empordà. Caminaremos 1.6km para no estorbar a los visitantes de este paraje natural, y seguiremos pedaleando pasando por Sant Pere Pescador y las ruinas greco-romanos d’Empúries, hasta L’Escala.
El precio es de 69 euros por persona y incluye lo siguiente:
- Autocar desde Barcelona a Figueres y de L’Escala a Barcelona.
- Guía acompañante y coche de apoyo con agua.
- Y la comida en Sant Martí d’Empuries
El mínimo de inscritos para realizar la ruta será de 20 personas.
La inscripción y el pago se realizarán en Bike Tech, calle Terol nº 30 de Barcelona, o en el teléfono 932138000.
E info@bike-tech.net · W www.bike-tech.com
- Cervezas Lámbicas, producto en peligro de extinción
- ¿Recordáis cuando hace algunos meses hablé de una cerveza llamada Lou Pepe? Dicha cerveza pertenece a la familia de las ”Lambic” y la probé en un establecimiento llamado “La Cerveteca” que podéis encontrar en el Carrer Gignàs de Barcelona.
Pues bien, hace escasos días me enteré de que La Cerveteca recibió un gran surtido de cerveza Lambic de la casa Cantillon de muchas variedades, tanto en botella como en Barril! Tocando variedades que ya tenían (como Lou Pepe..) y ampliando la gama a otros productos de la marca como Rosé de Gambrinus (ojo con la etiqueta que no tiene desperdicio) o Foufoune (que en francés significa una cosa que no diré aquí :P)
Mucho podría hablar sobre las cervezas de Lambic, pero creo que lo mejor que puedo hacer sería reproducir la explicación dada por Guillem Laporta, Soumier de la Cerveteca, en el mail que semanalmente envía a todos los clientes:
“Cantillon-fermentación espontánea-familia en extinción”
¿Sabías que existen 3 familias cerveceras? ¿y que dependen del tipo de levadura con que se fermente el mosto? ¿Y que una de ellas está en peligro de extinción?
Bueno después de tantas preguntas unas cuantas respuestas.
Las cervezas bock, pilsen, Stout, weizen, blanche, etc son estilos que a su vez pertenecen a los tres grandes grupos (familias) en los que se clasifican las familias cerveceras.
Estos grandes grupos son alta Fermentación (Ale), Baja fermentación (Lager) y Fermentación espontánea (Lámbic).
Esta clasificación se basa en el tipo de levadura que es inoculada para la elaboración de la cerveza y que además se asocia a unos rangos de temperatura y tiempos de maduración. Pero podríamos decir que el rasgo diferenciador y determinante es la levadura.
Así, la alta fermentación, se elabora con levadura Saccharomices cerevisiae la baja fermentación con Saccharomices uvarum y la fermentación espontánea se elabora dejando que el mosto se contamine positivamente, de manera natural de las levaduras (tantoSaccharomices cerevisiae como levaduras salvajes) que pululan por el aire. Esto, inevitablemente, conlleva que también participen otros microorganismos de la fermentación como bacterias lácticas y acéticas.
Lógicamente, la primera familia en la historia de la cerveza es la de fermentación de espontánea. Pero también es la que primero podría desaparecer.
Hoy en día solo en Bélgica se produce, de manera comercial, este tipo de cerveza y además solo 3 fábricas elaboran este estilo de una manera más o menos tradicional. Drie Fontein, Girardin y Cantillon. Todas ellas están en la zona de Bruselas llamada Lambeek y es por esto que comúnmente se las apoda como lámbic.
A nivel de cata podemos destacar su acidez debido a las bacterias ya comentadas, y la ausencia de amargor (los lúpulos se envejecen expresamente a fin de evitar su característico amargor). De aspecto se asemeja más al jerez, la sidra o el vino blanco y aunque por lo general son rudas se complementan asombrosamente con los quesos, embutidos y platos grasos en general. De hecho parece capaz de maridar
Este més, que lo dedicamos a las cervezas lámbicas, os ofrecemos la oportunidad (en España) de probar prácticamente toda la gama de la que dispone esta fábrica museo.
¿A que pica el gusanillo?
- ¿Un grupo inglés “cantando” en catalán?
- Creo que en la quedada de Blocarins Badalonaires de ayer me pareció oír algo respecto músicos extranjeros que interpretaban versiones de sus temas en catalán. El caso es que me vino un tema en mente, os cuento.
Muchos sabrán que uno de mis grupos favoritos es Depeche Mode. Depeche comenzaron con 4 componentes, hasta que allá por principios de los 90 uno de sus miembros, Alan Wilder, dejó la banda. Wilder hasta entonces era pluriempleado, ya que compaginaba su participación en DM con un proyecto personal denominado Recoil.
Pues bien, Recoil también tiene un tema en catalán… Se trata de “Vergitegn”, tema recitado en un parfecto catalán, aunque la letra no fuera realizada por el propio Wilder sino por Rosa Maria Torras, una fan Barcelonesa de Recoil.
Aquí quede el tema como curiosidad, aunque valga decir que las imágenes no son más que un refrito de cosas de DM, ya que nunca hubo videoclip alguno de “Vertigen”.
Sobre lo que fue Depeche tras la marcha de Alan… Parece ser que la cosa nunca más volvió a ser como antes, cosa que puede deberse a la falta de Wilder o a que el grupo en sí está ya más quemado que el palo de un churrero. Lo que sí que hay es una legión de “Depecheros” deseando que el susodicho regrese de una vez. Esos forofos tan forofos tienen un video-parodia dedicado en Youtube del que me quedaré con una frase:
“Sólo un 0.005% de la población entenderá este video. El resto tienen vidas”
Buenos Lunes
- Going Nowhere
- Pues eso, que me voy. Sigo en los blogs de La Republica.es. Aquà me podréis encontrar.
- Vote with a bullet
- Tras ser liquidado por un disparo de las bandas armadas legales, el primer ministro Kostas Karamanlis lamentó la muerte del joven de 15 años Alexis Gragoroupulos, pero no la condenó.A ver cuándo lo ilegalizan por ello.
- 15-12-2008
- 1 - Acabo de votar las 10 tesis sobre Feuerbach como candidato a rector de mi universidad. Voto nulo2 - Hace un año escribà lo siguiente, como introducción a algo que no se sabe qué deberÃa haber sidoQuien no es comunista a los 20, es que no tiene corazón; quien lo sigue siendo a los 40, es que no tiene cabeza. Desde hace años me sorprende que haya gente que siga haciendo una afirmación tan categórica acerca de la conciencia y el compromiso como algo Ãntimamente ligado a los efluvios juveniles y las hormonas, justamente cuando otra descalificación en ese sentido tiene una orientación diametralmente opuesta: eso es cosa de viejos y nostálgicos. Pasada de manera justa la barrera de los 30, situado en el meridiano entre las edades marcadas por –casi siempre lo son- el bastante reaccionario refrán, y haciendo una recopilación mental de todos los sujetos adscritos al pensamiento crÃtico y radical que he conocido en casi tres lustros de activismo, he observado que por lo general sus evoluciones han sido bastante coherentes. Las adscripciones particulares ya varÃan, o el grado de compromiso e involucración –por lo habitual, nunca cero-, pero el paradigma básico se mantiene: la crÃtica radical y de base al estado de cosas actual, y ser parte del movimiento real que se le opone. Sin embargo, en un sentido colectivo, todos conocemos casos de personas que han dado cambios extremos, auténticos bandazos ideológicos de la noche a la mañana. Y nos sorprendemos dado que es más que habitual oÃr de sus labios las máximas biológicas que he enunciado al inicio de este texto. Cuando me refiero a cambio, estoy indicando un auténtico atravesar el parquet e ir a la otra orilla; una ruptura en el paradigma. Más de una vez le he dado vueltas al asunto y cada vez me hallo más cerca de encontrar, creo, una respuesta. ¿Qué tiene la militancia de positivo? Reflexionar sobre ello no hace más que reafirmarme en un mÃnimo común denominador: disgustos. La militancia da una cantidad de disgustos que podrÃa minar la paciencia de más de uno. Y sin embargo engancha. Por que no todo es reuniones tediosas, cabrearse con el compañero, o dedicarse a la acción, la agitación y la propaganda. Hay una parte muy seductora que es el aprendizaje como persona y las relaciones sociales. Aprender a ver el camarada como un amigo, en las luchas se forjan lazos difÃciles de romper, y de manera muy especial cuando más intensas son éstas. Pienso en huelgas indefinidas, de hambre, encierros prolongados. Por ninguna de ellas he tenido que pasar, pero sé perfectamente qué es preparar una gran movilización con tiempo, con semanas de antelación, y pensar en todas las horas empleadas en preparar la propaganda, en llegar a todos los confines, en hacer distribución de la misma por los centros de estudio o ser el valiente que interviene en una asamblea ajena. Incluso añadirÃa una cosa más. La militancia es, aunque suene duro decirlo, el lugar donde también se enrola en un momento dado la gente fácilmente impresionable, de posos ideológicos o de personalidad poco firmes, y con amor por todo lo estético y sentimental que conlleva. Suena muy absoluto, y alguno podrÃa decirme que yo también fui asÃ. Cierto es, pero también esto es un aprendizaje. Y me explico ante la idea dura y rotunda que he enunciado antes. El atractivo del implicarse y especialmente en años universitarios tiene algo de romántico por la construcción social y el mito que se ha generado con ello. Cuadros medios, profesionales, ideólogos del sistema y élite cultural se han encargado de idealizar no solo a determinadas generaciones, sino además dentro de ellas a determinados ámbitos que, paradójicamente, en aquel momento estaban bastante vedados a los hijos de la clase trabajadora. No me gustarÃa hacer una definición en sentido cerrado, pero sà quiero remarcar que, parte importante de la intelligentsia que se dedica a elaborar hegemonÃa cultural, en su actividad se incluye construir esos mitos que luego un número elevado del público más ingenuo abraza con una gran facilidad. Por ello insisto en lo que llevo llamando factor estético. La gente que suele abandonar el barco no adopta un compromiso real, sino asume un mito –y insisto en ello, dado que los mitos son lo opuesto a la razón- y una categorÃa estética personal acorde con un entorno social o lo que se supone es un periodo vital. No sufren las injusticias como propias, o al menos se engañan sobre ellas. Probablemente ni las vivan, o las vean desde la barrera, o consideren que con la edad adulta se acabaron las chorradas, cuando es el momento donde de facto se inician todos los auténticos problemas y donde más se vive el hecho de que vivamos en una sociedad clasista y con unas clases populares, asalariadas, e incluso propietarias cada vez más depauperadas. El que asume exclusivamente un rol estético, nunca acogerá el componente ético que debe acompañarlo. Nunca asumirá una cierta continuidad ni en la praxis ni en las ideas, porque al carecer de base ética real, principios o bases sólidas se deja engatusar con facilidad: se deja impresionar. Probablemente siempre quiso vender más la imagen de rebelde incluso por una cuestión de conflicto generacional dentro de la familia, que no por tomar partido. En ocasiones el asumir solo este lado superficial hace costoso aceptar en el dÃa a dÃa según qué compromisos reales o tareas cotidianas a los ojos de los demás. Da pereza pero debo hacerlo porque sino qué pensaran de mÃ. Y atención, que no estoy hablando de exigir auténticos revolucionarios profesionales toda la puñetera vida. Puede uno ahogarse por las circunstancias vitales; por una vida cotidiana cada vez más aplastada por el aumento de horas de trabajo –esto es, producir más, con todas las consecuencias que conlleva de maximización de plusvalÃas- y con falta de espacios durante el dÃa dedicados al ocio, a la vida social, y dentro de ésta la vida asociativa. Puede uno dejarse llevar por las circunstancias, pero lo que uno no puede hacer si realmente fue honesto en su momento es cambiarse de acera. Ni los hinchas del fútbol, con todo lo que conllevan de irracional las filiaciones en ese deporte, cambian nunca de equipo; alguien que lo hace directamente no es de fiar. Es una demostración de falta de fidelidad incluso a uno mismo, y despreciable ante los ojos de los que sà fueron sinceros consigo mismos. Un cambio de aires y de edad de la vida puede convertir estas supuestas evoluciones en aceptables en un plano individual, pero la decepción del anterior entorno social seguirá ahÃ. Por lo normal, aquellos que efectúan el cambio de paradigma pero a su vez desprecian el componente ético de la militancia, suelen mostrar algunos vicios que los hacen visibles. Cierta tendencia a la charlatanerÃa, ostentación gratuita de conocimientos, dogmatismo, y poco gusto por el trabajo sucio. Estos dejes se conservan en muchas ocasiones tras el cambio de chaqueta, a menos que no haya una transformación de carácter por medio. En ocasiones me pregunto por qué esa gente hacÃa lo que hacÃa. Por qué se metÃan donde se metÃan. Yo no digo que la persona que se moja sea un auténtico autómata, pero si realmente no están a la altura, no hace falta que se metan tan a fondo ni acepten asumir tareas dirigentes cuando lo único que van a hacer es buscar protagonismo, y posteriormente decepcionar a la mayorÃa. Pueden ser uno más de la calle, y no tiene nada de malo. Interesarse por un plan urbanÃstico, ir a manifestaciones contra los impuestos del agua, ser partÃcipe sin tener por qué ser ni organizador ni lÃder: serÃa su sitio ideal. Pero no: por alguna extraña razón buscan una posición que les permita catar algo de “lo estético” del asunto, y en ciertos casos con voluntad de rentabilizar este aspecto en un sentido individual provechoso. Es muy curioso como este sistema social disfruta reclutando o amparando a estos conversos para su propaganda cotidiana. Pocos pueden ser tan útiles como ellos, especialmente para reescribir la historia o bien para ocultarla. Y mediáticamente tan presentes, que algunos alcanzan en creer que se trata del gran grueso, del gran “desencanto”. Frente a ello, la mayorÃa, los que todavÃa somos, debemos empezar a reconstruir nuestra propia experiencia y difundirla, para que no nos la llenen de barro, no la banalicen, o mejor aún, para que dejen de alimentar el mito del joven atractivo, comprometido y rebelde pasto de un ataque hormonal y de acné. Y por eso me he animado a escribir estas primeras lÃneas a modo de introducción. Espero que disfrutéis con el resto de ellas.
- Music for the Masses
- Pues ahi estaré, poniendo temas de Christina Aguilera y Britny Spears, como es obvio.
- I'm not a fool
-  ¿Qué hacer cuando no sólo te falla tu partido y tu sindicato, sino que además te golpea? Eso pensarÃa esta maestra ayer en la manifestación contra la LECTontos todos menos yo. Con esta frase podrÃa resumirse la actitud del gobierno frente a las manifestaciones de distinto signo que fueron convocadas ayer en el ámbito de la educación. En el caso catalán, no solo contra la aplicación de los planes de Bolonia en la Universidad, sino también contra ley de educación que planea el conseller Ernest Maragall. No voy a entrar en los detalles del rechazo, dado que análisis hay suficientes al respecto, documentados y con los efectos sobre la comunidad educativa bien especificados. Mi reflexión va más allá, y se concreta en el desprecio de las instituciones frente al movimiento, rompiendo con lo que anteriormente era un proceso clásico de pulso: movilización, negociación, y si es necesario más movilización. Ni lo que en ellos llaman democracia cabe ya espacio ni para el conflicto social ni para la discrepancia, no se reconoce a los disconformes como interlocutores válidos de nada, y a lo sumo se intenta dividirlos hábilmente en vez de intentar conseguir acuerdos que sean satisfactorios para las partes en litigio. Y al fin y al cabo, la historia de la humanidad no deja de ser eso, o como dirÃa el viejo, una lucha de clases y de intereses antagónicos. Asumir las contradicciones y superarlas es progresar. ¿Como ignora el gobierno a los manifestantes? En el caso de los universitarios, que protagonizaron sonoras manifestaciones el dÃa de ayer, el desprecio llega a cotas de insultar incluso su propia inteligencia. Como dijo ayer el Director General de Universidades, Felipe Pétriz, desde “el Ministerio de Ciencia de Innovación no se ha acertado al explicar todo lo que supone el proceso”. Esto supone a priori dos cosas: la primera que ni tan siquiera se ha tenido en cuenta a los agentes afectados a la hora de reformar la universidad, ni tampoco se les ha querido en ningún momento explicar nada de lo que supone. De por sà reconocer esto es muy grave, pero mucho más es tener a los estudiantes por idiotas, ignorantes, o un sujeto manipulado por oscuros intereses. En el mejor de los casos, antes de opinar o moverse se les exige a los movilizados conocimientos milimétricos de leyes, polÃtica universitaria, economÃa y otros saberes reservados a los tecnócratas, que tan sólo algunos pocos prometeos bien informados y con conciencia social han conseguido robar a esos dioses para llevar al pueblo, ese ser pasivo, idiota, ciego y con el que no se debe contar para nada. Como si a los compañeros amenazados de Nissan se les exigiera profundos conocimientos en Administración de Empresas, algo asà de absurdo. Estos tipos piden un manifestante de calidad, que deberÃa hacer exámenes, controles y doctorados antes de salir a la calle; parámetro que por el contrario no exigen a sus votantes a la hora de ser aupados a la poltrona. Los dan por perfectamente informados acerca de sus programas y sus acciones futuribles. Otras técnicas: despreciar tu representatividad. Apelar a las mayorÃas silenciosas que no se mueven por desconocimiento, pasividad, o por miedo. Apelar a un institucionalismo democrático absurdo referido a los cauces legales para hacer llegar estas peticiones –es decir, vota cada cuatro años- y más allá de eso es sobreponerse al mandato de los representantes del pueblo. Cierto exvirector de economÃa de la UB militante de CDC hace poco insultaba a la representante de USTEC –sindicato de izquierdas mayoritario en la secundaria- al decirle simple y llanamente que quién era ella para meterse en los asuntos de la enseñanza media, que para eso está los polÃticos y no los sindicatos. Negación del papel de la sociedad organizada, y su derecho a incindir en los asuntos cotidianos. En resumen: que estos tipos no se basan ya ni el sistema denominado como menos malo, es decir: el parlamentarismo representativo basado en un fuerte pacto social –entendido para avanzar en las demandas populares, no para recortar-. Por mis bemoles has de acatar lo que yo haga, tú que me elegiste. Es entonces cuando la simpática docente de la foto de este artÃculo, al ver que su sindicato y su partido hacen lo mismo que proponÃa hace unos años CiU, decide borrarse de ambos o bien exigirles explicaciones. Muchos deberÃamos pensar lo mismo antes de practicar lo poco que nos dejan de participación, pensarlo mucho antes echar el papelito el papelito en la urna. O exigir de una vez una izquierda polÃtica que esté a la altura de las circunstancias.-Â
- Hombres de Madison Avenue.
- Me he quedado pilladísima con Mad men.
De momento sólo he podido ver seis episodios (de una sentada la noche del viernes, ahí es nada) por cortesía de la Biblioteca de Comunicación de la UAB y necesito más. Al menos la primera temporada completa.
Parece el punto justo, una mezcla entre “Mujeres desesperadas” y “Nip/Tuck” pero sin desquiciar el argumento, más costumbrista.
Fachada y profundidad. ¡¡Promete!!
- ¿Qué tiene de malo la tarta de arándanos...
-
...para que noche tras noche quede entera en la nevera, sin que nadie la haya pedido como postre?
Se lo pregunta Elizabeth, la protagonista de “My Blueberry Nights” de Wong Kor-Wai, interpretada por Norah Jones. Yo también quiero saberlo…
Esta noche he ido al cine. En pocos días cerrarán las dos salas que quedan de los cines Picarol en la Plaça de la Vila, y quería por última vez volver a casa caminando mientras pienso en lo que acabo de ver.
No es una película que cambie la vida, pero sí muy agradable de ver, con una preciosa banda sonora y una fotografía de lo más deliciosa.
Para encontrar respuesta a su pregunta, Elizabeth cruza Estados Unidos desde Nueva York hasta Las Vegas, dejando abierta la puerta del bar Ключ (detalle ruski importante, las llaves abandonadas como metáfora) regentado por Jude Law (como nunca, en todos los sentidos)
Muy bonita.
- Tareas pendientes.
- Tengo tantas que no sé por donde empezar. Mi hermano propone ir a tomar unas cervezas al 4pedres y yo sucumbo y me disperso una vez más. ¡Pero lo acabo posteando! Leve mejoría.
Empezamos con una cerveza belga, sabrosa, tipo ale (según creo recordar)
Y acabamos (botella de medio litro individual, ahí es nada) con una ahumada, alemana, que pasaba como nada gracias a su increíble aroma a ¡bacon!.
Ya me siento preparada para ponerme al día.
- Somiar truites.
- Qué fastidio no poder insertar directamente de youtube el video del tema Closer de Travis. En fin.
Sólo quería decir que así voy yo por la vida, como estas personitas que bailan en el supermercado, con una tonadilla romántica sonando en mi cabeza.
- Debería estudiar, debería andar.
- Me huelo un examen a la vuelta de la esquina y el aspecto verbal ruso no me entra en la cabeza. Y ecesito ejercitar el dichoso tendón andando sobre la arena de la playa.
Por fortuna hoy he podido disfrutar de una mañana de domingo soleada que me ha permitido hacer ambas cosas. No es nada fácil.
Ruso y tendón, me han dejado la cabeza bloqueada.
- FELICITATS
- Cliqueu sobre bon nadal i poseu els altaveus
- REUNIÓ DE LA COMISSIÓ PEL DESENVOLUPAMENT DEL PACTE PER LA MOBILITAT
- El propassat dia 25 d'octubre, la Comissió pel Desenvolupament del pacte per la Mobilitat a Badalona, va celebrar la seva darrera reunió, del present exercici. Desprès de fer un balanç de les accions fetes fins ara, i presentar l'esbós de programa per l'any vinent, es va procedir a convocar el Plenari de tots els signants del Pacte per la Mobilitat a Badalona, pel proper día 17 de novembre, on a més a ,és del balanç exaustiu, i el programa d'activitats, es presentarà l'edició del text del Pacte per la Mobilitat, que ha editat l'àmbit de Mediambient i Mobilitat de l'ajuntament.
- GUIÓ DEL PROGRAMA EMÈS EL 05 DE NOVEMBRE DE 2007
- Avui us presentem el Guió del programa emès el propassat dilluns dia 5 de novembre, sobre el Barri de Casagemes i on vàrem comptar amb la col·laboració de Pere Sanchez i Paquita Fernandez De les Associacions de veïns de Can Mercader i Iris Sol CasagemesRecordem que podeu escoltar els programes de Badalona Camina, cada dilluns a les 7 de la tarda, per les ones de RCB 94,4 FM, dins del Magazine El Mentidero, que presenta Curro Gadella.
- GUIÓ DEL PROGRAMA EMÈS EL 29 D'OCTUBRE DE 2007
- Avui us oferim el Guió del programa emès el proppassat dilluns dia 29, i que fa referència al Barri del Progrés i on vàrem compartir estona amb els senyors Antoni Bel i Emili Solé, dos socis veterans de la Cooperativa la Moral, aquesta entitat tant lligada a la història d'aquest barri, creat al voltant del fenomen de la industrialització de Badalona.Com sempre clicant sobre el link GUIÓ hi podreu accedir. Recordem que el programa Badalona Camina s'emet cada dilluns a les set de la tarda per les ones de RCB, 94.4 FM, dins del Magazine "El Mentidero" que presenta Curro Gadella
- GUIÓ DEL PROGRAMA EMÉS EL 15 D'OCTUBRE DE 2007
- Aquesta setmana toca el barri de Manresà, un barri en el que tradicionalment han conviscut, la industria i l'habitatge i que deu el su nom a Pere Bonastre, un pagés que procedent de Manresa, a la Catalunya central, es va assentar en aquesta zona de Badalonai que tothom anomenà El Manresà.Aquest programa va ser emès, el propassat dilluns dia 15 d'octubre per les ones de RCB, dins del Magazine, "El Mentidero" que presenta Curro GadellaCom sempre clicant, sobre el link GUIÖ hi podreu accedir
Bloc de Ferran Falcó